L'Hort d'en Favà i l'Onze de setembre de 1714

Dibuix de l'Hort d'en Favà de Pau Febrés Yll, l'any 1877 (AHCB)

Els fets de l'11 de setembre de 1714

La següent crònica d’en Francesc de Castellví il·lustra dramàticament els fets que esdevingueren entre els Horts d’en Favà i els de Sant Pere, l'11 de setembre de 1714, durant el darrer enfrontament entre les tropes borbòniques i les austriacistes durant la Guerra de Successió, el conflicte bèl·lic europeu que dirimia l'equilibri polític i territorial del continent. Aquests horts, com podreu veure en el fragment de plànol de més avall, ocupaven la franja que avui separa el carrer de Sant Pere més Alt del de Trafalgar:

"La bandera de Santa Eulalia, que llevaba el Conseller primero, llegó a las 7 dadas de la mañana (según han asegurado muchos de los que la seguían, que en semejantes casos no es fácil tener presentes las horas y minutos en que suceden los hechos memorables). Por instantes se le juntaban gentes, se le unieron 30 caballos de orden del general comandante. Parte de ellos fue por la parte del huerto que llaman d’En Fabà, parte por la salida de Junqueras llegó la gente con la bandera sobre la muralla de Junqueras, siendo entonces obstinado el combate y un flujo y reflujo de sitiados y sitiadores sobre el terraplén de la muralla a la parte del baluarte de San Pedro, que habían vuelto a ocupar los sitiadores. Embistieron los sitiados con tanto denuedo, animados de la presencia de la bandera y de tanta gente de distinción que la seguía, que obligaron a los sitiadores a retroceder hasta la puerta Nueva, ocupando la batería que había sobre la muralla junto al portal Nuevo y recobraron otra vez el baluarte de San Pedro, pasando a golpe de bayoneta los sitiadores que le ocupaban. Desde el convento de San Pedro, aumentado el número de las gentes que le defendían hacían grande estrago sobre los sitiadores con continuas descargas y, desalojados de él, salió un cuerpo de gentes de San Pedro por las partes del cementerio y convento a los huertos y embistieron con todo brío a los sitiadores tomándoles cuatro banderas. Una tomó un alférez de la Coronela, otra un soldado de San Jorge, otra un paisano nombrado Juan Dalla y otra un cochero que había sido del barón de Rocafort i, rendida Barcelona, fue cochero del vizconde del Puerto, que con 14 doblones recobró dos banderas que eran de su brigada. En este tiempo fue herido sobre el terraplén de la muralla el conseller primero, pasado un muslo." (2)

Aquest Conseller Primer era en Rafael Casanova, que a pocs metres d’aquí hi té l’estàtua que recorda aquell 11 de setembre. Encara que només serveixi com a anècdota, la casualitat fa que durant el recorregut que el Conseller en Cap va fer d’un hort a l'altre, entre els baluards de Jonqueres, de Sant Pere i del Portal Nou, al capdavant de la Coronela, la tropa de defensa de la ciutat, Casanova passés travessant casa meva entre el despatx des d’on escric aquesta crònica i l’aqüeducte romà, les restes del qual deuen ser sota el meu dormitori, a l'alçada del passatge de Sant Benet, que segueix el seu traçat. Qui sap si sota l'escala s'escolten els laments per la ferida que rebé a la cuixa a les dotze del migdia de l'11 de setembre de 1714 i que el va obligar a retirar-se de la batalla, mentre poc després, a les dues de la tarda, el Govern i Antoni de Villarroel capitulaven davant les tropes castellanes i franceses. Casanova moria el 2 de maig de 1743 a Sant Boi de Llobregat i és enterrat a l'església de Sant Baldiri d'aquest localitat.

En aquest fragment d'un plànol de Barcelona de 1806 es poden veure

els horts de Sant Francesc, d'en Favà, de Sant Pere i dels Velluters

entre els baluards de Jonqueres (H), Sant Pere (I) i Portal Nou (J).

Sobre els horts hi ha el pas de muralla, on va ser ferit Casanova

dues hores abans de capitular, entre el baluard de Sant Pere i

l'església de Sant Pere de les Puel·les

L'Hort d'en Favà

A principis del segle XX desapareixia de la trama urbana l'Hort d'en Favà, un antic terreny agrícola situat entre els carrers de Trafalgar i Sant Pere més Alt, i el carrer dels Arcs de Jonqueres (avui desaparegut), i que conjuntament amb els horts de Sant Francesc de Paula, Sant Pere i els dels Velluters ocupaven tota la sotamuralla interior entre els dos monestirs. Durant el segle XX, oblidats els seus usos hortícoles, el solar conservava els arbres i una vella bassa, i de dia servia per a l'esbarjo de la mainada, com podem veure en el dibuix de Pau Febrés Yll; però de nit es convertia en un cau fosc que era aprofitat pels amants furtius. Us convido a veure què se n'ha fet d'aquest antic racó.

El carrer Trafalgar segueix, aproximadament, el traçat de l’antiga muralla medieval de Barcelona entre els baluards del Portal Nou (on hi ha l'Arc de Triomf) i el de Jonqueres (actual plaça d'Urquinaona). Venint de l’Arc de Triomf, sota aquest tram de muralla i el carrer de Sant Pere més Alt hi havia el monestir de Sant Pere de les Puel·les, avui reduït a església, que conserva les restes més antigues d'art visigot i del romànic barceloní: alguns elements arquitectònics de la capella de Sant Sadurní, anterior al segle IX.

Passat el carrer Méndez Núñez, després d'un seguit d'edificis d'habitatges hi trobem la fàbrica de tapissos de la família Sert, construïda el 1867, que arriba gairebé fins el carrer Ortigosa. La comunicació entre Trafalgar i el carrer Sant Pere més Alt només es pot fer a través de dos passatges, Sert i Manufactures, que passen per sota de les edificacions. El primer davalla suaument i el segon demana baixar 28 graons per salvar la diferència d’alçada deguda al Graó barceloní que divideix en dos el Pla de Barcelona, i del qual en parlo al llibre El Rec Comtal: 1.000 anys d'història.

El carrer Ortigosa l'any 1913 parteix per la meitat l'antic Hort d'en Favà,

del qual es veuen unes restes a l'esquerra. A la dreta, a mig carrer, hi ha

la Salle i a continuació les naus de les Manufactures Serra Balet

Frederic Ballell (AFB)

Quan Trafalgar gira cap a la dreta per anar a buscar la plaça d'Urquinaona, just en aquell punt s’obre el carrer Ortigosa, nom que fa referència al poble d’Ortigosa de Cameros, una població de La Rioja de no més de 300 habitants. Quan l’any 1890 es va obrir aquest carrer per enllaçar Trafalgar i la Via Laietana (aleshores anomenada Bilbao, obert només fins a la plaça de Jonqueres i el carrer Comtal), els propietaris dels terrenys, la vídua i els fills de l'amo del Banco Simeón –un empresari tèxtil anomenat Simeón García de la Riva, mort l’any anterior– van exigir que el carrer dugués el nom del poble nadiu del patriarca.

Sota el carrer Ortigosa, baixant per Amadeu Vives (abans carrer Cameros), en els terrenys on fins el primer terç del segle XIX hi va haver el monestir de Sant Francesc de Paula, construït sobre una part dels horts, hi ha els edificis de la Salle Comtal (1905) i el Palau de la Música (1905-1908).

Planta del convent de Sant Francesc de Paula, publicada per Gaietà

Barraquer a Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer

tercio del siglo XIX (1906). Sobre el claustre es va edificar el
Palau de la Música. A la dreta, el carreró de l'Hort d'en Favà

L’obertura del carrer Ortigosa va permetre la urbanització d’aquest espai, en el qual destaquen les quatre naus d’inspiració modernista que l’arquitecte Josep Graner i Prat va construir en els números 10-12 per a les Manufactures Serra Balet, empresa tèxtil que s’hi instal·là un cop acabada la construcció l’any 1911. L’incendi i l’enderrocament del monestir i la construcció dels edificis esmentats van canviar totalment la fisonomia d’aquest indret. Abans d’aquesta transformació, l’espai delimitat primer per la muralla i després pel carrer de Trafalgar, la paret nord-est del monestir i el carrer Sant Pere més Alt eren horts: els de Sant Pere, rere el monestir de les Puel·les, i l’Hort d’en Favà (Favar, Fabà o Fabar), a tocar del monestir de Sant Francesc de Paula, com es pot identificar en la toponímia antiga.

Fragment d'un plànol de 1890 on s'identifica la situació de l'Hort

i el carreró d'en Favà. Les dues creus assenyalen, d'esquerra 

a dreta, el monestir de Sant Francesc i el de Sant Pere

Aquesta zona agrícola a tocar de la muralla era el lloc per on travessava l’aqüeducte romà que portava les aigües des del Besòs fins a la Barcino romana. En l’època en què estem ja feia segles que no en quedava cap rastre i, de fet, tampoc n’hi ha registre documental ni arqueològic més enllà de les hipotètiques rastres que es poden identificar en alguns plànols, a tocar de Sant Pere de les Puel·les (veure la petita estructura rectangular al costat del número 69 d’aquest plànol).

Malgrat la desaparició de l’Hort d’en Favà, engolit per la trama urbana, es va mantenir un carreró que en duia el nom. Començava a la curiosa raconada que hi ha on Trafalgar (núm. 26) i Ortigosa es troben, just després del passatge de les Manufactures. Continuava per darrera de les naus de Serra Balet i girava a l’esquerra fins desembocar a l’alçada del número 17 de Sant Pere més Alt.

Però un bon dia el carreró va desaparèixer dels plànols, de les guies i del nomenclàtor barceloní. Tot feia pensar que havia estat urbanitzat fins que el cas Palau i la construcció d’un hotel de luxe implicaven Fèlix Millet, president del patronat de l'Associació Orfeó Català-Palau de la Música, en diversos delictes de desfalc i robatori. Els documents per a la construcció de l’hotel esmentaven els edificis i l’espai afectats: les finques de Sant Pere més Alt 13 bis, 15 i 17, i el carreró anomenat Hort d'en Favà.

Per art de màgia l’Hort d’en Favà renaixia. I la veritat és que sempre havia estat en el seu lloc. Tapat per un edifici (Ortigosa 14-16; amb una sortida tancada per aquest carrer) en la seva entrada per Trafalgar, la sortida per Sant Pere més Alt havia estat clausurada per la Salle Comtal i l’espai està sent ocupat per a usos privats. Si ens situem davant del número 17 i alcem la vista podem identificar l’espai que ara sabem que és el vell carreró que resta tancat per una paret i una porta metàl·liques que no deixen veure’n l’interior. El carreró, existent com a camí de pas pel cap baix des de 1806, segons la cartografia, i definitivament engolit per les edificacions, difícilment serà recuperat com a via urbana.

Com havíem apuntat més amunt, a més de la seva funció vial aquest carreró havia estat durant les hores nocturnes lloc de trobada “d’amants clandestins o prematurs”, com deia la revista Papitu (1) en un article que reproduïm perquè ens parla irònicament dels “costums sexuals” a la Barcelona de 1922.

L'origen del nom

El topònim fa pensar que en Favà era el propietari de l'hort, però l'única etimologia que hem pogut trobar al respecte fa referència a un hort plantat de faves, és a dir un "favar", com explica Víctor Balaguer a Las calles de Barcelona (Barcelona: 1866) (3), com podeu llegir a la imatge següent:

Relacionat també amb les faves, Amades (4) explica que en el convent de Sant Francesc hi havia una imatge de Sant Antoni de Pàdua coneguda com Sant Antoni de la Fava i també com Sant Antoni dels Lladres, perquè s'havia estès el costum de posar una fava seca a la llàntia que vetllava el sant quan algú havia sofert un robatori, amb l'esperança que Sant Antoni intercedís per recuperar l'objecte sostret.

Això no explica, però, el determinant "en" i la majúscula que ens duen a pensar en un antropònim, i aquesta és la versió que Lluís Almerich aporta a Història dels carrers de la Barcelona vella. Segons aquest autor, el nom prové d'una família de mercaders i marins anomenats Favar, que des del segle XIV hi tenien en aquest indret el seu hort.

També és Almerich qui afirma que al costat dels horts hi vivien els enterramorts encarregats del trasllat dels cadàvers i els malalts de les epidèmies que tan sovint assolaven la ciutat, i que des del segle XV eren enterrats al cementiri del convent de Jesús, situat on avui hi ha el passeig de Gràcia amb el carrer d'Aragó.


Noves dades

Amb posterioritat a la redacció d'aquest article i del corresponent capítol que li dedico a l'Hort d'en Favar al llibre Barcelona, ciutat de vestigis, Laura Fortuny Bonet, arxivera de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ens fa arribar una notícia de diari i una nota del Dietari del Consell Barceloní, que aclareix definitivament l'origen del de l'hort i del nom.

Segons explicava Antoni Aymar i Puig a la secció "Recuerdos de Barcelona" del diari El Correo Catalán del 10 de maig de 1901, en un document que no cita, el dia 1 de juny de 1541 el monestir de Sant Jeroni de la Murtra va vendre a l'hortolà Jaume Favar un tancat amb dues portes amb un hort, una casa i un pou amb aigua, situat dins les muralles noves de Barcelona. L'any 1563, l'esmentat Jaume Favar encara n'era el propietari, fins que va ser traspassat a un tal Serra. L'any 1598, un altre document situa a l'oest de l'hort una androna (camí de pas) per on passava una séquia per regar els horts, procedent, sens dubte, del Rec Comtal a través dels horts de Sant Pere, que molt bé podria ser el primitiu carrer que es conserva avui tancat dins l'illa.

En un llibre de registre de la funerària de la parròquia de Sant Pere de les Puel·les ja se cita aquest indret com a "Hort den Favar cerca la muralla". En el Dietari del Consell Barceloní de l’any 1651 durant un episodi de pesta s’esmenta un terreny anomenat "el favar". No hi ha cap notícia que l'hort i l'androna tinguessin nom abans de 1541, per tant, sospitem que els veïns del barri de Sant Pere el van batejar amb el nom del propietari de l'hort.

*

Aquesta història i altres relats sobre racons poc coneguts de Barcelona els trobareu en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017), que podeu trobar a les principals llibreries de la ciutat.

*

Notes:

Aquest apunt forma part del llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017) , que ja podeu trobar a les llibreries.

(1) “Les hores d’amor serenes”, Papitu, núm. 682 (12 d’abril de 1922), p. 227.

(2) Francisco de Castellví, Narraciones históricas, Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, DL, 1997-2002, vol. IV, p. 252 [edició a cura de Josep M. Mundet i Gifre i José M. Alsina].

(3) Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona, Barcelona: Establecimiento tipográfico editorial de Salvador Manero, 1866, vol. II, p. 415.

(4) Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona, Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. II, p. 264-265.