Els zoos humans de Madrid i de Barcelona

La companyia de Buffalo Bill desembarca

al port de Barcelona, el 1889

Pau Febrés. AHCB

Fins el mes de novembre de 2017 es va poder visitar al Museo Nacional de Antropología de Madrid “Imágenes de una exposición. Filipinas en el Parque del Retiro en 1887”, una exposició que volia ser a través de fotografies i objectes procedents de l'Exposición General de Filipinas de 1887 una reflexió al voltant del fenomen de l'exhibició d'éssers humans en zoològics o jardins d'aclimatació, un eufemisme per presentar com a interès científic i antropològic el que en el fons és una visió supremacista del món. Aquesta ha estat la primera vegada que es planteja a Espanya una reflexió sobre aquests espectacles que van acabar sent una atracció de fira, i que es van allargar fins a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Grupo de Igorrote, Tinguian y Aeta. Parque de El Retiro

J. Laurent y Cía., 1887. Foto MNA

Exposición General de Filipinas (1887)

Al Parque del Retiro, al costat de la Casa de Fieras, Madrid va viure un esdeveniment que s'emmarca en el context de les exposicions universals, que van sorgir en les principals ciutats europees des de mitjan segle XIX. Hi van ser exhibits quaranta-tres indígenes filipins de diferents grups ètnics: igorots, negritos, tagals, chamorros, carolins, moros de Joló (musulmans) i un grup d'habitants de les illes Visayas. Aquests individus els van acompanyar un grup de tabaqueres i teixidores, que tenien l'estatus de treballadors artesans i cobraven un sou. Elles i els musulmans passaven la nit en una pensió mentre la resta d'indígenes pernoctaven en el poblat construït per a l'ocasió. I cal afegir-hi la presència d'animals, com una serp pitó de set metres, dos carabaos (búfals d'origen asiàtic) i una grua.

La premsa de l'època ho anunciava de manera sensacionalista i parlava de festes salvatges, baralles de galls amb ganivetes als esperons a l'estil dels filipins, i danses i sacrificis rituals.

Indígenes en un poblat filipí. Parque de El Retiro

Félix Laureano, ca 1880. Foto MNA

Transcorreguts 130 anys des de la seva exhibició, molt lluny en el temps (però veurem que no tant) i de les mentalitats que les feien possibles, el Museo Nacional de Antropología vol recorda aquelles mostres antropològiques i fer-nos reflexionar sobre la manera com es "va mostrar" Filipines als espanyols, el 1887. Una exposició, la de 1887, que, com totes les exhibicions antropològiques, eren una manera d'exercir el control polític i econòmic de les colònies, situades molt lluny de la metròpoli i, per tant, desconegudes per la majoria de ciutadans de l'Estat. Cuba, Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic eren les restes d'un imperi colonial que tenia els dies comptats. Quan, el 1898, Espanya perd la guerra contra els americans perd també els territoris d'Ultramar, i les possessions espanyoles quedaran reduïdes al Protectorat Espanyol al Marroc, Ifni, el Cap Juby, la Guinea Espanyola (independitzada l'any 1968, i de la qual en parlarem més avall) i el Sàhara Espanyol entregat al Marroc i Mauritània contra els desitjos dels sahrauís berbers, que volien constituir-se en estat independent.

Igorrotes, Tinguianes, Carolino y Negrito

Parque de El Retiro. J. Laurent y Cía.

1887. Foto MNA

Tant les exposicions universals com les de caràcter més monogràfic (econòmic i industrial) van servir per marcar pautes de com una nació havia de ensenyar les seves pròpies riqueses, incloent les colonials. Les celebrades a grans ciutats, com Londres o París, seran referents a l'hora d'assumir models expositius, però sobretot ho va ser l'Exposició Colonial d'Amsterdam de 1883 (en la qual es va inspirar la mostra del Retiro). Aquesta novetat expositiva va generar "maneres de presentar" que van incloure tant les riqueses naturals com els elements d'un progrés tècnic, al costat dels habitants d'aquests països participants, de vegades, com una cosa pintoresca i diferenciada de la resta del món. El cientifisme, marcat pel positivisme, conduïa a què allò representat s'assumís com la realitat, posant, d’aquesta manera, el colonitzador per sobre dels indígenes “no desenvolupats”. A la fi del segle XIX gairebé cap europeu qüestionava el colonialisme i el domini sobre altres pobles, però no tots enfocaven de la mateixa manera aquesta realitat.

Baralla de galls. Iloilo. Parque de El Retiro

Félix Laureano. Foto MNA

Les institucions que van estar implicades van encarregar reportatges de l’exposició (com les que il·lustren aquest apunt), i seran els fotògrafs –no tots oficials– els qui acabaran creant unes imatges que han perdurat més enllà de la mostra i de la pròpia realitat filipina: no oblidem que els ciutadans no tenien cap altra referència del món que allò que se’ls ensenyava a les exposicions. De fet, res diferent del que succeeix avui quan els mitjans de comunicació seleccionen unes imatges i unes notícies, i no unes altres, per informar i il·lustrar l’actualitat. Si no hi ha esperit crític i contrast de la informació, només rebem una part de la realitat.

Un exemple de la manipulació fotogràfica es pot constatar en tres imatges que mostren la mateixa persona. En una d'elles podem veure-la en un estudi amb uns fons de selva i caracteritzat com un salvatge, mentre que en una altra està fotografiat vestit a la filipina, i en la tercera hi apareix amb jaqueta i corbata, com un europeu. A més, se sap que aquest home és mestre d'escola.

Cabana filipina i cigarreres treballant

Parque de El Retiro  (1887)

L'organització de l'exposició madrilenya, gestada al llarg de diversos anys, va estar a càrrec de la Comisaría Regia i va ser fruit de l’esforç de Víctor Balaguer mentre va ser ministre d'Ultramar al Govern de l’Estat. La varietat d'interessos que van motivar-ne la posada en marxa, ja fossin econòmics, religiosos o polítics, i les persones que van participar-hi van condicionar el resultat final, i ni els uns ni les altres es van caracteritzar per la seva homogeneïtat. La presència física a l'arxipèlag (el coneixement de la realitat, condicionada o no) va marcar la barrera entre els diferents grups que van estar involucrats en el que va passar a Madrid en 1887, i les crítiques que l’exposició va rebre.

Els altres zoos humans madrilenys

L'any 1897, cap a finals del mes de setembre, en els jardins del Recreo del Buen Retiro (on avui hi ha el Palacio de Comunicaciones, al costat de la font de la Cibeles), s'hi va exhibir una part de la tribu aixanti que entre els mesos d'agost i novembre va fer estada a Barcelona i de la qual en parlem més endavant. Qui va contractar l'espectacle va ser l'empresari J. Jiménez Laynez.

Joa, el seu fill i José González, mosso del laboratori

Exposició aixanti del Retiro de Madrid (1897)

Archivo Fotográfico del Museo Nacional

de Antropología de Madrid

Tres anys més tard, entre el 10 de març i el 28 d'abril de 1900, en els mateixos jardins del Retiro, i contractada pel mateix empresari, era exhibida una tribu d'inuits (esquimals) de la península del Labrador, que eren portats des de Londres camí de París per a ser exhibits a l'exposició universal d'aquell mateix any. Amb el mateix esperit cientifista de totes aquestes exhibicions, el poble de Madrid "culte" (en aquests espectacles es paga entrada i, per tant, es limita l'accés a les classes amb poc poder adquisitiu, i "culte" és sinònim de "burgès") és convidat a veure els costums d'aquesta "curiosa" tribu, com es pot llegir en el catàleg de vuit pàgines que es va editar per a l'ocasió: Los habitantes del Polo Ártico en los jardines del Buen Retiro en Madrid. Primera exhibición en Europa de una aldea esquimal, del qual se'n conserva un exemplar en el Museu Nacional de Antropología. No era la primera perquè abans havien estat a Londres, però és clar, les illes britàniques són un altre món.

La tribu inuit del Retiro de Madrid (1900)

Exhibicions a Barcelona

Hem esmentat Víctor Balaguer (1824-1901) i potser algú s’haurà quedat amb el dubte. Sí, efectivament, estem parlant de qui va ser president de la Diputació de Barcelona (1868-1869), l’historiador i escriptor barceloní que va batejar els carrers de l’Eixample.

De la mateixa manera que el 1887 a Madrid eren exhibits els indígenes filipins, per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser construït el Pavelló Colonial (al costat de l'entrada de l'avinguda del Marquès d'Argentera), on es van exposar productes de les colònies i hi va haver presència d'indígenes filipins.

També amb l'Exposició de 1888 com a referència, però sense formar-ne part, Francesc Darder, va instal·lar el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica (1) al passeig de Gràcia de Barcelona, entre el carrer de Casp i la Gran Via. Entre espècimens de ciències naturals, hi va exposar cranis humans de diverses ètnies i el famós boiximà dissecat,  l'anomenat "Negre de Banyoles", que des de 1916 fins al 2000 va ser exhibit a la capital del Pla de l'Estany, on va anar a parar definitivament el Museu Darder.

El boiximà quan encara estava

al Museu Darder de Banyoles

© Museu Darder

Durant l'Exposició Internacional de 1929 hi va haver el Poblat Oriental, una mena de Poble Espanyol molt més reduït, que reproduïa carrers i edificacions amb comerços tradicionals de països diversos del nord d'Àfrica, com el Marroc, Tunícia i Egipte, i asiàtics com Turquia, Pèrsia, Birmània i Hong-Kong, o Palestina, que en el seu recinte reproduïa el Sant Sepulcre.

Aïcha llegeix les línies de les mans en un estand del Poblat Oriental

de l'Exposició Internacional de 1929

Pel que fa estrictament a zoos humans, Barcelona també en va acollir uns quants. Aquests zoos són iniciatives comercials privades properes a les atraccions de fira i allunyades de l'esperit de les exposicions oficials, i cal subratllar que no van tenir l'èxit de públic que tenien a la resta d'Europa. És probable que la moral catòlica, sempre tan paternalista, regules no només el tarannà personal sinó també les iniciatives comercials.

Indis a cavall, durant l'estada del circ de Buffalo Bill

al descampat del carrer Muntaner de

Barcelona, el 1889. AFCEC

El primer de què es té notícia va ser el circ de Buffalo Bill's Wild West, que el 18 de desembre de 1889 es va instal·lar, durant cinc setmanes, a l'illa dels carrers Muntaner, Aribau i Rosselló, amb 200 indis americans i el mateix nombre de vaquers mexicans, i 200 animals, entre cavalls, búfals i bisons. La vida dels indis, espectacles a cavall i escenificacions d'atacs indis, assalts a diligències i batalles amb la cavalleria americana formaven part del programa. Malgrat tot, encara que l'exhibició antropològica hi era present, el format circense li donava un caràcter diferent respecte als zoos humans.

Cartell de l'exhibició aixanti a París (1895)

El segon gran espectacle, en aquest cas més pròpiament un zoo humà que no pas el del circ de Buffalo Bill, es va produir durant l'estiu i la tardor de 1897. Un poblat d'una tribu aixanti de l'Àfrica Occidental britànica (actualment, Ghana), va ser exhibit en un descampat de la Ronda de la Universitat proper a la plaça de Catalunya, i només va ser criticat perquè l'espai no estava aclimatat (els zoos humans eren anomenats eufemísticament "jardins d'aclimatació"), no hi havia arbres i els indígenes patien el sol de l'estiu. Durant la segona quinzena de setembre de 1897, una part dels indígenes del poblat va ser traslladada a Madrid, i segons algunes fonts també van estar a València. A la premsa de l'època se'n parlava en aquests termes de la presència dels aixanti a Barcelona:

"L'exhibició dels aixantis ofereix atractius. No fan habilitats com els artistes del Circ, ni es lliuren a exercicis aparatosos més o menys teatrals: allà, en el solar del carrer de la ronda de la Universitat [...] hi tenen el seu vilatge i s'hi estan com a casa seva" i és interessant "veure'ls per formar-se una idea del modus de ser d'un poble tan interessant." (2)

Tribu aixanti exhibida a Barcelona, en un solar de la Ronda
Universitat, proper a la plaça de Catalunya (1897)

Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)

No ens estranyem. Com hem apuntat, tot i l'exhibició pública, aquestes "atraccions" antropològiques i anatòmiques estaven controlades, inicialment, tant per l'espai inequívoc de les grans exposicions universals com per l'esperit científic que les justificava: la medicina i l'antropologia. Però un cop l'atracció és al carrer hi ha altres elements que serveixen per cridar l'atenció del públic: la nuesa. Dones i homes indígenes despullats, que passen per sobre de la moral imperant precisament perquè no són tractats com a humans civilitzats, sinó com a una curiositat exòtica justificada pel seu caràcter salvatge en un context naturalista, com s'extreu dels comentaris a la premsa, on es parla de bellesa i esveltesa en sentit animal.

L'èxit de l'experiència animarà els propietaris de les col·leccions antropològiques i anatòmiques a convertir-les en exposicions itinerants, i acabaran sent atraccions. Al marge de les exposicions, en la mesura que ens acostem a l'últim terç del XIX les fires seran el nínxol ecològic natural dels museus anatòmics. A finals del segle XIX, un cop més en un context circense, apareixen els primers espectacles amb indígenes: la tribu àrab dels Benj-Zoug-Zoug (debuten el 18 de febrer de 1886), amb un programa farcit d'atraccions "africanes", i uns nans bengalís (1894) al Circ Eqüestre de la plaça de Catalunya.

Cartell amb l'actuació dels nans bengalís (1894)

Circo Ecuestre Barcelonés

A principis del segle XX, en el context dels parcs d'atraccions, el Turó Park acollirà tres zoos humans: una tribu mahometana i el seu harem (1913), la tribu dels himàlaies (1915) i el village lil·liputenc (1917). Els himàlaies eren anunciats a la premsa com a "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos".

Village senegalès instal·lat al Tibidabo (1915)

I al Tibidabo se n'exhibien dues: un village senegalès (1915), una "original reproducción de un poblado, con sus calles, casas, iglesia, y sus diminutos habitantes"; i la darrera que tenim documentada, una tribu fulah de Guinea Equatorial, que des d'abril fins octubre de 1925 va ocupar, primer, la terrassa que tres anys més tard seria ocupada per l'atracció de l'avió, i més posteriorment van ser traslladats davant de l'hotel Florida.

Barcelona va fer una cosa semblant amb l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”, que el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada va acollir des del juny de 2016 fins a finals de juny d’enguany. En aquest cas, es revisava la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola (fins a 1968 sempre present a les fires de mostres com una curiositat exòtica), i ens permetia recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, Barcelona es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.

Imatge de caça i adquisició de primats. Guinea Equatorial

Fons Sabater Pi. Universitat de Barcelona

L'últim zoo humà

Les exhibicions d'humans com a espectacle en els anomenats "jardins d'aclimatació" van atraure milions d'espectadors a Europa, Estats Units i Japó durant el segle XIX i principis del XX; no només a les exposicions universals, colonials i comercials, i en espectacles i atraccions, sinó també en circs i en barraques de fira, on l'exotisme dels indígenes va acabar deixant pas a les rareses i les malformacions físiques. La darrera d'aquestes exhibicions humanes es va produir l'any 1958 a Brussel·les (Bèlgica), en un village amb indígenes del Congo, aleshores encara una colònia belga a Àfrica. Com aquell que diu, fa quatre dies.

Ara no n'hi ha perquè els occidentals viatgen a llocs exòtics a fer de turista. Allà el reben amb vestits tradicionals, els fan danses rituals i els venen artesanies fabricades industrialment (probablement a la Xina), i tornen sense haver conegut gairebé res de la realitat d'aquelles societats. S'han invertit les tornes. Ara, els promotors de zoos humans són els tour operadors i els recintes es diuen resorts i creuers. Tot plegat té alguna cosa de justícia poètica.

Imatge del village congolès de Brussel·les (1958)

*

(1) Podeu trobar la història dels museus que va crear a Barcelona Francesc Darder (del qual l'any que ve se'n celebrarà el centenari de la seva mort) en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017).

(2) Citat per Contreras, J. i Terrades, I. "L'exhibició d'aixantis a Barcelona", a L'Avenç (1984), núm. 72, p. 30-36.

(3) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Exhibiciones etnológicas vivas en España. Espectáculo y representación fotográfica". En:  Carmen Ortiz García, Antonio Cea Gutiérrez, Cristina Sánchez Carretero (coord,), Maneras de mirar: lecturas antropológicas de la fotografía. Madrid: CSIC, 2005.

*

Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i

els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021

De París a Barcelona: cadàvers, memòria, veneració i espectacle

Garrot vil (1894), de Ramon Casas. Execució pública d'Aniceto Salvador

al patí de Corders de la presó de Reina Amàlia de Barcelona

Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia

El rebuig i l’atracció cap els cadàvers són les dues cares d’una mateixa moneda, la mort. Els enterrem en un intent de tornar-los al fang primordial, però insistim a retenir el seu alè vital, la seva ànima. Se’ls fotografia –com les imatges postmortem que es feien antigament quan el cos del mort era encara calent– o se’ls transforma embalsamant-los, petrificant-los, congelant-los, cremant-los, deixant-los a l’aire lliure perquè les bèsties recullin el seu esperit, o convertint-los en imatges de cera. Se’ls plany de cos present –el de ploramorts havia estat un ofici fins no fa gaires anys–, es fan altars, criptes sumptuoses, catacumbes o reliquiaris que exposen restes humanes santes o cossos incorruptes. D’una manera o una altra, hi ha un intent de perpetuar la vida donant una nova oportunitat al cadàver, i ens la donem a nosaltres mateixos perpetuant la seva presència i el seu record.

Visitants a la Morgue de París, el 1816

Wellcome Library (6158i), Londres

El dia de Tots Sants es visiten cementiris, es renoven les flors (naturals i de plàstic) i s’encenen llànties; es fan misses de difunts i processons, o actes festius per encarar-se a la mort, com fan a Mèxic. Pot semblar estranya aquesta necessitat de mirar cara a cara la mort, però fer-ho ha estat, també, una atracció morbosa, fins al punt que a París es va convertir en un espectacle, i visitar el dipòsit on s’exposaven els cadàvers va formar part, durant el segle XIX, dels costums dels parisencs.

Gravat de la Morgue de París

Harper's Weekly, 1874

Al voltant del segle XVI es va començar a exposar els cossos dels morts sense identificar al Chatelet de París perquè els parisencs els identifiquessin els ofegats al Sena, els suïcides i les víctimes de crim i infanticidi a través d'una finestra. L’any 1804, es va construir la Morgue a Île de la Cité, però l’espectacle com a tal no arribarà fins la segona meitat del segle XIX, el 1868, quan s’obre un nou dipòsit la plaça de Île-de-France, darrere de Notre-Dame, amb un espai públic d’exhibició amb grans finestrals, on els cadàvers nus apareixen sobre taules inclinades de marbre, refrescats amb un fil d’aigua.

Gravat de la Morgue de París (1854)

Charles Meryon

L’apogeu d’aquesta morbosa atracció arribarà a finals del XIX quan es converteix en un fenomen turístic. Als parisencs curiosos, amb nens inclosos, s’hi afegien turistes britànics, que se n’havien fet ressò a través de les lectures de Dickens. I camuflats entre els visitants, s’hi van amagar uns personatges curiosos, els assassins, que allargaven el plaer sàdic contemplant la seva obra en públic, com els artistes. En parla Émile Zola a la novel·la Thérèse Raquin: "El marit de la Teresa era mort, però l'assassí volia que el cadàver fos trobat en un acte formal".

Per raons morals i d’higienisme, la Morgue va tancar les seves portes al públic el març de 1907, i va ser substituït des de 1914 per l’Institut médico-légal. Però fins aleshores, 40.000 visitants al dia passaven per la Morgue amb el mateix esperit morbós amb què visitaven els zoològics humans –en deien “jardins d’aclimatació”, com si parlessin de plantes–, que van arribar amb les exposicions universals i s’hi van quedar fins el primer terç del segle XX –a Bèlgica, que encara mantenia la colònia del Congo, el darrer es va exhibir durant la dècada de 1960.

Tribu aixanti (actualment Ghana), exhibida a Barcelona, 1897

Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)

Com ja hem explicat d’altres vegades, Barcelona no va ser aliena als espectacles de zoos humans. A la ciutat es van exhibir la tribu dels aixanti, prop de la plaça de Catalunya; la tribu àrab dels benj-zoug-zoug i els nans bengalís, al Circ Eqüestre; una tribu mahometana i el seu harem, el village lil·liputenc i la tribu del himàlaies, al Turó Park; i un village senegalès, al Tibidabo.

Capella del Corralet de l'antic

Hospital de la Santa Creu

Ricart (c. 1930)

Es van exhibir cadàvers? Com es va fer a París, no n’hi ha cap dada. Però mentre es van fer disseccions a l’Acadèmia de Cirurgia (actual Reial Acadèmia de Medecina), els cadàvers s’acumulaven al Corralet (després substituït per l’amfiteatre anatòmic) i el cementiri situats en el recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu, al barri del Raval. Aquell espectacle, sense ser una atracció, era visible des dels carrerons que aleshores l’envoltaven, i era habitual deixar-s’hi caure per veure-hi els morts. Ho explica Joan Sales a la novel·la Incerta Glòria:

“[…] Quan érem petits, travessàvem quatre vegades cada dia el pati de l’hospital de la Santa Creu per anar i tornar del nostre carrer al del Carme, on hi havia l’escola laica d’on els papàs eren mestres. Ell es deturava de vegades davant del “corralet”, que així anomenàvem el dipòsit de cadàvers; donava a un carreró transversal i només una reixa el separa dels transeünts. Jo m’havia d’arrapar a la reixa i posar-me de puntetes per veure els morts; n’hi solia haver tres o quatre cada dia, de vegades més. Com que estaven dipositats de cara a la reixa, el que se’n veia millor eren els peus descalços: uns peus grocs... i bruts. ¡Quina tristesa, la d’aquells peus! ‘Vet aquí la fi que ens espera’, deia invariablement en Llibert, ‘si no ens espavilem’”.

Ossari de l'antic Hospital de la Santa Creu

Alexandre Marletti Quaglia (1925)

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Al voltant del cementiri de l'Antic Hospital de la Santa s'han explicat històries de fantasmes i ànimes, propiciades per l’obscurantisme i la devoció popular, i es va generar el culte religiós al Sant Crist del Corralet que presidia l’arc d’entrada: tres confraries (la del Sant Crist del Corralet, la Confraria de les Ànimes del Purgatori i la Pia Unió del Santíssim Rosari) es tornaven tots els diumenges i festes de guardar per passar un rosari cantat.

En aquell indret hi havia un impressionant ossari, que va aparèixer entre 1925 i 1931 quan es van fer les obres per instal·lar-hi la Biblioteca de Catalunya. Ara, l’antic espai del corralet és la plaça del Doctor Fleming, aliena als humors en descomposició que van impregnar el sòl, o al tràfic de cadàvers que segons Joan Amades servien per fer encanteris: podies comprar un mort per un duro.

Que el robatori i la venda de cadàvers era habitual ho confirma la documentació sobre el cementiri de l'Hospital. La Junta del Cementiri General de Barcelona denuncia, entre 1837 i 1841 (AHSCSP Govern de l'antic Hospital. Vol. III. Inv. 1. Carpeta 5/3. Número: 25495), la insalubritat de les condicions de trasllat de cadàvers al cementiri del Poblenou i l'enterrament deficient dels morts, a cura dels dements de l'Hospital. Fins el segle XIX, en el Bethlem Royal Hospital de Londres, que acollia malalts mentals, per un penic es podia visitar els bojos, el comportament dels quals s'havia convertit en un espectacle. Durant el 1814, el Bethlem va rebre 96.000 visites; probablement l'espectacle més gran de Londres.

Ernest Benach i el Miquel Pueyo expliquen a Mort certa, hora incerta. De l’edat mitjana a la societat digital (2013) com l’augment de l’interès per l’anatomia i per la dissecció que es va produir durant el període de la Il·lustració va ser un gran potenciador de l’ofici dels lladres de cadàvers:

"[…L]’anatomia es va convertir en un una part del bagatge cultural dels il·lustrats, i no únicament dels professionals de la medicina, de tal manera que aficionats rics com el príncep napolità Raimondo di Sangro tenien a casa el seu gabinet de dissecció i un públic selecte assistia a sessions de dissecció en els teatres anatòmics, amb un entusiasme no menor que el desplegat per anar al teatre o assistir a la lectura d’una tesi. […] Com era d’esperar, aquesta passió per la dissecció i el nombre limitat de cossos disponibles per ésser manipulats van propiciar un intens tràfic de cadàvers, que eren sostrets dels cementiris. […] En una sola nit, la del 12 al 13 de gener de 1786, el cementiri de Saint Eustache, a París, va denunciar la substracció de 10 cossos i, com a reacció, els nous cementiris […] es van dotar de murs elevats i torres de vigilància, per intentar posar fre a l’activitat dels lladregots de cossos."

Amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina

Tornant al Corralet i a l'amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, salvat el tabú religiós que no permetia les disseccions humanes, els cadàvers procedien de morts que no havien estat reclamats per ningú dels reus executats a la forca o a garrot. No hem d'oblidar, tampoc, que les execucions eren públiques. Al pati de Corders de la presó de Reina Amàlia s'hi congregaven els barcelonins, amb criatures i tot, per assistir a l'espectacle exemplificant de la pena de mort. La darrera execució pública va ser el 15 de juny de 1897: Silvestre Lluís moria a garrot executat per Nicomedes Méndez, botxí de la Reial Audiència de Barcelona.

Un exemple de l'ús de cadàvers d'executats per a les pràctiques d'anatomia el trobem en una de les anotacions del Manual de novells ardits (Dietari de l'Antic Consell Barceloní), on explica el cas de l’alcavot valencià Guillem Lobech, que el 15 de març de 1442, va ser penjat i el seu cadàver entregat als metges i barbers (que exercien de cirurgians) perquè poguessin estudiar-ne l’anatomia:

“Lo dit XV die del mes de Març fou penjat en aquesta ciutat un hom valencià appellat G. Lobech, lo qual fou perpetualment bandeiat per alcavot que si tornava dins la ciutat o sos
termens que fos escobat. E après si hi era trobat que fos penjat per lo coll en tal forma que naturalment morís. E dins lo primer bandejament fou atrobat dins la ciutat e per çò fou pres e escobat. E despuys dins lo segon bandejament çò és digmenja propassat dins la vila de Sant Boy e en alou de mossèn Joan Torrelles, senyor de la casa del Puig, qui és dins los dits termens, lo dit home fou trobat e pres per lo honorable mossenyor Bernat Margarit, cavaller, veguer de Barchinona e lo die de vuy fou penjat sens que noy calgue altre juy de prohomens car ja eren estats fets per ells los dits bandejaments segons lo dit privilegi e us de aquell. E fort poch après que lo dit home fou penjat e fou liurat als metges e barbes a instància lur per çò que de aquell en fahessen nothomia.”

A més de les butaques reservades a metges i estudiants, al voltant de l'amfiteatre hi ha un corredor amb uns forats que permetien, previ pagament, observar les disseccions. De la mateixa manera, unes llotges amb gelosies situades en el galliner de l'amfiteatre permetien als membres de la burgesia assistir a l'espectacle sense ser identificats.

En un altre sentit, l'espectacle de la mort i les malalties va permetre que entre 1848 i 1938 a Barcelona s'hi exhibissin una trentena de museus anatòmics, com el de Francesc Roca. Eren col·leccions de figures anatòmiques pensades inicialment per a la didàctica de la medicina però que van trobar una segona vida com a atracció, primer burgesa i després popular, en un escenari que jugava amb la ciència i l'atracció morbosa, i que van compartir espai durant molts anys amb els museus de cera tradicionals, que complien el paper de la transmissió de fets i personatges històrics i esdeveniments d'actualitat. En cap cas eren cadàvers (tot i que la literatura ha jugat amb l'equívoc) però sí que tenien la representació del cos com a substitut de la realitat.

Cartell d'un museu anatòmic usat per a l'espectacle

de Francesc Roca a Barcelona

Si en voleu saber més del Corralet, els morts, les ànimes
i els museus anatòmics, hi trobareu un capítol a 

Barcelona Freak Show

Més enllà de la mort

El dissabte 4 de març de 2017, la historiadora Érica Couto-Ferreira va presentar a la llibreria Chronos de Barcelona el llibre Cuerpos. Las otras vidas del cadàver (GasMask Editores, Màlaga, 2017).

Doctora amb la tesi Etnoanatomía y partonomía del cuerpo humano en sumerio y acadio. El léxico ugu-mu, Érica Couto-Ferreira ha estat investigadora de l’Institut d’Assiriologia de la Universitat de Heidelberg, i les seves línies d’investigació són sobre lexicografia sumeroacàdia, història del cos, transmissió dels sabers mèdics i salut de les dones a la Mesopotàmia antiga. A més de publicar diversos articles i col·laborar en revistes especialitzades, gestiona el blog En la lista negra de rareses bibliogràfiques sobre literatura i assaig de ciència-ficció, terror i fantasia.

A Cuerpos, l’autora ens guia per un inquietant, divertit i filosòfic retaule de mòmies, esquelets, "petrificats" i altres despulles terribles -i belles-, i en el procés ens regala una reflexió sobre tots nosaltres. L’obra ens mostra l'art de petrificadors rivals que competien per descobrir la millor tècnica de conservació de cadàvers, l'exposició artística dels difunts, les execucions públiques (amb famosos botxins que van escriure les seves memòries), el consum de parts del cos humà amb fins mèdics, la circulació de relíquies, vampirisme, etc. Tot això esquitxat de reflexions filosòfiques i referències literàries que defensen la idea que la vida del cadàver pot ser més duradora que la del cos animat.

Juanito: obra elemental de educación

Juanito. Obra elemental de educación, va ser escrita per l'italià Luigi Alessandro Parravicini amb el títol original de Giannetto (1837) i traduïda al castellà per La Propaganda Católica (Madrid, 1878), perquè servís com a text escolar i per a ús, també, d'adults. El seu ús es va estendre fins a principis de la dècada de 1960 gràcies a les diverses edicions de Faustino Paluzíe i Hijos de Paluzíe (1899, 1908, 1911, 1919), de Calleja (1900, 1910, 1920) o de la llibreria Camí, (1935, 1955).

No era un manual d'urbanitat i bons costums, sinó un compendi enciclopèdic que aplegava les Unidades Didácticas que es van imposar més tard a les aules de primària de les escoles espanyoles més les lliçons de doctrina cristiana preceptives. Era un llibre d'adoctrinament per a nens escrit amb la intenció de perpetuar un ordre social, en què rics i pobres pertanyen a esferes diferents perquè Déu així ho ha volgut, i que ser pobre no et fa infeliç si compleixes amb els deures amb la societat i Déu, i t'esforces a treballar. Tot plegat pren sentit en el darrer capítol, on se'ns explica la vida de Juanito com exemple del camí que cal seguir a la vida. Juanito, fill d'un modest comerciant i d'una mare analfabeta, roba de petit una pera i el pare li farà conèixer la misèria de les presons perquè rectifiqui, com feien els pares del segle XIX a Barcelona, que duien els fills a veure les execucions a garrot del patí de Corders de la presó de la Reina Amàlia. La permanència d'aquest llibre a les escoles espanyoles explica (amb alguns parèntesis històrics) el tarannà de les classes dirigents del país i determinades actituds enquistades en la població.

La lliçó sobre els mamífers del regne animal es despatxa amb unes poques pàgines, on només s'esplaia amb els animals domèstics: l'ase, la mula i el porc. I dels simis diu el que segueix:

"Algunos monos, el topo campesino y el gato mamón tienen una bolsita en la boca, y en ella guardan sus alimentos. Los monos están dotados de mucha inteligencia, y de una extraordinaria facultad de imitación. Hay entre ellos una especie llamada de orangutanes, muy semejantes a los hombres negros del África. El orangután tiene aspecto triste, se sostiene en dos pies y anda como el hombre. Su natural es dulce y se le puede educar para servicios domésticos.

El yocó es otro mono muy semejante a un hombrecillo; camina en dos pies, y lleva siempre un palo en la mano. Cuando los viajeros del África encienden fuego en los bosques, donde habitan los yocós, estos, que son muy observadores, ocultos ven con interés cuanto hacen allí los hombres para imirtarlos después. Apenas los viajeros se marchan, los yocós van alrededor de aquel fuego, y hacen todo lo que han visto, de modo que a primera vista puede creerse que son una pandilla de negros.

Ese genio de imitación hace que los hombres puedan cazarlos con mucha facilidad. Para esto los cazadores hacen que los yocós los vean saltar dentro y fuera de fosos preparados con alguna trampa, o calzarse y quitarse unas botas pesadas; luego se retiran, dejando allí las botas con brea o liga en el fondo, y acudiendo los yocós, unos principian a saltar cayendo en las trampas, y otros, poniéndose las botas, quedan con los pies pegados a ellas, imposibilitados para correr, y son cogidos."

Aquesta descripció dels orangutans com a semblants als negres africans i aquesta hominització del mono, d'aspecte trist, que camina a dues cames i que se'l pot ensinistrar per fer treballs domèstics, ens porta a la confusió entre uns éssers i els altres, molt arrelada encara avui i que va tenir el seu punt àlgid durant el segle XIX i el primer terç del XX (fins els anys 60 a la Bèlgica colonial) amb l'exhibició de persones en els anomenats zoos humans o jardins d'aclimatació.

Algun cop ja hem parlat en aquestes pàgines d'aquest fenomen a la ciutat de Barcelona, amb les exhibicions dels aixanti prop de la plaça Catalunya, el segle XIX, o les de principis del segle XX al Tibidabo i al Turó Park. Especialment il·lustratiu és el cas d'una suposada tribu himàlaia, que s'exhibia el setembre de 1915 al Turó Park entre espectacles de sardanes, putxinel·lis o la casa encantada, i que eren descrits com "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos". D'aquests espectacles i d'altres en què s'exhibeixen persones amb deficiències o característiques físiques peculiars en parlem al llibre Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939 (Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021).

Els aixantis exhibits al poblat instal·lat a la plaça de

Catalunya amb Ronda Universitat, el 1897

Frederic Bordas. AFCEC

De tot plegat fa just ara un segle. Res comparat amb les desenes de milers d'anys que han passat des que vam deixar de caminar a quatre potes. Alguns, però, han evolucionat ben poc des que van llegir el Juanito.

De finals del segle XIX és també la versió femenina, La buena Juanita, editat per Saturnino Calleja, i de la qual se'n van fer desenes d'edicions fins la dècada de 1950. De lectura a les escoles i a les llars fins els anys 60, La buena Juanita mostrava una visió més amable que la versió masculina. Aquí el protagonista no és el mal instal·lat en la societat i la lluita per seguir el bon camí, sinó que Juanita aprèn com s'ha de comportar seguint el model de la seva mare, que és una perfecta mestressa de casa i esposa amatent: "Juanita es una niña que aún no ha cumplido los 8 años. Es muy cariñosa con todo el mundo y, por lo mismo, todos la quieren y le desean mucho bien. Además de ser muy buena es muy estudiosa. Su mamá va enseñándole poco a poco los quehaceres de la casa.

*

Agraïm un cop més al bon amic Jorge Ordaz, que ens ha posat sobre la pista d'aquesta lectura tan edificant.

Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe

 Sífili (1923), de Casablancas

 © Enric H. March

Venèries són les malalties tradicionals de transmissió sexual: la sífilis, la gonorrea, herpes o cabres, entre d’altres, que tenen un origen bacterià, víric, parasitari o fúngic. Als anys 90 del segle XX la denominació va canviar arran de l’aparició, la dècada anterior, de la sida. Ara reben el nom de malalties de transmissió sexual (MTS) o infecció de transmissió sexual (ITD), segons es tingui la malaltia o només se sigui portador d’un germen. De tota manera, la transmissió directa del germen o de la malaltia vírica no sempre té un origen sexual.

El terme “venèria” prové del genitiu singular llatí Veneris (“de Venus”), deessa de l’amor, per tant, un eufemisme per anomenar un “mal lleig” amb un origen encara més “lleig”.

Sífilis, per la seva banda, ve de Syphilo, pastor i protagonista d’un poema del metge i erudit veronès Girolamo Fracastoro (1478-1553), castigat per portar una vida immoral i plena de vicis. Fracastoro assenyalava la vilesa d’una malaltia que aleshores feia estralls; connotació moral que, tot sigui dit, sempre s’ha atribuït a qualsevol malaltia sigui sexual o no: la salut era un reflex de l’ànima, si més no a nivell popular. La demonització que il·lustra el cartell que encapçala l’apunt (que ja vam publicar a Galeria d’imatges) n’és una bona mostra: imprès a Barcelona (Impremta Oromí, 1923), tenia com a expert guaridor el pare Tomàs Sellés, dada prou significativa d'on habiten els veritables dimonis.

Curiosament, allò que era deplorable també exercia una terrible atracció en la gent. No la malaltia, sinó tot el que l’envoltava: el vici, el pecat i el càstig. Mentre per un costat s’alliçonava la gent (l’Església perseguint el pecat, els higienistes perseguint la malaltia i demanant millors condicions sanitàries), per un altre es convertia en un espectacle.

L’exhibició de la degeneració ve de lluny. A banda de les celebracions agràries, cíviques i religioses, les classes populars no han gaudit de gaires possibilitats d’entretenir-se abans no s’inventés l’oci; primer perquè l’esclau, el pagès o l’obrer, treballant de sol a sol, no tenia ni temps, ni diners, ni ganes de dedicar-se a activitats lúdiques que, tot sigui dit, tampoc existien perquè encara no s’havia inventat la figura del consumidor. Quin era doncs l’entreteniment i l’espectacle que arrossegava les masses? La mort. Els ajusticiaments de condemnats a mort eren públics i la gent hi assistia tant per curiositat (malaltissa o no) com pel caràcter alliçonador que la pena de mort tenia en un món on l’infern era la condemna a tota rebel·lia a l’autoritat, i tota esperança de guanyar el cel passava per la submissió. La darrera execució pública a Barcelona va ser l’any 1897.

Durant la segona meitat del segle XIX l’oci es va anar imposant a mesura que les lluites laborals permetien guanyar temps al treball. El que fins aleshores havien estat només espectacles ambulants comencen a instal·lar-se en llocs més o menys fixes. Les fires i les barraques continuen anant amunt i avall, però a les grans ciutats fan temporada els circs, els cosmorames, els museus de cera i d’autòmats, el teatre deixa de ser només burgès i és fa popular, com és el cas del Paral·lel; i apareix el cinema, que ho acabarà capgirant tot.

© Enric H. March

Les parades de monstres i els museus de cera, amb representacions històriques i macabres, omplien les necessitats morboses d’un públic àvid de coneixement i de reafirmar-se oposant-se a l’altre reduint-lo sovint a la condició de no-humà: jo sóc jo perquè no sóc “això”, de la mateixa manera que la contemplació de la mort de l’altre és la recompensa per ser obedient. De totes aquestes exhibicions d’alteritat les més excèntriques (terme utilitzat per referir-se a tot espectacle que se sortia de la “normalitat”) eren els espectacles de tribus exòtiques, com les que podem veure en els cartells i anuncis que reproduïm, i a les fotografies del vídeo: la tribu àrab dels benj-zoug-zoug i els nans bengalís (Centro Eqüestre Barcelonés), una tribu mahometana i el seu harem, el village lil·liputenc i la tribu del himàlaies (Turó Park) o un village senegalès (Tibidabo).

Són els anomenats zoos humans, que tenen el seu precedent en els gabinets de curiositats fruit de les exploracions i els descobriments del segle XVI i de la invenció del salvatge (1), i que es van començar a posar de moda amb la primera exposició universal: la Gran Exhibició del Treball i la Indústria de Totes les Nacions, celebrada a Londres l’any 1851, i que incloïa una secció exòtica de tribus índies (2). A partir d’aquí, fins als anys 30 del segle XX, totes les exposició universals van incloure el seu zoo amb espectacles que posaven en contrast les cultures primitives amb les de l’home blanc que els havia colonitzat. Veieu a quin extrem es va arribar en els Jocs Olímpics de Sant Louis de 1904 i els Anthropology Days (3).

I de la deshumanització a la humanització de la matèria inert. Abans que la deriva ens dugués a les exhibicions humanes havíem deixat en l’aire les malalties venèries i la curiositat natural i morbosa dels humans. Un dels espectacles que es va posar de moda en el tombant de segle van ser el museus anatòmics (4). En el cas de Barcelona, va ser Francesc Roca (Francisco Roca) el primer a instal·lar un museu estable d’aquestes característiques en el carrer Nou de la Rambla 25, entre els anys 20 i 30 del segle XX, després d'aver-lo exhibic en el Paral·lel en una barraca, junt amb els expectacles de màgia, autòmats i música. D’altres museus anatòmics havien passat per Barcelona procedents de ciutats com París, però en exposicions temporals.

© Enric H. March

Francesc Roca va ser un autèntic empresari de l’espectacle, que va tocar totes les tecles com artista o com a director d'escena: il·lusionista, ventríloc, constructor i manipulador d’autòmats, figures de cera, mestre de cerimònies d’espectacles circenses, de parades de monstres... com es pot veure en el cartell del Museo Roca (que ja vam publicar a Galeria d’imatges), i que recull tots els espectacles que Roca presentava en una fira dels anys 20. Tot i que aquí no figura amb el nom de museu anatòmic les peces de “Los estragos del Barrio Chino” pertanyen a la seva col·lecció.

Cartell d'un museu anatòmic, que Francesc Roca utilitza com a propi

Bibliote4ca Digital Hispánica

El museu reproduïa malalties i malformacions humanes, i l’exhibició de les figures anava acompanyada d’una campanya de salut pública que lluitava contra les malalties venèries. S’anomenava “Cruzada de lucha anti-venérea. Haga luz en su cerebro”. Museu i campanya sanitària s’autopublicitaven i quedava justificada l'exhibició d'un material tan "didàctic" fora dels àmbits acadèmics.

Ens pot semblar una idea fora de lloc, però la curiositat de la gent venia motivada no només per la morbositat que provoquen les malalties (només cal anar a un ambulatori mèdic per assistir a la lluita per veure que té la millor malaltia), sinó també perquè l’exhibició permetia mostrar cossos nus i, per tant, era una crida eròtica. Nafres a banda, l’estrella de tot museu anatòmic d’una certa categoria és la Venus anatòmica (tornem a la deessa de l’amor per tancar aquest cercle màgic que gira al voltant del sexe i les malalties), una figura d’una dona nua formada de múltiples peces que permeten, com en el joc de l’anatomia, veure les diferents parts del cos, incloses les que tenen a veure amb la reproducció (5).

La Specola, venus anatòmica de Florència (1782)

Hem de fer l’esforç de situar-nos en aquells anys per entendre que qualsevol aspecte relacionat amb el sexe podia despertar la curiositat d’una societat profundament reprimida, amb una moral de sagristia, que, per aquesta mateixa raó, generava un món al marge de tota moral (pensem que les tribus exòtics de què hem parlat abans també són fora de la moral burgesa, raó per la qual era possible mostrar el cos nu d’un negre: allò que no és moral no és vist com a humà). La frontera, el marge per on es mouen els dos mons, és precisament on es produeix l’espectacle. Hipocresia o metàfora; digueu-li com vulgueu.

Les peces del Museu Roca són disperses. Un cop va esclatar la Guerra Civil l’activitat del museu va finalitzar, però el material va restar, com els autòmats, en mans de la família Roca fins que gairebé tot el relacionat amb el museu anatòmic va anar a parar a la col·lecció particular de la família Coolen, d’Anvers. Amb aquest material s’han fet dues exposicions, una en el Museum Dr. Guisiain, de Gant (Bèlgica, 2008) i una altra, “Exquisite Bodies”, a la Wellcome Collection de Londres (2009). Part dels autòmats i d'altres articles de màgia són a l'Institut del Teatre, a La Casa Màgica de Santa Cristina d'Aro i a la botiga Selecciones Mágicas de Barcelona.

*

La història completa dels més de trenta museus anatòmics que hi ha hagut a Barcelona

la trobareu a Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles

ambulants, del segle XVIII al 1939 (Viena Edicions - Ajuntament de Barcelona, 2021)

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.

*

(1) Del novembre de 2011 al juny de 2012 el Musée du quai Branly de París va exhibir la magnífica mostra L’invention du sauvage, i va editar el catàleg Exhibitions. L'invention du sauvage (Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly), imprescindible per a qualsevol estudi sobre aquest tema.

(2) Human zoos. The invention of the Savage, Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, p. 180.

(3) L’any 2007 el CCCB va fer l’exposició Apartheid. El mirall sud-africà, una aproximació conceptual i visual a les velles i noves formes de prejudici i discriminació racial, a partir d'una àmplia selecció d'obra artística original i de material documental, com el que es pot veure en el vídeo i en el catàleg de l’exposició.

(4) Els museus anatòmics neixen a les facultats de medicina mitjan segle XIX com una eina per a la investigació i l’ensenyament, però ràpidament surten al carrer de la mà d’empresaris de l’espectacle que veuen en la seva exhibició una manera de satisfer la curiositat de la gent i de fer diners. El Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, amb seu a Terrassa, però que podria ser reubicat en un dels pavellons modernistes de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, té un Museu anatòmic de més de 200 peces, inclosa una Venus anatòmica.

(5) Una de les Venus més famoses és la de la Col·lecció Spitzner (1880), conservada en els Musées d'Anatomie Delmas-Orfila-Rouviere de París, per la influència que ha tingut en el món de l’art. Podeu veure un article ben documentat en el bloc Viajes con mi tía.

Saint Louis (1904): Jocs Olímpis i una òpera bufa

La història dels III Jocs Olímpics és el relat d’un despropòsit rere un altre. Van ser una paròdia esportiva, malgrat l’esforç dels esportistes. Un espectacle de barraca de fira, amb parada de monstres inclosa.

Inicialment, els Jocs s’havien de celebrar a Chicago, però el president Roosvelt va voler que se celebressin a Saint Louis aprofitant l’Exposició Mundial, la anomenada World's Fair. The Louisiana Purchase Exposition, amb la qual se celebrava el centenari de l’annexió de Lousiana a la Unió: originalment, s'anomena Luisiana la part central dels actuals Estats Units, entre els rius Mississipí Missouri, del golf de Mèxic fins al Canadà, en possessió de França i habitada majoritàriament indis nadius americans.

La política passava per sobre dels ideals olímpics i l’organització va demostrar ser més incompetent que la de París quatre anys enrere, celebrada també en el marc de l'Exposició Universal. Per tant, en l'espai central de l'exposició, amb activitats econòmiques, industrials i culturals, s'hi celebraven les competicions esportives formant part d'atraccions de tota mena, que incloïen, com veurem, zoològics animals i humans.

El gran Pike of the World's Fair, el passeig

central de les grans atraccions

St. Louis Public Library

Els Jocs es van allargar durant quatre mesos i mig, de l’1 de juliol al 23 de novembre, i hi van participar 687 esportistes, que representaven 13 països, dels quals només sis eren dones i 550 del total eren nord-americans. Alguns, com França, no van enviar-hi cap representació oficial, tot i que alguns atletes francesos residents als Estats Units hi van competir.

Moltes de les proves no es van considerar olímpiques, sinó campionats esportius dins del marc de l’exposició, i en algunes només hi participaven atletes nord-americans. Molts esportistes van competir a títol individual sense equips verdaderament nacionals.

Centenars de milers de persones van fer cua a les mostres de l’exposició, mentre que poc més de 2.000 espectadors assistien a les proves d’atletisme, esport número u dels Jocs. Coubertin va jurar que mai més organitzaria uns Jocs Olímpics en el marc d’una exposició.

Les seqüeles de la Guerra de Secessió encara no s’havien esvaït i la discriminació racial era un fet. Els organitzadors recolzen un dels fets més vergonyosos de la història olímpica. Van muntar unes jornades paral·leles amb el nom d’Anthropology Days. Des de les primeres edicions de les exposicions universals nascudes a mitjan segle XIX i durant el primer terç del segle XX, aquestes grans fires del comerç i la indústria incloïen en els seus programes exhibicions colonials en forma de zoos humans que mostraven els costums dels grups ètnics de les colònies en recintes tancats com si fossin animals. Barcelona també va gaudir d'aquesta mena d'espectacles al Tibidabo, al Turó Park, a Montjuïc durant l'Exposició Internacional de 1929 i en altres espais de la ciutat com la Ronda Universitat o el Passeig de Gràcia (vegeu "Els zoos humans de Madrid a Barcelona").

Van portar fins a la ciutat de Saint Louis esportistes de diferents ètnies: cafres africans, indis sioux, patagons, siris, pigmeus, filipins, xinesos i turcs. La diversió consistia a observar de forma còmica aquests individus practicant alguns esports de blancs (en el document del final de l'apunt podeu veure el recull d'aquestes proves i més fotografies). El baró de Coubertin, informat de la crueltat del espectacle, va declarar que era una mascarada ultratjant, i va afegir una visió profètica: "Quan aquests negres, aquests indis, aquests orientals, aprenguin a córrer, a llançar, a saltar, deixaran els blancs per darrere d'ells". Una formidable intuïció por part del creador dels Jocs, que s'ha fet realitat amb els anys.

Per primera vegada, els organitzadors donen medalles d’or als vencedors, de plata als segons i de bronze als tercers. El gran vencedor dels Jocs, en una pista d'atletisme que feia 536,45 metres, i que ha estat la més llarga de la història dels jocs, va ser el nord-americà Charlie Archie Hahn amb tres medalles d’or en 60, 100 i 200 metres llisos. D'altra banda, el nord-americà George Poage acaba tercer en els 200 i 400 metros tanques, i es converteix en el primer atleta afroamericà en obtenir una medalla. El nord-americà Raymond Ewry, víctima de la poliomielitis a la seva infància, guanya, com ho havia fet a París quatre anys abans, tres títols olímpics: salt de llargada, d’alçada i triple, tots tres sense impuls, especialitats atlètiques que han deixat de practicar-se oficialment. El 1906, al jocs espuris d’Atenes, i el 1908, a Londres, tornarà a guanyar quatre ors més, aquest cop sense el triple salt sense impuls, que desapareixia del programa. Aquests jocs de 1906 van ser una aposta grega perquè se celebressin sempre a la capital atenenca cada dos anys alterns en el cicle olímpic. Tot i que en principi va rebre l'aprovació del comitè olímpics, només es va celebrar aquesta edició, que no compta en l'historial olímpic.

Raymond Ewry fent salt d'alçada sense

impuls a Saint Louis 1904

També va destacar, com una curiositat més, el gimnasta George Eyser, nord-americà d'origen alemany, que va guanyar sis medalles malgrat tenir una cama de fusta. Eyser va ser el primer discapacitat a participar en un jocs olímpics fins que la nadadora sud-africana amputada d'una cama, Natalie du Toit, no ho va fer en els jocs de 2008 i l'atleta, també sud-africà amputat de totes dues cames, Oscar Pistorius, ho va fer en els de 2012.

Cama de fusta de George Eyser

Les proves de natació també van tenir la seva peculiaritat: es van fer en un llac artificial. Les sortides es feien des d’un pantalà mòbil que oscil·lava quan els nadadors prenien impuls i els feia perdre l'estabilitat, o el pes dels vuit participants l'enfonsava, raó per la qual sovint sortien des de dins de l'aigua. Per primer cop es van diferenciar els estils lliure, braça i esquena, i les competicions es van fer en proves separades per estils.

Sortida de natació des d'un pantalà mòbil

Missouri History Museum

Però més que cap altra, la prova de marató de 1904 ha passat a la història com un dels esdeveniments més estrafolaris dels annals olímpics. Entre els inusuals competidors de la cursa hi havia Félix Carvajal, un carter cubà de 1,52 metres d’alçada, que va reunir els diners per viatjar a Saint Louis fent exhibicions atlètiques a l’Havana. Va agafar un vaixell cap als Estats Units i va arribar a Nova Orleans, on va perdre tots els seus diners en jocs d’atzar. Després de fer autoestop fins a Saint Louis, va arribar a la línia de sortida vestit amb unes pesades sabates de carrer, pantalons llargs, camisa de màniga llarga i boina. L'inici de la cursa es va endarrerir mentre Martin Sheridan, llançador de disc, tallava els pantalons de Carvajal a l'alçada dels genolls.

Félix Carvajal a la marató de Saint Louis (1904)

Chicago Historical Society

També van participar a l'esdeveniment els primers dos africans de pell negra que van competir en uns jocs: Len Tau i Jan Mashiani, dos zulus que estaven a Saint Louis com a part de l’exhibició de la Guerra Boer a l’Exposició Mundial. Un altre participant peculiar va ser el francès Albert Corey, un esquirol professional que es dedicava a esguerrar vagues, que havia arribat a Chicago el 1903 durant una vaga de carnissers i es va quedar perquè tenia molta feina en aquella ciutat.

D'esquerra a dreta, Len Tau i

Jan Mashiani de Sud-àfrica

Missouri History Museum

Entre els participants nord-americans hi havia Sam Mellor, John Lordon i Michael Spring, guanyadors de les maratons de Bòston el 1902, 1903 i 1904, respectivament; Thomas Hicks, segon a Bòston el 1904, i Arthur Newton, que havia acabat cinquè a París als Jocs de 1900.

Els organitzadors de la prova no sabien res sobre com preparar aquest esdeveniment. El recorregut incloïa set turons i transitava per carrers i camins de terra, polsegosos en els trams en què no va ploure, i plens de fang quan va començar a caure aigua; a més, s’hi va afegir la gran quantitat de fum que desprenien els automòbils en què es traslladaven els jutges, metges i periodistes que obrien la marxa de la cursa, i que feien irrespirable l’aire. S’hi va sumar al brutal recorregut de la prova el fet que es va córrer a la tarda, amb una temperatura de 32° graus. I si això no era prou, l'únic avituallament d'aigua disponible per als participants es trobava en un pou ubicat a 20 km de l’estadi.

Línia de sortida de la marató de Saint Louis (1904)

Library of Congress

Amb tots aquests obstacles en el camí, no resulta sorprenent que només 14 dels 32 participants arribessin a la meta. John Lordon, per exemple, va començar a vomitar després del quilòmetre 16 i va haver d'abandonar. Un altre nord-americà, William Garcia, va ser trobat inconscient al costat del camí. Sam Mellor, líder fins la meitat del recorregut, va abandonar després de 25 km. Mentrestant, Lentauw va perdre un temps valuós quan va ser perseguit per dos grans gossos fora del recorregut, a través d'un camp de blat. Tot i així, va aconseguir arribar novè. L’únic que semblava no estar afectat por totes aquestes catàstrofes era Félix Carvajal, que va parar unes quantes vegades per xerrar amb alguns espectadors sobre el desenvolupament de la cursa i practicar el seu anglès. Va apagar la seva set robant uns préssecs del cotxe oficial de la cursa i prenent pomes verdes d'un hort, que li van provocar mal de panxa i descomposició.

A l’estadi els espectadors no estaven al cas de totes les desventures dels participants, però els més entesos deurien suposar que alguna cosa passava perquè havien transcorregut ja tres hores sense que cap corredor hagués arribat. Finalment, després de 3 hores i 13 minuts, el nord-americà Fred Lorz va aparèixer, i va ser immediatament proclamat com a guanyador. Ja s'havia fotografiat amb Alice Roosevelt, la filla del president dels Estats Units (aquesta dada podria ser falsa perquè, sembla ser, Alice no estava a Saint Louis per aquelles dates), i estava a punt de ser premiat amb la medalla d’or quan es va descobrir que havia deixat de córrer en el quilòmetre 14 i va fer autoestop durant 18 km en automòbil i després va tornar a córrer novament. Lorz va admetre de seguida la seva broma, però els oficials de la Unió Atlètica Amateur no s'ho van prendre com una cosa divertida i el van suspendre de per vida. De totes maneres, va ser rehabilitat posteriorment i va poder guanyar la marató de Bòston el 1905.

Fred Lorz

El verdader guanyador de la marató olímpica de 1904 va ser Thomas Hicks, un anglès de naixement, treballador del metall a Massachusetts, que va fer 3h28’53”. Tanmateix, si s'haguessin aplicat les regles d'avui, hauria estat desqualificat. Quan a mitja cursa anava segon, Hicks es va veure líder quan Sam Mellor es desmaià. A 16 km de l'arribada, esgotat, Hicks va suplicar que el deixessin descansar, però els seus entrenadors no li ho van permetre, malgrat que portava un avantatge de 2,5 km. En canvi, li van administrar una dosi oral de sulfat d'estricnina amb brandi. També va ser banyat amb aigua que havia estat escalfada mantenint-la al costat de la caldera del automòbil que l'acompanyava.

Hicks es va veure obligat a reduir el ritme quan va haver d'afrontar la darrera i dura pujada de 3 km cap a l’estadi, però un parell de dosis més d'estricnina i brandi el van revifar el suficient com per guanyar la cursa amb un avantatge de sis minuts. No cal dir que una estona després Hicks estava en una espècie de sopor, adormit, astorat i embotat. Havia perdut gairebé cinc quilos aquella tarda i va anunciar en aquell mateix moment la seva retirada. Quan finalment es va recuperar, va dir al periodistes: "Prefereixo haver guanyat aquesta cursa que ser el president dels Estats Units".

Thomas Hicks a la marató de Saint Louis (1904)

Library of Congress

Els atletes que van patir durant la marató de 1904 potser van sentir una certa satisfacció quan es van assabentar que els jutges encarregats de vigilar el trajecte van patir ferides quan el cotxe en què viatjaven va haver de desviar-se bruscament per esquivar un dels corredors i va caure per un terraplè.

Una llicència poètica i esportiva, i tot plegat només una pinzellada d'uns temps en què els espais de les elits s'obrien a les masses i el nou oci de les classes popular oferia unes possibilitats de mercat que convertia en espectacle qualsevol activitat humana: l'esport abandonava els campus universitaris, els museus anatòmics abandonaven les facultats de medicina, la màgia es convertia en física recreativa... La modernitat naixia de la confusió i el món es convertia en un parc d'atraccions.

Anthropology Days at the Stadium. Saint Louis 1904 from Enric H. March

[Bibliografia]

Delsahut, Fabrice. "Los juegos antropológicos de Sanint-Louis" [en línia], a Revista Brasileira de Ciências do Esporte, vol. 33 núm. 4, Porto Alegre, octubre/desembre 2011.

Mercé Varela, Andrés. De Olympia a Munich. Barcelona: Planeta, 1972.

Sullivan, J. E. "Anthropology days at the stadium", a Spalding's Official Athletic Almanac, Special Olympic Number, New York: American Sports Publishing Co., vol. 18, núm. 217, p. 249-264, gener 1905.

Taylor, Alan. "Photos of the 1904 St. Louis World’s Fair". The Atlantic, 9 de setembre de 2019.