Façana de l'antic convent de Sant Agustí, cap a 1860
F. Sans (AHCB)
L'antic carrer de Jaume Giralt, cap a 1980
Memòria Digital de Catalunya
D'aquell procés de reforma dels barris de Sant Pere i de Santa Caterina el Forat de la Vergonya no va ser l'únic element que va marcar la vida del barri i la seva gent, sinó que cal sumar-hi la desaparició dels carrers Allada i Vermell, avui convertits en plaça; els carrers de Gatuelles i Pou de la Figuereta; i els carrers dels Metges i de Jaume Giralt el Pellisser, que conserven només una fila de cases que conformen, a més del Forat de la Vergonya, els jardins del Pou de la Figuera.
El número 4 del carrer Jaume Giralt, palauet
del segle XVII on va néixer Joan Maragall
El número 4 de Jaume Giral hi havia un palauet del segle XVII on va instal·lar la residència i la fàbrica tèxtil Josep Maragall, pare del poeta Joan Maragall, que hi va néixer el 19 d'octubre del 1860. El poema "Sol, solet" (Visions i cants; 1900) descriu el carrer, estret i atapeït com gairebé tots els del barri de Sant Pere:
Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre: /el mur hi era humit / pro el sol hi era alegre.
En el número 36 hi va anar a viure amb vuit any l'actriu Margarida Xirgu, que després es traslladaria al passatge de Sant Benet, al mateix barri de Sant Pere. Anys més tard, diria que "tot l´essencial d´aquests drames podia succeir al carrer de la meva infantesa, al trist, dramàtic carrer de Jaume Giralt. I em sembla més a la vora de las tragèdies gregues, més espurnejades de sal mediterrània, que les nobles i compossades tragèdies de Corneille o de Racine” (Margarita Xirgu y su teatro, d'Antonina Rodrigo, p. 24).
També va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell i nombrosos elements del mateix període. La font va ser desmuntada peça a peça amb l'objectiu de tornar-la muntar en el mateix lloc un cop acabades les obres, a la cantonada dels carrera Tantarantana i Carders. Però això no va passar mai, i es desconeix el parador de la font.
D'altres carrers van desaparèixer parcialment, amb la pèrdua de locals emblemàtics com l'antiga taverna i casa de menjars Max i Mont del carrer de Gatuelles amb la plaça de Marquilles, 1, on la Montserrat cuinava i el Maximilià cantava els plats amb noms peculiars que han deixat petja com les manetes de ministre (peus de porc), però també "metralla" al llegum, "menjar de condemnat" a les bledes o "tall mut" al bacallà. El Max i Mont ocupava una edificació del segle XVIII (aprofitant una construcció anterior, probablement del segle XVII) que feia de casa-fàbrica del fabricant d'indianes Salvador Abril. Es tractava d'una construcció de planta baixa i quatre pisos (de construcció posterior) estructurada al voltant d'un pati central, amb una "quadra" o nau a l'interior d'illa. El 1842 hi trobem l'adoberia d'Agustí Vila. A primers del segle XX, a les grans arcades dels baixos s'hi va instal·lar la casa de menjars Joan, que posteriorment canviaria de propietari i de nom en ser ocupat pel popular Max i Mont.
La font gòtica desapareguda de la plaça de Sant Agustí Vell,
entre Carders i Tantarantana, l'any 1957
Autor: Francesc Ribera Colomer
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
El desaparegut carrer Vermell, l'any 1988,
pintat pintat per Joaquim Francés
El carrer Allada, el 1931
Foto: Ricart (AFB)
D'altres carrers van desaparèixer parcialment, amb la pèrdua de locals emblemàtics com l'antiga taverna i casa de menjars Max i Mont del carrer de Gatuelles amb la plaça de Marquilles, 1, on la Montserrat cuinava i el Maximilià cantava els plats amb noms peculiars que han deixat petja com les manetes de ministre (peus de porc), però també "metralla" al llegum, "menjar de condemnat" a les bledes o "tall mut" al bacallà. El Max i Mont ocupava una edificació del segle XVIII (aprofitant una construcció anterior, probablement del segle XVII) que feia de casa-fàbrica del fabricant d'indianes Salvador Abril. Es tractava d'una construcció de planta baixa i quatre pisos (de construcció posterior) estructurada al voltant d'un pati central, amb una "quadra" o nau a l'interior d'illa. El 1842 hi trobem l'adoberia d'Agustí Vila. A primers del segle XX, a les grans arcades dels baixos s'hi va instal·lar la casa de menjars Joan, que posteriorment canviaria de propietari i de nom en ser ocupat pel popular Max i Mont.
El Max i Mont al número 1 de la plaça de Marquilles, a la dècada de 1980
Foto: Octavià Alexandre
Es va destruir l'entramat medieval dels carrers i places del barri, i les cases que s'hi van construir de nova planta no respecten el context històric, quan es podia haver fet una reforma que respectés les façanes, els esgrafiats, molts elements, romànics, gòtics i barrocs, i alguns locals històrics com els safareigs del carrer Tantarantana, 4.
Per la banda del carrer Álvarez de Castro i avinguda Cambó l'enderroc dels habitatges del costat de can Segura (desapareguda casa de menjars i orxateria del barri) va permetre la continuïtat de l'avinguda cal el Forat de la Vergonya, en un procés que ja s'havia iniciat la dècada de 1950 amb les construccions de davant del mercat de Santa Caterina (vegeu Els safareigs de santa Caterina) i amb l'enderroc de les cases del barri de la Catedral, al voltant de la plaça Nova, i la desaparició dels carrers Corríbia, Bou de la Plaça Nova i Infern, entre d'altres, per obrir l'avinguda de la Catedral.
A l'altre costat del barri, a tocar de l'Arc de Triomf, on hi va haver el baluard de Sant Pere i portal Nou de la muralla medieval, de primers dels 90 és l'enderrocat de l'edifici porxat de Rec Comtal amb el passeig de Lluís Companys per construir-hi un centre d'assistència primària d'arquitectura totalment asèptica. Sense cap caràcter és l'edifici d'habitatges proper del carrer Davant del Portal Nou, construït l'any 1984 després d'enderrocar el cinema Teatro del Triunfo (1908-1973), una peculiar construcció de l'arquitecte Manuel Raspall i Mayol, amb l'estil de les antigues barraques de fusta dels locals d'espectacle de principis del segle XX, com hi havia al Paral·lel.
Davant per davant hi va haver el que es coneixia com a "economat dels militars", o directament "els militars", un mercat després obert al públic en general, amb preus més econòmics que a les botigues habituals i que tenia l'aspecte dels hipermercats actuals: dues naus plenes de lleixes amb productes diversos embassats i una barraqueta que feia de quiosc de begudes, amb una palmera envoltada d'una bassa amb plantes i granotes. L'edifici d'una sola planta que duia el nom de José Solchaga, un dels generals que es va revoltar el 1936, i va ser construït l'any 1936 com a petita caserna de cavalleria. Un cop enderrocat els anys 80, s'hi ha acabat construint un hotel inaugurat el gener de 2018 després d'una forta oposició veïnal. Una petita plaça permet la comunicació amb el passatge de Sant Benet i part del solar resta abandonat a l'espera de veure que es fa en un racó que és ple d'història (ara hi ha un hort urbà de gestió comunitària), amb restes del Rec Comtal, una necròpolis tardoantiga i un probable pany de muralla medieval, com explico en aquest article (cliqueu).
Els safareigs de Tantarantana, 4, el 1980, eliminats
per fer-hi un pàrquing particular
Per la banda del carrer Álvarez de Castro i avinguda Cambó l'enderroc dels habitatges del costat de can Segura (desapareguda casa de menjars i orxateria del barri) va permetre la continuïtat de l'avinguda cal el Forat de la Vergonya, en un procés que ja s'havia iniciat la dècada de 1950 amb les construccions de davant del mercat de Santa Caterina (vegeu Els safareigs de santa Caterina) i amb l'enderroc de les cases del barri de la Catedral, al voltant de la plaça Nova, i la desaparició dels carrers Corríbia, Bou de la Plaça Nova i Infern, entre d'altres, per obrir l'avinguda de la Catedral.
Vista aèria del barri de la Catedral i el de Sant i Santa
Caterina, l'any 1925, abans de l'obertura de les
avingudes de la Catedral i Cambó
Autor: Josep Gaspar i Serra
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
A l'altre costat del barri, a tocar de l'Arc de Triomf, on hi va haver el baluard de Sant Pere i portal Nou de la muralla medieval, de primers dels 90 és l'enderrocat de l'edifici porxat de Rec Comtal amb el passeig de Lluís Companys per construir-hi un centre d'assistència primària d'arquitectura totalment asèptica. Sense cap caràcter és l'edifici d'habitatges proper del carrer Davant del Portal Nou, construït l'any 1984 després d'enderrocar el cinema Teatro del Triunfo (1908-1973), una peculiar construcció de l'arquitecte Manuel Raspall i Mayol, amb l'estil de les antigues barraques de fusta dels locals d'espectacle de principis del segle XX, com hi havia al Paral·lel.
El cinema Teatro del Triunfo del carrer del Rec Comtal, l'any 1909
El carrer del Rec Comtal, l'any 1970. Al fons es veu
la façana de l'economat dels militars
Carnet de l'economat Solchaga, "els militars",
del carrer del Rec Comtal
També és cert que es va poder recuperar algun element important, com la seu medieval del Gremi de Carders, situada en l'interior d'un edifici d'habitatges del número 45 del carrer dels Carders. Es pot veure el pati gòtic des del carrer però una reixa no deixa accedir-hi.
Pati del Gremi de Carders
Óscar Martínez
I l'enderroc dels números parells del carrer d'en Tantarantana i la desaparició de les caixes de recluta de l'Exèrcit espanyol permetia la recuperació de les restes de l'antic convent de Sant Agustí, el claustre del qual el feien servir els militars com a pàrquing i avui és un espai acollidor.
L'antic carreró de l'Acadèmia amb les restes del
convent de Sant Agustí, l'any 1945
Autor: Francisco Fazio
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Instal·lats des de principis del segle XIV entre l'actual carrer del Comerç i el Rec Comtal (l'actual carrer d'en Tantarantana), els agustins inicien construcció del convent l'any 1349. La institució va ser durant molts anys la seu del Gremi de Flequers de Barcelona, entitat fundada el 1368, i va ser durant anys el forn de pa de la ciutat. Després del setge de 1713-1714, i amb la posterior construcció de la fortalesa de la Ciutadella, el convent es trasllada al carrer Hospital, raó per la qual l'antic convent rep en nom de "vell". Poc després, esdevindrà caserna i Acadèmia Militar de Barcelona. Avui, les dependències són ocupades per un centre cívic, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata.
Façana de l'antic convent de Sant Agustí, cap a 1860
F. Sans (AHCB)
Restes del claustre de Sant Agustí Vell, ocupat per
l'Exèrcit, a principis de la dècada de 1924
Fons Salvany (Biblioteca de Catalunya
L'antiga església del convent, avui desapareguda, tenia a l'altar major el retaule de Sant Agustí (1462-1475), obra de Jaume Huguet i el seu taller per encàrrec del Gremi de Blanquers i que es conserva parcialment entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el Museu Marès.
Capella a les voltes superiors de Sant Agustí Vell, el 1954
Autor: Joan Francés Estorch
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Manuel Genovart (AFCEC)
Com explica Veclus (que es dedica a la gestió del patrimoni arquitectònic i arqueològic i a l'assessorament per a la rehabilitació arquitectònica), els diferents treballs de documentació dels edificis afectats d'enderrocament va proporcionar algunes significatives sorpreses, entre elles les descobertes fetes als números 33, 35 i 37 del carrer Carders (2002), on les recerques van posar al descobert l'única galeria d’arcs romànica (llotja de planta pis) trobada a la ciutat. També es van descobrir dos dels pilars de la solana o galeria superior de la casa -desmuntats inexplicablement en el decurs de les obres del suposat arranjament i restauració de l'edifici: ara hi ha un bar i un equipament municipal- i una complexa configuració porticada d’arcs de la planta baixa (vegeu els plànols).
Restes romàniques i reconstrucció hipotètica de la casa
del carrer de Carders 33-37
Font: Veclus
Es tracta, avui per avui, de l'edifici menestral (de treballadors amb ofici; no senyorial ni noble) més antic (segona meitat del segle XIII) trobat en alçat a la ciutat de Barcelona. Tot i que la important descoberta va deturar la seva desaparició total, l'edifici es va enderrocar parcialment i l'espai va ser sotmès a diferents i curioses propostes d’ús: des de lavabos públics, fins a l’actual restaurant i centre d’informació. Resulta entre sorprenent i inquietant que una de les construccions més antigues del barri i de la ciutat segueixi sent una perfecta desconegut.
Reconstrucció actual de la galeria medieval
Foto: Veclus
El documental de Joan Mallarach que incorporo en aquest apunt ens mostra les imatges i els testimonis de la destrucció d'una part de la història de Barcelona just en el moment en què es produïa. Cases i llars plenes d'història desapareixien entre la runa dels segles.
Los recuerdos de mi familia y mi barrio, Santa Caterina, de Montse Mora
Una entrada bellísima, como siempre.
ResponEliminaUna abraçada.
Salut
Moltes gràcies, Miquel! Una abraçada!
EliminaComo siempre, te repito, no me canso de ver tus entradas que imprimo y guardo.
EliminaGracias
salut
Crec que no és fàcil trobar un equilibri entre la nostra tendència conservacionista -força actual, per altra banda- i el necessari respecte al patrimoni. No es pot conservar tot i de vegades em pregunto si això de voler conservar no és una mena d'esperit de nou rics, a les cases particulars la gent acostuma a tenir molt poc respecte, per exemple, per les rajoles o elements originals, quan passen de moda i es fan vells i passats de moda, tot i que després tot es fa antic i aleshores ens planyem. Abans, per necessitat pura i dura, tot es reaprofitava. En tot cas em temo que aquest és un debat que no aclarirem mai. Un altre tema és la deriva urbana lligada a l'especulació, fins fa quatre dies tot era culpa del Porcioles però resulta que els ajuntaments posteriors n'han fet de l'alçada d'un campanar. La gent també som incoherents, en ocasions ho volem conservar tot o protestem per una cosa en contret i, en d'altres, beneïm les renovacions absurdes i oportunistes sense dir res o, fins i tot, aplaudint-les. Recordo, per exemple, quan es va fer l'Illa, a la Diagonal, i es van perdre masies, edificis religiosos neogòtics molt interessants, la gent xalava amb tanta tonteria comercial. Una altra tendència absurda és que sembla que quan més antiga és una cosa més digna de conservació és. Recordo també el temps de la dèria pels refugis de la guerra, tothom volia conservar-los, però n'hi havia més de mil i això, evidentment, és impossible. En tot cas crec que sempre ha de prevaldre el present per damunt d'un passat el qual, molt sovint, quan es'recupera' es fa de forma falsa i a l'estil parc temàtic. Penso que no ho tenim clar del tot, la veritat.
ResponEliminaUn comentari assenyat.
EliminaJúlia, la zona on es va fer el PERI del barri de Sant Pere estava mol degradada i calia fer-hi una reforma. Això es evident. Però les coses es poden fer bé o malament. Els edificis es poden recuperar o no. Això depèn de l'estat en que es trobin, però l'aspecte sí que pot ser respectuós amb l'entorn. No cal fer cases d'estil Platja d'Aro al mig d'un barri medieval. No cal tampoc carregar-se la trama medieval dels carrers. No cal trinxar arcades gòtiques i elements decoratius barrocs. No cal deixar que la casa gòtica del XIV del carrer de les Bases de Sant Pere es malmeti fins que caigui a trossos. Especulacio a banda, la urbanització ha estat feta per ineptes sense el més minim coneixement d'història. Al carrer del Rec Comtal hi ja dos hotels, un davant de l'altre. Un ha tingut el gust de respectar la façana antiga; l'altre (el del famós solar) és d'una estètica moderna dubtosa que ningú del barri volia. Han fotut fora la gent del barri, que és substituïda per estrangers de la UE rics que poden pagar un mínim de 1500 euro al mes de lloger. No estem parlant de refugis de la guerra, que tenen un interès social relatiu en alguns casos i són impracticables en altres, no parlem de jaciments arqueològics la preservació dels quals obligaria a fer inhabitable la ciutat, si no de les cases dels pares i dels avis, d'edificis històrics que s'han deixat malmetre per desídia i amb voluntat especulativa, de trames de carrers medievals que no calia tocar. Estem parlant de la memòria de la gent; d'una gent que lluita per casa seva i que no els fotin fora.
EliminaFelicitats per l'article, excepcional!!! M'ha copsat bastant, perquè de petit havia "patejat" bastant el barri, amb els pares. Recordo moltes botigues (ara de cap els "Almacenes López" de roba infantil, el "bar Mundial" que crec que encara hi és, "Sastreria El Sport", moltes botigues d'electrodomèstics, bodegues etc) i un ambient molt "d'abans" que ja em faig càrrec que és d'una altra època. El mercat de Santa Caterina, amb la seva zona per les pageses, botigues de "toro de lidia", parades que venien coloms i altres avus penjades sense refrigeració, i olivaires a peu de carrer, rodejades de motocarros i DKWs. Per vicissituts, vaig deixar d'anar per allà durant molts anys, i tot d'una, per la meva feina, vaig començar a freqüentar la zona fa uns anys. La sorpresa va ser màxima. Edificis sense baixos comercials, parets grises i grafitejades fins amunt, pedra artificial pel terra, i un urbanisme que em fa dificil reubicar els meus records al seu lloc original. Vaig viure al marge d'aquesta transformació i l'article m'ha aclarit molt. Gràcies!!!
ResponEliminaJaume Susany
Gràcies, Jaume! Tens raó. D'aquell ambient comercial i de mercat ha canviat com un mitjó. Les pageses i obradors de tota la vida van haver de plegar per la impossibilitat de pagar el preu de les parades del mercat o el lloguer dels locals, i Santa Caterina s'ha convertit en el mercat més car de Barcelona. El comerç tradicional del barri s'ha substituït sobretot per locals gastronòmics per a passavolants. Queda, però, la millor botiga de llegums cuit de la ciutat al carrer Álvarez de Castro i un obrador de regalèssia que és l'alegria odorífera del barri enmig de locals de pizza en porcions (però també un dels millors restaurants italians de Barcelona dins d'un antic colmado i que conserva la decoració original del local. I per sort encara no han dit de convertir l'església de Sant Pere en un CAP.
EliminaPer cert, he afegit més informació a l'article.
EliminaL'església de Sant Pere de les Puelles i les seves (diguem-ne) "restauracions" mereixerien un article.
EliminaSens dubte, Octavià. És una feina que està per fer, com tantes altres. Pensa que encara no s'han fet estudis integrals d'edificis històrics més significatius com la catedral o el Palau Reial Major. Poso aquests dos exemples perquè en breu s'editaran, amb resultats molt interessants. Sant Pere haurà d'esperar.
EliminaDoncs ves per on, n'acabo de trobar aquest treball: La iglesia del monasterio de Sant Pere de les Puelles a través de la visita pastoral de la abadesa Violant d'Espés (1585-1587)
EliminaEl "Paddy Mc Aloon" de la Viquipèdia sóc jo. :-)
EliminaQuina casualitat, Octavià. Sort que ho vas fotografiar. Ja hi he afegit el teu nom.
EliminaNo havia vist la foto del carrer del Rec Comtal. Entre els darrers 70s i primers 80s jo havia anat a l'economat militar en diverses ocasions. No era només militar, era també per funcionaris i similars, i teniem un familiar que havia treballat a la Fecsa. D'això que podiem comprar allà amb un carnet especial extensible a familiars de 1r grau. L'economat era una o dues naus antigues plenes d'estants plens de productes, com si fos un magatzem. Avui no cridaria tant l'atenció veient els hipermercats, però llavors era vertaderament impressionant. De tota manera, el que més recordo, és que creuant l'entrada en arc hi havia una mena de placeta abans de la nau, a on hi havia un barraqueta que venia a ser un quiosquet-bar i al mig una palmera que a la seva base tenia una petita bassa rodona, envoltada de tela de galliner. A dins de la bassa hi havia potser nenúfars o similars, i una granota que se la sentia raucar, però no sempre podies trobar-la amb la vista. Records.
ResponEliminaJaume Susany
Jaume, no l'havies vist perquè he afegit informació amb posterioritat al teu comentari. Gràcies per aquesta aportació perquè m'has fet reviure imatges que tenia enterrades. Em sembla que jo hi vaig estar només un parell de cops i en tenia esborrat el record.
EliminaQué recuerdos yo vivía en tantarantana 8 y me acuerdo del safreix con la Sra.Maria
ResponEliminaMoltes gràcies per aquesta informació. No sabia el nom de qui portava el safareig.
EliminaRecordo el Max i Mont, hi havia dinat molts cops després de fer un vermut al Mundial, crec que el cambrer o el propietari havia estat tenor d'òpera, cantava la carta amb una veu molt potent i sempre acabava amb avellanes de Reus de postres.
ResponEliminaKasen, no recordo d'on era el Maximilià, però he aprofitat el teu comentari per afegir-hi un parell de dades. Gràcies pel comentari!
EliminaM'ha agradat reviure el meu barri, vaig nàixer tocant al Mercat de Santa Caterina, al carrer de Gombau, hi ha algun carrer que em volta o dubto, hi vaig tot sovint, es meu el barri. Mercè Ramírez
ResponEliminaGràcies pel teu comentari, Mercè. Ha canviat tant, el barri...
EliminaEls meus avis i pare vivien al carrer Montanyans. La seva casa la van enderrocar quan van portar a terme tot aquest “pla” de remodelació. M’agradaria trobar fotos de les cases del carrer Montanyans abans del seu enderrocament. Quina llàstima tot plegat!
ResponEliminaSi en trobo alguna, t'ho faré saber.
EliminaMil gracias por este artículo, lo he disfrutado muchísimo. Soy chilena y viví en Barcelona entre el 86 y 2004.Alcancé a conocer ese barrio antes de que derribaran una parte importante de él, aunque mis recuerdos ya son un poco vagos y confundo los nombres de las calles. Era mágico y maravilloso,especialmente para alguien como yo que venía de un país sísmico donde casi todo lo antiguo desapareció con los terremotos. Recuerdo que en su momento, me impresionó la indiferencia de la gente ante la desaparición de toda una zona medieval, incluidos mis compañeros y profesores en la facultad de Arquitectura. Encontrar tu blog ha sido un gran descubrimiento, gracias por compartir tanta información.
ResponEliminaMuchas gracias, Jacqueline. Sin duda, fue un desastre. Es cierto que esa zona del barrio de Sant Pere estaba muy degradada y era necesario actuar, pero se podía haber hecho una intervención más conservacionista, rehabilitando en lugar de destruir, y, sobre todo, manteniendo el entramado medieval y los elementos significativos.
EliminaUfff... acabo de ver el video y es para llorar. Qué pena más grande!
ResponElimina