El refugi de Can Robacols i el mapa del tresor

El mes d'agost de 2014, el Pere Plana Panyart ens descrivia en el seu blog els temps en què, de petit, jugava en un refugi de Can Robacols, en el barri del Camp de l'Arpa del Clot, al qual s'hi podia accedir des de dins de la casa del seu oncle José en el carrer del Pistó. La porta gran donava a un pati al bell mig del qual s’obria la misteriosa porta del refugi, protegida per una volta de formigó (o de maó massís). El Pere no va poder-hi baixar mai perquè li deien que era "molt perillós". El refugi de Cal José havia acollit durant els bombardeigs de la guerra una bona part de la població del Camp de l'Arpa, però aleshores era un lloc on el tiet baixava, deixant-lo fora amb un pam de nas, i tornava a pujar amb una ampolla de vi o xampany a cada mà: el feia servir de bodega. Entrant al pati, a mà dreta hi havia la "barraqueta" (així en deia l'oncle), on vivia la família, i a mà esquerra, una cotxera on s'aixoplugava la Gambeta, un tricicle motoritzat i carrossat amb el qual feia transport de mercaderies.

Localització sobre un fragment d'un plànol de 1933 del refugi 173,

al carrer Ripollès, i el 279, al carrer Besalú, a Can Robacols,

probablement units sota el carrer del Pistó,

segons les referències actuals

Imatge aèria de Can Robacols. Les cases de mà esquerra són del carrer Mataplana;

el cul-de-sac de baix és el final del carrer Josepa Massanés; a la part superior,

el carrer que travessa és Pistó, i el tros més ample, continuació de

Mataplana, és el carrer de Ripollés

Del barri de Can Robacols ja no en queda gairebé res: un tram del carrer del Pistó i algunes cases que ens recorden l'antiga configuració d'un barri d'aspecte rural, d'on han desaparegut els carrers de Mataplana, Infante, Lluís Rigalt i totes les raconades i patis del carrer de Josepa Massanés (1811-1887), escriptora tarragonina que va viure a la casa que els avis paterns tenien a Can Robacols. Aquell espai avui és la plaça que du el nom de la barriada.

El carrer de Josepa Massanés (abans Sol), cap a 1965,

a la barriada de Can Robacols (AFB)

El Pere no recordava on se situaria actualment el refugi i el vam ajudar a localitzar-lo i el vam identificar com el refugi antiaeri 279, del qual es coneix l’existència pel llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, i pels treballs de la historiadora Judit Pujadó (1). En no tenir més documentació de l’estructura defensiva, ja sigui de l’època o fruit d’intervencions posterior, no en podíem aportar més informació.

La casualitat va voler que el refugi de Can Robacols fos localitzat unes setmanes després durant unes obres del subsòl del carrer del Ripollès, en l'emplaçament que es pot veure en el plànol d'aquest apunt. I com es pot comprovar a les fotografies de més avall que vam fer amb els companys del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, després de les escales d'entrada la resta del túnel està emplenat de terra i fa suposar que es troba en bones condicions. A la paret dreta es conserven les brides de la barana i els aïllants ceràmics de la xarxa elèctrica. Es tracta, però, del refugi número 173.

Dimecres 17 de desembre del mateix any es va fer la primera inspecció oficial, que va permetre comprovar que està força ben conservat, amb bancs d'obra, però sense latrines. A l'espera de les comprovacions oportunes, es preveu que s'estengui per sota de les restes que es conserven del carrer Pistó, inclòs el passatge a tocar de Coll i Vehí, com ens recordava el Pere: això voldria dir que els refugis 279 i 173 podrien estar units.

Sabem que el refugi es conservarà i serà cobert de moment amb una tapa provisional abatible perquè en un futur sigui possible visitar-lo. A causa de las filtracions és ple de fang a la part de l´entrada. De moment no es possible entrar-hi  ja que cal fer servir ampolles d'oxigen perquè l'aire és molt viciat i l´alarma salta constantment.

Jugar en els refugis era una activitat força comuna entre els nens de la postguerra, i va durar fins als anys 60, moment en què els pocs que quedaven accessibles van ser tapats per evitar perills. Els nens del meu carrer al Clot jugàvem en el que hi havia entre els horts i els patis del passatge d'Anglesola (avui desaparegut amb l'excepció d'un petit cul-de-sac), que anava des del carrer Independència fins al del Dos de Maig.

Si els records de Pere Plana i els nostres són suficients per narrar l'ús que els refugis van tenir després de la guerra, i que ens permet compartir experiències semblants lluny del terror que els nostres avis i pares van haver de viure quan l'aviació italiana bombardejava Barcelona, un nou relat ens permet remuntar-nos a 1937, que és l'any en què es van començar a construir els refugis.

 
En Raimon Pavia, nét de Can Riera, que era com anomenaven la casa i la botiga de teixits dels seus avis, en el xamfrà de Ripollès, 15 (abans 1 bis, com apareix en aquest plànol), amb Muntanya 82, comparteix amb nosaltres aquesta història que a ell li havia explicat la mare, Mercè Segura Riera (el Clot, 1928).

Deia l'avi del Raimon, Raimond Segura Bergadà (1902-1981), que amb altres veïns va col·laborar a construir el refugi, però que n'hi havia un que hi treballava molt menys que els altres, i els veïns n’estaven tips. Un dia se’ls va ocórrer amagar un missatge i enterrar-lo, i fer per manera que se’l trobés ell. El va trobar, efectivament, i hi deia que a una certa distància hi havia un tresor amagat. El veí no ho va dir a ningú, i a partir d’aquell moment anava sovint a cavar-hi, especialment quan els altres no hi eren. Al final li van acabar dient la veritat, fotent-se’n i a més avergonyint-lo per haver-se guardat el “secret” només per a ell.

Totes les parets amaguen secrets, morts i amors il·lícits. En èpoques amables i en èpoques de crisi. Fer-les parlar pot remoure alguna mala consciència i mai ens separen del tot d'oïdes malintencionades. Per això de petits ens feien callar quan es deia en veu alta allò que no s'havia de dir. Les parets ens preserven i alhora, aïllant-nos, ens identifiquen.

Fotos cedides per l'Ajuntament de Barcelona

El 9 juny de 1937, i després de 10 mesos de conflicte bèl·lic, el president Lluís Companys va constituir per decret la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC, DOGC 13-VI). A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l'Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d'un centenar de refugis. La resta, quasi 1.300, es van començar a excavar per iniciativa civil, tant pel que fa a l'organització com al finançament, configurant un autèntic moviment social sense precedents. El 16 de juliol de 1938 la JLDPB va confeccionar un atles, organitzat per districtes, amb la ubicació i el número d'identificació d'un total de 1293 refugis antiaeris. No es té garantia de l'existència ni estat de conservació de tots aquests refugis, ja que la llista de la Junta on només una relació de petició de permisos per a construcció o adaptació d'espais preexistents per a la seva defensa. Encara avui, les obres a la ciutat destapen refugis no documentats, com és el cas recent del descobert a la Torre de la Sagrera del carrer de Berenguer de Palou 52-62.

*

Nota: 

(1) Alguns dels llibres de Judit Pujadó en què es parla dels refugis antiaeris:

El llegat subterrani: els refugis antiaeris de la Guerra Civil. Barcelona: Ara llibres, 2008.

Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 1998.
Contra l'oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 2006.

*

[+]

La notícia a La Vanguardia, on la periodista Meritxell Pauné ens cita com a font d'informació.

El secret de Can Robacols al descobert, Escola Dovella.