Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe

 Sífili (1923), de Casablancas

 © Enric H. March

Venèries són les malalties tradicionals de transmissió sexual: la sífilis, la gonorrea, herpes o cabres, entre d’altres, que tenen un origen bacterià, víric, parasitari o fúngic. Als anys 90 del segle XX la denominació va canviar arran de l’aparició, la dècada anterior, de la sida. Ara reben el nom de malalties de transmissió sexual (MTS) o infecció de transmissió sexual (ITD), segons es tingui la malaltia o només se sigui portador d’un germen. De tota manera, la transmissió directa del germen o de la malaltia vírica no sempre té un origen sexual.

El terme “venèria” prové del genitiu singular llatí Veneris (“de Venus”), deessa de l’amor, per tant, un eufemisme per anomenar un “mal lleig” amb un origen encara més “lleig”.

Sífilis, per la seva banda, ve de Syphilo, pastor i protagonista d’un poema del metge i erudit veronès Girolamo Fracastoro (1478-1553), castigat per portar una vida immoral i plena de vicis. Fracastoro assenyalava la vilesa d’una malaltia que aleshores feia estralls; connotació moral que, tot sigui dit, sempre s’ha atribuït a qualsevol malaltia sigui sexual o no: la salut era un reflex de l’ànima, si més no a nivell popular. La demonització que il·lustra el cartell que encapçala l’apunt (que ja vam publicar a Galeria d’imatges) n’és una bona mostra: imprès a Barcelona (Impremta Oromí, 1923), tenia com a expert guaridor el pare Tomàs Sellés, dada prou significativa d'on habiten els veritables dimonis.

Curiosament, allò que era deplorable també exercia una terrible atracció en la gent. No la malaltia, sinó tot el que l’envoltava: el vici, el pecat i el càstig. Mentre per un costat s’alliçonava la gent (l’Església perseguint el pecat, els higienistes perseguint la malaltia i demanant millors condicions sanitàries), per un altre es convertia en un espectacle.

L’exhibició de la degeneració ve de lluny. A banda de les celebracions agràries, cíviques i religioses, les classes populars no han gaudit de gaires possibilitats d’entretenir-se abans no s’inventés l’oci; primer perquè l’esclau, el pagès o l’obrer, treballant de sol a sol, no tenia ni temps, ni diners, ni ganes de dedicar-se a activitats lúdiques que, tot sigui dit, tampoc existien perquè encara no s’havia inventat la figura del consumidor. Quin era doncs l’entreteniment i l’espectacle que arrossegava les masses? La mort. Els ajusticiaments de condemnats a mort eren públics i la gent hi assistia tant per curiositat (malaltissa o no) com pel caràcter alliçonador que la pena de mort tenia en un món on l’infern era la condemna a tota rebel·lia a l’autoritat, i tota esperança de guanyar el cel passava per la submissió. La darrera execució pública a Barcelona va ser l’any 1897.

Durant la segona meitat del segle XIX l’oci es va anar imposant a mesura que les lluites laborals permetien guanyar temps al treball. El que fins aleshores havien estat només espectacles ambulants comencen a instal·lar-se en llocs més o menys fixes. Les fires i les barraques continuen anant amunt i avall, però a les grans ciutats fan temporada els circs, els cosmorames, els museus de cera i d’autòmats, el teatre deixa de ser només burgès i és fa popular, com és el cas del Paral·lel; i apareix el cinema, que ho acabarà capgirant tot.

© Enric H. March

Les parades de monstres i els museus de cera, amb representacions històriques i macabres, omplien les necessitats morboses d’un públic àvid de coneixement i de reafirmar-se oposant-se a l’altre reduint-lo sovint a la condició de no-humà: jo sóc jo perquè no sóc “això”, de la mateixa manera que la contemplació de la mort de l’altre és la recompensa per ser obedient. De totes aquestes exhibicions d’alteritat les més excèntriques (terme utilitzat per referir-se a tot espectacle que se sortia de la “normalitat”) eren els espectacles de tribus exòtiques, com les que podem veure en els cartells i anuncis que reproduïm, i a les fotografies del vídeo: la tribu àrab dels benj-zoug-zoug i els nans bengalís (Centro Eqüestre Barcelonés), una tribu mahometana i el seu harem, el village lil·liputenc i la tribu del himàlaies (Turó Park) o un village senegalès (Tibidabo).

Són els anomenats zoos humans, que tenen el seu precedent en els gabinets de curiositats fruit de les exploracions i els descobriments del segle XVI i de la invenció del salvatge (1), i que es van començar a posar de moda amb la primera exposició universal: la Gran Exhibició del Treball i la Indústria de Totes les Nacions, celebrada a Londres l’any 1851, i que incloïa una secció exòtica de tribus índies (2). A partir d’aquí, fins als anys 30 del segle XX, totes les exposició universals van incloure el seu zoo amb espectacles que posaven en contrast les cultures primitives amb les de l’home blanc que els havia colonitzat. Veieu a quin extrem es va arribar en els Jocs Olímpics de Sant Louis de 1904 i els Anthropology Days (3).

I de la deshumanització a la humanització de la matèria inert. Abans que la deriva ens dugués a les exhibicions humanes havíem deixat en l’aire les malalties venèries i la curiositat natural i morbosa dels humans. Un dels espectacles que es va posar de moda en el tombant de segle van ser el museus anatòmics (4). En el cas de Barcelona, va ser Francesc Roca (Francisco Roca) el primer a instal·lar un museu estable d’aquestes característiques en el carrer Nou de la Rambla 25, entre els anys 20 i 30 del segle XX, després d'aver-lo exhibic en el Paral·lel en una barraca, junt amb els expectacles de màgia, autòmats i música. D’altres museus anatòmics havien passat per Barcelona procedents de ciutats com París, però en exposicions temporals.

© Enric H. March

Francesc Roca va ser un autèntic empresari de l’espectacle, que va tocar totes les tecles com artista o com a director d'escena: il·lusionista, ventríloc, constructor i manipulador d’autòmats, figures de cera, mestre de cerimònies d’espectacles circenses, de parades de monstres... com es pot veure en el cartell del Museo Roca (que ja vam publicar a Galeria d’imatges), i que recull tots els espectacles que Roca presentava en una fira dels anys 20. Tot i que aquí no figura amb el nom de museu anatòmic les peces de “Los estragos del Barrio Chino” pertanyen a la seva col·lecció.

Cartell d'un museu anatòmic, que Francesc Roca utilitza com a propi

Bibliote4ca Digital Hispánica

El museu reproduïa malalties i malformacions humanes, i l’exhibició de les figures anava acompanyada d’una campanya de salut pública que lluitava contra les malalties venèries. S’anomenava “Cruzada de lucha anti-venérea. Haga luz en su cerebro”. Museu i campanya sanitària s’autopublicitaven i quedava justificada l'exhibició d'un material tan "didàctic" fora dels àmbits acadèmics.

Ens pot semblar una idea fora de lloc, però la curiositat de la gent venia motivada no només per la morbositat que provoquen les malalties (només cal anar a un ambulatori mèdic per assistir a la lluita per veure que té la millor malaltia), sinó també perquè l’exhibició permetia mostrar cossos nus i, per tant, era una crida eròtica. Nafres a banda, l’estrella de tot museu anatòmic d’una certa categoria és la Venus anatòmica (tornem a la deessa de l’amor per tancar aquest cercle màgic que gira al voltant del sexe i les malalties), una figura d’una dona nua formada de múltiples peces que permeten, com en el joc de l’anatomia, veure les diferents parts del cos, incloses les que tenen a veure amb la reproducció (5).

La Specola, venus anatòmica de Florència (1782)

Hem de fer l’esforç de situar-nos en aquells anys per entendre que qualsevol aspecte relacionat amb el sexe podia despertar la curiositat d’una societat profundament reprimida, amb una moral de sagristia, que, per aquesta mateixa raó, generava un món al marge de tota moral (pensem que les tribus exòtics de què hem parlat abans també són fora de la moral burgesa, raó per la qual era possible mostrar el cos nu d’un negre: allò que no és moral no és vist com a humà). La frontera, el marge per on es mouen els dos mons, és precisament on es produeix l’espectacle. Hipocresia o metàfora; digueu-li com vulgueu.

Les peces del Museu Roca són disperses. Un cop va esclatar la Guerra Civil l’activitat del museu va finalitzar, però el material va restar, com els autòmats, en mans de la família Roca fins que gairebé tot el relacionat amb el museu anatòmic va anar a parar a la col·lecció particular de la família Coolen, d’Anvers. Amb aquest material s’han fet dues exposicions, una en el Museum Dr. Guisiain, de Gant (Bèlgica, 2008) i una altra, “Exquisite Bodies”, a la Wellcome Collection de Londres (2009). Part dels autòmats i d'altres articles de màgia són a l'Institut del Teatre, a La Casa Màgica de Santa Cristina d'Aro i a la botiga Selecciones Mágicas de Barcelona.

*

La història completa dels més de trenta museus anatòmics que hi ha hagut a Barcelona

la trobareu a Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles

ambulants, del segle XVIII al 1939 (Viena Edicions - Ajuntament de Barcelona, 2021)

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.

*

(1) Del novembre de 2011 al juny de 2012 el Musée du quai Branly de París va exhibir la magnífica mostra L’invention du sauvage, i va editar el catàleg Exhibitions. L'invention du sauvage (Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly), imprescindible per a qualsevol estudi sobre aquest tema.

(2) Human zoos. The invention of the Savage, Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, p. 180.

(3) L’any 2007 el CCCB va fer l’exposició Apartheid. El mirall sud-africà, una aproximació conceptual i visual a les velles i noves formes de prejudici i discriminació racial, a partir d'una àmplia selecció d'obra artística original i de material documental, com el que es pot veure en el vídeo i en el catàleg de l’exposició.

(4) Els museus anatòmics neixen a les facultats de medicina mitjan segle XIX com una eina per a la investigació i l’ensenyament, però ràpidament surten al carrer de la mà d’empresaris de l’espectacle que veuen en la seva exhibició una manera de satisfer la curiositat de la gent i de fer diners. El Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, amb seu a Terrassa, però que podria ser reubicat en un dels pavellons modernistes de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, té un Museu anatòmic de més de 200 peces, inclosa una Venus anatòmica.

(5) Una de les Venus més famoses és la de la Col·lecció Spitzner (1880), conservada en els Musées d'Anatomie Delmas-Orfila-Rouviere de París, per la influència que ha tingut en el món de l’art. Podeu veure un article ben documentat en el bloc Viajes con mi tía.