Pere Català i Pic: fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971)

Presentació del llibre Pere Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura, 1889-1971

11 de maig

Presentació oficial del llibre a la Sala d'Actes del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, plaça Nova, 5, a les 19:30h, a càrrec de Jep Martí, director de l’Arxiu Municipal de Valls, Pablo Giori, autor, i Rafael Català i Dalmau, editor i nét de Pere Català Pic.


Pere Català Pic (Valls, 1889-Barcelona, 1971) va viure l’evolució de la fotografia des del pictorialisme fins la seva confirmació com a gènere artístic amb un llenguatge propi, que es veurà estimulat per les avantguardes del primer terç del segle XX, i que en el cas tant català com espanyol tindrà el seu punt àlgid durant la Segona República.

El cognom ens crida ràpidament l’atenció perquè ens remet a Francesc Català Roca, el popular fotògraf de la Barcelona dels anys 50 i 60 del segle XX, que tots identifiquem amb el barri Xinès. I no anirem errats perquè Català Roca n’és fill, i conjuntament amb el seu germà Francesc conformem una de les nissagues de fotògrafs més important del país.

Aixafem el feixisme (1937)

@Arxiu Pere Català Pic

El passat 14 d'abril se celebrava el 85è aniversari de la proclamació de la Segona República, una data especialment adient per recuperar la figura de Pere Català Pic, autor de l'emblemàtica fotografia Aixafem el feixisme, realitzada el 1937, dos anys abans que esclatés la Segona Guerra Mundial. Però Català Pic és molt més que aquesta fotografia històrica.

Els progressos tècnics i científics aplicats a la fotografia, els mitjans de reproducció mecànica i la seva aportació al camp de la publicitat obriran unes vies d’experimentació totalment inèdites que convertiran Pere Català Pic en un pioner i en un referent dins la modernitat europea, que es veurà estroncat amb la Guerra Civil, període durant el qual es va crear el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, on Català Pic va ser una peça clau amb cartells tan famosos com el de la creu gamada, però també com a escriptor amb articles com els que va publicar a la revista Nova Iberia.

Però millor que parlar-ne nosaltres és que ho faci Pablo Giori, autor del llibre Pere Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971), biografia publicada per Rafael Dalmau Editor i que arribarà als lectors aquest proper Sant Jordi, abans de la presentació oficial del llibre el 10 de maig al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya.

Publiquem a continuació el text de la introducció de Pablo Giori a la biografia de Català Pic, i que l’autor cedeix en primícia exclusiva a Bereshit per fer-nos arribar a tots un tast de la vida d’aquest artista cabdal dins la història de la fotografia però que fins ara no ha rebut el reconeixement oficial que es mereix.

Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971)

Introducció, de Pablo Giori

La biografia que teniu a les vostres mans és un intent de reconstruir la vida d’un personatge que va ser reconegut com a l’home de la càmera però que és realment molt més que això; és un personatge polifacètic, un autodidacta, un heterodox, un self-made man: una persona que ve del no res i que amb l’esforç arribarà ser algú destacat. Però aquesta història parla no només dels èxits i de la fama (que no aconsegueix mai en vida), sinó també de les ombres i dels problemes d’una quotidianitat marcada per les guerres i per l’ascens de la modernitat, de les avantguardes, dels canvis socials.

El que sabíem fins ara de la vida de Pere Català Pic era molt fragmentari, producte de la falta de coneixement de l’abast i del contingut del seu arxiu. Ara que coneixem detalladament tot el que va conservar, hem descobert aspectes desconeguts de la seva personalitat, col·laboracions amb personalitats i institucions fins ara no explorades, una gran quantitat d’obra inèdita i la documentació necessària per entendre el funcionament del seu estudi fotogràfic. Aquesta biografia recupera el seu dia a dia, la seva tasca (fotogràfica, literària i personal) i el seu pensament i ens permet entendre un home clau de la història de la fotografia catalana, però també ens obre les portes de la seva quotidianitat per entendre la seva projecció social. En aquest sentit, el personatge (ell mateix explica la seva vida com si ho fos) ens parla de la seva obra i també de tot un ampli ventall de personalitats, moments històrics i institucions de les quals ell va formar part. Aquesta biografia no es tanca en si mateixa, ni es redueix a explicar una vida, sinó que es un document de les transformacions socials, culturals i també econòmiques viscudes a Catalunya durant els vuitanta anys més convulsos del segle passat.

Pere Català Pic va haver de deixar els estudis amb dotze anys, molt d’hora per algú que volia estudiar Filosofia i Lletres, i va començar a treballar al Banc Hispano Americà el 1902. Lluitant al CADCI per la jornada intensiva i en un viatge a Roma troba la seva passió i es fa retratista. Més endavant va a Valls a establir-se i fa retrats i fotografies de monuments per a la Mancomunitat de Catalunya. En aquella època, Valls, encara que capital de comarca, era un petit poble sense gaire activitat, cosa que Català Pic i un grup d’amics canviaran radicalment. Creen l’agrupació Amics de les Belles Coses, la secció vallenca del CADCI i s’uneix a la Unió Gremial i de la Cambra de Comerç; lluita per modernitzar la ciutat, vol nous trens, un camp d’aviació, millor transport, més turisme, més obertura. Finalment, la política toca a la seva porta i cal comprometre’s amb el progrés però no es presenta com a candidat, vol marxar.

Amb la República veu que cal desplaçar-se a Barcelona en busca de la modernitat, la psicologia, la publicitat i la fotografia, una barreja estranya que en aquella època el converteix en avantguardista. Coneix món, viatja i crea, fa publicitats per als clients més importants i es destaca com a professor de psicologia publicitària. Escriu un llibre sobre la seva recerca en psicologia publicitària, producte de les seves classes i dels estudis experimentals, que queda inèdit. Durant la guerra crea amb Jaume Miravitlles el Comissariat de Propaganda i fa un del cartells de guerra més famós: «Aixafem el Feixisme». Com a cap d’Edicions té contactes amb tots els intel·lectuals, publica la reconeguda revista Nova Ibèria i més de dos-cents llibres, revistes, auques, pamflets en quatre llengües. Els bombardeigs, la gana, els intel·lectuals que ajuden a la República, tres anys sense fer fotografies, l’exili i la mort. Fins aquí el personatge es bastant conegut, després de la guerra la seva vida era un misteri.

Barri Gòtic (1935)

@Arxiu Pere Català Pic

Català Pic va començar a escriure la seva autobiografia almenys sis vegades: esborranys, manuscrits i cartes demostren que des del seu exili interior, després de la mort de la seva dona i de l’inici de l’hivern franquista, va intentar explicar-se fragmentàriament. Va començar com una forma de recuperar la memòria, però també d’acceptar que alguna cosa s’havia acabat; els anys revoltosos i enèrgics de la seva tardana joventut no tornarien mai més. Reprèn la feina a poc a poc quan les pors de les represàlies amainen, va recuperant l’alegria, cal seguir treballant, ha de mantenir tota la família. Els clients demanen publicitats, a poc a poc, i cal començar des de zero l’empresa familiar; els amics exiliats tornen a omplir les penyes literàries. La Fira de Mostres i l’economia franquista dels anys cinquanta li permeten pagar els deutes i refer la seva vida.

Retorna també aquell anhel de joventut i la vida li dóna una segona oportunitat: serà un literat autodidacta, tal com va passar amb la fotografia. Treballa molt intensament, escriu contes, novel·les, narracions, obres de teatre, poemes, assajos. Una part de la seva obra literària de la postguerra es troba directament relacionada amb la seva vida (explica coses que li van passar de forma ficcionalitzada, el que ens dóna una informació molt valuosa) i la resta té un punt pedagògic, un missatge per millorar el món. Tanmateix, la cultura catalana no té força, el franquisme l’ofega i els catalanistes es barallen entre ells, no hi ha lloc per un heterodox, per un escriptor que no ho sembla o que ho intenta massa tard, quan la vida li deixa temps. És amic d’escriptors i d’editors, no vol pagar per editar i ningú s’arrisca per ell. Seguirà fent, ferm a l’actitud amb què viu tota la vida: treballar, treballar, treballar i tornar a començar quantes vegades calgui. L’alegria de la família, dels amics i de les penyes es barreja amb el dol de la vellesa, es cansa, no pot treballar, dorm poc; a més, sembla que fer-se gran vol dir, també, acomiadar-se, setmana a setmana, dels amics. Quan ell mor, mor tota una generació d’aquella nascuda a finals del segle XIX, serà un dels seus últims representants. Mor sense reconeixement, sense exposicions retrospectives, sense l’obra literària publicada, però això mai li pesarà: sap que ha viscut a la seva manera, respectant el seus ideals, i que tot sol ha pogut tirar endavant una família i una indústria.

 Smoking 
@Arxiu Pere Català

Encara que el seu ofici va ser la fotografia, la seva actitud era la d’un humanista, com la del seu amic Salvador Espriu: «Però hem viscut per salvar-vos els mots per retornar-vos el nom de cada cosa». Ho conservarà tot, tot per terra com si fos un trencaclosques, tot al seu arxiu on el seu fill, Pere Català i Roca, treballa salvant altres mots que calen per recuperar la cultura catalana. Quan aquest mor, l’any 2009, l’arxiu segueix intacte però totalment desorganitzat, feia ja onze anys de la darrera exposició de les obres de Català Pic. L’actitud de literat humanista del pare i la d’historiador del fill fan que tot es conservi, només s’havia de posar en ordre: tres estius de la família i dos anys d’ordenació, catalogació i sistematització del fons. La documentació que es conserva a l’arxiu familiar, més de vint-i-cinc mil documents i quinze mil fotografies, és un llegat valuosíssim que comencem a mostrar amb aquesta recerca.

La importància d’aquesta biografia és que no només tracta de fotografia sinó que a través d’un personatge cabdal explica la història catalana del segle XX, endinsant-se en el dia a dia d’un fotògraf, l’obra i el pensament d’un d’aquells que van creure que es podia canviar el món. El llarg recorregut d’aquesta vida, de la diligència a cavalls de finals de segle XIX a l’avió a reacció dels anys setanta, ens ajuda a entendre d’una manera molt propera com era el ofici de fotògraf, però també com es van viure els grans canvis socials del segle passat.

Aquesta biografia que escric amb tinta en aquestes pàgines és una manera de concloure la seva tasca i de donar forma a això que va intentar tantes vegades sense sortir-se’n: inscriure la seva vida en la història.

El retocador. Gráficas Cantín 
@Arxiu Pere Català

*

Pablo Giori (Tucumán, Argentina, 1986) ha estudiat Filologia Hispànica i investiga temes de cultura popular, fotografia, història, música, societat civil i nacionalisme, i forma part del grup «Itineraris reformistes, perspectives revolucionàries (1909-1949)» de la Universitat de Girona. Des del 2012 treballa en l’Arxiu Pere Català, i el 2013 va guanyar el Premi Fundació Ciutat de Valls per aprofundir en el coneixement de la figura de Pere Català i Pic.