dijous, 2 de juny de 2011

El gat del rabí



Feia temps que tenia pendent de fer un apunt sobre El gat del rabí, de Joann Sfar. I, tot i que l'he mencionat algun cop en el bloc, no l'he fet perquè no he trobat el to ni les imatges que voldria trametre perquè copseu què sento llegint i mirant les seves vinyetes, i què m'agradaria compartir amb vosaltres. Ara són quarts d'una de la matinada, acabo d'arribar de sopar (era nit d'aniversari; d'aquests aniversaris que els anys els fan els fills i qui envelleix ets tu: vint anys són molts per fer-los de cop!). I de postres em trobo l'apunt de l'amic Leblansky parlant del Gat. Com m'ha agradat la comparació amb Chagall!

Llegir el Gat del rabí és compartir una emoció. Et sents acompanyat pàgina a pàgina; vinyeta a vinyeta. Per l'expressió del traç, del dibuix, del color (sempre canviant, com si per a cada moment busqués la frase adequada per trametre un missatge i la combinació de traç i color fos el sintagma perfecte emès amb el to adequat. Les històries, la narració, els diàlegs: se sent la veu del conte, d'aquell conte que ressona en el cap de cadascú de nosaltres; la veu de l'àvia (la veu sàvia sempre se salta una generació).

Cada àlbum és una haima beduïna, una sukà hebrea, al mig del desert. Només un territori falsament hostil, on les fronteres són impossibles, pot convertir una tenda en el centre del món. Un poblat de parets de fang és qualsevol ciutat. Un port, la metàfora de tots els viatges possibles.




I malgrat aquest món idíl·lic, la veu discordant de la filla del rabí i el contrapunt d'un gat que parla i narra, posen en col·lisió el món de la tradició i el de la modernitat. I el resultat -heus ací la màgia- no és la derrota ni la victòria de cap de les parts. No. És la confirmació que de dues idees, oposades o no, en surt una altra que ens supera tant o més que les creences i les rebel·lies que ens acompanyen. És el descobriment del que la gent del desert sap de sempre: que estem fets de paraula i que a través d'ella construïm la realitat. I com que la nostra paraula només té sentit quan es posa en relació amb la paraula de l'altre, descobrim que, entre tu i jo hem construït la tenda que habitem i el món que ens habita. I que com diu el gat: "Je lui demande de me montrer une image de Dieu". "Il me dit que Dieu, c'est une parole".





[Trailer de la pel·lícula Le chat du rabbin, dirigida per Joann Sfar] 


4 comentaris :

  1. Bo l'apunt, Enric, molt bo!
    Jo soc de les neòfites que no havia passat dels tebeos de l'època, esperava al meu pare que me l'estimava amb deliri, que me'ls portés amb verdadera il·lusió!
    En el començament de conèixer en Leb em va recomanar El gat del rabí. Em va captivar tant i tant veure com el traç del dibuix i els colors feien una comunió fantàstica amb un guió que també em va apassionar.
    Des les hores, em vaig mirar en Leb amb molt de reconeixement i amb altres ulls. . . . Ara que penso! .No hauré patit alguna mena de complex d' Electra? Uuuuiii, uuuiii, sinó no m' explico pas, moltes altres coses. . .

    Gràcies Enric, has fet un apunt molt rellevant per a mi !!!

    ResponElimina
  2. Enric, compartir una emoció és fantàstic, si senyor! I ara m'atreveixo a fer una predicció: segur que, a la que has vist el trailer del film, també hem compartit emocions, des de la de "què bé!" a la de "quina por!". M'equivoco?

    ResponElimina
  3. Ha, ha, ha... Molt bo, Carme!

    Sempre hi ha en l'altre alguna cosa que reconeixem, conscientment o no. Jo sempre he preferit la consciència. Saber on comença i acaba l'instint ens fa més forts. I més lúdics!

    Encantat d'haver tocat fibres sensibles.

    ResponElimina
  4. Leb, tal i com ho dius. La curiositat sempre ens du a tastar per conèixer més... però quina por la decepció!

    ResponElimina