El gat del rabí

Llegir el Gat del rabí és compartir una emoció. Et sents acompanyat pàgina a pàgina; vinyeta a vinyeta. Per l'expressió del traç, del dibuix, del color (sempre canviant, com si per a cada moment busqués la frase adequada per trametre un missatge i la combinació de traç i color fos el sintagma perfecte emès amb el to adequat. Les històries, la narració, els diàlegs: se sent la veu del conte, d'aquell conte que ressona en el cap de cadascú de nosaltres; la veu de l'àvia (la veu sàvia sempre se salta una generació).

Cada àlbum és una haima beduïna, una sukà hebrea, al mig del desert. Només un territori falsament hostil, on les fronteres són impossibles, pot convertir una tenda en el centre del món. Un poblat de parets de fang és qualsevol ciutat. Un port, la metàfora de tots els viatges possibles.

I malgrat aquest món idíl·lic, la veu discordant de la filla del rabí i el contrapunt d'un gat que parla i narra, posen en col·lisió el món de la tradició i el de la modernitat. I el resultat -heus ací la màgia- no és la derrota ni la victòria de cap de les parts. No. És la confirmació que de dues idees, oposades o no, en surt una altra que ens supera tant o més que les creences i les rebel·lies que ens acompanyen. És el descobriment del que la gent del desert sap de sempre: que estem fets de paraula i que a través d'ella construïm la realitat. I com que la nostra paraula només té sentit quan es posa en relació amb la paraula de l'altre, descobrim que, entre tu i jo hem construït la tenda que habitem i el món que ens habita. I que com diu el gat: "Je lui demande de me montrer une image de Dieu". "Il me dit que Dieu, c'est une parole".

[Trailer de la pel·lícula Le chat du rabbin,

dirigida per Joann Sfar]