Una fotonovel·la d'Enric Sió

La revista Oriflama publicava en el número 84 de juny de 1969 La Núria es perd, una curiosa fotonovel·la en català, interpretada per Núria Espert, Enric Sió i Carles Velat, amb guió i direcció d'Emili Teixidor i muntatge del mateix Enric Sió. Les imatges ens arriben de la mà d'en Jordi Riera, l'autor d'El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), que les ha publicat en el seu bloc El còmic en català. Si us hi passeu, podreu veure quina va ser la gènesi d'aquesta iniciativa a través de l'entrevista que en Jordi li va fer a l'Emili Teixidor.

Dos anys abans, Enric Sió va publicar, també a Oriflama, Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes (1967), amb guió d'Emili Teixidor; una subtil sàtira de la vida cultural i política de la Catalunya de l'època, on introdueix personatges d'aquesta realitat, tant polítics com de la societat, en un univers de ciència ficció, com podeu veure en les quatre pàgines que reprodueixo.

Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes (1967)

Enric Sió (Badalona, 5 d'abril de 1942 – Barcelona, 2 de novembre de 1998) ens va arribar l'any 1969 a través de Vector, una publicació per fascicles que editava Salvat i que introduïa els adolescents en les matèries del batxillerat d'una forma molt didàctica i amb un enfocament molt modern. En aquell anys començàvem l'institut, amb un bagatge cultural forjat al carrer, als cinemes de barri i a les pàgines dels tebeos, i amb les retines encara adaptant-se al nou fenomen de la televisió. La peculiaritat d'aquells fascicles de Vector era a la contraportada, on es van publicar dues històries gràfiques d'Enric Sió: Nus i el atleta i Sorang. Dos còmics que trencaven amb les historietes dels nostres tebeos i que ens obrien els ulls a una nova manera de narrar a través del dibuix.

Si el plantejament acadèmic de Vector era modern, els còmics de Sió trencaven tots els nostres esquemes. Per les nostres mans havien passat tots els tebeos que es publicaven i encara faltaven anys perquè ens arribés l'underground. Amb més o menys nous recursos gràfics i narratius, els tebeos seguien una línia clàssica i tradicional, i en alguns casos tenien regust de postguerra. Però de cop i volta, sense el més mínim coneixement de les tendències que es coïen pel món, Sió se'ns oferia amb un dibuix expressionista que bevia del pop art, de la cultura popular, que utilitzava tècniques pictòriques i fotogràfiques, que no seguia els esquemes tradicionals del relat narratiu ni pel que fa al temps ni pel que fa a la composició. Els personatges eren d'un realisme malaltís, en el sentit que se't feien psicològicament tan propers que podies palpar les pors i les angoixes.

Potser érem massa petits com per fer una anàlisi com la que faig ara, però, d'una manera o una altra, copsàvem aquella nova realitat de forta expressió onírica. D'alguna manera, estàvem aprenent que la realitat no és només allò que toques amb la punta dels dits. I, alhora, apreníem que el còmic no està fet de ninots (no ho dic despectivament). Nus podia ser qualsevol de nosaltres. I, on volia arribar, les dones que dibuixava Sió eren reals. I, per tant, terriblement sensuals. El 1968 vam descobrir una nova narrativitat (i per tant l'alteritat) després de veure 2001 de Kubrick. El 1969 vam aprendre a ser personatge de còmic i a entendre la representació com a realitat. Despertàvem hormonalment al món del sexe i el còmic ens oferia la possibilitat de crear un món de ficció que fos nostre i només nostre. La realitat sexual era inabastable; la fantasia, en canvi, era el regne on els desitjos sempre es compleixen. Abandonàvem el món de la innocència, amb el que això comporta de solipsisme.

[+]

Riera, Jordi. Enric Sió, el autor, el erotismo [en línia].  Bracelona: Tebeosfera, 2ª época, núm. 9, 11 de maig de 2012.