Post mortem: de morts, nines i fàbriques

Xemeneia i patí de la fàbrica Lehmann

Els apunts en què parlo de vestigis materials de Barcelona que no són a la vista del públic i que volen, alhora, rescatar vestigis de la memòria particular i col·lectiva acostumen a ser premeditats. Aquest Retrats postmortem d’avui, no. L’apunt ha estat bastit per la casualitat. És probable que l’atzar no existeixi i que siguem nosaltres qui, inconscientment, dirigim les passes per camins que la raó ignora però que existeixen prèviament en el nostre cervell.

Retrats postmortem és el títol d’una col·lecció fotogràfica de Daniel Amorós que es va exposar fa uns anys a la Casa Golferichs. Deu fotografies en què l’autor, des de la seva experiència personal amb la mort, ens presentava allò que queda en la nostra memòria després d’haver vist la mort de cara, la marca del moment final; la màscara. Amorós recreava la tradició dels retrats post mortem que tan habituals van ser a finals del segle XIX i a principis del XX. En un intent de retenir la darrera imatge de l’ésser estimat, se’l fotografiava com si fos viu entre els vius; i sorprenen especialment les imatges de nadons i infants abraçats per les seves mares com si fos una nina i que serà l'únic testimoni de l'existència d'aquella criatura. Des del primer moment, una de les funcions de la fotografia va ser retenir el temps, immortalitzar-lo per mantenir la vida; però sovint el resultat, amb el pas dels anys, acaba fossilitzant aquell instant, i el retrat d’un viu no s’acaba diferenciant gaire del retrat d’un mort. Daniel Amorós, però, ho va fer amb vius que recreaven la mort.

La sala Francesc Català-Roca on es va fer l'exposició era un petit espai, un lloc de mals endreços, on hi convivien una taula d’oficina, uns prestatges atapeïts de llibres, un laboratori de revelatge de fotografia, trastos diversos i una taula que es menjava literalment la zona de deambulació i que semblava esperar que hi disseccionin un cadàver.

Un dels retrats de Daniel Amorós

En poca estona va estar tot vist i l’indret, una mena de morgue improvisada, no convidava a quedar-s'hi. Fora, al carrer, ja es feia fosc i sobrava temps per passejar i pair les imatges. Just a sobre de Viladomat amb Gran Via, on hi ha la Casa Golferichs, on es feia l'exposició, s’hi emplaça el solar de l’antic convent les Germanetes de la Caritat; un espai entre jardí conquerit i erm on de nit hi pul·lulen ànimes conventuals i esperits que no tenen on caure morts. I ja a Consell de Cent, caminats escassos tres-cents metres de l’Eixample dels meus avis, s’hi obre un carreró encara empedrat amb velles llambordes, que s’endinsa en el cor de l'illa, entre Viladomat i Comte Borrell. Al voltant del pati central, les restes d’una antiga fàbrica fan d’alberg d'artesans,  dissenyadors, llibreters i tallers que li donen al recinte una nova vida. A l'horabaixa, el temps hi sembla aturat com en les antigues fotografies. Vells locals, escales i passadissos són vigilats per una vella xemeneia fabril.

No era el primer cop que passava per aquest indret, però la primera referència infantil se m'havia esborrat de la memòria i els anys de joventut no li van voler donar importància a la vella relíquia industrial. Aquest espai ha patit diversos usos al llarg de la història, amb la presència de tallers de tota mena, però en les darreries del segle XX se n'havia perdut la pista del passat.  L’any 1997 es va endegar el projecte “Ciutat i Fàbrica, un recorregut pel patrimoni industrial de Barcelona”, que va desembocar en una exposició organitzada l’any 1998 pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, i en un llibre: Barcelona, ciutat de fàbriques (Nau Ivanow, 2000), on per primer cop es rescatava de l'oblit la fàbrica que els Lehmann hi van fer construir per fabricar-hi nines de porcellana i joguines de llauna.

Ara, l'editorial Comanegra, que té la seu precisament en un dels locals de la fàbrica, ha editat el llibre La fàbrica Lehmann, escrit per Dory Sontheimer (Barcelona, 1946), néta dels antics propietaris, jueus que van haver de fugir de l'Alemanya nazi,  i autora de Les set caixes i La vuitena caixa; Mercè Tatjer (Barcelona, 1942), professora de la Universitat de Barcelona especialista en història industrial; Pere Capellà Simó (Palma, 1981), doctor en Història de l'Art; Susana Sánchez Suárez (Barcelona, 1950), historiadora; i María-Luisa Camarero Roca (Valls, 1951), bibliotecària i autora d'una base de dades sobre la història de la nina a Catalunya i a Espanya.

Taller de muntatge de la fàbrica de nines Lehmann

Josep Brangulí, 1914 (ANC)

Dory Sontheimer conserva una d'aquelles nines que l'antiga fàbrica de la seva família produïa per a Éden-Bébé. Els veïns més vells del barri encara recorden haver sentit parlar de les nines de porcellana i les joguines de llauna; i quan vaig visitar la fàbrica aquella nit d'ànimes post mortem, els records infantils es van tornar a fer clars i vaig recuperar de l'oblit, com en una fotografia, aquells dies en qué passejava amb la meva àvia per l'Eixample i cada cop que passàvem pel passatge que du a la fàbrica Lehmann em repetia que allà el meu avi –que, quatre carrers més amunt, tenia la fàbrica de teixits on durant la guerra civil va fabricar roba per a l'exèrcit republicà mentre Lehmann fabricava plats i coberts per al mateix client– hi havia comprat la nina de porcellana de la meva mare. Vaig fer còmplice la Dory d'aquesta connexió, i vam xerrar i rebuscar per si en el seu llegat hi sortia el meu avi. Però no en vam treure cap fruit.

El carreró d'entrada (o de sortida)

Jordi Gual

No crec en fantasmes ni em fan por els morts. Cal témer els vius, que deia en Sisa en el “Cabaret galàctic”. Però venia de veure retrats de morts i les nines de porcellana em miraven hieràtiques amb aquells ulls de vidre inquietants. Aquell passadís, com un forat de cuc, m’havia dut al passat més de cent anys enrere. Ja era negra nit. El pati, les escales i els passadissos eren foscos i no tinc gaire clar si les nines de porcellana dormen de dia o de nit. Vaig enfilar pel carreró pensant què fa més por, si anar cap a la foscor o deixar-la a la teva esquena.

Font: Lluís Bosch, Mil demonios