L'esperit de l'humor jueu

L'escena de la cabina a Una nit a l'òpera (1935), dels germans Marx

Lubitsch, But Abbott, germans Marx, Billy Wilder, Jerry Lewis, Mel Brooks, Woody Allen, Gene Wilder, Peter Sellers, Kevin Kline, Walter Matthau, Marty Feldman, Bette Midler, Adam Sandler, Ben Stiller, Amy Schumer, Norah Ephron, Elaine May, Gilda Radner... La llista és més llarga: actors i directors de cinema jueus, tots ells relacionats amb l'humor i la comèdia. La nòmina seria immensa si abastéssim tots els gèneres. Segons un article que va publicar la revista Time el 1978, per aquell temps el 80% dels stand-up comedians o monologuistes de clubs de comèdia eren jueus.

Per què aquesta relació dels jueus amb l'humor i per extensió amb el món de la interpretació? Doncs segurament per la mateixa raó que trobem el món jueu relacionat amb la psicoanàlisi, o amb les noves formes d'expressió sorgides amb les avantguardes, amb la literatura i el teatre de l'absurd, amb Kafka (no exempt d'humor): la necessitat de buscar una resposta al sentit tràgic de la vida que, en el cas dels jueus ha estat marcat de manera significativa al llarg de la seva història; una llarga història que es remunta de forma continuada fins fa més de 3.000 anys. I ha estat a través de la literatura i del cinema que aquest humor s'ha fet popular fins a impregnar-se en la societat sense que en siguem conscients.

Per aproximar-se una mica més a l'empremta que la cultura jueva ha deixat a Occident i com la tradició interpretativa —relacionada amb el desdoblament de la personalitat i tan present als Estats Units des de finals del segle XIX—, ha viatjat des de les comunitats jueves de l'Europa de l'Est (fugint dels pogroms i la barbàrie), passant per Londres, a través del teatre ídix (jiddisch), feu un cop d'ull a l'article de The YIVO Encyclopedia of Jews in Eastern Europe, o a l'entrada de la Viquipèdia. I si no,  més recentment, tenim l'assaig de Jeremy Dauber El humor judío. Una historia seria (Acantilado, 2023).

Groucho Marx (2 d’octubre de 1890 - 19 d’agost de 1977)

Theodor Reik, psicoanalista austríac deixeble de Freud, va estudiar el fenomen i les seves característiques en l'assaig Psicoanálisis del humor judío (Jewish Wit, 1962). El defineix com un humor hiperbòlic, on el més gran enemic és el Jo: els jueus se'n riuen, sobretot, d'ells mateixos. Allen ens fa riure perquè és tràgic i ens obliga a enfrontar-nos a la imatge que ens retorna el mirall. Allen s'horroritza. D'altra banda, Groucho Marx converteix l'humor en llenguatge surrealista: una forma de venjança, que trasllada l'horror de la incomprensió als seus interlocutors.

Woody Allen (1 de desembre de 1935)

És difícil explicar per què un poble que ha viscut una tragèdia rere un altra fa de l'humor la paradoxa de la seva existència, i sense saber-ho hem assumit aquest humor que assoleix un grau superior quan és verbalitzat per un jueu: només Allen pot dir que quan sent música de Wagner més de mitja hora li vénen ganes d'envair Polònia (Misteriós assassinat a Manhattan). El vídeo següent mostra un divertit monòleg, The moose, que Woody Allen va interpretar a la BBC l'any 1965. L'humor té aquesta capacitat: narra la tràgica confrontació de dos elements culturals que la intel·ligència converteix en còmica (i en el cas de Allen la gràcia és que sigui jueu). El final del monòleg fa riure perquè ens han convocat a la rialla, però és també una lliçó: som el que algú ha decidit que hem de ser. La tragèdia de les víctimes és que no han triat ser-ho i res les salva de la mort.