Per què corro (corria)?

L'estadi de Montjuïc el 1963, amb pista de cendra

Joana Biarnés. Arxiu Municipal de Terrassa

Una hipòtesi

Al carrer, quan érem nens, sempre corríem. Pels descampats, per aquelles fractures que els barris, els antics municipis del Pla de Barcelona, conservaven encara com antigues fronteres després que la retícula de l’Eixample els atrapés com una teranyina. Corríem carrer amunt i carrer avall, fent voltes a la mançana, pujant i baixant les escales de les cases, per amagar-nos als terrats. No teníem gaire oportunitats de veure atletisme ni en directe ni a la televisió: l'esport, més enllà del futbol, era (és) residual i a les escoles només fèiem taules de gimnàstica. Sí que eren cita obligada els crossos d'hivern i el mític Mariano Haro, que representava la bandera esportiva d'aquella Espanya endarrerida de figures aïllades, com Manolo Santana o Ángel Nieto, que competien com lluitava Agustina d'Aragó. No oblidaré mai (sobretot pel que tenien d'aire fresc) aquelles matinals del diumenge compartides entre les curses camp a través i la pilota basca; o les tardes del dissabte amb el rugbi: una debilitat personal que va més enllà de l'esport.

Els jocs olímpics eren una altra cita ineludible. Sempre ha estat atractiu aquest aire ecumènic que desplega el colorit mosaic de països que hi participen. L'esport és una forma endolcida del combat i els jocs volen exemplificar aquesta voluntat no bèl·lica. A la canalla ens havien arribat els ressons dels Jocs de Tòquio, de 1964, sobretot perquè Abebe Bikila va guanyar la marató calçat i no a peu nu com ho va fer a Roma. Però van ser els de Mèxic de 1968 els que, a través de la tele, ens van deixar els primers noms mítics: Bob Beamon, fent 8,90 en el salt de longitud; Fosbury, que revolucionava l'alçada saltant d'esquena al llistó; Haynes, el primer atleta a baixar de 10" en els 100 m.ll.; Keino, Gammoudi... i el Black Power, representat pels atletes nord-americans Tommie Smith i John Carlos (primer i tercer en els 200 m.ll.; Peter Norman, l'australià que va fer segon, els va fer costat), que amb un guant negre al puny protestaven pels drets civils dels afroamericans.

Tot plegat, però, era marginal. Ni els nens fèiem atletisme quan corríem al carrer, ni l’atletisme era una cosa que formes part de les nostres vides. L’atletisme era dels atletes, personatges sorgits d’un Olimp que desconeixíem.

Ovett amb la samarreta de l'URSS, el 1977

No va ser fins a finals dels 70 que l'atletisme va prendre una dimensió que mai havia intuït fins aleshores. Un duel em va marcar per sempre: Steve Ovett contra Sebastian Coe. Però no era un duel només atlètic. En aquella època tots estàvem ficats en política i l'enfrontament entre aquest dos grans atletes era alguna cosa més que esport (si és que l’esport és només esport, cosa realment discutible): representava la lluita de classes. M'emocionava veure el vell Ovett lluint la seva samarreta vermella gastada i plena de forats, una samarreta soviètica, enfrontant-se a la pulcra imatge de sir Sebastian Coe. Dos britànics, dos atletes, dues maneres d’entendre la vida.

Cobert de fusta i canyes d'una taverna en una

barraca situada rere l'estadi de Montjuïc

Foto: Pepe Encinas

Amb un amic vam començar a anar al vell i decadent estadi de Montjuïc per córrer a la pista de cendra. L'estadi es queia a trossos i vestidors i dutxes eren de postguerra. Corríem, però de fet el que volíem era amarar-nos de l'esperit: estar entre aquelles ruïnoses pedres ja ens feia sentir bé. Tenia alguna cosa de ruïnes romanes pintades per un pintor romàntic. Aquella cendra estava impregnada de memòria. I si sorties a córrer per la muntanya ho feies entre barraques i per camins que dibuixaven un passat mític: el camí de la Serp, de la Llengua de la Serp, de l'Animeta, de l'Esparver, del Molí... I acabaves fent un entrepà a Casa Valero o al Noche y Día.

Els bars Casa Valero i Noche y Día, la dècada de 1965

En cap moment se'ns va passar pel cap competir: l'atletisme era per als atletes, i si no tenies un cert nivell no podies plantejar-te la competició. Però tot es va conjurar perquè aquell ànim que ens empenyia a córrer sense cap ànim competitiu s'acabés transformant en un moviment que ens va dur a uns quant iniciats a envair l'asfalt, els parcs i la muntanya, mentre apareixien les primeres curses populars.

Córrer es va convertir en un fet habitual, un hàbit que acompanyava la resta d'activitats. I vaig començar a competir. No em plantejava per què corria: era una activitat més que compartia amb d'altra gent: uns anaven a missa, d'altres rentaven el cotxe en un descampat, jo corria. Evidentment, l'activitat esportiva comportava un benefici físic, però el càlcul i la millora no formaven part de la racionalització existencial.

No va ser fins l'any 1985 que no em vaig plantejar de veritat per què corria. Va ser en el cros Antoni Amorós, a Santa Coloma de Gramenet. Fins aleshores jo només havia corregut curses urbanes en línia, en recorreguts d'una sola volta, que permeten dissimular les mancances dins del grup. Però en un cros es fan voltes a un circuit, i si no corres prou, et doblen. I aquí hi va haver el punt d'inflexió. A la darrera volta, José Manuel Abascal, bronze en 1500 m.ll. en els jocs olímpics de Los Angeles 1984, em doblava. I no em doblava un atleta qualsevol, em doblava un atleta que era capaç de disputar la victòria a Ovett, Coe i Cram.

Amb això en vaig tenir prou. No volia que em tornessin a doblar en un cros. Ara sabia per què corria. Corria perquè perseguia un lloc en el món. Esforçant-se el mateix, cadascú arriba on arriba, això ho tenia clar. Mai correria tant com els atletes professionals, però em deixaria dur per la seva estela i la meva cursa valdria el que valia el meu esforç: aquest era el meu capital. Faria que el circuit girés per a mi igual que per a ells.

La necessitat de saber em va dur a estudiar per ser monitor de d'atletisme. L'aparició del triatló mitjan anys 80 em va empènyer a provar noves emocions. Amb les categories per edats vaig trobar el meu nínxol ecològic i van arribar els èxits. Però la dedicació a l'esport de competició ha entrat sempre en conflicte amb l'activitat intel·lectual: no és gens difícil compaginar esport i activitat professional, però si ho és amb les activitats creatives i literàries perquè totes dues demanen un alt grau de concentració i entrega personal.

He fet més d’un miler de competicions. He sentit la sang a la gola i el dolor a les cames i als braços. Corria per agafar aquella samarreta vermella. La samarreta d’Ovett. I mentre vas, vius. Més enllà d'una arribada n'hi ha una altra, i mentre no arriba el final, ets etern.


Un conte

Les cames van lleugeres. Sobre el cap, la línia del cel (Urà); sota els peus, la línia de la terra (Gea). Dues línies rectes. A l'infinit (ho deia Tales) cel i terra es trobaran: Urà i Gea. I de la unió dels dos déus, naixerà un tità: Cronos. Les cames van lleugeres, però mai prou lleugeres. Cronos acabarà devorant els seus fills.


Un epíleg

A la samarreta vermella d'Ovett hi ha una falç, com la que Cronos va fer servir per tallar els testicles al seu pare. I dels testicles d'Urà i l'escuma del mar, va néixer Afrodita.