L'enginy de postguerra: microcotxes de Barcelona

No tinc cotxe. Tinc carnet, però fa temps vaig decidir no tenir-ne cap més després del darrer, fa prop de 20 anys. No m’agraden. No m’agrada conduir. De petit, em marejava. De gran, m’avorreix. Prefereixo anar assegut en un tren; llegint, pensant, endormiscat... Viatjant.

Però he estat nen, i entre les meves joguines hi havia cotxes. Eren això, una joguina, una més que servia per omplir de realitat el món que construíem amb les nostres mans; tan poc semblant a la realitat que ens envoltava com el fort del setè de cavalleria, els cow-boys i els indis, els thunderbirds de Guardianes del espacio o les novel·les de Jules Verne. En aquells primers anys de la dècada de 1960 el 600 tot just començava a ser un estri a l’abast dels treballadors (parlar de classes mitjanes seria una exageració quan tot just acabàvem de sortir de l’autarquia) i els cotxes que ens servien de referència eren els models americans del cinema i d’aquella televisió que començava a bategar.

De tota manera, tot i que el cotxe no era un desig trasplantat al cervell dels nens, sí que era un referent estètic com ho podien ser les naus espacials i els robots de llauna. Uns elements d’una altra realitat, que topaven amb els carros tirats per cavalls, com el de les escombraries o els que transportaven les lleteres de les vaqueries, i que encara es podien veure per Barcelona, o amb els microcotxes, com el Biscuter i la Isetta.

Aquell tros de llauna que era el Biscuter o la coqueta Isetta que s’obria per davant i que anomenàvem “ou” perquè tenia aquesta forma eren com cotxes de fireta. Dins d’aquells vehicles tenies la sensació de pujar als cavallitos, als autos de xoc o al circuit d’Indianàpolis de les atraccions del Tibidabo. Però malgrat això, en la memòria ens ha quedat una imatge màgica (el record ja ho té això: modifiquem la realitat i fem màgia) que conforma un ideal estètic que els tebeos es van encarregar de mantenir durant molts després que aquells cotxets desapareguessin dels carrers.

Biscuter circulant per la plaça de Catalunya, l'any 1960

Fotocollectie Anefo Reportage

El Biscuter i la Isetta van ser els dos darrers dels molts models de cotxe utilitari que durant la postguerra es van fabricar a Barcelona, no només per una qüestió pràctica sinó per una necessitat de mantenir viva una indústria que la Dictadura es va encarregar de destruir, a través de l’INI (Instituto Nacional de Industria) com a càstig a una ciutat que tenia el costum de rebel·lar-se massa sovint contra el poder establert per cabdills i il·luminats, l’últim cop durant la Guerra Civil.

Seria llarg explicar els inicis de la indústria automobilística a Barcelona, però des de l’aparició de la Hispano-Suíza i l’empresa Elizalde fins la creació de la SEAT a la Zona Franca i la construcció del primer 600, l’any 1957, Barcelona va viure una febre d’enginy. Després del cotxes a gasogen de la postguerra (no hi havia benzina degut a les restriccions) diversos tallers petits es van llançar a la producció dels anomenats microcotxes. Pels volts de 1950, aprofitant l’èxit recent en la fabricació de motocicletes i la disponibilitat de motors, els tallers i els fabricants de components es van llançar a l’aventura de fabricar vehicles de baix cost, que van tenir com a aparadors nacional i internacional la Fira de Mostres, aquell parc d’atraccions del comerç i el consum que va enlluernar durant anys a grans i petits.

Alguns no van anar gaire més enllà de ser un prototipus, i de la majoria se’n van produir poques unitats: els David, Kapi, Junior, Mymsa, Delfín o MTA. Cotxes de petita cilindrada que a nivell de mecànica eren poca cosa més que una moto amb carrosseria i que semblaven sortits més de la imaginació d’un dibuixant de tebeos (com en Josep Coll) que no pas d’un enginyer. L’ambició, però, malgrat les limitacions, va dur a la fabricació en cadena i els Biscuter i les Isetta van triomfar, tant és així que la Isetta va  acabar a mans de la BMW alemanya, que li fabricà un motor especial i el va elevar a la categoria del primer món.

Exposició de micocotxes a l'estand de David al

Saló de l'Automòbil de Barcelona 1952-1954

Arxiu David. Centelles Fotografia Industrial

Tot aquest món, que forma part de la memòria de vells i dels que comencem a seguir les seves passes rememorant el passat proper, el vam poder recuperar a l’exposició "L’enginy de postguerra: microcotxes de Barcelona", el 2013, a Espai Josep Bota que el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) ha rehabilitat a l’antiga fàbrica de la Fabra i Cots, a Sant Andreu. Va ser una gran ocasió per conèixer quina ha estat l’evolució d’aquesta indústria a la nostra ciutat i d’admirar els cotxes exposats gràcies als exemplars de la col·lecció de Claudi Roca.

Catàleg de cotxes EKO

Malgrat no tenir cotxe, vaig gaudir com un nen de l’exposició, i com un nen conservo en una vitrina la col·lecció sencera dels cotxes de joguina de l’EKO i els Micro Cars d’Anguplas; una barreja d’aquells petits utilitaris dels anys 50 i 60 amb els imponents mustangs, pontiacs, chevrolets, studebakers, plymouths i fords de les pel·lícules nord-americanes.

Jo no tinc cotxe, però aquell món ha conformat una estètica que arrossego, que arrosseguem, i una ètica que acompanya la pròpia conservació de la memòria i dels objectes que formen part de la cultura popular, igual que l’acompanya a l’admiració i la conservació de les obres d’art.

[+]

Si en lloc de a Barcelona estiguéssim a Madison, Georgia, als Estats Units, podríem visitar el The Bruce Weiner Microcar Museum. Feu un cop d’ull a la web de la col·lecció més gran del món de microcotxes.