Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dijous, 29 de novembre de 2018

La destrucció del barri de Sant Pere


El número 4 del carrer Jaume Giralt, palauet
del segle XVII on va néixer Joan Maragall


El Forat de la Vergonya era un solar enorme al mig del barri de Sant Pere, conseqüència de les expropiacions, enderrocaments i abandonament del solar produïdes el 2000 pel PERI del sector oriental del Casc Antic (1984). Amb la requalificació d'àrea verda a pàrquing, el 2004 el veïnat va fer d’aquest solar un punt de trobada i de lleure, un parc popular i comunitari. El 2005 l’Ajuntament va endegar un pretès procés participatiu que culminés amb el seu propi projecte de remodelació de l’espai. Les fortes mobilitzacions veïnals foren l’únic mecanisme que aconseguiren aturar la culminació del projecte especulatiu i gentrificador.


L'antic carrer de Jaume Giralt


D'aquell procés de reforma dels barris de Sant Pere i de Santa Caterina el Forat de la Vergonya no va ser l'únic element que va marcar la vida del barri i la seva gent, sinó que cal sumar-hi la desaparició dels carrers Allada i Vermell, avui convertits en plaça; els carrers dels Metges i de Jaume Giralt el Pellisser, ara jardins del Pou de la Figuera; els carrers de Gatuelles i Pou de la Figuereta. Va desaparèixer la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell i nombrosos elements del mateix període.


La font gòtica desapareguda de la plaça de Sant Agustí Vell,
entre Carders i Tantarantana, l'any 1957
Autor: Francesc Ribera Colomer
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


El desaparegut carrer Vermell, l'any 1955


D'altres carrers van desaparèixer parcialment –amb la pèrdua de locals emblemàtics com l'antiga taverna i casa de menjars Maximon, on els plats es cantaven amb noms peculiars que han deixat petja com les manetes de ministre. Es va destruir l'entramat medieval dels carrers i places del barri, i les cases que s'hi van construir de nova planta no respecten el context històric, quan es podia haver fet una reforma que respectés les façanes, els esgrafiats, molts elements, romànics, gòtics i barrocs, i alguns locals històrics com els safareigs del carrer Tantarantana, 4.


 Els safareigs de Tantarantana, 4, el 1980, eliminats
per fer-hi un pàrquing particular


Per la banda del carrer Álvarez de Castro i avinguda Cambó l'enderroc dels habitatges del costat de can Segura (desapareguda casa de menjars i orxateria del barri) va permetre la continuïtat de l'avinguda cal el Forat de la Vergonya, en un procés que ja s'havia iniciat la dècada de 1950 amb les construccions de davant del mercat de Santa Caterina i amb l'enderroc de les cases del barri de la Catedral, al voltant de la plaça Nova, i la desaparició dels carrers Corríbia, Bou de la Plaça Nova i Infern, entre d'altres, per obrir l'avinguda de la Catedral.


Vista aèria del barri de la Catedral i el de Sant i Santa
Caterina, l'any 1925, abans de l'obertura de les
avingudes de la Catedral i Cambó
Autor: Josep Gaspar i Serra
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


A l'altre costat del barri, a tocar de l'Arc de Triomf, on hi va haver el baluard de Sant Pere i portal Nou de la muralla medieval, de primers dels 90 és l'enderrocat de l'edifici porxat de Rec Comtal amb el passeig de Lluís Companys per construir-hi un centre d'assistència primària d'arquitectura totalment asèptica. Sense cap caràcter és l'edifici d'habitatges proper del carrer Davant del Portal Nou, construït l'any 1984 després d'enderrocar el cinema Teatro del Triunfo (1908-1973), una peculiar construcció de l'arquitecte Manuel Raspall i Mayol, amb l'estil de les antigues barraques de fusta dels locals d'espectacle de principis del segle XX, com hi havia al Paral·lel.


El cinema Teatro del Triunfo del carrer del Rec Comtal, l'any 1909


Davant per davant hi va haver el que es coneixia com a "economat dels militars", o directament "els militars", un mercat després obert al públic en general, amb preus més econòmics que a les botigues habituals i que tenia l'aspecte dels hipermercats actuals: una nau plena de lleixes amb productes diversos embassats i una barraqueta que feia de quiosc de begudes, amb una palmera envoltada d'una bassa amb plates i granotes. L'edifici d'una sola planta que duia el nom de José Solchaga, un dels generals que es va revoltar el 1936, i va ser construït l'any 1936 com a petita caserna de cavalleria. Un cop enderrocat els anys 80, s'hi ha acabat construint un hotel inaugurat el gener de 2018 després d'una forta oposició veïnal. Una petita plaça permet la comunicació amb el passatge de Sant Benet i part del solar resta abandonat a l'espera de veure que es fa en un racó que és ple d'història, amb restes del Rec Comtal, una necròpolis tardoantiga i un probable pany de muralla medieval, com explico en aquest article (cliqueu).


El carrer del Rec Comtal, l'any 1970. Al fons es veu
la façana de l'economat dels militars


També és cert que es va poder recuperar algun element important, com la seu medieval del Gremi de Carders, situada en l'interior d'un edifici d'habitatges del número 45 del carrer dels Carders. Es pot veure el pati gòtic des del carrer però una reixa no deixa accedir-hi.


Pati del Gremi de Carders
José María Vera


I l'enderroc dels números parells del carrer d'en Tantaranta i la desaparició de les caixes de recluta de l'Exèrcit espanyol permetia la recuperació de les restes de l'antic convent de Sant Agustí, el claustre del qual el feien servir els militars com a pàrquing i avui és un espai acollidor.


L'antic carreró de l'Acadèmia amb les restes del
convent de Sant Agustí, l'any 1945
Autor: Francisco Fazio
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Instal·lats des de principis del segle XIV entre l'actual carrer del Comerç i el Rec Comtal (l'actual carrer d'en Tantarantana), els agustins inicien construcció del convent l'any 1349. La institució va ser durant molts anys la seu del Gremi de Flequers de Barcelona, entitat fundada el 1368, i va ser durant anys el forn de pa de la ciutat. Després del setge de 1713-1714, i amb la posterior construcció de la fortalesa de la Ciutadella, el convent es trasllada al carrer Hospital, raó per la qual l'antic convent rep en nom de "vell".  Poc després, esdevindrà caserna i Acadèmia Militar de Barcelona. Avui, les dependències són ocupades per un centre cívic, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata.


Restes del claustre de Sant Agustí Vell,
a principis de la dècada de 1920
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


L'antiga església del convent, avui desapareguda, tenia a l'altar major el retaule de Sant Agustí (1462-1475), obra de Jaume Huguet i el seu taller per encàrreg del Gremi de Blanquers i que es conserva parcialment entre el Museu Nacional d'Art de Catalaunya (MNAC) i el Museu Marès.


Capella a les voltes superiors de Sant Agustí Vell, el 1954
Autor: Joan Francés Estorch
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Com explica Veclus (que es dedica a la gestió del patrimoni arquitectònic i arqueològic i a l'assessorament per a la rehabilitació arquitectònica), els diferents treballs de documentació dels edificis afectats d'enderrocament va proporcionar algunes significatives sorpreses, entre elles les descobertes fetes als números 33, 35 i 37 del carrer Carders (2002), on les recerques van posar al descobert l'única galeria d’arcs romànica (llotja de planta pis) trobada a la ciutat. També es van descobrir dos dels pilars de la solana o galeria superior de la casa -desmuntats inexplicablement en el decurs de les obres del suposat arranjament i restauració de l'edifici- i una complexa configuració porticada d’arcs de la planta baixa (vegeu els plànols).




Restes romàniques i reconstrucció hipotètica de la casa
del carrer de Carders 33-37
Font: Veclus


Es tracta, avui per avui, de l'edifici menestral (de treballadors amb ofici; no senyorial ni noble) més antic (segona meitat del segle XIII) trobat en alçat a la ciutat de Barcelona. Tot i que la important descoberta va deturar la seva desaparició total, l'edifici es va enderrocar parcialment i l'espai va ser sotmès a diferents i curioses propostes d’ús: des de lavabos públics, fins a l’actual restaurant i centre d’informació. Resulta entre sorprenent i inquietant que una de les construccions més antigues del barri i de la ciutat segueixi sent una perfecta desconegut.


Reconstrucció actual de la galeria medieval
Foto: Mescladís


El documental de Joan Mallarach que incorporo en aquest apunt ens mostra les imatges i els testimonis de la destrucció d'una part de la història de Barcelona just en el moment en què es produïa. Cases i llars plenes d'història desapareixien entre la runa dels segles.





Més històries del barri de Sant Pere




Los recuerdos de mi familia y mi barrio, Santa Caterina, de Montse Mora

12 comentaris :

  1. Una entrada bellísima, como siempre.
    Una abraçada.
    Salut

    ResponElimina
  2. Crec que no és fàcil trobar un equilibri entre la nostra tendència conservacionista -força actual, per altra banda- i el necessari respecte al patrimoni. No es pot conservar tot i de vegades em pregunto si això de voler conservar no és una mena d'esperit de nou rics, a les cases particulars la gent acostuma a tenir molt poc respecte, per exemple, per les rajoles o elements originals, quan passen de moda i es fan vells i passats de moda, tot i que després tot es fa antic i aleshores ens planyem. Abans, per necessitat pura i dura, tot es reaprofitava. En tot cas em temo que aquest és un debat que no aclarirem mai. Un altre tema és la deriva urbana lligada a l'especulació, fins fa quatre dies tot era culpa del Porcioles però resulta que els ajuntaments posteriors n'han fet de l'alçada d'un campanar. La gent també som incoherents, en ocasions ho volem conservar tot o protestem per una cosa en contret i, en d'altres, beneïm les renovacions absurdes i oportunistes sense dir res o, fins i tot, aplaudint-les. Recordo, per exemple, quan es va fer l'Illa, a la Diagonal, i es van perdre masies, edificis religiosos neogòtics molt interessants, la gent xalava amb tanta tonteria comercial. Una altra tendència absurda és que sembla que quan més antiga és una cosa més digna de conservació és. Recordo també el temps de la dèria pels refugis de la guerra, tothom volia conservar-los, però n'hi havia més de mil i això, evidentment, és impossible. En tot cas crec que sempre ha de prevaldre el present per damunt d'un passat el qual, molt sovint, quan es'recupera' es fa de forma falsa i a l'estil parc temàtic. Penso que no ho tenim clar del tot, la veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un comentari assenyat.

      Elimina
    2. Júlia, la zona on es va fer el PERI del barri de Sant Pere estava mol degradada i calia fer-hi una reforma. Això es evident. Però les coses es poden fer bé o malament. Els edificis es poden recuperar o no. Això depèn de l'estat en que es trobin, però l'aspecte sí que pot ser respectuós amb l'entorn. No cal fer cases d'estil Platja d'Aro al mig d'un barri medieval. No cal tampoc carregar-se la trama medieval dels carrers. No cal trinxar arcades gòtiques i elements decoratius barrocs. No cal deixar que la casa gòtica del XIV del carrer de les Bases de Sant Pere es malmeti fins que caigui a trossos. Especulacio a banda, la urbanització ha estat feta per ineptes sense el més minim coneixement d'història. Al carrer del Rec Comtal hi ja dos hotels, un davant de l'altre. Un ha tingut el gust de respectar la façana antiga; l'altre (el del famós solar) és d'una estètica moderna dubtosa que ningú del barri volia. Han fotut fora la gent del barri, que és substituïda per estrangers de la UE rics que poden pagar un mínim de 1500 euro al mes de lloger. No estem parlant de refugis de la guerra, que tenen un interès social relatiu en alguns casos i són impracticables en altres, no parlem de jaciments arqueològics la preservació dels quals obligaria a fer inhabitable la ciutat, si no de les cases dels pares i dels avis, d'edificis històrics que s'han deixat malmetre per desídia i amb voluntat especulativa, de trames de carrers medievals que no calia tocar. Estem parlant de la memòria de la gent; d'una gent que lluita per casa seva i que no els fotin fora.

      Elimina
  3. Felicitats per l'article, excepcional!!! M'ha copsat bastant, perquè de petit havia "patejat" bastant el barri, amb els pares. Recordo moltes botigues (ara de cap els "Almacenes López" de roba infantil, el "bar Mundial" que crec que encara hi és, "Sastreria El Sport", moltes botigues d'electrodomèstics, bodegues etc) i un ambient molt "d'abans" que ja em faig càrrec que és d'una altra època. El mercat de Santa Caterina, amb la seva zona per les pageses, botigues de "toro de lidia", parades que venien coloms i altres avus penjades sense refrigeració, i olivaires a peu de carrer, rodejades de motocarros i DKWs. Per vicissituts, vaig deixar d'anar per allà durant molts anys, i tot d'una, per la meva feina, vaig començar a freqüentar la zona fa uns anys. La sorpresa va ser màxima. Edificis sense baixos comercials, parets grises i grafitejades fins amunt, pedra artificial pel terra, i un urbanisme que em fa dificil reubicar els meus records al seu lloc original. Vaig viure al marge d'aquesta transformació i l'article m'ha aclarit molt. Gràcies!!!

    Jaume Susany

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume! Tens raó. D'aquell ambient comercial i de mercat ha canviat com un mitjó. Les pageses i obradors de tota la vida van haver de plegar per la impossibilitat de pagar el preu de les parades del mercat o el lloguer dels locals, i Santa Caterina s'ha convertit en el mercat més car de Barcelona. El comerç tradicional del barri s'ha substituït sobretot per locals gastronòmics per a passavolants. Queda, però, la millor botiga de llegums cuit de la ciutat al carrer Álvarez de Castro i un obrador de regalèssia que és l'alegria odorífera del barri enmig de locals de pizza en porcions (però també un dels millors restaurants italians de Barcelona dins d'un antic colmado i que conserva la decoració original del local. I per sort encara no han dit de convertir l'església de Sant Pere en un CAP.

      Elimina
    2. Per cert, he afegit més informació a l'article.

      Elimina
  4. No havia vist la foto del carrer del Rec Comtal. Entre els darrers 70s i primers 80s jo havia anat a l'economat militar en diverses ocasions. No era només militar, era també per funcionaris i similars, i teniem un familiar que havia treballat a la Fecsa. D'això que podiem comprar allà amb un carnet especial extensible a familiars de 1r grau. L'economat era una o dues naus antigues plenes d'estants plens de productes, com si fos un magatzem. Avui no cridaria tant l'atenció veient els hipermercats, però llavors era vertaderament impressionant. De tota manera, el que més recordo, és que creuant l'entrada en arc hi havia una mena de placeta abans de la nau, a on hi havia un barraqueta que venia a ser un quiosquet-bar i al mig una palmera que a la seva base tenia una petita bassa rodona, envoltada de tela de galliner. A dins de la bassa hi havia potser nenúfars o similars, i una granota que se la sentia raucar, però no sempre podies trobar-la amb la vista. Records.

    Jaume Susany

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume, no l'havies vist perquè he afegit informació amb posterioritat al teu comentari. Gràcies per aquesta aportació perquè m'has fet reviure imatges que tenia enterrades. Em sembla que jo hi vaig estar només un parell de cops i en tenia esborrat el record.

      Elimina
  5. Qué recuerdos yo vivía en tantarantana 8 y me acuerdo del safreix con la Sra.Maria

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per aquesta informació. No sabia el nom de qui portava el safareig.

      Elimina