Cap a la República en tramvia

14 d'abril de 1931, proclamació de la II República

Font: Bundesarchive

La fotografia que encapçala l'apunt, d'autor desconegut i conservada en el Bundesarchive du el títol: "Republikanische Studenten und Arbeiter durchfahren auf einer mit den Farben der Republik geschmückten Strassenbahn die Hauptstadt Madrid" (Estudiants republicans i treballadors de la conducció en un tramvia de la capital madrilenya decorat amb els colors de la República). És curiosa la confusió de la senyera amb els colors de la República. El títol es manté per criteris arxivístics, però se'ls ha fet notar l'error i han afegit la correcció: és a Barcelona i el tramvia pertany a la línia 22, "Atarazanas-Plaza Cataluña-Bonanova", que circulava des de les 5:31 del matí fins l'1:37 de la matinada, tot i que aquell dia la festa deuria acabar al sortir el sol.

El 12 d'abril de 1931, les forces d'esquerres guanyaven les eleccions municipals i forçaven l'abolició de la monarquia i l'adveniment de la República, que seria proclamada el 14 d'abril. En aquell moment circulaven per Barcelona 58 línies urbanes de tramvia. A la guia adjunta podeu veure tots els recorreguts i fer un passeig imaginari per aquella Barcelona que vivia un esclat d'alegria. Com es pot comprovar, encara no s'han canviat els noms d'alguns carrers: Alfons XIII (Diagonal) encara no és l'avinguda del 14 d'abril i el passeig de Sant Joan encara no és el passeig de la República.

Dues unitats del Tramvia Blau a l'estació

del funicular del Tibidabo

Fons Narcís Cuyàs. ICGC

A les 58 línies urbanes hi cal afegir dues línies més. Una, la línia "Tranvía de la Avenida del Tibidabo", el que ara coneixem com a Tramvia Blau, que des de l'inici de l'avinguda du fins a la plaça de l'estació inferior del funicular. Inaugurat el 29 d'octubre de 1901 (1.276 metres) amb el funicular (1.152 metres), el primer d'aquest estil que es construïa a l'Estat espanyol, es posava en marxa oficialment el Parc d'Atraccions, tot i que no seria fins a 1905 que s'hi vam començar a instal·lar atraccions. Aquell mateix 1905, el tramvia va allargar la línia fins a Vallvidrera, però els anys 30 va tornar a l'extensió actual.

[En el moment d'escriure aquests apunt, el Tramvia Blau és fora de servei per obres en la línia.]

Tramvia circulant per la carretera

de la Rabassada, el 1912

Roisin. ICGC

L'altra, "Tranvías de montaña, S. A.", era la línia de la carretera de la Rabassada, que de l'avinguda de la República Argentina amb Craywinckel, on hi havia la que va ser la primera parada estable de tramvia,  duia fins el Casino de la Rabassada.

El recorregut de la línia de

la Rabassada, el 1911

Durant els anys 30, el robatoris (hi passava molt burgès que anava a deixar al Casino el que havia suat l'obrer) es van convertir en una de les atraccions de la carretera. Tot i l'augment de vigilància a la zona, no es va poder evitar que la carretera i el bosc de la Rabassada fossin l’escenari de nombrosos robatoris, assalts i tirotejos. Una brigada de policia muntada s’encarregava de patrullar pel bosc, que en aquells moments era ja propietat de l’Ajuntament de Barcelona. Fins i tot un grup paramilitar de Sant Cugat, el Sometent Armat de la Rabassada, vigilava la zona pels interessos dels seus senyors. L'Esquella de la Torratxa en feia conya de la mà del dibuixant Soka (Francesc Fontanals):

L'Esquella de la Torratxa, març de 1932

Més tard, amb la radicalització de les forces d’esquerra i de dreta, en permanent estat de guerra, durant el Bienni Negre (1933-1935), amb un Govern que tenia com a única arma política la repressió, ja fos mitjançant el pistolerisme carlista o l’acció policial, la Rabassada es va convertir en el lloc predilecte per fer-hi tot tipus de costellades que, segons els temps, van tenir un significat polític o un altre. Però bé, m'estic anant del tema. Només volia celebrar el 94è aniversari de la proclamació de la II República tot esperant que arribi la III, que tarda a arribar. Deu venir en tramvia.

Ah, sí, m'he enredat amb la Rabassadaa perquè volia ensenyar-vos un dibuix de Kalders (sí, en Pere Calders), que L'Esquella de la Torratxa publicava el 1937. No perdem mai l'humor, siusplau, perquè acabarem perdent també la paciència.

Res publica

Liberté Egalité Fraternité (1950), Renato Guttuso

Pere Català i Pic: fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971)

Presentació del llibre Pere Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura, 1889-1971

11 de maig

Presentació oficial del llibre a la Sala d'Actes del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, plaça Nova, 5, a les 19:30h, a càrrec de Jep Martí, director de l’Arxiu Municipal de Valls, Pablo Giori, autor, i Rafael Català i Dalmau, editor i nét de Pere Català Pic.


Pere Català Pic (Valls, 1889-Barcelona, 1971) va viure l’evolució de la fotografia des del pictorialisme fins la seva confirmació com a gènere artístic amb un llenguatge propi, que es veurà estimulat per les avantguardes del primer terç del segle XX, i que en el cas tant català com espanyol tindrà el seu punt àlgid durant la Segona República.

El cognom ens crida ràpidament l’atenció perquè ens remet a Francesc Català Roca, el popular fotògraf de la Barcelona dels anys 50 i 60 del segle XX, que tots identifiquem amb el barri Xinès. I no anirem errats perquè Català Roca n’és fill, i conjuntament amb el seu germà Francesc conformem una de les nissagues de fotògrafs més important del país.

Aixafem el feixisme (1937)

@Arxiu Pere Català Pic

El passat 14 d'abril se celebrava el 85è aniversari de la proclamació de la Segona República, una data especialment adient per recuperar la figura de Pere Català Pic, autor de l'emblemàtica fotografia Aixafem el feixisme, realitzada el 1937, dos anys abans que esclatés la Segona Guerra Mundial. Però Català Pic és molt més que aquesta fotografia històrica.

Els progressos tècnics i científics aplicats a la fotografia, els mitjans de reproducció mecànica i la seva aportació al camp de la publicitat obriran unes vies d’experimentació totalment inèdites que convertiran Pere Català Pic en un pioner i en un referent dins la modernitat europea, que es veurà estroncat amb la Guerra Civil, període durant el qual es va crear el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, on Català Pic va ser una peça clau amb cartells tan famosos com el de la creu gamada, però també com a escriptor amb articles com els que va publicar a la revista Nova Iberia.

Però millor que parlar-ne nosaltres és que ho faci Pablo Giori, autor del llibre Pere Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971), biografia publicada per Rafael Dalmau Editor i que arribarà als lectors aquest proper Sant Jordi, abans de la presentació oficial del llibre el 10 de maig al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya.

Publiquem a continuació el text de la introducció de Pablo Giori a la biografia de Català Pic, i que l’autor cedeix en primícia exclusiva a Bereshit per fer-nos arribar a tots un tast de la vida d’aquest artista cabdal dins la història de la fotografia però que fins ara no ha rebut el reconeixement oficial que es mereix.

Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971)

Introducció, de Pablo Giori

La biografia que teniu a les vostres mans és un intent de reconstruir la vida d’un personatge que va ser reconegut com a l’home de la càmera però que és realment molt més que això; és un personatge polifacètic, un autodidacta, un heterodox, un self-made man: una persona que ve del no res i que amb l’esforç arribarà ser algú destacat. Però aquesta història parla no només dels èxits i de la fama (que no aconsegueix mai en vida), sinó també de les ombres i dels problemes d’una quotidianitat marcada per les guerres i per l’ascens de la modernitat, de les avantguardes, dels canvis socials.

El que sabíem fins ara de la vida de Pere Català Pic era molt fragmentari, producte de la falta de coneixement de l’abast i del contingut del seu arxiu. Ara que coneixem detalladament tot el que va conservar, hem descobert aspectes desconeguts de la seva personalitat, col·laboracions amb personalitats i institucions fins ara no explorades, una gran quantitat d’obra inèdita i la documentació necessària per entendre el funcionament del seu estudi fotogràfic. Aquesta biografia recupera el seu dia a dia, la seva tasca (fotogràfica, literària i personal) i el seu pensament i ens permet entendre un home clau de la història de la fotografia catalana, però també ens obre les portes de la seva quotidianitat per entendre la seva projecció social. En aquest sentit, el personatge (ell mateix explica la seva vida com si ho fos) ens parla de la seva obra i també de tot un ampli ventall de personalitats, moments històrics i institucions de les quals ell va formar part. Aquesta biografia no es tanca en si mateixa, ni es redueix a explicar una vida, sinó que es un document de les transformacions socials, culturals i també econòmiques viscudes a Catalunya durant els vuitanta anys més convulsos del segle passat.

Pere Català Pic va haver de deixar els estudis amb dotze anys, molt d’hora per algú que volia estudiar Filosofia i Lletres, i va començar a treballar al Banc Hispano Americà el 1902. Lluitant al CADCI per la jornada intensiva i en un viatge a Roma troba la seva passió i es fa retratista. Més endavant va a Valls a establir-se i fa retrats i fotografies de monuments per a la Mancomunitat de Catalunya. En aquella època, Valls, encara que capital de comarca, era un petit poble sense gaire activitat, cosa que Català Pic i un grup d’amics canviaran radicalment. Creen l’agrupació Amics de les Belles Coses, la secció vallenca del CADCI i s’uneix a la Unió Gremial i de la Cambra de Comerç; lluita per modernitzar la ciutat, vol nous trens, un camp d’aviació, millor transport, més turisme, més obertura. Finalment, la política toca a la seva porta i cal comprometre’s amb el progrés però no es presenta com a candidat, vol marxar.

Amb la República veu que cal desplaçar-se a Barcelona en busca de la modernitat, la psicologia, la publicitat i la fotografia, una barreja estranya que en aquella època el converteix en avantguardista. Coneix món, viatja i crea, fa publicitats per als clients més importants i es destaca com a professor de psicologia publicitària. Escriu un llibre sobre la seva recerca en psicologia publicitària, producte de les seves classes i dels estudis experimentals, que queda inèdit. Durant la guerra crea amb Jaume Miravitlles el Comissariat de Propaganda i fa un del cartells de guerra més famós: «Aixafem el Feixisme». Com a cap d’Edicions té contactes amb tots els intel·lectuals, publica la reconeguda revista Nova Ibèria i més de dos-cents llibres, revistes, auques, pamflets en quatre llengües. Els bombardeigs, la gana, els intel·lectuals que ajuden a la República, tres anys sense fer fotografies, l’exili i la mort. Fins aquí el personatge es bastant conegut, després de la guerra la seva vida era un misteri.

Barri Gòtic (1935)

@Arxiu Pere Català Pic

Català Pic va començar a escriure la seva autobiografia almenys sis vegades: esborranys, manuscrits i cartes demostren que des del seu exili interior, després de la mort de la seva dona i de l’inici de l’hivern franquista, va intentar explicar-se fragmentàriament. Va començar com una forma de recuperar la memòria, però també d’acceptar que alguna cosa s’havia acabat; els anys revoltosos i enèrgics de la seva tardana joventut no tornarien mai més. Reprèn la feina a poc a poc quan les pors de les represàlies amainen, va recuperant l’alegria, cal seguir treballant, ha de mantenir tota la família. Els clients demanen publicitats, a poc a poc, i cal començar des de zero l’empresa familiar; els amics exiliats tornen a omplir les penyes literàries. La Fira de Mostres i l’economia franquista dels anys cinquanta li permeten pagar els deutes i refer la seva vida.

Retorna també aquell anhel de joventut i la vida li dóna una segona oportunitat: serà un literat autodidacta, tal com va passar amb la fotografia. Treballa molt intensament, escriu contes, novel·les, narracions, obres de teatre, poemes, assajos. Una part de la seva obra literària de la postguerra es troba directament relacionada amb la seva vida (explica coses que li van passar de forma ficcionalitzada, el que ens dóna una informació molt valuosa) i la resta té un punt pedagògic, un missatge per millorar el món. Tanmateix, la cultura catalana no té força, el franquisme l’ofega i els catalanistes es barallen entre ells, no hi ha lloc per un heterodox, per un escriptor que no ho sembla o que ho intenta massa tard, quan la vida li deixa temps. És amic d’escriptors i d’editors, no vol pagar per editar i ningú s’arrisca per ell. Seguirà fent, ferm a l’actitud amb què viu tota la vida: treballar, treballar, treballar i tornar a començar quantes vegades calgui. L’alegria de la família, dels amics i de les penyes es barreja amb el dol de la vellesa, es cansa, no pot treballar, dorm poc; a més, sembla que fer-se gran vol dir, també, acomiadar-se, setmana a setmana, dels amics. Quan ell mor, mor tota una generació d’aquella nascuda a finals del segle XIX, serà un dels seus últims representants. Mor sense reconeixement, sense exposicions retrospectives, sense l’obra literària publicada, però això mai li pesarà: sap que ha viscut a la seva manera, respectant el seus ideals, i que tot sol ha pogut tirar endavant una família i una indústria.

 Smoking 
@Arxiu Pere Català

Encara que el seu ofici va ser la fotografia, la seva actitud era la d’un humanista, com la del seu amic Salvador Espriu: «Però hem viscut per salvar-vos els mots per retornar-vos el nom de cada cosa». Ho conservarà tot, tot per terra com si fos un trencaclosques, tot al seu arxiu on el seu fill, Pere Català i Roca, treballa salvant altres mots que calen per recuperar la cultura catalana. Quan aquest mor, l’any 2009, l’arxiu segueix intacte però totalment desorganitzat, feia ja onze anys de la darrera exposició de les obres de Català Pic. L’actitud de literat humanista del pare i la d’historiador del fill fan que tot es conservi, només s’havia de posar en ordre: tres estius de la família i dos anys d’ordenació, catalogació i sistematització del fons. La documentació que es conserva a l’arxiu familiar, més de vint-i-cinc mil documents i quinze mil fotografies, és un llegat valuosíssim que comencem a mostrar amb aquesta recerca.

La importància d’aquesta biografia és que no només tracta de fotografia sinó que a través d’un personatge cabdal explica la història catalana del segle XX, endinsant-se en el dia a dia d’un fotògraf, l’obra i el pensament d’un d’aquells que van creure que es podia canviar el món. El llarg recorregut d’aquesta vida, de la diligència a cavalls de finals de segle XIX a l’avió a reacció dels anys setanta, ens ajuda a entendre d’una manera molt propera com era el ofici de fotògraf, però també com es van viure els grans canvis socials del segle passat.

Aquesta biografia que escric amb tinta en aquestes pàgines és una manera de concloure la seva tasca i de donar forma a això que va intentar tantes vegades sense sortir-se’n: inscriure la seva vida en la història.

El retocador. Gráficas Cantín 
@Arxiu Pere Català

*

Pablo Giori (Tucumán, Argentina, 1986) ha estudiat Filologia Hispànica i investiga temes de cultura popular, fotografia, història, música, societat civil i nacionalisme, i forma part del grup «Itineraris reformistes, perspectives revolucionàries (1909-1949)» de la Universitat de Girona. Des del 2012 treballa en l’Arxiu Pere Català, i el 2013 va guanyar el Premi Fundació Ciutat de Valls per aprofundir en el coneixement de la figura de Pere Català i Pic.

14 d'abril de 1931

Per passar el dia: cromos, retallable i vídeo

El corrido antimonàrquic de Guty Cárdenas

La proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 va traspassar les fronteres espanyoles. En un món políticament dividit, en què es consolidaven dictadures com les de Hitler, Mussolini, Portugal o la de l’Imperi japonès, la victòria de les esquerres i la caiguda de la monarquia espanyola van ser celebrades popularment en molts indrets del planeta. Aquest entusiasme va ser una de les raons que va motivar que quan es va produir l’alçament de Franco l’exèrcit republicà es nodrís dels voluntaris estrangers que van lluitar amb les Brigades Internacional contra el feixisme.

A Mèxic, que havia viscut la derrota de la revolució d’Emiliano Zapata i de Pancho Villa, encara faltaven tres anys perquè Lázaro Cárdenas, el propulsor de la reforma agrària i el president que va acollir els exiliats catalans i espanyols, arribés al poder, però l’entusiasme va ser recollit sobretot per artistes mexicans, com Diego Rivera, que més tard aclamaria l’arribada de Trotski a Mèxic gràcies a la intercisió d’Andreu Nin.

Però més enllà de grans noms com Diego Rivera, Frida Kahlo, José Clemente Orozco o David Alfaro Siqueiros, un jove i popular cantant i compositor, Guty Cárdenas (Augusto Alejandro Cárdenas Pinelo; Mérida, Mèxic, 1905 - Ciutat de Mèxic, 1932) va posar lletra i música a la caiguda de la monarquia i a l’adveniment de la República.

Guty Cárdenas, que de jove havia estat atleta, es va forma musicalment en l’anomenada trova yucateca entre sons mestissos, aquells ritmes que provinents de l’àrea caribenya van acabar envaint i animant les grans sales de festes nord-americanes. L’any 1928 comença una gira a Nova York que el durà a col·laborar amb grans orquestres de ritmes llatins i, sobretot, de jazz, després de ser contractat per la discogràfica Columbia Records.

La proclamació de la República l’enxampa a Nova York. Pocs dies després, el mateix mes d’abril, amb la col·laboració del músic colombià Jorge Áñez va compondre el corrido “La república en España”, que va ser enregistrat per Columbia. Una cançó, un document que tenen molt de crònica periodística i que val la pena escoltar perquè hi ha fets que no caduquen.

Malgrat que aquí Guty Cárdenas és un perfecte desconegut, a Mèxic conserva la fama que li va proporcionar el seu treball i una mort prematura als (fatídics) 27 anys. Corria el 5 d’abril de 1932; feia poc que havia tornat dels Estats Units després de casar-se amb Ann Patrick, una nord-americana d’origen irlandès. Estava en la cantina Salón Bach quan, enmig d’una baralla espontània, es produeix una balacera i Ángel Peláez Villa, un comerciant espanyol, dispara i mata Guty Cárdenas. L’assassí és detingut i jutjat però va aconseguir ser alliberat quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, moment en què marxa de Mèxic cap a Espanya per lluitar al costat de l’exèrcit feixista de Franco. Com va apuntar l’escriptor, periodista, locutor i publicista socialista mexicà Ricardo López Méndez, el Vate, Cárdenas va ser víctima del seu recolzament a la República espanyola. Però d’això no se’n recorda ningú.

[+]

Podeu llegir alguna cosa més sobre el ressò de Guty Cárdenas a Catalunya i sobre la República a La panxa del bou, de Júlia Costa.

Origen i conseqüències de la Setmana Tràgica

Embarcament de tropes cap a Melilla en

el port de Barcelona, el 1909

Frederic Ballell. AFB

El conflicte de la Setmana Tràgica s'origina l'11 de juliol de 1909 amb un moviment antimilitarista a Barcelona en protesta per l’embarcament de reclutes i reservistes catalans cap a la guerra del Marroc i per la negativa a reprendre l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif. El 9 de juliol de 1909 una operació de policia per protegir el ferrocarril miner prop de Melilla va encendre el conflicte bèl·lic, i el ministre de la Guerra del govern de Maura, general Linares, va decidir trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40.000 homes, reservistes majoritàriament casats i amb fills, i –potser com a "mesura punitiva"– reclutats en bona part a Catalunya. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en unes circumstàncies socials de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l'aparell d'un estat anacrònic i oligàrquic.

Entre el 26 de juliol i el 2 d'agost de 1909, una revolta popular ocupa Barcelona amb més de 250 barricades, atacs contra la burgesia i crema de convents (en pocs casos esglésies), poders íntimament lligats a la repressió. Les dones hi van tenir un paper molt actiu, no només perquè els afectava el reclutament dels homes (les classes benestants podien pagar-ne l'exempció), sinó perquè les institucions religioses feien competència deslleial a les fàbriques fent servir nenes i recluses com a mà d'obra, cosa que feia minvar els sous de les dones treballadores.

La fotografia pretén representar la crema de convents

durant la Setmana Tràgica, però la imatge va ser

manipulada afegint-hi fum per dramatitzar

encara més la situació

Vençuda la resistència popular, l'escola laica va ser acusada d'incitadora a l'odi polític i religiós, i Ferrer i Guàrdia va ser convertit en el cap de turc del conflicte, que va generar una repressió que va afectar les escoles i els moviments laics i obrers, i va portar a centenars de processos militars.

Fa un temps vam publicar a Bereshit Nochebuena republicana, una gravació de 1931 de l'escriptor i autor teatral de sainets i revista Manuel Fernández Palomero  (?-1949), interpretat per l'actor còmic Francisco Gallego, Galleguito. Vam aprofitar per evidenciar que bona part dels enregistraments sonors d'obres teatrals i de programes de ràdio estaven totalment oblidats en les fonoteques; i encara gràcies que existeixen les gravacions, malgrat que poca gent ho sàpiga o les consulti.

Avui les notícies corren a la velocitat de la llum d'una punta a l'altra del planeta; ens arriben en tots els formats: orals, escrits o imatges, i sovint en directe mentre s'estan produint els fets. A finals del segle XIX i a principis del XX, l'actualitat es portava al públic popular a través de representacions. S'exposaven diorames, quadres escènics amb figures de cera que representaven esdeveniments històrics o s'escenificaven en els teatres per acostar els fets al públic amb el màxim realisme, més que no pas aportava la fotografia, la ràdio o el cinema, que en aquells anys començaven la seva singladura entre les masses expectants. De fet, res nou: els joglars i els romanços ja complien aquesta funció relatora i de guardians de la memòria.

Moltes d'aquestes representacions teatrals s'enregistraven en discos o, en el seu defecte, es feia una gravació d'estudi utilitzant la fórmula de les radionovel·les o del teatre radiat.

Sessió del procés a Francesc Ferrer i Guàrdia a la Presó

Model de Barcelona, el 9 d'octubre de 1909

Col·lecció Merletti / IEFC

La paròdia política de Nochebuena republicana ens va fer somriure, però les gravacions que porto avui no són per riure. Totes dues històries tenen com a protagonista Francesc Ferrer i Guàrdia i estan, evidentment, dramatitzades segons els gustos d'una part del públic de l'època, i escoltades ara i aquí potser tenen un aire còmic en la posada en escena que no es pretenia. Acusat d'haver fomentat la revolta de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, Ferrer i Guardia, polític i pedagog creador de l'Escola Moderna, va morir afusellat el 13 d'octubre de 1909 al fossat de Santa Amàlia del castell de Montjuïc, i aquests són els fets que es narren. Tant el procés, ple d'irregularitats, com l'execució van rebre el rebuig de la premsa i els polítics d'Europa i els Estats Units.

Els dos enregistraments esmentats tenen el mateix títol: Sentencia y ejecución de Francisco Ferrer y Guàrdia. La primera, representada en el Teatro Apolo de Madrid el desembre de 1909, pocs dies després de l'assassinat de Ferrer i Guàrdia, va seguida de Delirios anarquista. El guió i direcció són de l'escriptor i recitador argentí Eugenio G. López, i està interpretada pel mateix Eugenio G. López, per Juan Rovira i la Sra. Bandalisa, i va ser enregistrat per RCA Victor (1911).

La segona gravació és de 1931, i va ser interpretada i enregistrada per Fèlix de Pomés (1893-1969), actor i director de cinema d'origen aristòcrata, que va estudiar medicina i farmàcia però es va llicenciar en dret. Dedicat al periodisme, va col·laborar a El Día Gráfico de Barcelona i a Fígaro de Madrid. Els anys 1918-20 va jugar en els primers equips del F C Barcelona i del C E Espanyol. Més tard va guanyar el campionat de Catalunya d'esgrima i va participar en els Jocs Olímpics de París (1924) i d'Amsterdam (1928). La seva veritable passió va ser la pintura i el dibuix (va exposar a Barcelona i Madrid), però va acabar dedicant-se de ple al cinema a Alemanya, França, Itàlia i els Estats Units. Torna a Catalunya un cop proclamada la República, moment en que participa en pel·lícules de marcat contingut polític i revolucionari, com Aurora de esperanza (1936) d'Antonio Sau. Els darrers anys de la Guerra Civil hi ha un buit en la seva biografia fins que torna la l’any 1941 i reprèn la seva carrera cinematogràfica.

Fàbriques i esglésies cremades

Un segle abans de la Setmana Tràgica població obrera creixia al voltant de les fàbriques situades prop de la plaça del Pes de la Palla, del Pedró i dels carres de Ponent i Tallers, impulsades pel valor i l’aparició de les màquines, amb Ca n'Erasme com a símbol d’honestedat empresarial. Però a finals del segle XIX, aquell niu de fàbriques s’havia estès i es convertia en el gresol decadent d’un territori superpoblat que superava les possibilitats d’uns barris insalubres.

La crema de cadàvers del convent de les Jerònimes (1909),

segons un dibuix de Pau Febrés Yll

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Les fàbriques agonitzaven i sovint eren cremades intencionadament posant en perill els habitatges i la vida dels obrers, cosa que no fa estrany que fos en el Raval on les pistoles i la crema d’esglésies van tenir més èxit i que la Setmana Tràgica comencés a les barricades de Sant Pau del Camp, mentre els cadàvers desenterrats de les monges jerònimes eren passejats pels carrers i abandonats a les barricades com si fossin escombraries.

La gent contempla els morts desenterrats

al convent de les Magdalenes (1909)

Frederic Ballell (AFB)

Aquella primera nit, donant fe que l’església que més il·lumina és la que crema, el foc s’estengué pels convents de la ciutat mentre s’obviava que la veritable revolta havia sorgit contra les lleves catalanes enviades a lluitar a la guerra del Marroc i acabava fent pagar els abusos contra la classe obrera a qui secularment l’havia enganyat i utilitzat: l’Església.

La gent contempla els morts desenterrats

al convent de les Magdalenes (1909)

Frederic Ballell (AFB)

[+]

"Sentencia de Francisco Ferrer Guardia" i "Ejecución de Francisco Ferrer Guardia", E. Lopez, Juan Rovira, Sra Bandalisa, dins Teatro y varietés: Cómicos y género chico, volumen 3. Barcelona: Blue Moon, 2002, Colección Cancionero de Oro [DVD].

Nit de Nadal republicana

Ens hem tornat tan esclaus de la imatge que ens hem oblidat del so. No em refereixo a la música, sinó a la veu. La gent continua escoltant la ràdio però, què en queda d'aquella veu que ho envaïa tot? Busquem imatges estàtiques i imatges en moviment però, i la veu? La recorda algú? I d'abans que s'enregistrés la imatge, què en queda de la veu dels espectacles radiats, dels serials? I el teatre enregistrat directament en disc en els escenaris? Algú visita les fonoteques? Hem oblidat que existeixen? O les fonoteques s'han oblidat de nosaltres. Amb la desaparició del vinil i dels antics discs de pissarra, una bona part de la música i dels enregistraments de veu en general han deixat de ser comercial i es perdrà en els arxius sonors.

Durant el primer terç del segle XX, i sobretot amb l'aparició de la ràdio, a més de música s'enregistraven escenes dramàtiques i còmiques, i fins i tot obres de teatre. L'arxiu que podeu escoltar a continuació, Nochebuena republicana, és una gravació de 1931, de l'escriptor i autor teatral de sainets i revista, Manuel Fernández Palomero (?-1949), interpretat per l'actor còmic Francisco Gallego Galleguito. Va ser enregistrat per Parlophon Electric, a Barcelona, el mateix any de la proclamació de la II República.

La narració escenifica un pessebre durant el primer Nadal democràtic "per la gràcia de Déu i d'Alcalá Zamora" on, en clau d'humor i no poca ironia, les figures han estat substituïdes per polítics, escriptors i personatges populars de l'època.

Més que de Nadal, l'escena enregistrada és digna del Carnestoltes.

 

Els Jocs Olímpics que no van poder ser

La insurrecció militar del 18 de juliol de 1936 i la Guerra Civil va posar fi a l'Olimpíada Popular de Barcelona, abans de començar. Aquests jocs olímpics paral·lels havien de ser l'alternativa als de Berlín, organitzats per l'Alemanya nazi i que pretenien ser la consolidació esportiva de la política racial de Hitler. Les competicions de l'Olimpíada Popular havien de començar oficialment el 19 de juliol a l'estadi de Montjuïc, però la guerra ho va impedir. Molts d'aquells esportistes vinguts d'arreu del món van decidir quedar-se i canviar la seva roba esportiva per l'uniforme de la defensa d'un règim democràticament escollit i contra el feixisme.

Amb la col·laboració de Miquel Pucurull (Barcelona, 1938), amic i company d'aventures atlètiques, vam aprofitar la commemoració del 75è aniversari per rescatar la informació d'aquests jocs, dels quals només se'n va fer, el 18 de juliol, la desfilada de les delegacions dels països participants pels carrers de Barcelona.

La ciutat de Barcelona havia estat candidata a la celebració dels Jocs Olímpics de 1936, però se’ls va endur Berlín. Es deia que el fet que a l’Estat espanyol hi hagués una república va espantar els membres del COI, aristòcrates i conservadors tots ells, que es van decidir per la capital de l’Alemanya nazi.  Hi va haver protestes a tot el món, sobretot quan Hitler va començar a perseguir jueus, i fins i tot alguns països es preguntaven si caldria fer un boicot als Jocs de Berlín (Espanya no hi va anar). Però el COI va moure fils per promoure la seva celebració i el règim de Hitler els va orientar a fer d'ells una apologia dels valors racials i militars, cosa que estava totalment en contra dels de l’esperit olímpic.

En aquest context, Barcelona, d’acord amb el Govern de la República, va voler organitzar una celebració alternativa al juliol de 1936, del 19 al 26, amb l'objectiu de recuperar el veritable esperit olímpic, la pau i la solidaritat entre les nacions. Una mena de contraolimpíada. Una denúncia dels Jocs de Berlín que s’havien de celebrar dies després, de l’1 al 16 d’agost.

L'origen de la idea havia sorgit d’entitats culturals i esportives dels barris populars i obrers de Barcelona. Un cop perduda l’opció dels Jocs Olímpics en benefici de Berlín, es va crear el Comitè Català Pro Sport Popular, impulsat per entitats del Poblenou, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. L'objectiu era fer que l’esport estigués a l’abast de tothom, no únicament de les classes altes com havia estat fins llavors. L'acció va prosperar i el maig del 36 van constituir el Comitè Organitzador. En un temps record, entre el maig i el juliol, amb el suport de les entitats socials i ajudats per milers de voluntaris, van crear la infraestructura i van establir el programa de l’esdeveniment.

L'Olimpíada Popular significava una resposta de rebuig als jocs de Berlín, però també una crítica a la política d'ulls clucs d’alguns governs internacionals que acceptaven el règim que s’havia imposat a Alemanya sense qüestionar-se res. En un dels paràgrafs del manifest de l'Olimpíada Popular, quedava explícitament reflectida la intenció:

L'Olimpíada instaurada fa milers d'anys i renascuda en la nostra època, que sempre havia mantingut el seu caràcter de Símbol de la Fraternitat dels pobles i de les races, ara perd per sempre aquest caràcter. Els Jocs Olímpics que es preparen a Berlín, són indiscutiblement una falsificació vergonyosa, una befa del pensament Olímpic. En un país on milions d'esportius estan privats de continuar llur activitat social, on milers dels millors esportius són empresonats, on la majoria del poble laboriós està sota l'amenaça de la persecució per les seves conviccions o per la seva religió, on es declara fora de la llei a tota una raça, aquest país no és el lloc per acollir els veritables Jocs Olímpics!

A l'Olimpíada Popular, que estava finançada per la Generalitat, el govern de Madrid i el de París, estaven inscrits més de 6.000 atletes de 23 nacions. Les estrangeres que aportaven més esportistes eren les delegacions de França (la que més amb 1.500), Estats Units, Suïssa, Anglaterra, Països Baixos, Bèlgica, Txecoslovàquia, Dinamarca, Noruega, Suècia i Algèria. Les federacions espanyoles hi van aportar gairebé la meitat dels atletes, que pertanyien a les delegacions d’Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya, i també hi van nacions sense estat, com Alsàcia; el Marroc, que aleshores era una colònia, i una delegació d'atletes jueus procedents de Palestina (part de l'anomenat Mandat Britànic, que mantenia el nom romà fins la creació de l'estat d'Israel) i de jueus emigrats.

Desfilada de delegacions la tarda del 18 de juliol

L’Estadi de Montjuïc, construït el 1929, havia de ser el lloc on s'havien de celebrar els actes i les proves més significatives. Però també n’hi haurien al Camp de Les Corts del F. C. Barcelona, a Piscines i Esports, a la pista del parc d'atraccions Maricel Park de Montjuïc) i als camps de futbol del Martinenc i el Júpiter.

Estava previst utilitzar els allotjaments i hotels construïts per a l'Exposició Internacional de 1929. Els estrangers havien de dormir a l'Hotel Olímpic de la Plaça d'Espanya i a l'Estadi de Montjuïc, i els espanyols en els Hotels Olímpics 1 i 2 del recinte de l'Exposició. Com a restaurants s'havien d'habilitar el Palau de les Missions, per a atletes espanyols, i l'Estadi, per als estrangers.

Cal destacar que les inscripcions de dones esportistes era molt nombrosa (el nombre de les que van participar dies després als Jocs de Berlín era bastant inferior). I una altra de les característiques de l'Olimpíada Popular era la barreja d’esportistes de nivell, campions d’Europa molts d’ells, amb altres que podrien considerar-se ara com a "populars".

En total estaven previstes competicions en 20 esports: atletisme, futbol, rugbi, tennis, bàsquet, natació, handbol, ciclisme, ping-pong, boxa, lluita lliure, pilota basca, tir, rem, bitlles, beisbol, escacs, gimnàstica, aviació sense motor i hoquei sobre patins.

Catalunya havia inscrit esportistes en les disciplines d'atletisme, boxa, hoquei sobre patins, ping-pong i lluita.

L'estand de l'Olimpíada Popular, a la plaça Catalunya

Integrants de la Selecció Catalana d’Atletisme

• 100 m: Heras, Oriols, Serch i Serra
• 200 m: Heras, Roca i Ailion
• 400 m: Pratsmarsó, Vives, Colomes i Blay
• 800 m: Piferrer, Pratsmarsó, Coma i Monfort
• 1.500: Piferrer i Àngel
• 5.000: Andre, Ramonatxo i Fonseré
• 10.000: Joan, Camí i Miró
• 110 tanques: Staat, Consegal i Manzanares
• 3.000 obstacles: Mur, Esteve i Mir
• Alçada: Font, Pons i Juanola
• Longitud: Roca, Altafulla, Font i Serra
• Triple: Giró, Consegal i Companys
• Perxa: Gonzàlez, Consegal, Trias i Lorenzo
• Pes: Tugas, Moreno, Correro i Vidal
• Disc: Correro, Anrado, Guàrdia i Fariñas
• Martell: J. Tugas, F. Tugas i Sierra
• Javelina: Etter, Fernàndez i Fraga

Programa dels actes a celebrar el dia de la inauguració, 19 de juliol de 1936

• A les 4,30 de la tarda presentació dels esportistes i inauguració dels Jocs per l'honorable President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys
• Desfilada de 3.000 folkloristes, amb gegants, nans, Xiquets de Valls, caballins, àguiles, cuques feres, Patum de Berga, bastoners, moixiganga...
• Cinc cobles de Barcelona executaran Juny i Els Segadors, acompanyats de la massa coral, sota la direcció del mestre Morera
• Gimnàstica
• Sports: cursa internacional de relleus de 20 per 500
• Folklores, Xiquets de Valls i Ballets de Folgueroles
• Parlament final de Ventura Gassol, comissari de la Generalitat per als Jocs
• Finalitzarà el festival amb La Santa Espina, executada per 5 cobles, la massa coral i els dansaires

Preu de l’entrada: 1 pta.

Programa de mà de la inauguració

de l’Olimpíada Popular

Himne de l'Olimpíada Popular (Josep Maria de Sagarra, juliol de 1936)

El poeta Josep Maria de Sagarra va escriure l'himne de l'Olimpíada, amb música del compositor alemany Hanns Eisler:

No és per odi, no és per guerra,
que venim a lluitar a cada terra.
Sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.

Fora enveges, fora noses, fora noses,
afirmem contra el viure estret
el nostre dret
a fer un aire més net,
a fer un món més ple de roses.

Cors enlaire! Llum als braços!
Sempre àgils i ardits els nostre passos.
Donem-nos les mans
per sentir-nos germans
sota el verd dels llorers triomfants!

Força i vida, primavera,
ritme, gràcia i esforç i voluntat,
tots hem triat
en l'esclat del combat
perquè ens facin de bandera!

Per al més àgil, per al més destre
sigui el sol immortal
de la palestra.
Sigui aquest sol
que ens aplega en un vol
per cremar la mentida i el dol!

Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants,
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Amb tot, la prevista Olimpíada de Barcelona no va estar lliure de detractors, tant a Catalunya com, especialment, a la resta de l’Estat. Els primers –potser perquè no sabien que Rússia, al complet, que no va anar als Jocs, estaria a Barcelona– pensaven que les grans figures de l'esport anirien a Berlín i no vindrien a Barcelona. El segons, membres de partits conservadors i el mateix Comité Olímpico Español, no podien acceptar que la participació de l’Estat estigués formada per quatre seleccions com estava previst: Espanya, Catalunya, País Basc i Galícia. 

Però el cert és que l’esdeveniment es preveia que seria un èxit en tots els aspectes. A banda dels esportistes, van arribar a Barcelona una ingent quantitat de visitants –és deia que més de 20.000, que per aquella època eren molts–, més dels previstos, la qual cosa va crear problemes d’allotjament, fins i tot.

De l’expectació que s’havia creat se’n feien ressò els diaris de llavors, que consideraven que significaria una memorable manifestació dels valors olímpics.

Pàgina d’El Mundo Deportivo del 19 de juliol de 1936,

anunciant la inauguració per aquell mateix dia, amb 

fotografies dels assajos del dia abans

L’Olimpíada havia de començar el 19 de juliol de 1936. El dia abans a la nit, Pau Casals estava al Palau assajant amb la seva orquestra i el cor de l’Orfeó Gracienc la Novena de Beethoven, que havien d’interpretar al Teatre Grec en els actes d’obertura dels Jocs. En un moment de l’assaig, va arribar un emissari de la Generalitat i va lliurar a Casals un missatge del conseller de Cultura, en el qual li comunicava que uns militars s’havien alçat contra la República aquell mateix dia i l’instava a suspendre l’assaig  –el concert i l’Olimpíada havien estat suspesos– ja que es temia que la violència esclatés d’un moment a un altre al carrer.

Pau Casals, tot i  consternat, es va dirigir als músics i als membres del cor i els va dir: ”Estimats amics, no sé quan podrem tornar a estar junts; us proposo que abans de separar-nos acabem l’obra”. Tothom hi va estar d’acord, i va continuar l’assaig de la peça fins el final. Anys més tard, Pau Casals confessava als seus biògrafs que les llàgrimes, aquella nit, no li deixaven veure la partitura.

La fi de l’Olimpíada Popular va coincidir amb l'inici de la cruenta Guerra Civil. Els esportistes van tornar tot seguit als seus països d’origen, però alguns italians i alemanys, les anomenades Brigades Internacionals, van integrar-se dies després a les columnes de milicians que s’estaven formant per defensar la República.

El 29 de juliol es dissolia el Comitè Organitzador i l’Olimpíada Popular es va convertir en un record democràtic. Un somni que no va poder realitzar-se per culpa d’un aixecament militar de terribles conseqüències.

*

Bibliografia i enllaços d’interès:

Asín Fernández, E. La política en las olimpiadas de Berlín 1936. Barcelona: Centre d'Estudis Olímpics (UAB), 1998.

Colomé, Gabriel, coord.; Sureda, Jeroni. Esport i relacions internacionals (1919 - 1939): l’Olimpíada popular de 1936 [article en línia]. Barcelona: Centre d’Estudis Olímpics UAB, 1994. [Consultat: 27/07/2011]

Illa, Oriol. Per no perdre la memòria olímpica.

Pujadas, X.; Santacana, C. Història il·lustrada de l'esport a Catalunya. Vol II (1931-1975). Barcelona: Editorial Columna. Diputació Barcelona, 1998.

Pujadas, Xavier; Santacana, Carles. L'altra Olimpíada. Barcelona '36. Esport, societat i política a Catalunya (1900-1936).

Vivancos, Eduardo. Els altres Jocs Olímpics a Barcelona

 

Cartells: CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

14 d'abril de 1931

Col·lecció de 30 cromos emesos per Chocolates Guillén, l'any 1931, amb escenes de la Història de la Revolució i Proclamació de la República. Els dibuixos són de Tínez (Juan Martínez Buendía, 2 d'octubre de 1893 - 17 d'abril de 1957), col·laborador habitual del TBO.

Retallable de la Proclamació de la República Catalana

Font: & piscolabis librorum

Francesc Macià. Proclamació de la República
Catalana dins de la Federació Ibèrica