Les Planes, entre l’oci burgès i l’esbarjo popular
El 28 de
novembre de 1916 s’inauguraven conjuntament les estacions de les Planes i del
Baixador de Vallvidrera del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, línia que s’havia
posat en marxa l’any 1863. El Peu del Funicular i el funicular s’havien
inaugurat el 1906 i es perllongaria la línia fins a Sant Cugat el 26 d'octubre
de 1917. Les estacions intermèdies són posteriors: la Floresta, del 1925, i
Valldoreix, del 1931.
Les Planes
eren aleshores un nucli de cases d’estiueig esparses, que havia format part de
Vallvidrera, municipi que va ser annexionat el 1892 al de Sant Vicenç de Sarrià
i aquest al de Barcelona, l’any 1921. L’arribada del ferrocarril va facilitar
l’accés de sarrianencs i barcelonins que buscaven al cor del Collserola
allunyar-se del tràfec de la ciutat i passar un dissabte o un diumenge a l’aire
lliure.
Una cosa va
dur a una altra i ben aviat l’entorn de l’estació va passar de ser un lloc
primordialment d'estiueig benestant, amb hotels, restaurants (el cafè
restaurant l’Elèctric, el Pavelló la Manigua, l’hotel restaurant Versalles o el
restaurant Rectoret, a l’antiga masia de Can Rectoret del segle XV, avui
enrunada) i espais romàntics al voltant de les fonts, a convertir-se en un
destí popular.
El cafè
restaurant l’Elèctric, situat a pocs metres de l’estació, va ser inaugurat
l’any 1912 pel rei Alfons XII i rebia aquest nom perquè va ser el primer a
funcionar amb energia elèctrica. Després de l’èxit de l’arribada del
ferrocarril, l’empresari Antoni Catasús va comprar el restaurant i es va
reinaugurar amb el nom de restaurant Les Planes. Després d’anys d’abandonament,
avui funciona com a centre cívic.
El primer
nucli urbanitzat de les Planes es transformarà a partir de la segona meitat del
segle XX en una barriada popular de construcció informal. Durant aquest procés,
la tranquil·la vall s’anirà omplint de bars, cases de menjars i berenadors per
satisfer les necessitats dels visitants de les classes populars. Fins avui, la
barriada ha crescut enfilant-se per la falda de la muntanya i imposant el seu
caràcter popular, tant pel vessant del municipi de Barcelona (que es divideix
en tres nuclis ben diferenciats: Mas Sauró, Mas Guimbau i el Rectoret) com el
de Sant Cugat (les Planes, Can Cortès i Can Borrell), i encara sobreviu un berenador que lloga taules i graelles per
fer carn a la brasa, o un arròs, que era el més habitual antes, quan el
consum de carn era un luxe.
Gaziel i
les Planes Park
Llegint l’article
“Un voto por la barbarie”, publicat a La Vanguardia el 8 de juny de
1921, ens trobem amb una sorpresa. L’autor, el periodista i escriptor Gaziel,
nom de ploma d’Agustí Calvet i Pascual (1887-1964), es lamenta que els paratges
de les Planes estiguin perdent la tranquil·litat i el silenci dels quals ha
gaudit des de sempre aquest paratge natural:
“Pero como a Las Planas no se les
ha ocurrido, desgraciadamente, civilizarse antes, al hacerlo ahora, en nuestra
edad modernísima, lo que va apareciendo en medio de aquellas hondas y gratas
soledades es una monstruosidad mecánica, un engendro al estilo norteamericano,
un hijo del tiempo: un Planas-Park. Y pronto, muy pronto, todo el valle, desde
las faldas salpicadas de merenderos, hasta las suaves cumbres coronadas de
pinos, resonará día y noche, incesantemente, con el ensordecedor estruendo de
“montañas rusas”, tíos vivos, “watching-wawes”, tiros al blanco,
“zazmarracatruquis”, “¡pim-pam-pum!”, pianolas eléctricas y “tracas
monumentales”.”[1]
Gaziel en
dona la culpa a la modernitat i, sobretot, als americans, exportadors al món de
l’individualisme mercantilista. En justificar-ho, al periodista se li escapa
l’esperit elitista i el tarannà polític:
“Democracia, avidez
mercantilista, mecanismo. Hay una estrecha e indestructible trabazón entre esas
tres expresiones de la actual fisonomía del mundo, correspondientes a sus tres
grandes normas: la política, la utilitaria y la del progreso material. La dictadura
de las muchedumbres favorece la especulación en gran escala, la charlatanería
de todos los pescadores en río revuelto, la explotación de la ignorancia y los
instintos groseros de la inmensa mayoría.”
Malgrat que
ens allunyem de l’objectiu de l’apunt , com que no ens en podem estar davant
d’un article tan sucós, reproduïm un altre paràgraf de Gaziel en què aprofita
per criticar l’esperit excessivament obert de Barcelona, la modernitat i
l’Eixample de Cerdà:
“Barcelona, la ciudad más
democrática y modernista de España, siente como otra ninguna las repercusiones
de todos los excesos exóticos. En vano algunos espíritus se esfuerzan por
encauzar las influencias externas y fundirlas en la tradición local. Barcelona
sigue siendo un campo abierto a los parásitos. Cuando a los extranjeros se les
ocurrió hablar de higiene y ventilación urbanas, aquí lo pagamos con la
horrenda cuadrícula de nuestro Ensanche. Cuando se puso de moda la atracción de
forasteros, la cumbre del Tibidabo, una de las mayores bellezas naturales del
mundo, quedó inmediatamente convertida en una de sus más feas y áridas
vulgaridades.”
Però les
qüestions polítiques i sociològiques de Gaziel no són el tema d’aquest apunt,
sinó l’esment que fa de la instal·lació d’un parc d’atraccions a les Planes.
L’autor, però, parla del que ha sentit, no del que ha vist. Quan escriu
l’article el parc és en construcció, com veurem, i les atraccions que esmenta,
les muntanyes russes i les “watching-wawes”, són les del Saturno Parque
del parc de la Ciutadella (1911-1926), un dels tres parcs d’atraccions que
funcionaven en aquell temps a Barcelona juntament amb el Tibidabo (1901)
i el Gran Casino de la Rabassada (1911-1934). Les Planes Park[2],
però, no tenia res a veure amb la magnificència d’aquests parcs, com veurem tot
seguit.
Documentem
les Planes Park
Davant la
sorpresa del descobriment d’aquest nou “parc d’atraccions” barceloní, ens posem
a buscar-ne documentació. Passa sovint, sobretot en el món de l’espectacle i
l’oci, que es perd el record i la memòria de molts locals i esdeveniments de
finals del segle XIX i principis del XX per la seva vida efímera, i fins que
l’atzar no et descobreix una notícia no hi ha la possibilitat de documentar-ho
a través dels arxius i les hemeroteques. No es pot buscar allò del qual es
desconeix l’existència.
Les
atraccions de les Planes Park neixen en el marc de l’expansió humana i de
l’oci popular que, com hem vist, va propiciar l’arribada del ferrocarril a les
Planes. El primer que va veure l’oportunitat de fer-hi negoci va ser
l’empresari Josep Valls, propietari del cinema Bosque de Gràcia. El 19 de
febrer de 1921 la premsa es feia ressò del projecte del senyor Valls, un parc
d’atraccions que havia d’incloure “desde el cinematógrafo a las representacions
de ópera, pasando por el circo ecuestre y por un campo o campos de sport, etc.”[3].
A primers del mes següent el diari El Diluvio publicava la constitució
davant notari de la societat anònima “Atracciones y recursos de Las Planas” i
anunciava que qualsevol persona o entitat que volgués instal·lar-hi una
atracció podia dirigir-se a las oficines del número 347 del carrer Consell de Cent.[4]
Del 2 de
juny de 1921 és la primera notícia que s’està construint el parc d’atraccions Planes
Park, a l’esplanada on cada any se celebra l’Aplec de la Sardana de les
Planes,[5]
un emplaçament estratègic perquè es trobava a l’altre costat del pont que
permetia travessar la riera de Vallvidrera entre l’estació i el cafè restaurant
l’Elèctric, de manera que tots els viatgers que baixaven a les Planes passaven forçosament
per davant del parc d’atraccions. La premsa continuarà publicant avisos de la
pròxima inauguració del parc durant el mes de juny, però davant l’endarreriment
de les obres i veient perillar la temporada d’estiu, el Planes Park
s’inaugura per a la revetlla de Sant Joan abans que el parc sigui acabat.[6]
Entre focs
artificials i elevació de globus, el plat fort de la revetlla és la
representació de les sarsueles Maruxa (Amadeu Vives, 1914) i La
verbena de la Paloma (Tomás Bretón, 1894) per les companyies d’actors i
actrius dels teatres Victòria del Paral·lel i el Tívoli del carrer Casp. Les
obres es posen en escena al Teatre de la Naturalesa, és a dir, a l’aire lliure.
El Teatre de
la Naturalesa o de la Natura es va desenvolupar entre els darrers anys del
segle XIX i primers del segle XX, promogut pels dramaturgs modernistes, que
situaven l'escena en plena naturalesa aprofitant el rerefons del paisatge com a
escenari; una posada en escena que està vinculada a la moda burgesa de
l'estiueig perquè permet dur el teatre a les segones residències de les
famílies de les classes benestants. Precisament, ben a prop, el Teatre de la
Natura de Vallvidrera, al pantà, va ser escenari, entre 1914 i 1916 de diverses
òperes i obres dramàtiques. Avui, la companyia de teatre Parking Shakespeare
manté l’esperit del teatre de la natura portant les obres de Shakespeare al
parc de l’Estació del Nord des de fa disset anys.
Fins passada
la revetlla de Sant Pere, el 29 de juny, el Planes Park va oferir
programes d’entreteniment semblants, al quals algun cop s’afegien combats de
boxa. Amb anuncis repetitius que no ofereixen res més que un ambient saludable
i deliciós, amb servei de cafè i orxateria, Planes Park esllangueix
durant la primera quinzena d’agost de 1921, amb l’única excepció dels vols
acrobàtics amb globus executats per l’aeronauta Amador Fernández. Entre ball i
música, i diversions en els pavellons, que mai s’especifiquen, Planes Park
desapareix de la premsa abans no acabi l’agost.
Amb tot,
gràcies a alguns testimonis se sap que a les Planes Park hi va haver
activitat fins l’any 1922-1923. El diari La Jornada Deportiva anunciava
el juny de 1923 que el Català Sport Club de futbol havia adquirit el “Parque de
Atracciones del Planas Park” per construir-hi el seu camp d’esports perquè
l’any següent celebrava les noces d’argent i volien recuperar el prestigi de la
dècada anterior. Es comunica que les obres de desmuntatge de les atraccions ja
havien començat i que es preveia que en un mes estaria fet el nou camp. Creiem
que el camp del club de futbol degà de la ciutat de Barcelona (creat l’octubre
de 1899, poc abans que el FC Barcelona) no es va acabar mai i l’entitat va
desaparèixer com a club de futbol a finals de la dècada de 1920 per
convertir-se en un club de beisbol.
Les
atraccions, però, havien estat desmantellades i allò que havia estat conegut
com Planes Park desapareixia. Malgrat això, la revista Barcelona
Atracción, que publicava la Sociedad de Atracción de Forasteros, en el
número de novembre de 1927 el poeta i polític barceloní Vicenç Solé de Sojo publicava
l’article “Las Planas de Vallvidrera” a la secció “Aspectos de Barcelona”, i
deia el següent:
“La continua y creciente afluencia
de público ha estimulado la aparición de innumerables y pintorescos merenderos,
que contribuyen al aspecto característico de este Rincón de Vallvidrera. La
misma construcción campestre y endeble de tales establecimientos constituye una
nota muy en consonancia con el tono popular del paraje.
Al mismo tiempo se han levantado
barracones, pintarrajeados en colores vivos y chillones, que ofrecen al público
por módico estipendio diversiones de todo género, y forman en conjunto un
verdadero parque de atracciones, simpático y alegre.”[7]
L’article va
acompanyat de fotografies de Roisin i Brangulí. La de Roisin encapçala el text
i mostra una panoràmica feta des de
l’avinguda del Rectoret, amb les vies del ferrocarril i l’esplanada de la Font
de les Planes, on es distingeix un carrusel.
Anys més
tard, el juliol de 1960, amb el pseudònim de Jorge Moncada, el periodista
catalanista represaliat després de la Guerra Civil Enric Tubau publicava
l’article “El veraneo de los pobres” a la secció “Barcelona, ayer y hoy” del
diari El Noticiero Universal. Després de repassar els banys de mar, les
fontades de Montjuïc i les excursions a la Font d’en Fargues i Horta, acaba
l’article parlant-nos de les delícies de les Planes:
“Sin embargo, los lugares que han
ejercido más atracción sobre los veraneantes domingueros han sido Vallvidrera,
con su fresco pantano, y Las Planas, pobladas de merenderos, vendedores
ambulantes y atracciones de feria; lugares que todavía conservan prestigio y
clientela para presumir de estaciones veraniegas.”[8]
Podem
comprovar, doncs, que les barraques de fira i les atraccions van sobreviure a
la desaparició de les Planes Park, aprofitant el desordre urbanístic
d’un espai que durant els caps de setmana aplegava centenars de persones que
buscaven esbarjo fora de la ciutat, aprofitant la comoditat que els procurava
el ferrocarril.
Les
atraccions
Però quines
van ser les atraccions que componien les Planes Park? Mirarem
d’esbrinar-ho a través de les imatges que ens han arribat i que ara podem
localitzar.
La
fotografia general del parc ens mostra una tanca de fusta amb una porta amb
columnes que suporten el rètol de “Planas Park”. Dins del recinte destaca de
forma evident un carrusel de carrosses. En una altra fotografia es pot veure
aquest carrusel en primer pla, al fons del qual, a la dreta, es distingeix
l’edifici del cafè restaurant l’Elèctric. Pel que fa a la resta d’atraccions,
sabem que hi havia una caseta de tir, però no hi ha dades de la resta de
casetes del recinte.
A
l’esplanada de davant de la porta d’entrada, a mà esquerra, just davant d’un
cartell que anuncia el restaurant Versailles (Versalles a la premsa), hi ha una
barraca de “Foto còmica”, amb un panell on hi ha pintat un torero lidiant en
una plaça de toros. La gent s’hi fotografiava traient el cap pel forat del
panell. D’aquesta mateixa barraca, o d’una altra del recinte, és la fotografia
que retrata una família simulant que van en un avió.
A la dreta
de l’esplanada hi ha una casa d’obra, que podem veure frontalment en una altra
fotografia. És una botiga de venda de comestibles, licors, tabacs i records de
les Planes, propietat de L. Rogé, del carrer Conde del Asalto, 25 (Nou de la
Rambla).
Fins aquí
hem pogut arribar amb la documentació de què disposem i la recerca que hem fet
a les hemeroteques. A partir d'aquí, mancats de testimonis vius, només ens queda la memòria familiar que algun lector pugui aportar, o l'aparició de noves fotografies o més documentació, que pugui aclarir no només quines barraques de fira hi havia al Planes Park, sinó a les Planes en general després de desaparèixer el parc d'atraccions.
[Post scriptum]
[1] La
Vanguardia, 8 de juny de 1921.
[2] Si bé és
cert que el nom de les atraccions és Planas Park, la premsa, segons
sigui en castellà o en català, alterna el nom en totes dues llengües, hem optat per la forma catalana, que sense cap mena de dubte era la
forma popular.
[3] La
Publicidad, 19 de febrer de 1921.
[4] El
Diluvio, 19 de març de 1921.
[5] La
Veu de Catalunya, núm. 7864, 2 de juny de 1921, edició del vespre, p. 4.
[6] La
Publicidad, 21 de juny de 1921.
[7] Solé de
Sojo, V. “Las Planas de Vallvidrera”, Barcelona Atracción, núm. 197, p.
354-355. L’article es tornaria a publicar al Diario Oficial de la Exposicion
Internacional de Basrcelona 1929, 21 d’abril de 1929.
[8] Moncada,
Jorge. “El veraneo de los pobres”, El Noticiero Universal, núm. 23074, 5
de juliol de 1960, p. 5.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada