Biblioteques per dins [24]: la biblioteca de la fi del món

Els quatre genets de l'Apocalipsi (1498),

d'Albrecht Dürer

Amb l’anunci de la fi del món (que es pronostica i s’ajorna des que els humans vam aprendre a comptar i a fer calendaris) del 12 de desembre de 2012, més d’un deu haver fet la maleta amb la muda, el necesser i aquell llibre que tantes vegades ha pensat endur-se a una illa deserta. Pocs dies després algú, a prop de casa, va convertir les escombraries en biblioteca davant la urgència de desfer-se d’allò que li era sobrer: 12 llibres (un nombre prou simbòlic), la majoria anotats per l’antic propietari, que vaig adoptar perquè encaixen perfectament en la meva biblioteca, tant per formació com per afició. Per ordre alfabètic d’autor:

• Alexander, Tamar; Romero, Elena. Érase una vez... Maimónides. Cuentos tradicionales hebreos. Antología (Córdoba: El Almendro, 2003)
• Arendt, Hannah. Eichmann en Jerusalén (Barcelona: DeBolsillo, 2006)
• Azara, Pedro. Castillos en el aire. Mito y arquitectura en Occidente (Barcelona: Gustavo Gili, 2005 [El bloc de Pedro Azara, Tocho T8, i Bereshit són seguidors mutus]
• Bau, Joseph. El pintor de Cracovia (Barcelona: Ediciones B, 2008)
• Baudelaire, Charles. Edgar Allan Poe (Madrid: Visor, 1988)
• Gonzalo Maeso, David. El legado del judaísmo español (Madrid: Trotta, 2001)
• Hofstätter, Hans H. Audrey Beardsley (Barcelona: Labor, 1980). Amb 142 il·lustracions [Amb exlibris i signatura ilegible]
• Mestres, Albert. Història i tragèdia. A propòsit dels catalans jueus (Catarroja: Afers, 2007)
• Miralles, Roger; Sierra, Pau. Barcelona: arquitectura contemporània 1979-2008 Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007
• Monterroso, Augusto. La oveja negra y demás cuentos (Barcelona: Anagrama, 1991) [Comprat a Libros El Lorraine de l’avinguda Corrientes 1513, de Buenos Aires, amb una nota del propietari: “Segunda edición, la segunda vez (espero no perderlo de nuevo). BsAs, julio 1999”]
• Quinzio, Sergio. Radici ebraiche del moderno (Milano: Adelphi, 1997)
• Sòfocles. Tragèdies tebanes (Antígona, Èdip rei, Èdip a Colonos). Traducció: Carles Riba. Barcelona: Alpha/Edicions 62: 2009)

La meitat fan referència al judaisme, l’Holocaust o la llengua hebrea; la resta és prou heterogeni, però no hi ha cap mena de dubte que es tracta d’una biblioteca (perquè ho és) plena de contingut i que permet establir un vincle potent entre l’antic i el nou propietari. Si per al vell va arribar la fi del seu món (no faré psicoanàlisi però, per què els va llençar a les escombraries?), jo incorporo el seu esperit a la meva biblioteca que, com totes, és un món d’esperits.

Una biblioteca és un conjunt de llibres i el lloc on s’exposen o es guarden per a la seva conservació o el seu ús. Hi ha biblioteques públiques, privades, universitàries, escolars i personals; i durant molts anys, més que no pas el temps que fa que existeixen llibres i biblioteques, la literatura ha estat oral i la seva conservació ha estat virtual, és a dir, s’ha emmagatzemat a la memòria de rapsodes, aedes, recitadors i joglars.

Els contes populars han format part d’aquesta memòria fins el segle XIX, i ara encara la literatura oral, molt minvada, té el seu espai en el nucli familiar, a les biblioteques infantils proveïdes de contacontes i, per descomptat, en les cultures àgrafes o en les que s’expressen de forma tradicional, fora de la indústria i el comerç cultural, com els narradors (i mags, encantadors de serps, curanderos, acròbates i firaires de tota mena: tot alimenta la imaginació) que s’apleguen a la plaça de Jamà al-Fnà de Marraqueix, patrimoni immaterial de la humanitat; o la literatura memorística que va salvar de l’aïllament i de la bogeria a tants i tants condemnats a mort en els camps de concentració nazis, com en el cas de Ruth Klüger.

Sense entrar en si es llegeix molt o poc (si no som elitistes definint literatura, el nombre de lectors augmenta més que no pas ens pensem), les biblioteques que més abunden són les personals, i una ràpida mirada als pocs pams de lleixa que toquen per llar, segons les estadístiques, ens informarà dels costums lectors dels seus habitants (una biblioteca tampoc es mesura pel nombre de llibres: la Bíblia ha estat llibre únic durant segles i la biblioteca clandestina d’Auschwitz només tenia vuit volums).

Durant uns anys, a la dècada de 1970, quan feia de fotògraf vaig tenir pas franc a moltes llars i vaig poder comprovar per mi mateix el que se sospitava: els best-sellers de menjadors i sales d’estar eren El libro de la vida sexual, del doctor López Ibor; els llibres que les caixes regalaven per Sant Jordi i Nadal; la sèrie de novel·les romàntiques d’Angélica, d’Anne i Serge Golon; i una reserva sempre permanent de Corín Tellado, Agatha Christie, Marcial Lafuente Estefanía, Zane Grey... Una categoria diferent de llar era la que estava subscrita a Selecciones del Reader’s Digest o al Círculo de Lectores i que es proveïa, sobretot, de biografies i obres completes, sovint ben conservades amb el plàstic original. No s’hi val que algú digui que a casa seva la biblioteca estava ben proveïda: les estadístiques estan fetes de realitat i irrealitat a part iguals. I, al cap i a la fi, resulta que qui ven més llibres a tot l'estat és Carrefour.

Ara ja no sé què hi deu haver a les cases modernes, però veient que qui ven més són els futbolistes i els personatges mediàtics, els seus llibres deuen ser els que fan companyia als d'autoajuda (un cop arraconada la Bíblia), a Cinquanta ombres d'en Grey, als de Paulo Coelho, als d'Eduard Punset i als de Sebastià Serrano. Ah, i literatura escolar de lectura obligatòria a mig llegir o directament sense llegir. Però si hi ha un fet que crida l’atenció és quins llibres han deixat de formar part de les biblioteques personals. Només cal fer un cop d’ull a les parades de saldos del mercat de Sant Antoni, a les llibreries de vell, als drapaires o directament a les escombraries per adonar-se que la joventut dels 60 i dels 70 es van fer grans i van decidir deixar de fer la revolució i desprendre’s dels llibres de capçalera: Marx, Engels, Bakunin, Gramsci, Nin, El llibre vermell de Mao... acompanyats en alguns casos de llibres de psicoanàlisi, estructuralisme, generativisme, sexualitat i llops esteparis, segons el criteri.

Cada cert temps el món s’acaba en un lloc o un altre i les ruïnes en forma de llibres en són un testimoni.

La literatura beu directament d’aquesta destrucció i de la voluntat de reconstrucció. La literatura és aquest intent permanent de voler explicar el món (el propi, l’aliè, el compartit) a través de l’ordenació de la paraula. I no volia acabar aquest apunt sobre biblioteques i la fi del món sense esmentar el que va ser el meu llibre de l’any d'aquell 2012: La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de Waal (Barcelona: Quaderns Crema, 2012).

L’any anterior ja el vaig acabar amb una magnífica lectura sobre la fi del món, Yósik, el del viejo mercado de Vilnius, de Joseph Buloff (Madrid: Capitán Swing, 2011), que ja vaig comentar a Chagall, Yósik i l'extinció del món. Una novel·la que ens narra, des dels ulls d’un nen i entre l’absurd i el realisme màgic, els canvis que es van produir a l’Europa de l’Est entre les dues guerres mundials i la destrucció material d’un món a mans de la barbàrie. Res va tornar a ser igual.

A La llebre amb ulls d’ambre l’autor segueix el camí a la inversa. A partir d’unes figuretes japoneses de fusta i ivori (netsukes) heretades del seu oncle, l’autor ens porta de viatge per Odessa, Berlín, Viena, París i Londres al llarg de la història de la seva família, que és la història d’Europa, des de mitjans segle XIX, passant per Tòquio. És també la història de la fi d’un món, de la caiguda dels imperis, de la transformació de la societat, però també de la reconstrucció d’aquest món, que acaba amb el descobriment d’un mateix. Res es destrueix, sinó que tot es transforma i acaba formant part de nosaltres. És un viatge d’anada i tornada. És Literatura. Amb majúscules.