2001, HAL 9000 i el Gólem

Article publicat a la revista Tentacles, 2

[Alter ego], primavera, 2014

El 12 de gener de 2017 HAL 9000 va fer 25 anys des de la data del seu naixement a la pel·lícula 2001: Odissea de l'espai, dirigida per Stanley Kubrick (Nova York, 26 de juliol de 1928 – Harpenden, Regne Unit, 7 de març de 1999) i estrenada a Barcelona el 17 d'octubre de 1968 al Cinerama Florida. HAL és una supercomputadora dotada d'intel·ligència artificial. Celebrar-ne la data de la creació no tindria més importància si darrere d'aquest "personatge" cabdal en l'argument de la pel·lícula no s'hi amagués una història que ha passat desapercebuda fins ara. Per arribar a l'ànima de HAL, comencem pel principi, abans del seu naixement, amb unes dades que no per ser conegudes deixen de ser interessants i que ens permeten recular fins el segle XIX.

L'any 1892 el compositor britànic Harry Dacre (1860-1922) escrivia "Daisy Bell (A bicycle made for two)", una de les cançons més populars del music hall del segle XIX i que va popularitzar la cantant anglesa Katie Lawrence (1868-1913), l'any 1899.

Entre els anys 1961 i 1962, el físic John Larry Kelly, de Bell Labs, utilitza un ordinador IBM 704 per sintetitzar per primer cop la veu humana i fa servir la coneguda cançó de Harry Dacre.

El recorregut de la cançó continua quan l'any 1968 "Daisy Bell" es converteix, no pas per casualitat, en una de les cançons més tristes de la història del cinema. Reculem mentalment a aquell 1968, tan significatiu per moltes raons. Sortíem un vespre del cinema Florida de Barcelona, just al costat de l'enyorat Price de les vetllades de boxa i lluita lliure, després d'haver participat en un espectacle visual com fins aleshores no havíem vist mai en una pantalla. Els més petits no teníem edat per entendre ni el significat ni el sentit narratiu de 2001: una odissea de l'espai, d'Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke, però els adults tampoc; l'ús de la música, la coreografia, el so com a tècnica narrativa, els efectes especials i tots els elements tècnics de 2001 ens van segrestar els sentits. Vam sortir del cinema amb la sensació d'haver participat en un esdeveniment important. Vam créixer sense ser-ne conscients.

Però un regust agre ens quedava a la boca després d'haver presenciat la trista mort de HAL 9000, després de rebel·lar-se contra la tripulació de l nau, mentre s'esllanguia cantant "Daisy, Daisy", la cançó que li havia ensenyat el seu instructor, Mr. Langley, a la planta de HAL Laboratories d'Urbana, Illinois, on va néixer aquell 12 de gener de 1992 (1997 a la novel·la de Clarke) que ara celebrem, i per no deixar les xifres rodones, cent anys després que Dacre la compongués sense saber que seria l'últim alè de HAL i del seu àlter ego, el Gólem.

El Gólem en una escena animada de la pel·lícula Der Golem

(1915 i 1920), de Henrik Galeen i Paul Wegener,

basada en la novel·la de Gustav Meyrink

Kubrick, jueu fill de pares emigrats des de l'est d'Europa (1), juga amb la idea del Gólem, un gegant de pedra al qual li dóna vida, segons la càbala, la paraula hebrea emet (אמת), que significa "veritat" i que du escrita en el seu front. Coneixem aquesta figura llegendària, entre d'altres autors, a través de Jakob Grimm, a El periódico para ermitas (1808); Ludwig Achim von Arnim, amb Isabela de Egipto (1812); E.T.A. Hoffmann i Der Sandmann (1816); pel conte El Gólem, de Isaac Bashevis Singer; però sobretot per El Gólem (1915) de l'escriptor austríac Gustav Meyrink (1868-1932), i per les tres versions de la pel·lícula Der Golem (1914, 1917 i 1920), de Paul Wegener. Malgrat tot, El Gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga (1909), obra clàssica de la literatura jueva en llengua jiddisch del segle XX, de Yudl Rosenberg (Rodomsko, Polònia, 1859 - Mont-real, 1935), rabí, cabalista i estudiós de la tradició jueva, és la història que narra el mite modern del Gólem.

La llegenda explica que el rabí Loew va construir el Gólem per defensar el gueto de Praga de l'antisemitisme. Quan el gegant de pedra embogeix i comença a matar indiscriminadament, com l'ordinador HAL de 2001, Loew el sacrifica esborrant-li del front l'àlef (א), primera lletra de l'alefat i principi de totes les coses, amb la qual cosa queda la paraula met (מת), "mort", de la mateixa que David Bowman apaga els sistemes cognitius de HAL, que es va apagant mentre canta "Daisy, Daisy".

D'acord amb la llegenda, les restes del Gólem estan guardades en un taüt a les golfes de la sinagoga Staronová, o Sinagoga Vella-Nova, de Praga, i pot ser retornat a la vida de nou si és necessari. Només caldrà connectar de nou el sistema operatiu.

Curiosament (o no) després de la primera projecció de la pel·lícula en el Uptown Theater de Washington, el dia 2 d'abril de 1968, 2001 es va estrenar oficialment el dia 3 en el Loew's Capitol de Nova York, l'antic Capitol Theatre adquirit el 1924 per Marcus Loew, un dels pioners de la indústria de cinema als Estat Unids, nascut a Nova York en una família jueva d'origen austríac i alemany. Una feliç coincidència de cognoms amb el rabí del gueto de Praga.

Quan vaig donar a conèixer públicament per primer cop aquesta relació entre HAL i el Gólem, un lector em va comentar que havia vist en una escena de la pel·lícula la paraula emet (אמת) a l'ordinador. Sembla ser que apareix en una de les pantalles de la nau que surt a rescatar l'astronauta mort. Si fos així, la teoria del Gólem es convertiria en alguna cosa més que una afortunada coincidència.

*

Nota:

[1] Kubrick va deixar sense realitzar una pel·lícula sobre l'Holocaust. Com afirmen Jan Harlan, durant molt de temps productor executiu del director nord-americà, i la seva filla, volia fer una pel·lícula sobre l'Holocaust, però mai va tenir un bon guió. Kubrick volia aconseguir els drets de la novel·la de Louis Begley, Wartime Lies, la història d'un nen jueu i la seva tia que fugen de l'ocupació nazi de Polònia. Begley s'havia mostrat reticent a cedir els drets del seu llibre, però es va rendir a l'admiració que tenia per Kubrick.

Una vegada més, Kubrick es va embarcar en una investigació exhaustiva. Va fer la localització d'escenaris per Europa i va posar en marxa el càsting: Uma Thurman i l'actriu holandesa Johanna ter Steeg es perfilaven com a candidates al paper de la tia. Però va tenir la mala sort que Spielberg es va avançar amb La llista de Schindler i Kubrick va desestimar temporalment posar en el mercat una pel·lícula de temàtica tan semblant.

La sinagoga sinagoga Staronová, o Sinagoga Vella-Nova,

de Praga, al costat de l'antic ajuntament (1896)

Václav Jansa

El gólem

Cartell de la pel·lícula Der Golem (1920)

Segons la càbala, la mística jueva nascuda de la interpretació de la Torà i transmesa per tradició oral des del segle I, un gólem és una estàtua gegant, que pot adoptar la forma que desitja quan se li dóna vida. Fet de pedra o de fang, recorda la creació de l’home en el Gènesi, nascut de la terra i de l’alè de Jahvè.

Segons les tradicions populars i els contes de l’Europa central, com les recollides pels germans Grimm, un gólem adquireix vida escrivint el shem (qualsevol dels noms de Déu) en el front del gegant o en un paper que s’introdueix a la boca. La tradició més popular, però, explica que cal escriure la paraula hebrea emet (אמת), que significa "veritat", en el seu front, i que per prendre-li la vida només cal esborrar l'àlef (א), primera lletra de l'alefat i principi de totes les coses, perquè resti la paraula met (מת), "mort".

La llegenda explica que el rabí Loew (segle XVI) va construir el Gólem per defensar el gueto de Praga de l'antisemitisme. Quan el gegant de pedra embogeix i comença a matar indiscriminadament, Loew el sacrifica esborrant-li del front l'àlef (א), primera lletra de l'alefat i principi de totes les coses, i des d'aleshores les restes del Gólem estan guardades en un taüt a les golfes de la sinagoga Staronová, o Sinagoga Vella-Nova, de Praga, i pot ser retornat a la vida de nou si és necessari.

El rabí Loew i el Gólem, de Mikuláš Aleš (segle XIX)

La figura del gólem, més o menys camuflada, és molt més present en la cultura popular moderna que no pas ens pensem. El món del còmic, amb els superherois al capdavant, és un escenari habitual. El món del cinema, també. En el proper número de la revista Tentacles en faig una aproximació tot parlant de Kubrick.

Coneixem millor aquesta llegenda a través d'El Gólem, de l'escriptor austríac Gustav Meyrink (1868-1932), un dels intocables de la biblioteca de Borges, i de la pel·lícula Der Golem (1915 i 1920), de Henrik Galeen i Paul Wegener. Ara, a més, tenim l’oportunitat de conèixer de primera mà la història amb l’edició d’El gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga (Adesiara, 2013; traducció de Manuel Forcano), de Yudl Rosenberg (1859-1935), el rabí, cabalista i estudiós de la tradició jueva que va narrar la llegenda transmesa pel rabí Judà Loew, del segle XVI, més conegut com el Maharal de Praga.

Segons aquesta llegenda, el rabí Loew va construir el Gólem per defensar el gueto de Praga de l'antisemitisme, però el gegant es va fer tan gran i poderós que es va veure obligat a llevar-li la vida perquè no matés indiscriminadament. D'acord amb la llegenda, les restes del Gólem reposen a les golfes de la guenizà de la sinagoga Staronová, o Sinagoga Vella-Nova, de Praga, i pot ser retornat a la vida de nou si és necessari.

L’any 1987 el director de cinema d’animació txec Jiří Barta (26 de novembre de 1948) començava a filmar Golem amb la llegenda del rabí Loew. El que havia de ser el seu segon llargmetratge va quedar inacabat, fins que el 1993 va decidir editar-lo amb els gairebé set minuts realitzats fins aleshores. El resultat, un collage d’imatges reals i animació, és un inquietant i excel·lent curtmetratge, dins de la millor tradició del cinema d’animació txec.

El Capità Amèrica i el Gólem

L'any 1940 es dibuixava per primer cop el Capità Amèrica, el primer superheroi humà no mutant i no extraterrestre (Superman). Batman no compte perquè no té superpoders. Naixia un supersoldat.

El març de 1941 apareixia el primer volum de Captain America, amb aquella famosa portada on el superheroi li clavava un cop de puny a Hitler i lluitava contra el nazisme. Acabada la guerra, el personatge va caure en l'oblit i no seria rescatat fins 1964, en plena Guerra Freda, amb uns altres objectius.

Els creadors del personatge eren Jack Kirby (Jacob Kurtzberg; 28 d'agost de 1917 - 6 de febrer de 1994), i Hymie "Joe" Simon (10 d'octubre de 1913 - 14 de desembre de 2011). Tots dos eren fills d'emigrats jueus.

Joe Simon i Jack Kirby

L'edat d'or del còmic nord-americà, que va dels anys 30 fins els anys 50, i l'edat de plata, als anys 60-70, amb l'arribada massiva dels superherois, està directament relacionada amb els emigrants jueus dels Estats Units. Mal vistos per una societat racista, els jueus relacionats amb les arts plàstiques no tenien accés a les feines artístiques que estaven a l'alça en aquella època, com per exemple la publicitat. En canvi, el món dels còmics tenia necessitat de dibuixats per cobrir la gran demanda del mercat amb el boom del comic-book. És així que els dibuixants d'origen jueu no només van copar els estudis de dibuix, sinó que l'aspecte creatiu va beure de l'experiència jueva amb la Xoà (Holocaust) i de les tradicions jueves.

"La representación del Holocausto en el cómic norteamericano" de Francisco Saez de Adana, publicat a la Revista de Humanidades Sarasuati (18 d'abril de 2010) ens explica quin ha estat el desenvolupament del còmic americà amb l'Holocaust com a rerefons i com la persecució nazi es palesa en els primers còmics de superherois. És explícita en el cas del Capità Amèrica i indirecte en el de Superman, personatge creat el 1938 pels també jueus Jerry Siegel i Joe Shuster. Krypton és la metàfora de les poblacions jueves devastades pels nazis i Superman n'és el supervivent.

En aquests primers casos l'Holocaust no és la referència perquè encara no s'ha arribat al moment àlgid de l'extermini, però sí que els jueus han patit la persecució i el confinament en camps de concentració. I en aquest estat de coses, els superherois, revestits de superpoders, s'enfronten al mal.

Francisco Saez de Adana relaciona Hulk, d'Stan Lee (també jueu, creador de personatges com Spiderman, Los 4 Fantásticos, X-Men, Thor, Dan Defensor o Doctor Estraño) amb el Gólem perquè el seu aspecte ens remet immediatament a la imatge del personatge cabalístic de fang creat pel rabí Loew per defensar el gueto de Praga.

Cal tenir present, també, l'obra de Danny Fingeroth, Disguised as Clark Kent: Jews, Comics and the Creation of the Superhero. El llibre tracta de la relació entre el naixement del mite del superheroi i l'origen dels seus creadors, com hem esmentat abans.

Segons Fingeroth, hi ha una clara relació entre l'herència jueva dels creadors i els mons que van desenvolupar en el paper, que, d'alguna manera, els va servir per transcendir la seva individualitat per involucrar-se en la societat americana; i pel que fa a la discriminació laboral, esgrimeix les mateixes raons argumentades per Francisco Saez de Adana.

La pròpia figura del superheroi té clars paral·lelismes amb la típica caricatura del jueu: un ésser que es mostra dèbil però que alhora és capaç de controlar el seu món de manera efectiva. A tots ens ve al cap Woody Allen, oi? A nivell més metafòric té a veure amb el desig de demostrar al món que som més d'allò que semblem.

Fingeroth comenta que molts d'aquests creadors jueus provenien de famílies que havien viscut una certa prosperitat econòmica i que ho havien perdut tot durant la Gran Depressió de 1929, situació que, en certa manera, ens recorda Superman (el seu planeta és destruït), Batman (els pares són assassinats) o Spiderman (els pares moren i l'oncle és assassinat). Però no hem d'oblidar, tampoc, que moltes d'aquestes famílies jueves havien fugit dels pogroms de l'Europa de l'Est.

Amb tot, i malgrat aquests orígens, l'adscripció dels superherois a la religió és extensa i diversa. A l'article "La religió dels personatges de còmic" hi trobareu una base de dades amb gairebé 37.000 noms.

Tractant el mateix tema, però des de la novel·la,  Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay, de Michael Chabon, ambientada en el Nova York de l'edat d'or del còmic, aborda el tema de l'Holocaust en el món dels còmics. L'amistat, la força dels llaços familiars, l'amor, serveixen per narrar les vides de Kavalier, un artista gràfic txec, i el seu cosí Clay, un escriptor de Brooklyn, durant i després de la Segona Guerra Mundial. Molts dels esdeveniments de la novel·la estan basats, precisament, en la vida dels dibuixants que he anat esmentant i d'altres amb el mateix origen: Stan Lee, Jack Kirby, Joe Shuster, Jerry Siegel, Joe Simon o Jim Steranko.

Però, de fet, la figura del Gòlem és darrere de tots els superherois. El rerefons és la persecució i l'extermini, i en certa manera la defensa de l'alteritat i de la justícia. Els superherois no encarnen la figura del perseguit, sinó la del venjador, la del Gòlem que s'enfronta a la injustícia com a concepte universal.

Magneto (Max Eisenhardt), d'X-Men,

en el gueto de Varsòvia (Testament, 2008)

Passada la Segona Guerra Mundial, i caminant cap els anys 60 i 70, en què començaran a caure a Estats Units les velles estructures racistes, la societat en general, i el còmic també, viuen pendents de la Guerra Freda. L'Holocaust agafarà carta d'identitat, es convertirà en tema i deixarà de ser metàfora. Alguns còmics en parlaran de manera directa. Will Eisner, fora del món dels superherois, seria el cas més paradigmàtic, amb una obra que tindrà sempre la comunitat jueva com centre d'atenció més o menys camuflat i que anirà derivant cada cop més descrivint de forma explícita el món jueu i l'Holocaust, fins arribar a La conspiración: La historia secreta de los protocolos de los sabios de Sión, publicada pòstumament el 2005.

Més enllà de la peculiaritat americana, el món jueu continua estant molt present en el còmic. Les obres més importants sobre l'Holocaust són recents: Maus, Auschwitz, La hija de Mendel, Ana Frank o The Search. Però són les que tenen un contingut cultural les que han arribat al públic de forma més natural sense recórrer a metàfores, com l'obra de James Sturm; El judío de Nueva York, de Ben Katchor; El gato del rabino, de Joann Sfar; Una judía americana perdida en Israel, de Sarah Glidden, o El silencio de Malka, de Pellejero i Zentner. Aquesta última tracta també el tema del Gòlem, però des d'una perspectiva tradicional, del folklore jueu. Però també podem trobar curiositats com El asombroso swing del Golem, de l'esmentat James Sturm, que narra la història d'un equip jueu de beisbol nord-americà dels anys 20, Stars of David, que s'inventen un gòlem per resoldre els seus problemes de econòmics i de joc, reprenent la idea de l'heroi.

Com deia Gregorio Luri en una conferència, tota societat se sustenta sobre mites. El món judeocristià, malgrat haver escombrat el paganisme, també n'és ple més enllà de la Tanakh (la Bíblia hebrea) i la Bíblia. I contràriament al que la gent creu, la mitologia jueva té tant de pes o més que la cristiana, malgrat la malaltissa insistència a voler reduir-la a cendres. Esperem que no calgui despertar el Gòlem que dorm a l'àtic de la sinagoga Staranová, la sinagoga Vella-Nova, de Praga, per defensar-nos de la ignorància i la injustícia.

*

Fonts:

Chabon, Michael. Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay.

Conget, José María. "Cabalacómics. Reseña de Jewish Images in the Comics de Fredrick Strömberg", Tebeoesfera, 2ª época, núm. 10, 22 d'octubre de 2012 [pàgina web].

Fingeroth, Danny. Disguised as Clark Kent: Jews, Comics and the Creation of the Superhero.

Saez de Adana, Francisco. "La representación del Holocausto en el cómic norteamericano" , Revista de Humanidades Sarasuati, 18 d'abril de 2010.

"El Holocausto en cómic", El País, 1 febrer 2008.

"The Golem of Prague: Books, comic books, films and TV", NationMaster.com (18/12/2011).


[+]

Superhéroes: identidad secreta [pàgina web]