dimarts, 21 de desembre de 2010

L'infern o la vida en un còmic

 El jardí de les delícies [fragment de l'Infern]
El Bosco (Museo del Padro)

No recordo uns anys tan intensos en l'edició de novel·les il·lustrades com aquests darrers. Tinc la sensació -potser m'equivoco- que s'ha fet un pas endavant en la manera de narrar en el món del còmic. D'una banda, els guions tenen una qualitat literària molt alta i els relats estan a l'alçada de la bona literatura. D'una altra, el dibuix, sense perdre la seva essència, ha guanyat en expressivitat gràcies a un traç que, tot i ser divers i diferent en cada autor, beu tant de l'impressionisme com de l'expressionisme.

Després de força temps allunyat del món del còmic, l'any passat vaig recuperar-ne el gust de la lectura quan vaig descobrir una joia: El gato del rabino, de Joann Sfar, editat per Norma. És una sèrie (se n'han publicat cinc), la qual cosa afegeix a l'exel·lència de l'obra l'expectació, gairebé infantil, esperant la publicació del següent número, tan intensa com ho era en l'època de El Capitán Trueno o de El Jabato, el TBO, els tebeos de Bruguera o els de la Marvel; o més recentment, amb Astèrix, Iznogoud o Aquiles Talon.

Però d'aquest còmic ja en parlaré un altre dia. Ara que ja som a Nadal, volia comentar quatre històries il·lustrades que, per raons diverses i amb un tractament molt diferent, ens transporten a l'infern, interior o exterior, dels seus protagonistes. Regaleu-vos-los aquestes festes per compensar l'excés de llum del Nadal.

Kafka. Robert Crumb i David Zane Mairowitz. Barcelona: La Cúpula, 2010

Segurament, seria molt difícil trobar un joc de personalitats tan curiós en una edició editorial com el de Crumb i Kafka. Un Crumb catòlic, sarcàstic i lasciu recreant la vida i l'obra d'un Kafka jueu, paranoic i reprimit. Obsessions i fantasies en mans de dues personalitats oposades. Un infern, el de Kafka, que en el dibuix (en blanc i negre) i la interpretació de Crumb assoleix a vegades aires delirants. La visió delirant de l'infern íntim de Kafka és la visió lisèrgica d'un Crumb menys contracultural, però més cínic i mordaç.



NonNonBa. Shigeru Mizuki. Bilbao: Astiberri, 2010

Un relat autobiogràfic d'un dels mestres del manga, i una mirada entre crítica i costumista de la societat rural japonesa de la primera meitat del segle XX. Infantesa, adolescència i les primeres passes cap el món adult, on l'infern encara és prou amable. Les pors, les incerteses, els complexes, els fantasmes de la ment són representats amb yokais, éssers sobrenaturals d'origen medieval, que interfereixen en la vida dels humans i en les seves relacions. Com la vella NonNonBa li diu a Shige, és un error pensar que no existeix allò que no podem veure.



Stitches. Una infancia muda. David Small. Barcelona: Mondadori, 2010

Una altra història autobiogràfica. Un altre infern; el que ha de viure un nen a casa seva, amb els experiments clínics d'un pare sever i estricte; amb una mare amargada que gairebé no es comunica amb ell; amb un germà que viu ignorant el que passa al seu voltant. Una infantesa infeliç, hostil, silenciosa excepte quan el seu germà toca la bateria o la seva mare dóna cops de porta. Un nen que renuncia a parlar i troba en el dibuix, i en les malalties que pateix contínuament, l'única manera d'expressar-se. I si dir-se Small ja era una ironia, el destí macabre li tenia reservada una tragèdia. El dibuix, aquarel·la en blanc i negre, és magnífic.



Auschwitz. Pascal Croci. Barcelona: Norma Editorial, 2005 [3a ed. 2009]

En plena guerra de Iugoslàvia (1991), el matrimoni Cessia i Kazic, supervivents de l'extermini nazi, recorden el temps que van passar amb la seva filla Ann al camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau. L'infern dels inferns, el de la solució final. Mancats de memòria, ara l'horror es desenvolupa en una Iugoslàvia que es descompon entre sang, extermini i foses comunes. Si bé durant la Segona Guerra Mundial els croats es posaven del costat dels alemanys, mentre els serbis estaven a la resistència, ara són els serbis els que no tenen cap pietat.  Recordant aquells dies en què el matrimoni va viure en lagers separats, Kazic descobrirà a través del relat de la seva dona que no coneixia tot l'horror.

Aquest és el primer còmic realista que es fa sobre la Shoah; un relat que s'inspira en testimonis supervivents, sense desenvolupar tesis històriques. Dibuix en blanc i negre, estilitzat, però potser més clàssic comparat amb els anterior còmics.



Inferns

Són tantes les definicions que s'han fet d'infern que ens acabem desorientant i no sabent quin és el camí que s'ha de prendre per anar-hi, o no el sabem reconèixer si ja ens hi trobem, així que m'arriscaré a fer-ne una. L'infern és el punt de trobada entre la neurosi i la barbàrie. No hi ha infern sense els dos conceptes. Podem il·lustrar-ho amb dues famoses cites. La neurosi, amb T. S. Eliot:

"Què és l'infern? L'infern és un mateix. L'infern és un de sol; les altres figures són simples projeccions. No hi ha res de què escapar ni cap lloc on escapar. Sempre estem sols." (The cocktail party, 1949)

Però la neurosi no ve mai sola. No és possible sense la mirada de l'altre, sense el violent judici de l'altre, convertit sempre en barbàrie perquè la destrucció d'un sol ésser humà és la destrucció de la humanitat. Ens falta, doncs, citant l'obra de Sartre, una afirmació que ha fet fortuna:

"L'infern són els altres." (Huis clos, 1945)

L'infern és una tragèdia, que ens ve imposada des de fora però que crema dins nostre. Estem fets de pecats, judicis i penitències. Som carn, ossos i moral. Allà, més enllà encara, hi ha un déu (o dos, o tres...) que redimeix. Jo em quedaré per aquí, més a prop, redimint-me amb l'art i la literatura... encara que em costi l'infern.

4 comentaris :

  1. Em temo que no sé estar a l'alçada (intel·lectual) per respondre amb un mínim d'intel·ligència la teva entrada al blog. Però no he volgut quedar-me en silenci, perquè et vull dir que el que escrius m'emociona, i l'infern (l'infern íntim) m'espanta des del lloc més íntim de la meva ànima.

    Avui plou i el dia és gris, no sé jo si aconseguirem redimir-nos (aquí, a la terra; l'altre infern no m'interessa) només amb art i literatura, o si necessitarem també una mica de pell i de contacte humà. No sé.

    bego

    ResponElimina
  2. Hola! T'he descobert a ca la Punsoda, t'afegeixo a la llista de blogs per anar-te seguint, sembla una gran descoberta :)!
    Uisx, acabo de clausurar el blog, però això no importa... Salut

    ResponElimina
  3. Gràcies, Efrem!

    Acabo de passar pel teu bloc i m'hi he entretingut una estona (t'he deixat un parell de comentaris). Espero que la clausura sigui només temporal.

    Salut!

    ResponElimina
  4. Bego, sobre l'alçada intel·lectual no penso dir res. La frontera entre la intel·ligència i la sensibilitat és gairebé (gairebé!) imperceptible.

    Jo crec que l'artista, a més de l'ànima (no sé trobar una altra paraula) hi posa pell. És la nostra sensibilitat la que ens pot fer sentir el contacte d'aquesta pell. Tu ho saps. L'emoció davant l'art pot ser anímica, física o ambdues a l'hora. Jo no sé si me n'aniria a fer un cafè amb Francis Bacon per molt que m'emocioni!

    Si no estem parlant només d'art... Saps què? No crec que es pugui estar alhora al paradís i a l'infern. Però l'infern... també és un lloc càlid.

    I jo no patiria: l'altre sempre hi és, si no no seríem.

    ResponElimina