La història dels III Jocs Olímpics és el relat d’un despropòsit rere un altre. Van ser una paròdia esportiva, malgrat l’esforç dels esportistes. Un espectacle de barraca de fira, amb parada de monstres inclosa.
Inicialment, els Jocs s’havien de celebrar a Chicago, però el president Roosvelt va voler que se celebressin a Saint Louis aprofitant l’Exposició Mundial, la anomenada World's Fair. The Louisiana Purchase Exposition, amb la qual se celebrava el centenari de l’annexió de Lousiana a la Unió: originalment, s'anomena Luisiana la part central dels actuals Estats Units, entre els rius Mississipí Missouri, del golf de Mèxic fins al Canadà, en possessió de França i habitada majoritàriament indis nadius americans.
Inicialment, els Jocs s’havien de celebrar a Chicago, però el president Roosvelt va voler que se celebressin a Saint Louis aprofitant l’Exposició Mundial, la anomenada World's Fair. The Louisiana Purchase Exposition, amb la qual se celebrava el centenari de l’annexió de Lousiana a la Unió: originalment, s'anomena Luisiana la part central dels actuals Estats Units, entre els rius Mississipí Missouri, del golf de Mèxic fins al Canadà, en possessió de França i habitada majoritàriament indis nadius americans.
La política passava per sobre dels ideals olímpics i l’organització va demostrar ser més incompetent que la de París quatre anys enrere, celebrada també en el marc de l'Exposició Universal. Per tant, en l'espai central de l'exposició, amb activitats econòmiques, industrials i culturals, s'hi celebraven les competicions esportives formant part d'atraccions de tota mena, que incloïen, com veurem, zoològics animals i humans.
El gran Pike of the World's Fair, el passeig
central de les grans atraccions
St. Louis Public Library
Moltes de les proves no es van considerar olímpiques, sinó campionats esportius dins del marc de l’exposició, i en algunes només hi participaven atletes nord-americans. Molts esportistes van competir a títol individual sense equips verdaderament nacionals.
Centenars de milers de persones van fer cua a les mostres de l’exposició, mentre que poc més de 2.000 espectadors assistien a les proves d’atletisme, esport número u dels Jocs. Coubertin va jurar que mai més organitzaria uns Jocs Olímpics en el marc d’una exposició.
Les seqüeles de la Guerra de Secessió encara no s’havien esvaït i la discriminació racial era un fet. Els organitzadors recolzen un dels fets més vergonyosos de la història olímpica. Van muntar unes jornades paral·leles amb el nom d’Anthropology Days. Des de les primeres edicions de les exposicions universals nascudes a mitjan segle XIX i durant el primer terç del segle XX, aquestes grans fires del comerç i la indústria incloïen en els seus programes exhibicions colonials en forma de zoos humans que mostraven els costums dels grups ètnics de les colònies en recintes tancats com si fossin animals. Barcelona també va gaudir d'aquesta mena d'espectacles al Tibidabo, al Turó Park, a Montjuïc durant l'Exposició Internacional de 1929 i en altres espais de la ciutat com la Ronda Universitat o el Passeig de Gràcia (vegeu "Els zoos humans de Madrid a Barcelona").
Van portar fins a la ciutat de Saint Louis esportistes de diferents ètnies: cafres africans, indis sioux, patagons, siris, pigmeus, filipins, xinesos i turcs. La diversió consistia a observar de forma còmica aquests individus practicant alguns esports de blancs (en el document del final de l'apunt podeu veure el recull d'aquestes proves i més fotografies). El baró de Coubertin, informat de la crueltat del espectacle, va declarar que era una mascarada ultratjant, i va afegir una visió profètica: "Quan aquests negres, aquests indis, aquests orientals, aprenguin a córrer, a llançar, a saltar, deixaran els blancs per darrere d'ells". Una formidable intuïció por part del creador dels Jocs, que s'ha fet realitat amb els anys.
Per primera vegada, els organitzadors donen medalles d’or als vencedors, de plata als segons i de bronze als tercers. El gran vencedor dels Jocs, en una pista d'atletisme que feia 536,45 metres, i que ha estat la més llarga de la història dels jocs, va ser el nord-americà Charlie Archie Hahn amb tres medalles d’or en 60, 100 i 200 metres llisos. D'altra banda, el nord-americà George Poage acaba tercer en els 200 i 400 metros tanques, i es converteix en el primer atleta afroamericà en obtenir una medalla. El nord-americà Raymond Ewry, víctima de la poliomielitis a la seva infància, guanya, com ho havia fet a París quatre anys abans, tres títols olímpics: salt de llargada, d’alçada i triple, tots tres sense impuls, especialitats atlètiques que han deixat de practicar-se oficialment. El 1906, al jocs espuris d’Atenes, i el 1908, a Londres, tornarà a guanyar quatre ors més, aquest cop sense el triple salt sense impuls, que desapareixia del programa. Aquests jocs de 1906 van ser una aposta grega perquè se celebressin sempre a la capital atenenca cada dos anys alterns en el cicle olímpic. Tot i que en principi va rebre l'aprovació del comitè olímpics, només es va celebrar aquesta edició, que no compta en l'historial olímpic.
Raymond Ewry fent salt d'alçada sense
impuls a Saint Louis 1904
Cama de fusta de George Eyser
Les proves de natació també van tenir la seva peculiaritat: es van fer en un llac artificial. Les sortides es feien des d’un pantalà mòbil que oscil·lava quan els nadadors prenien impuls i els feia perdre l'estabilitat, o el pes dels vuit participants l'enfonsava, raó per la qual sovint sortien des de dins de l'aigua. Per primer cop es van diferenciar els estils lliure, braça i esquena, i les competicions es van fer en proves separades per estils.
Sortida de natació des d'un pantalà mòbil
Missouri History Museum
Però més que cap altra, la prova de marató de 1904 ha passat a la història com un dels esdeveniments més estrafolaris dels annals olímpics. Entre els inusuals competidors de la cursa hi havia Félix Carvajal, un carter cubà de 1,52 metres d’alçada, que va reunir els diners per viatjar a Saint Louis fent exhibicions atlètiques a l’Havana. Va agafar un vaixell cap als Estats Units i va arribar a Nova Orleans, on va perdre tots els seus diners en jocs d’atzar. Després de fer autoestop fins a Saint Louis, va arribar a la línia de sortida vestit amb unes pesades sabates de carrer, pantalons llargs, camisa de màniga llarga i boina. L'inici de la cursa es va endarrerir mentre Martin Sheridan, llançador de disc, tallava els pantalons de Carvajal a l'alçada dels genolls.
Félix Carvajal a la marató de Saint Louis (1904)
Chicago Historical Society
També van participar a l'esdeveniment els primers dos africans de pell negra que van competir en uns jocs: Len Tau i Jan Mashiani, dos zulus que estaven a Saint Louis com a part de l’exhibició de la Guerra Boer a l’Exposició Mundial. Un altre participant peculiar va ser el francès Albert Corey, un esquirol professional que es dedicava a esguerrar vagues, que havia arribat a Chicago el 1903 durant una vaga de carnissers i es va quedar perquè tenia molta feina en aquella ciutat.
D'esquerra a dreta, Len Tau i
Jan Mashiani de Sud-àfrica
Missouri History Museum
Entre els participants nord-americans hi havia Sam Mellor, John Lordon i Michael Spring, guanyadors de les maratons de Bòston el 1902, 1903 i 1904, respectivament; Thomas Hicks, segon a Bòston el 1904, i Arthur Newton, que havia acabat cinquè a París als Jocs de 1900.
Els organitzadors de la prova no sabien res sobre com preparar aquest esdeveniment. El recorregut incloïa set turons i transitava per carrers i camins de terra, polsegosos en els trams en què no va ploure, i plens de fang quan va començar a caure aigua; a més, s’hi va afegir la gran quantitat de fum que desprenien els automòbils en què es traslladaven els jutges, metges i periodistes que obrien la marxa de la cursa, i que feien irrespirable l’aire. S’hi va sumar al brutal recorregut de la prova el fet que es va córrer a la tarda, amb una temperatura de 32° graus. I si això no era prou, l'únic avituallament d'aigua disponible per als participants es trobava en un pou ubicat a 20 km de l’estadi.
Línia de sortida de la marató de Saint Louis (1904)
Library of Congress
Amb tots aquests obstacles en el camí, no resulta sorprenent que només 14 dels 32 participants arribessin a la meta. John Lordon, per exemple, va començar a vomitar després del quilòmetre 16 i va haver d'abandonar. Un altre nord-americà, William Garcia, va ser trobat inconscient al costat del camí. Sam Mellor, líder fins la meitat del recorregut, va abandonar després de 25 km. Mentrestant, Lentauw va perdre un temps valuós quan va ser perseguit per dos grans gossos fora del recorregut, a través d'un camp de blat. Tot i així, va aconseguir arribar novè. L’únic que semblava no estar afectat por totes aquestes catàstrofes era Félix Carvajal, que va parar unes quantes vegades per xerrar amb alguns espectadors sobre el desenvolupament de la cursa i practicar el seu anglès. Va apagar la seva set robant uns préssecs del cotxe oficial de la cursa i prenent pomes verdes d'un hort, que li van provocar mal de panxa i descomposició.
A l’estadi els espectadors no estaven al cas de totes les desventures dels participants, però els més entesos deurien suposar que alguna cosa passava perquè havien transcorregut ja tres hores sense que cap corredor hagués arribat. Finalment, després de 3 hores i 13 minuts, el nord-americà Fred Lorz va aparèixer, i va ser immediatament proclamat com a guanyador. Ja s'havia fotografiat amb Alice Roosevelt, la filla del president dels Estats Units (aquesta dada podria ser falsa perquè, sembla ser, Alice no estava a Saint Louis per aquelles dates), i estava a punt de ser premiat amb la medalla d’or quan es va descobrir que havia deixat de córrer en el quilòmetre 14 i va fer autoestop durant 18 km en automòbil i després va tornar a córrer novament. Lorz va admetre de seguida la seva broma, però els oficials de la Unió Atlètica Amateur no s'ho van prendre com una cosa divertida i el van suspendre de per vida. De totes maneres, va ser rehabilitat posteriorment i va poder guanyar la marató de Bòston el 1905.
Fred Lorz
El verdader guanyador de la marató olímpica de 1904 va ser Thomas Hicks, un anglès de naixement, treballador del metall a Massachusetts, que va fer 3h28’53”. Tanmateix, si s'haguessin aplicat les regles d'avui, hauria estat desqualificat. Quan a mitja cursa anava segon, Hicks es va veure líder quan Sam Mellor es desmaià. A 16 km de l'arribada, esgotat, Hicks va suplicar que el deixessin descansar, però els seus entrenadors no li ho van permetre, malgrat que portava un avantatge de 2,5 km. En canvi, li van administrar una dosi oral de sulfat d'estricnina amb brandi. També va ser banyat amb aigua que havia estat escalfada mantenint-la al costat de la caldera del automòbil que l'acompanyava.
Hicks es va veure obligat a reduir el ritme quan va haver d'afrontar la darrera i dura pujada de 3 km cap a l’estadi, però un parell de dosis més d'estricnina i brandi el van revifar el suficient com per guanyar la cursa amb un avantatge de sis minuts. No cal dir que una estona després Hicks estava en una espècie de sopor, adormit, astorat i embotat. Havia perdut gairebé cinc quilos aquella tarda i va anunciar en aquell mateix moment la seva retirada. Quan finalment es va recuperar, va dir al periodistes: "Prefereixo haver guanyat aquesta cursa que ser el president dels Estats Units".
Thomas Hicks a la marató de Saint Louis (1904)
Library of Congress
Els atletes que van patir durant la marató de 1904 potser van sentir una certa satisfacció quan es van assabentar que els jutges encarregats de vigilar el trajecte van patir ferides quan el cotxe en què viatjaven va haver de desviar-se bruscament per esquivar un dels corredors i va caure per un terraplè.
Una llicència poètica i esportiva, i tot plegat només una pinzellada d'uns temps en què els espais de les elits s'obrien a les masses i el nou oci de les classes popular oferia unes possibilitats de mercat que convertia en espectacle qualsevol activitat humana: l'esport abandonava els campus universitaris, els museus anatòmics abandonaven les facultats de medicina, la màgia es convertia en física recreativa... La modernitat naixia de la confusió i el món es convertia en un parc d'atraccions.
[Bibliografia]
Delsahut, Fabrice. "Los juegos antropológicos de Sanint-Louis" [en línia], a Revista Brasileira de Ciências do Esporte, vol. 33 núm. 4, Porto Alegre, octubre/desembre 2011.
Mercé Varela, Andrés. De Olympia a Munich. Barcelona: Planeta, 1972.
Sullivan, J. E. "Anthropology days at the stadium", a Spalding's Official Athletic Almanac, Special Olympic Number, New York: American Sports Publishing Co., vol. 18, núm. 217, p. 249-264, gener 1905.
Taylor, Alan. "Photos of the 1904 St. Louis World’s Fair". The Atlantic, 9 de setembre de 2019.
No et pots imaginar el que hem disfrutat aquesta entrada... Dic hem disfrutat, doncs l'he anat llegint aquí a casa, si més no els fragments més sucosos. Del millor que he llegit sobre els jocs olímpics.
ResponEliminaRamon, com me n'alegro d'haver estat motiu d'aquesta comunió humorística. No sé què seria de nosaltres sense riure.
EliminaEm penso que això és el més interessant que he llegit mai sobre un tema que no m'interessa gens com és ara els jocs olímpics... Però aquí es tracta d'antropologia i de curiositats de l'espècie...
ResponEliminaAixò de "A Negrito" cal reconèixer que arriba al cor.
No som massa els bloguistes actius a l'agost però estic content de què tu siguis un d'ells...!
Gràcies, Lluís. Al final, l'olimpisme és una activitat humana més, subjecte a l'interès que les activitats humanes ens proporcionen, ja sigui acceptat-les o menyspreant-les.
EliminaAra em feies pensar que l'antropòleg deu ser algú que havent deixat de creure en l'espècie humana lluita desesperadament per mirar d'entendre-la.
que interessant, els origens dels jocs olímpics encara sense gaire marketing! molt bo
ResponEliminaAris, si rasquem una mica, els jocs, igual que les escales de veïns, són plens de curiositats que fan més enllà de la façana.
EliminaBon dia, Enric:
ResponEliminaAixò de les mostres “antropològiques” amb excusa científica i fons racista eren molt típiques de les Exposicions Universals.
Per cert, tu quan corres també et dopes amb estricnina i brandi? Mira que eren salvatges, estricnina! Recorda al pobre ciclista Simpson rebentant per culpa de les amfetamines al Tour de France.
Salut!
Cert, Missatger, totes les exposicions universals de finals del XIX i principis del XX gaudeixen d'un currículum similar.
EliminaPel que fa al dopatge... A veure si aquesta setmana en parlo. Però per anar tirant: no hi ha ningú que no es dopi. És a dir, no hi ha ningú que no pregui complement i/o suplements per obtenir un millor rendiment físic.
En parlem aviat.
quan he vist la imatge del carvajal amb les mans a la cintura i els pantalons pel genoll, mentre et llegia, he vist lo disc del llançador martin sheridan tallant-li els camals "al vol". només després, quan dius que estaven tan ben tallats i et preguntes si era sastre, he pensat que no devia fer-ho al vol (hauria de ser un vol molt ras) i m'has fet imaginar-lo potser tallant-los a mà, com qui prepara l'artista just abans de sortir a escena. encara dubto com va anar... però em fa gràcia la foto, veient tan pinxo al corredor.
ResponEliminam'agrada molt la cama de fusta del george eyser. i la "profecia" del coubertin. me sorprèn l'articulació que té al fèmur. (t'imagines si les cames de carn i ossos també poguéssem doblegar-les així?)
t'imagino de reporter dels jocs olímpics que s'estan celebrant ara. segur que hi trobaries un munt d'anècdotes interessants que podrien semblar-mos "increïbles" però que també ara passen. potser si les expliquesses te dirien "sensacionalista"... però seria igualment "antropologia". (me fas pensar ara quantes coses despreciem etiquetant-les de sensacionalistes quan de fet estan tan plenes de detalls explicatius).
(del post anterior i dels que vaig llegir seguint lo teu enllaç... se'm fa molt estrany llegir/conèixer/escoltar/veure persones que viviu tant "l'esperit de superació", les ganes de marcar objectius, lo propòsit i la pràctica de fer-los (fent-vos) realitat. són pensaments i sensacions que jo no he viscut i que m'obliguen (com tants altres aspectes) a veure com de diferents podem arribar a ser les persones entre natros. precisament, vaig pensar que gairebé sento com "de races diferents" esta distinció entre "persones amb propòsits" i persones sense... vull dir que un aspecte tan poc "racial", "sexual", "nacional", "lingüístic", etc, un aspecte purament actitudinal, condiciona molt i fa que la vida sigue ben diferent, tant en lo caràcter com en les relacions amb els altres, la vida quotidiana, les activitats que fem o no fem, com les fem... cabòries. ja m'estic allargant massa i enredant).
impressionant lo vídeo d'aquell "apneista". llançar-se de cap al buit... sense posar les mans al davant... (no entenc encara com és que no li calia moure els peus per anar avall sota l'aigua... és que en estos forats del mar t'absorbix la força de la gravetat? no cal fer res per contrarestar aquell efecte del "flotar" que jo relaciono amb qualsevol espai del mar?)
ja paro (puf!)
bona nit, enric
iruna, et deixo per després. Torno i parlem :)
Eliminairuna, la història dels pantalons del Carvajal és ben estranya. Mai sabrem com van anar les coses, però es ben estranya la foto amb els pantalons ben arreglats si realment va ser una feina feta al moment. La cama de fusta no té una articul·lació en el fèmur; és només una grapa... però bé, resulta impactant.
EliminaEl que dius és cert. Si miréssim els jocs amb ulls d'antropòleg hi veuríem molts detalls. De fet, en tinc alguns apuntats i faré una petita crònica aquesta setmana vinent.
Sobre el teu comentari a com de diferents podem ser a l'hora de convertir la vida en una actitud, potser no ho som tant. Crec que la mirada no l'hem de posar els fets perquè només són anècdotes. Realitzar unes activitats o unes altres només té a veure amb el desenvolupament de determinades habilitats. I cadascú té les seves. Són habilitats que tenen a veure amb com ens percebem a nosaltres mateixos. Però, al final, tot es dirigeix cap a les mateixes necessitats. L'esperit de superació, per exemple, és un concepte que tots traginem i procurem desenvolupar a la nostra manera. Si jo corro no és per entretenir-me; és perquè corrent sóc capaç de desenvolupar unes habilitats descobertes per casualitat i que he procurat, dins de les meves possibilitats, dur-les el més lluny possible. Des del punt de vista professional, sóc un atleta mediocre, però a força de constància i d'usar correctament les meves habilitats, he aconseguit, per exemple, ser subcampió d'Espanya veterà d'aquatló. No és res especialment important, però sí que ho és el fet d'haver dut a bon port un desig. Aquest és esportiu, però podria ser acadèmic, laboral, familiar, social... És igual. Tots estem embarcats en propòsits similars que pretenen obtenir una petita satisfacció mentre som vius. Cal, això sí, tenir present que tot el que fem té la seva importància, i que aquesta importància no bé donada pel que fan o diuen els altres, sinó per saber veure la importància que tenen les coses que fa cadascú.
De tota manera, és un tema molt interessant i podríem estar parlant hores sobre l'actitud i el comportament, i aquestes diferències que, com dius, res tenen a veure amb pertànyer a un grup social o un altre.
El vídeo del apneista trobo que és fantàstic, no per la proesa (és la seva feina), sinó per com aconsegueix commoure'ns amb la teatralització: música, moviments, escenari... La immersió s'aconsegueix gràcies a pesos que du en el cos, si no no podria controlar la tendència a flotar.
Bona nit, iruna.
Ep, a aquestes olimpiades tant freaks jo s'hi que m'hi apuntaria fins i tot per a participar-hi activament!
ResponEliminaGalderich, com a cronistes ens posaríem les botes! Com a participants... prefereixo no pensar en el tracte que rebríem com a representants dels spaniards: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search?q=spaniards
EliminaNo tenia ni idea d'aquests jocs de Saint Louis ni de tota la "freakada" que se'n va derivar...
ResponEliminaParlis del que parlis, sempre és un gust llegir-te!
Sícoris, quantes cròniques ens té amagades la història...! I ja et pots imaginar com de gran és el plaer de saber que gaudeixes amb la lectura d'aquests apunts!
EliminaAhir vaig estar veient el Sícoris i la Ilerda estesa sobre el pla des del campanar de la Seu Vella.
Espero que gaudissis de la visita a la meva ciutat. Per a mi, una de les coses més belles que hi ha és el claustre de la Seu Vella i la contemplació de la ciutat des del campanar (tot i que Lleida, com tantes altres ciutats, ja tampoc és el que era... què hi farem?)
EliminaEl claustre de la Seu Vella és únic, per la localització i les vistes sobre Lleida a través de les finestres, que no té cap altre claustre.
EliminaPel que fa als canvis, em pregunto si calia destruir el barri del Canyeret. No hi havia cap altra solució? La trama urbana s'hauria de respectar i mirar de localitzar elements de la Cuirassa, la jueria de Lleida.
Medalla d'or periodística, Enric.
ResponEliminaA veure si a TDP o Eurosport et contracten, que els comentaristes són ****, em callo.
kalamar, aquesta medalla m'arriba amb l'olor del mar balear :)
EliminaJo estic seguint els comentaristes d'Eurosport: "entusiàstics" els de natació amb el Xavi Torres i Marcos Robledo :D
Els de ciclisme, triatló i atletisme de l'Antonio Álix són de jutjat de guàrdia, però saps, a l'Álix el conec de fa anys, de quan havíem coincidit fent triatló. Ell és així de "directe" i em fa riure.
Que consti que t'entenc perfectament :)
HOMBRE, HOMBRE, HOMBRE, DON MARCH, VAYA, VAYA, LAGARTO, LAGARTO.
ResponEliminaASÍ QUE UNO SE DEDICA A CRITICAR A LOS QUE GALLEGUEAMOS EN GALICIA ENTRE CENTOLLOS Y ALBARIÑOS POR EL MERO HECHO DE DARLE AL CIBERCAFÉ, Y USTED SE PUEDE PERMITIR EL LUJO DE MENEAR LOS DEDOS CON TODO UN BLOG DE COSAS RARAS QUE HACEN OLVIDAR LAS PENAS DEL BARCELONI-TA TRAS PERDER A SU PEPITO HUCHA. BANZAI DIGO YO Y SI HAY ALGO QUE CONTAR LE DIGO QUE NO TENGO BLOG NI GANAS QUE YA MENEO MIS DEDOS POR EL BLOG DE LOS BOGARDERI-TOS. BUENAS TENGA USTED, FANÁTICO CULÉ.
¡Hombre, don Banzai, usted por estos lares! Me alegro de verle por aquí escribiendo desde el cibercafé de su pazo. Poco fútbol va a ver por estas páginas, porque lo del deporte rey y el barcelonismo al que sacamos brillo en lo de Bogarde no es más que un trasunto de intereses de más empaque. Se agradece, con todo, la visita, y pásese usted con más asiduidad por aquí que le vamos a entretener el verano.
Elimina