Esport: fe i dopatge

Un dels temes més recurrents quan es parla d’esport (i dic “esport”, no pas futbol: les cròniques futbolístiques, professionals i no professionals, és el més semblant a la premsa rosa) és preguntar-se què s’amaga dins la farmaciola dels esportistes. I durant aquests dies en que s’estan celebrant els Jocs Olímpics de Londres 2012 televisions, diaris i espectadors van plens de sospites.

Deia Anquetil que el Tour de França no es guanya prenent aigua mineral. I jo afegeixo que ni el Tour ni una cursa popular. L’alimentació de qualsevol esportista que es dedica a la competició està modificada, i la seva dieta va acompanyada de complements i de suplements. Tots ens dopem des del moment que afegim alguna substància a les vitamines, els minerals, els hidrats de carboni, els lípids i els sucres que componen els nostres àpats i que regulen el nostre metabolisme.

Complements i suplements vitamínics i minerals, gelea, ginseng, aminoàcids, cafeïna, creatina, aigua de mar modificada, i una llarga llista de productes de farmàcia formen part de la nostra ingesta habitual. Entrenaments en alçada, cambres hiperbàriques i altres mètodes d’oxigenoteràpia s’utilitzen per modificar l’hematòcrit de la sang. Existeix una cultura de la medicina esportiva que va des dels especialistes que controlen el rendiment dels esportistes professionals fins a les revistes per a aficionats a l’esport de competició.

Què és el dopatge, doncs? Prendre substàncies o utilitzar mètodes que estan prohibits perquè formen part d’una llista arbitrària, en què s’afegeixen productes i s’eliminen segons uns criteris també arbitraris. Per exemple, la cafeïna.

La raó general per prohibir un producte o un mètode és que es posa en perill la vida de l’atleta. Per aquesta raó a França el dopatge forma part del codi penal i no de l’ètica esportiva, com a la resta de països: a França et deté un gendarme; a la resta del món et sanciona un funcionari esportiu. A no ser, és clar, que trafiquis amb substàncies prohibides. Però això és un altre tema.

Hi ha molta hipocresia, i d’això em lamento. De la hipocresia i dels estats d’opinió: tothom opina sense saber-ne res (en el futbol, per exemple, tothom porta un entrenador dins; per això es ven tant la premsa esportiva); tothom critica el dopatge, però quan un ciclista està pujant un port hors catégorie al límit de l’esforç i del patiment, després de 200 km d’etapa, sens dispara l’adrenalina i ens surt de la gola un “¡muérete ahí!”.

El dopatge, com qualsevol altra pràctica alimentada per la indústria en general, i per la farmacèutica en particular, és un negoci. Hi ha molts diners i molta tecnologia invertits. Això vol dir que els esportistes (o els clubs, o els estats) amb més capacitat econòmica tenen a l’abast millors productes i més difícils de detectar; sobretot si és un producte nou que encara no està inclòs entre els medicaments prohibits. Un dels problemes de la detecció és que sovint només trobes allò que busques. Els esportistes amb menys recursos o amb un aparell administratiu més feble acostumen a ser caçats. I els esportistes amateurs, que no passen cap mena de control i que compren els productes per Internet, estan deixats de la mà de Déu.

Sí? Deixats de la mà de Déu? I el dopatge diví?

Em fa molta gràcia quan veig esportistes d’elit, que duen a sobre anys d’entrenament, amb una preparació específica i “científica”, amb tot calculat fins el mil·límetre, que abans i després d’una competició s’encomanen a Déu: preguen, se senyen, apleguen les mans, miren al cel, assenyalen, s’agenollen sobre el terreny; demanen i donen gràcies als deus perquè els siguin propicis.

Per què Déu no és a les llistes de substàncies prohibides? És clar... perquè és insubstancial! Forma part del dopatge mental. Però si es descobrís (si és que no existeix) una substància (o un mètode com la hipnosi) que modifiqués l’estat de la ment amb la mateixa eficàcia que les creences, es prohibiria?

No, no es prohibiria perquè el rentat de cervell forma part de l’esport, sobretot quan estàs representat per una bandera i un estat que subvenciona amb impostos públics les beques que permeten dedicar-se a l’esport de forma professional i que permeten, és clar, aquesta representativitat simbolitzada per una bandera.

I ja que hi som, baixem arran de terra. Jo no sé quina mena de discurs residual alimenta la força atàvica que porta a esforçar-se als esportistes d’altres països fins a nivells inimaginables (en els països de l’Est: la fèrria disciplina simbolitzada pels líders polítics i les oligarquies). Sí que assistim al discurs, a l’esperit de l’aficionat espanyol, que continua argumentant l’èxit gràcies a elements testiculars o racials, com si fóssim aguerrits ibers defensant-nos de l’invasor romà, o una Agustina d’Aragó lluitant contra el francès. Curiosament, dos símbols de cultura.

Si es pogués mesurar el grau de fe i nacionalisme, segurament trobaríem que la humanitat sobrepassa  els nivells acceptables perquè no perilli la salut pròpia i la aliena.

I mentrestant, aquí estem. Ni defenso ni demonitzo el dopatge. No sé quina és la solució. Sóc esportista [era] i competeixo gairebé cada cap de setmana, corrent, nedant, en bicicleta, o tot junt. Em represento a mi mateix (i al meu club, que per això em paga la roba i la llicència), però no tinc la pressió ni de Déu ni de cap funcionari. Això sí: menjo de tot el que se’m posa bé. I ara us deixo, que em tanquen la farmàcia.

*

PS: Al contrari del que s'acostuma a pensar, el dopatge no et fa córrer més, ni et fa més fort, ni et fa millor esportista. El dopatge et permet recuperar-te abans d'un esforç, retardar la fatiga, augmentar l'aportació d'oxigen a la sang, augmentar el volum dels teixits musculars... Permet, en definitiva, millorar les condicions metabòliques naturals i accelerar alguns processos. Però tant si es prenen substàncies dopants com si no, la millora física només s'obté entrenant i, com a molt, els complements i els suplements et permetran entrenar més. Ens podem encomanar a la farmaciola, als deus o a la pàtria, però els miracles no existeixen. Només l'atleta sap què és l'esforç, la disciplina, l'esperit de superació... I els enemics i els rivals que l'espectador veu des de fora són per a l'esportista els seus companys, sense els quals el seu treball no tindria cap sentit.