El Zoològic de Barcelona: d'Horta a la Ciutadella

 Martí i Codolar a la Granja Vella d'Horta

El 1872, Lluís Martí-Codolar –banquer i fill d'un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí-Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals, moment en el qual Francesc Darder en proposa la compra a l'Ajuntament per evitar que la col·lecció zoològica surti de Barcelona. Martí-Codolar disposava de 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 rèptils) i l’Ajuntament va pagar 30.000 pessetes. Algunes gàbies buides i els abeuradors dels animals encara es poden veure en els jardins.

A l'esquerra, l'elefant a la Granja Vella, quan encara era

conegut com a Baby. A la dreta, dues imatges de l'elefant,

dissecat i l'esquelet que es conserva en el Museu de Zoologia

(Font: Memòria dels barris)

Aquest Jardí Zoològic acabarà sent l’embrió del Parc Zoològic actual, inaugurat, sota la direcció de Francesc Darder, el 24 de setembre de 1892 en els espais que havien quedat lliures després de l’Exposició Universal de 1888. L'estrella del parc era l'elefant Baby, que després de passar 10 anys a la Granja Vella, al zoològic va ser conegut amb el nom de l'Avi (resultat de la percepció auditiva del mot anglès "baby"). El nom va fer tanta fortuna que més d'una generació de Barcelonins anomena Avi l'estàtua del mamut del Parc de la Ciutadella. Els ossos de l'elefant es conserven en el Museu de Zoologia de la ciutat.

L'Avi en el zoològic del Parc de la Ciutadella (ca. 1900)

Dins del nou Parc de la Ciutadella, concebut com a parc científic de la ciutat, el Zoo es concep com l’espai urbà públic que té com a missió la conservació de la fauna silvestre, per això, la Junta Tècnica del Museu de Ciències Naturals i Jardins Zoològic i Botànic de Barcelona estableix com objectiu principal garantir el caràcter científic de la institució a més dels objectius d’entreteniment i esbarjo.

Portada del catàleg del Parc Zoològic (1897),

un dels pocs exemplars que es conserven

(Col·lecció particular Enric H. March)

Un detall que només coneixen els especialistes és que per sufragar les despeses i el manteniment del zoològic es va editar aquest primer catàleg de 1897 que reproduïm, on es posen a la venda animals vius i ous, i s'ofereix a les universitats, instituts, seminaris i col·legis d'ensenyament secundari animals morts per disseccionar en els laboratoris de biologia, o esquelets i animals preparats per ser dissecats i exhibir en els gabinets d'història natural. El catàleg és un llistat de totes les espècies del zoològic i s'indiquen el nom comú, el nom científic de l'espècie, la procedència i els preus, amb distinció si es tracta de mascles o femelles (més cares), o cries. Els exemplars més cars, amb diferència, són l'elefant indi, 20.000 pessetes, i les lleones, 10.000 pessetes, per només 1 pesseta que costava una gallina.

Dues imatges de la Casa dels Lleons i de l'ocellera, caimans i lleons (1894).

Fotografies descobertes el 2005 al Museu Darder de Banyoles

Els zoos humans de Madrid i de Barcelona

La companyia de Buffalo Bill desembarca

al port de Barcelona, el 1889

Pau Febrés. AHCB

Fins el mes de novembre de 2017 es va poder visitar al Museo Nacional de Antropología de Madrid “Imágenes de una exposición. Filipinas en el Parque del Retiro en 1887”, una exposició que volia ser a través de fotografies i objectes procedents de l'Exposición General de Filipinas de 1887 una reflexió al voltant del fenomen de l'exhibició d'éssers humans en zoològics o jardins d'aclimatació, un eufemisme per presentar com a interès científic i antropològic el que en el fons és una visió supremacista del món. Aquesta ha estat la primera vegada que es planteja a Espanya una reflexió sobre aquests espectacles que van acabar sent una atracció de fira, i que es van allargar fins a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Grupo de Igorrote, Tinguian y Aeta. Parque de El Retiro

J. Laurent y Cía., 1887. Foto MNA

Exposición General de Filipinas (1887)

Al Parque del Retiro, al costat de la Casa de Fieras, Madrid va viure un esdeveniment que s'emmarca en el context de les exposicions universals, que van sorgir en les principals ciutats europees des de mitjan segle XIX. Hi van ser exhibits quaranta-tres indígenes filipins de diferents grups ètnics: igorots, negritos, tagals, chamorros, carolins, moros de Joló (musulmans) i un grup d'habitants de les illes Visayas. Aquests individus els van acompanyar un grup de tabaqueres i teixidores, que tenien l'estatus de treballadors artesans i cobraven un sou. Elles i els musulmans passaven la nit en una pensió mentre la resta d'indígenes pernoctaven en el poblat construït per a l'ocasió. I cal afegir-hi la presència d'animals, com una serp pitó de set metres, dos carabaos (búfals d'origen asiàtic) i una grua.

La premsa de l'època ho anunciava de manera sensacionalista i parlava de festes salvatges, baralles de galls amb ganivetes als esperons a l'estil dels filipins, i danses i sacrificis rituals.

Indígenes en un poblat filipí. Parque de El Retiro

Félix Laureano, ca 1880. Foto MNA

Transcorreguts 130 anys des de la seva exhibició, molt lluny en el temps (però veurem que no tant) i de les mentalitats que les feien possibles, el Museo Nacional de Antropología vol recorda aquelles mostres antropològiques i fer-nos reflexionar sobre la manera com es "va mostrar" Filipines als espanyols, el 1887. Una exposició, la de 1887, que, com totes les exhibicions antropològiques, eren una manera d'exercir el control polític i econòmic de les colònies, situades molt lluny de la metròpoli i, per tant, desconegudes per la majoria de ciutadans de l'Estat. Cuba, Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic eren les restes d'un imperi colonial que tenia els dies comptats. Quan, el 1898, Espanya perd la guerra contra els americans perd també els territoris d'Ultramar, i les possessions espanyoles quedaran reduïdes al Protectorat Espanyol al Marroc, Ifni, el Cap Juby, la Guinea Espanyola (independitzada l'any 1968, i de la qual en parlarem més avall) i el Sàhara Espanyol entregat al Marroc i Mauritània contra els desitjos dels sahrauís berbers, que volien constituir-se en estat independent.

Igorrotes, Tinguianes, Carolino y Negrito

Parque de El Retiro. J. Laurent y Cía.

1887. Foto MNA

Tant les exposicions universals com les de caràcter més monogràfic (econòmic i industrial) van servir per marcar pautes de com una nació havia de ensenyar les seves pròpies riqueses, incloent les colonials. Les celebrades a grans ciutats, com Londres o París, seran referents a l'hora d'assumir models expositius, però sobretot ho va ser l'Exposició Colonial d'Amsterdam de 1883 (en la qual es va inspirar la mostra del Retiro). Aquesta novetat expositiva va generar "maneres de presentar" que van incloure tant les riqueses naturals com els elements d'un progrés tècnic, al costat dels habitants d'aquests països participants, de vegades, com una cosa pintoresca i diferenciada de la resta del món. El cientifisme, marcat pel positivisme, conduïa a què allò representat s'assumís com la realitat, posant, d’aquesta manera, el colonitzador per sobre dels indígenes “no desenvolupats”. A la fi del segle XIX gairebé cap europeu qüestionava el colonialisme i el domini sobre altres pobles, però no tots enfocaven de la mateixa manera aquesta realitat.

Baralla de galls. Iloilo. Parque de El Retiro

Félix Laureano. Foto MNA

Les institucions que van estar implicades van encarregar reportatges de l’exposició (com les que il·lustren aquest apunt), i seran els fotògrafs –no tots oficials– els qui acabaran creant unes imatges que han perdurat més enllà de la mostra i de la pròpia realitat filipina: no oblidem que els ciutadans no tenien cap altra referència del món que allò que se’ls ensenyava a les exposicions. De fet, res diferent del que succeeix avui quan els mitjans de comunicació seleccionen unes imatges i unes notícies, i no unes altres, per informar i il·lustrar l’actualitat. Si no hi ha esperit crític i contrast de la informació, només rebem una part de la realitat.

Un exemple de la manipulació fotogràfica es pot constatar en tres imatges que mostren la mateixa persona. En una d'elles podem veure-la en un estudi amb uns fons de selva i caracteritzat com un salvatge, mentre que en una altra està fotografiat vestit a la filipina, i en la tercera hi apareix amb jaqueta i corbata, com un europeu. A més, se sap que aquest home és mestre d'escola.

Cabana filipina i cigarreres treballant

Parque de El Retiro  (1887)

L'organització de l'exposició madrilenya, gestada al llarg de diversos anys, va estar a càrrec de la Comisaría Regia i va ser fruit de l’esforç de Víctor Balaguer mentre va ser ministre d'Ultramar al Govern de l’Estat. La varietat d'interessos que van motivar-ne la posada en marxa, ja fossin econòmics, religiosos o polítics, i les persones que van participar-hi van condicionar el resultat final, i ni els uns ni les altres es van caracteritzar per la seva homogeneïtat. La presència física a l'arxipèlag (el coneixement de la realitat, condicionada o no) va marcar la barrera entre els diferents grups que van estar involucrats en el que va passar a Madrid en 1887, i les crítiques que l’exposició va rebre.

Els altres zoos humans madrilenys

L'any 1897, cap a finals del mes de setembre, en els jardins del Recreo del Buen Retiro (on avui hi ha el Palacio de Comunicaciones, al costat de la font de la Cibeles), s'hi va exhibir una part de la tribu aixanti que entre els mesos d'agost i novembre va fer estada a Barcelona i de la qual en parlem més endavant. Qui va contractar l'espectacle va ser l'empresari J. Jiménez Laynez.

Joa, el seu fill i José González, mosso del laboratori

Exposició aixanti del Retiro de Madrid (1897)

Archivo Fotográfico del Museo Nacional

de Antropología de Madrid

Tres anys més tard, entre el 10 de març i el 28 d'abril de 1900, en els mateixos jardins del Retiro, i contractada pel mateix empresari, era exhibida una tribu d'inuits (esquimals) de la península del Labrador, que eren portats des de Londres camí de París per a ser exhibits a l'exposició universal d'aquell mateix any. Amb el mateix esperit cientifista de totes aquestes exhibicions, el poble de Madrid "culte" (en aquests espectacles es paga entrada i, per tant, es limita l'accés a les classes amb poc poder adquisitiu, i "culte" és sinònim de "burgès") és convidat a veure els costums d'aquesta "curiosa" tribu, com es pot llegir en el catàleg de vuit pàgines que es va editar per a l'ocasió: Los habitantes del Polo Ártico en los jardines del Buen Retiro en Madrid. Primera exhibición en Europa de una aldea esquimal, del qual se'n conserva un exemplar en el Museu Nacional de Antropología. No era la primera perquè abans havien estat a Londres, però és clar, les illes britàniques són un altre món.

La tribu inuit del Retiro de Madrid (1900)

Exhibicions a Barcelona

Hem esmentat Víctor Balaguer (1824-1901) i potser algú s’haurà quedat amb el dubte. Sí, efectivament, estem parlant de qui va ser president de la Diputació de Barcelona (1868-1869), l’historiador i escriptor barceloní que va batejar els carrers de l’Eixample.

De la mateixa manera que el 1887 a Madrid eren exhibits els indígenes filipins, per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser construït el Pavelló Colonial (al costat de l'entrada de l'avinguda del Marquès d'Argentera), on es van exposar productes de les colònies i hi va haver presència d'indígenes filipins.

També amb l'Exposició de 1888 com a referència, però sense formar-ne part, Francesc Darder, va instal·lar el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica (1) al passeig de Gràcia de Barcelona, entre el carrer de Casp i la Gran Via. Entre espècimens de ciències naturals, hi va exposar cranis humans de diverses ètnies i el famós boiximà dissecat,  l'anomenat "Negre de Banyoles", que des de 1916 fins al 2000 va ser exhibit a la capital del Pla de l'Estany, on va anar a parar definitivament el Museu Darder.

El boiximà quan encara estava

al Museu Darder de Banyoles

© Museu Darder

Durant l'Exposició Internacional de 1929 hi va haver el Poblat Oriental, una mena de Poble Espanyol molt més reduït, que reproduïa carrers i edificacions amb comerços tradicionals de països diversos del nord d'Àfrica, com el Marroc, Tunícia i Egipte, i asiàtics com Turquia, Pèrsia, Birmània i Hong-Kong, o Palestina, que en el seu recinte reproduïa el Sant Sepulcre.

Aïcha llegeix les línies de les mans en un estand del Poblat Oriental

de l'Exposició Internacional de 1929

Pel que fa estrictament a zoos humans, Barcelona també en va acollir uns quants. Aquests zoos són iniciatives comercials privades properes a les atraccions de fira i allunyades de l'esperit de les exposicions oficials, i cal subratllar que no van tenir l'èxit de públic que tenien a la resta d'Europa. És probable que la moral catòlica, sempre tan paternalista, regules no només el tarannà personal sinó també les iniciatives comercials.

Indis a cavall, durant l'estada del circ de Buffalo Bill

al descampat del carrer Muntaner de

Barcelona, el 1889. AFCEC

El primer de què es té notícia va ser el circ de Buffalo Bill's Wild West, que el 18 de desembre de 1889 es va instal·lar, durant cinc setmanes, a l'illa dels carrers Muntaner, Aribau i Rosselló, amb 200 indis americans i el mateix nombre de vaquers mexicans, i 200 animals, entre cavalls, búfals i bisons. La vida dels indis, espectacles a cavall i escenificacions d'atacs indis, assalts a diligències i batalles amb la cavalleria americana formaven part del programa. Malgrat tot, encara que l'exhibició antropològica hi era present, el format circense li donava un caràcter diferent respecte als zoos humans.

Cartell de l'exhibició aixanti a París (1895)

El segon gran espectacle, en aquest cas més pròpiament un zoo humà que no pas el del circ de Buffalo Bill, es va produir durant l'estiu i la tardor de 1897. Un poblat d'una tribu aixanti de l'Àfrica Occidental britànica (actualment, Ghana), va ser exhibit en un descampat de la Ronda de la Universitat proper a la plaça de Catalunya, i només va ser criticat perquè l'espai no estava aclimatat (els zoos humans eren anomenats eufemísticament "jardins d'aclimatació"), no hi havia arbres i els indígenes patien el sol de l'estiu. Durant la segona quinzena de setembre de 1897, una part dels indígenes del poblat va ser traslladada a Madrid, i segons algunes fonts també van estar a València. A la premsa de l'època se'n parlava en aquests termes de la presència dels aixanti a Barcelona:

"L'exhibició dels aixantis ofereix atractius. No fan habilitats com els artistes del Circ, ni es lliuren a exercicis aparatosos més o menys teatrals: allà, en el solar del carrer de la ronda de la Universitat [...] hi tenen el seu vilatge i s'hi estan com a casa seva" i és interessant "veure'ls per formar-se una idea del modus de ser d'un poble tan interessant." (2)

Tribu aixanti exhibida a Barcelona, en un solar de la Ronda
Universitat, proper a la plaça de Catalunya (1897)

Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)

No ens estranyem. Com hem apuntat, tot i l'exhibició pública, aquestes "atraccions" antropològiques i anatòmiques estaven controlades, inicialment, tant per l'espai inequívoc de les grans exposicions universals com per l'esperit científic que les justificava: la medicina i l'antropologia. Però un cop l'atracció és al carrer hi ha altres elements que serveixen per cridar l'atenció del públic: la nuesa. Dones i homes indígenes despullats, que passen per sobre de la moral imperant precisament perquè no són tractats com a humans civilitzats, sinó com a una curiositat exòtica justificada pel seu caràcter salvatge en un context naturalista, com s'extreu dels comentaris a la premsa, on es parla de bellesa i esveltesa en sentit animal.

L'èxit de l'experiència animarà els propietaris de les col·leccions antropològiques i anatòmiques a convertir-les en exposicions itinerants, i acabaran sent atraccions. Al marge de les exposicions, en la mesura que ens acostem a l'últim terç del XIX les fires seran el nínxol ecològic natural dels museus anatòmics. A finals del segle XIX, un cop més en un context circense, apareixen els primers espectacles amb indígenes: la tribu àrab dels Benj-Zoug-Zoug (debuten el 18 de febrer de 1886), amb un programa farcit d'atraccions "africanes", i uns nans bengalís (1894) al Circ Eqüestre de la plaça de Catalunya.

Cartell amb l'actuació dels nans bengalís (1894)

Circo Ecuestre Barcelonés

A principis del segle XX, en el context dels parcs d'atraccions, el Turó Park acollirà tres zoos humans: una tribu mahometana i el seu harem (1913), la tribu dels himàlaies (1915) i el village lil·liputenc (1917). Els himàlaies eren anunciats a la premsa com a "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos".

Village senegalès instal·lat al Tibidabo (1915)

I al Tibidabo se n'exhibien dues: un village senegalès (1915), una "original reproducción de un poblado, con sus calles, casas, iglesia, y sus diminutos habitantes"; i la darrera que tenim documentada, una tribu fulah de Guinea Equatorial, que des d'abril fins octubre de 1925 va ocupar, primer, la terrassa que tres anys més tard seria ocupada per l'atracció de l'avió, i més posteriorment van ser traslladats davant de l'hotel Florida.

Barcelona va fer una cosa semblant amb l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”, que el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada va acollir des del juny de 2016 fins a finals de juny d’enguany. En aquest cas, es revisava la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola (fins a 1968 sempre present a les fires de mostres com una curiositat exòtica), i ens permetia recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, Barcelona es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.

Imatge de caça i adquisició de primats. Guinea Equatorial

Fons Sabater Pi. Universitat de Barcelona

L'últim zoo humà

Les exhibicions d'humans com a espectacle en els anomenats "jardins d'aclimatació" van atraure milions d'espectadors a Europa, Estats Units i Japó durant el segle XIX i principis del XX; no només a les exposicions universals, colonials i comercials, i en espectacles i atraccions, sinó també en circs i en barraques de fira, on l'exotisme dels indígenes va acabar deixant pas a les rareses i les malformacions físiques. La darrera d'aquestes exhibicions humanes es va produir l'any 1958 a Brussel·les (Bèlgica), en un village amb indígenes del Congo, aleshores encara una colònia belga a Àfrica. Com aquell que diu, fa quatre dies.

Ara no n'hi ha perquè els occidentals viatgen a llocs exòtics a fer de turista. Allà el reben amb vestits tradicionals, els fan danses rituals i els venen artesanies fabricades industrialment (probablement a la Xina), i tornen sense haver conegut gairebé res de la realitat d'aquelles societats. S'han invertit les tornes. Ara, els promotors de zoos humans són els tour operadors i els recintes es diuen resorts i creuers. Tot plegat té alguna cosa de justícia poètica.

Imatge del village congolès de Brussel·les (1958)

*

(1) Podeu trobar la història dels museus que va crear a Barcelona Francesc Darder (del qual l'any que ve se'n celebrarà el centenari de la seva mort) en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017).

(2) Citat per Contreras, J. i Terrades, I. "L'exhibició d'aixantis a Barcelona", a L'Avenç (1984), núm. 72, p. 30-36.

(3) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Exhibiciones etnológicas vivas en España. Espectáculo y representación fotográfica". En:  Carmen Ortiz García, Antonio Cea Gutiérrez, Cristina Sánchez Carretero (coord,), Maneras de mirar: lecturas antropológicas de la fotografía. Madrid: CSIC, 2005.

*

Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i

els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021

La Ciutadella, el primer parc científic de Barcelona

L'umbracle del Parc de la Ciutadella, al tombant del XX

Benito Oliver Rodés (AFCEC)

De ciutadella militar a parc de ciència

Després de l’enderroc de les muralles (1854), un dels principals actes d’afirmació col·lectiva (amb totes les reserves) de Barcelona a favor d’un futur obert al món i de recuperació d’espai polític va ser la supressió d’un altre dels elements que constrenyien la ciutat: la ciutadella militar del segle XVIII. La proposta de l’Exposició Universal de 1888 volia convertir aquell espai en el primer parc públic de la ciutat i en el lloc de trobada de la ciència, el coneixement i la tecnologia que imperava en aquell segle XIX i que començava a calar entre totes les capes de la població com a senyal de modernitat.

Josep Fontserè el va dissenyar inspirant-se en la disposició urbanística del Jardin des Plantes de París, on als laterals de l’antic Jardin Royal es disposen els museus d’història natural; el mateix model que també va ser utilitzat per Pierre Charles L'Enfant en el disseny del National Mall de Washington, els laterals del qual acullen avui deu museus de la Smithsonian Institution.

Barcelona era una ciutat que estava molt necessitada d’obrir-se al món i demostrar el seu potencial econòmic i industrial, i l’Exposició representava una gran oportunitat, encara que va tenir els seus detractors, com els encapçalats per Valentí Almirall, que no només pensaven que no es podia suportar una despesa com la que generava l’Exposició sinó que la societat, l’economia i la industria espanyoles no estaven a l’alçada dels països europeus i d’Estats Units. Però l’enderroc de les muralles (1854), el Pla Cerdà (1860) i la futura annexió dels municipis del Pla (1897) oferien a la ciutat la capacitat de créixer i desenvolupar-se i l’Exposició era un primer pas.

A l’escala de Barcelona i del que era possible a la fi del segle XIX, la ciutat, amb l’alcalde Rius i Taulet al capdavant, va expressar amb contundència la seva aposta per la modernitat seguint els millors models d’aleshores. En aquesta primera gran obra pública, Barcelona expressava la vocació d’esdevenir la capital de progrés com ho va ser fins el segle XVII, amb una economia basada en el comerç, la indústria, la ciència, la creació i la innovació.

L'Exposició Universal de 1888 es va celebrar a la ciutat de Barcelona entre el 8 d'abril i el 9 de desembre d’aquell any.  La preparació de l'Exposició va tenir un desenvolupament força accidentat, que va fer que en el moment d'obrir les portes la majoria dels edificis encara estiguessin en construcció. Tot i que la data d'obertura va ser el 8 d'abril, ja suposava un endarreriment respecte la data prevista inicialment, el 15 de setembre de 1887. La data de la inauguració oficial, però, va ser el 20 de maig i va comptar amb la presència del rei Alfons XIII, que tenia dos anys, la seva mare, la reina regent Maria Cristina, el president del Consell de Ministres, Práxedes Mateo Sagasta, i l'alcalde la ciutat, Rius i Taulet.

L'Exposició va rebre més de 400.000 visitants procedents d’arreu del món, que durant els dies que va durar l'esdeveniment van omplir els diferents palaus que la van acollir. Ens centrarem, però, en el Parc de la Ciutadella. El Parc va acollir el primer museu públic de Catalunya, el Museu Martorell, que aleshores incloïa seccions d’arqueologia (després traslladada al Palau de Belles Arts de Montjuïc), zoologia (traslladada i convertida en Museu de Zootècnia: Pavelló de Construccions Navals de la Secció Marítima de la Exposició Universal, 1899; Castell dels Tres Dragons, 1920; Museu Blau, 2010), botànica, geologia i paleontologia, tot provinent de col·leccions privades.

El menhir (a dalt) i el dolmen (a baix) de la Ciutadella, cap el 1910

Josep Maria Co i de Triola (AFCEC)

El parc geològic de la Ciutadella (ca. 1915), davant del

Museu Martorell, amb l'umbracle al fons

El Museu Martorell (reobert recentment) encara conserva la col·lecció geològica i la plaça que s'obre davant de l'edifici exposa un conjunt de pedres de diversos orígens, que són les restes d'una mostra que en el seu moment va ser molt més gran i que incloïa un dolmen i un menhir procedents de Capmany (Alt Empordà). Tots dos megàlits, que podeu veure a les fotos superiors en el seu primer emplaçament al parc, van ser descrits per primera vegada l'any 1894 per Ll. M. Vidal en un article sobre els monuments megalítics de Catalunya. Avui estan situats en el porxo d'entrada del Museu d'Arqueologia de Catalunya a Barcelona.

Visita d'uns capellans al Museu Zoològic del Castell dels Tres Dragons (c. 1920)

Josep Maria Co i de Triola (AFCEC)

El Parc es va guarnir amb nombroses espècies vegetals i s’hi van instal·lar diversos equipaments culturals de caràcter científic, a més de l’esmentat Museu Martorell: l'hivernacle, avui sense ús i en procés de restauració; l'umbracle, restaurat i potser un dels racons més encisadors; el parc zoològic, obra de Francesc Darder a partir de la col·lecció del Jardí Zoològic de Lluís Martí Codolar, a la Granja Vella d’Horta; el parc meteorològic (Josep Ricart, 1884), del quan només hi ha la columna, just a sota de l’umbracle; una rèplica de les muntanyes de Montserrat, dins del zoològic; diverses escultures, estàtues de naturalistes il·lustres...

Les muntanyes de Montserrat del Parc de la Ciutadella (c. 1900)

Frederic Bordas Altarriba (AFCEC)

 La columna meteorològica

en el seu estat original

El mamut del Parc de la Ciutadella (c. 1920)

Josep Maria Co i de Triola (AFCEC)

També hi havia d’haver una col·lecció de rèpliques d’animals prehistòrics, dels quals el mamut en va ser el primer, i per ara l'únic, d’una sèrie de vuit o nou els models dels quals encara són al Museu de Geologia). El completaven un jardí botànic, un parc geològic i una font monumental amb la cascada, jocs d’aigua i sistemes de regatge innovadors, per als quals es va construir l’edifici de les Aigües (1874) del carrer Wellington, obra en la qual hi va participar un jove Gaudí, que es va encarregar de fer el càlcul estàtic de l'edifici i dels elements de suport. El terrat d'aquest edifici, ara biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, és una immensa bassa d’aigua que havia estat visitable i fins i tot navegable amb barques. Convertit en l’Asil del Parc (1896-1977), si aconseguies convèncer el vigilant podies pujar al dipòsit (habitat per peixos i aus) després de travessar aquelles sinistres naus plenes de llits metàl·lics arrenglerats com en una estampa immutable del segle XIX.

A dalt, nenes de l'asil del Parc en una barca en el dipòsit d'aigües de la cascada del Parc

Brangulí 1912-1915 (ANC)

A baix, el dipòsit a la dècada de 1980

A més de subministrar l’aigua de reg del Parc i de la cascada (que a la part de sota i a la galeria superior té unes grutes plenes d’estalactites, estalagmites i salts d’aigua, ara tancades al públic però que encara havíem visitat), el dipòsit també alimentava l’aquàrium que hi havia a la part alta de la font, ara buit però on encara es pot llegir el rètol que l’anunciava.

 L'aquari del Parc, segons la

publicitat de l'època

Entrada a les grutes de la cascada del Parc, c. 1910

Fernando Rus

Interior de les grutes de la cascada

del Parc, cap al 1900

A banda de molts altres edificis no relacionats amb la ciència dels quals no en parlarem perquè no és l’objectiu d’aquest apunt, però que es poden veure situats en el plànol, cal destacar per la seva rellevància científica, també en el carrer Wellington, el Laboratori Municipal (1887-1995), ànima de la recepció a Barcelona de les transformacions de la biologia i la sanitat en l’era pasteuriana, situat on ara es troba la Universitat Pompeu Fabra. I a l’actual passeig de Lluís Companys (aleshores Saló de Sant Joan) es van construir, davant per davant, el Palau de les Ciències i el Palau de Belles Arts (1888-1942), aquest davant del Castell dels Tres Dragons.

Com a curiositat poc esmentada, al costat de la supervivent capella de la ciutadella militar hi va haver durant l’Exposició el pavelló del fotògraf Audouard, un dels més prestigiosos de la Barcelona d’aquella època i que va ser escollit fotògraf oficial de l’Exposició.

1. Arc de Triomf 2. Saló de Sant Joan 3. Palau de Belles Arts 4. Palau de les Ciències 5. Palau de l’Agricultura 6. Residència Reial 7. Capella 8. Palau d’Arts Retrospectives 9. Casernes 10. Cascada 11. Dipòsit d’aigua 12. Hivernacle 13. Umbracle 14. Museu Martorell 15. Palau de la Indústria 16. Pavellons de les Colònies 17. Cafè restaurant 18. Llac 19. Església 20. Galeria de màquines 21. Fort de Don Carles 22. Pont de la Secció Marítima 23. Pavelló de Construccions Navals 24. Desembarcador 25. Laboratori municipal

El Parc de la Ciutadella, avui

La ciutat ha continuat expandint els seus equipaments científics i acadèmics al voltant de la Ciutadella. Està previst obrir el Parc cap a la Universitat Pompeu Fabra. A més a més, la construcció definitiva del pont ja iniciat entre el Parc de la Catalana de Gas i el Parc de la Ciutadella, per sobre de l’Estació de França i la ronda litoral, permetria la connexió per a vianants dels equipaments situats a l’altra banda de la ronda, i es recuperaria la configuració inicial del Parc en el temps de l’Exposició de 1888.

Que el Museu de Ciències Naturals i el Zoo de Barcelona (que potser caldria repensar) mantinguin avui el vincle amb el gran parc urbà de Barcelona que és la Ciutadella permet reconèixer i explicar les arrels i la identitat de tots els museus i institucions de ciències naturals catalans, com passa amb el Muséum National d’Histoire Naturelle de París i la Smithsonian Institution abans esmentat. Reforçar aquest vincle amb el que ha estat i és el seu entorn natural, i aprofundir encara més en les seves arrels, hauria de ser el camí fins a esdevenir Museu Nacional de Ciències Naturals de Catalunya. I no estaria gens malament que, a més de recuperar els espais avui malmesos o sense ús, l’antic Museu de Zoologia del Castell dels Tres Dragons recuperés la seva antiga funció i el Museu Blau tornés a la seva antiga ubicació perquè la Ciutadella sigui l’espai on s’expressen Darwin, Humboldt i Margalef confeccionant el vincle adequat que permeti unir aquella primera manera de fer ciència amb la més moderna i actual.

 Projecte de Josep Fontserè (1872)

 

Aquest article sobre el Parc de la Ciutadella i d'altres històries de la ciutat els podeu trobar al llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017).

[+]

Laura Valls Plana, “El Museo de Ciencias naturales de Barcelona (1882-1917): popularización de las ciencias naturales dentro y fuera del museo” [en línia]. Biblio 3W, Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales, vol. XV, núm. 918, 5 de abril de 2011. Barcelona: Universitat de Barcelona. <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-918.htm


En dos magnífics articles de Cristina Savall a El Periódico (6 de novembre de 2014 i 10 de gener de 2015) es fa ressò de l'abandonament en què es troben els Museus de Ciències Naturals del Parc de la Ciutadella i de quin serà el seu probable futur. El Museu Martorell, l'Hivernacle i el Castell del Tres Dragons es deterioren després que la part expositiva s'hagin traslladat al Museu Blau del Fòrum, tal i com explicàvem a l'article de més avall, en un exercici de tancar un museu per obrir-ne un altre, com deia Jordi Beulemans.