El Raval de Jesús, el barri oblidat de 1714

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs,

de Nicolas de Fer, pintat a mà (1711)

Es distingeix Les cordeliers et faubourgs de Iesus 

(Els franciscans i el raval de Jesús)

De tots és sabut perquè ens ho han recordat fins l’extenuació els fastos (mot genuí, del llatí fastus, aplicat als dies ideals per fer negocis entre els romans –i el que no són romans–, i per tant dignes de ser recordats, si és possible amb un monument) del Tricentenari, que la victòria borbònica va comportar, entre d’altres alegries, la destrucció d’un terç del barri de la Ribera (un dels més bel·ligerants) per construir la Ciutadella militar. Les ruïnes del Born en són el monument d’aquests fastos dels dies nefastos.

Però segur que no sabeu que aquella darrera batussa del 1714 va fer desaparèixer un barri sencer de Barcelona: el Raval de Jesús.

Com ja sabem, no es podia construir fora muralles perquè qualsevol edificació es podia convertir en un indret on l’enemic es parapetés i quedés a cobert de les defenses de la ciutat. Tot i així, a la vora de rieres i torrents els hortolans hi feien coberts amb pedres, canyes i fang per guardar-hi les eines de les labors i jeure-hi a fer la migdiada. També s’hi escampaven, més o menys lluny, convents, monestirs i capelles que aplegaven camperols als camps dels voltants i podien acabar convertits en parròquies i viles, i els escarrassos en vilatans. Són els orígens dels municipis agregats a Barcelona entre 1897 i 1922 (Sarrià es va resistir tant com va poder).

D’altres comunitats religioses van acabar dins la ciutat quan es va construir el segon recinte de muralles (Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar...), o el tercer, el del Raval (Sant Pau del Camp, Valldonzella, Sant Llatzer...). Els més dissortats, però, aquells que no eren prou lluny per desentendre’s dels conflictes de la capital, van desaparèixer. Santa Eulàlia del Camp, per exemple, perquè els mosquits i la insalubritat enviava monges i capellans al canyet; i Santa Maria de Jesús perquè els borbons van aplicar la política de terra cremada i no van deixar pedra sobre pedra.

L’any 1427 es va fundar el convent franciscà de Santa Maria de Jesús, per iniciativa de Bertran Nicolau, que va testar a favor de l’orde, i del comte rei Alfons el Magnànim, que hi va posar diners públics. Es va bastir al costat del l’antiga via romana que aleshores sortia del Portal dels Orbs (després Portal de l’Àngel) de l’antiga muralla de Barcelona fins a Castrum Octavium (Sant Cugat del Vallès) pel Collserola. Aquest camí, que travessava perpendicularment el Pla entre la Riera d’en Malla (avui la rambla de Catalunya) i el Torrent de l’Olla (Pau Claris), va rebre el nom de Camí de Jesús fins que l’any 1827 es va inaugurar el que havia de ser el passeig de Gràcia.

Al voltant del convent es va anar formant un petit barri que va rebre el nom de Raval de Jesús, que a causa de la seva situació va patir tant els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Malgrat tot, el convent es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. El 1813, durant la Guerra del Francès, aquells murs maleïts va patir els efectes bèl·lics i va tornar a quedar destruït i ocupat fins el 28 de maig de 1814, data en què les tropes franceses abandonen definitivament la ciutat. Refet entre 1817 i 1818 i destruir de nou el 1823, es va decidir reedificant-lo mig quilòmetre més amunt, dins ja de la vila de Gràcia, amb el nom de Santa Maria de Jesús de Gràcia, en el petit carrer de Gràcia, i que va tenir un petit cementiri parroquial.

Santa Maria de Jesús de Gràcia, l'any 1935,

avui reformada després de l'incendi de 1936

A la dreta es veu el cinema Comèdia (1915-c. 1965)

AMDG

De 1817, precisament, és la primera notícia documentada de les festes de Gràcia, que se celebren en el raval de Jesús per la Mare de Déu d'Agost, raó per la qual el 2017 se'n celebrarà el segon centenari. Tradicionalment, l'origen de la festa se situa en els terrenys de Can Trilla. Can Trilla era una masia del segle XVII, situada a l'actual carrer Gran i antic camí de Jesús, però la primera documentació escrita és de l'any 1728, i ha arribat als nostres dies molt modificada. Hi té adossada una capella, del segle XVIII, que ocupa l'espai de l'antic celler. La planta noble era la residència dels propietaris i a la planta baixa hi vivien els masovers. L'any 1803 Marià Simó la va vendre a l'advocat barceloní Antoni Trilla, i a partir de 1825 es van començar a urbanitzar les terres del mas, i d'aquí naixeren els carrers de Santa Àgueda, Badia, Trilla, Serra, comte de Vilamur i la plaça Reina Amàlia, avui plaça Trilla. A començament del segle XX va ser habilitat com a escola, després va ser cinema i seu d'algunes entitats socials, i des de 1940 és la residència de les Germanes de Jesús Pacient.

Aquesta ressenya sobre les festes de Gràcia a Can Trilla el 15 d’agost de 1817 es troba en el llibre Muralles enllà, de la sèrie Visions Barcelonines 1760-1860, de l’historiador Francesc Curet (Barcelona: Editorial Dalmau i Jover, 1956). En l’esmentat escrit es comenta la notícia que a la Vila de Gràcia, amb motiu del dia de l’Assumpció de la Mare de Déu es va treure en processó la imatge de la Verge de la capella de Can Trilla i també que es va fer un àpat amb ball a la tarda. L’any següent, el 1818, hi ha un avís al Diari de Barcelona parlant que el dia 15 se celebrarà un ball a la veïna localitat de Gràcia, la qual cosa confirma el costum de fer festa a l’entorn del 15 d’agost.

El 14 d'agost de 1817, però, una notícia de premsa anuncia que se celebrarà un ofici religiós a la plaça del convent de Jesús i que hi haurà ball i "sortija", un joc d'habilitat en què s'havia d'encertar un anell penjat d'una cinta, tot corrent a cavall o a peu. Del ball se'n diu "como se acostumbra", que tant podria fer referència a festes anteriors a aquesta data, com a balls "segons el costum del país", és a dir, un tipus concret de ball tradicional. Així, doncs, aquesta primera festa va ser a Can Trilla o al convent de Jesús?

Durant la invasió napoleònica, la figura de la Mare de Déu que custodiaven els franciscans al convent de Jesús va ser traslladada, per seguretat, a la capella privada que disposava la masia de Can Trilla. L'any 1817 va tornar a la seva ubicació original, i l'acte va ser celebrat en un ambient festiu amb la participació de tots els habitants. És probable, doncs, que la festa fos per partida doble, començant a Can Trilla i acabant al Raval de Jesús amb els actes que anuncia la premsa.

El convent estava situat, aproximadament, a l'illa formada pels actuals carrers de Consell de Cent, Passeig de Gràcia, Aragó i Pau Claris. No en queda cap vestigi i, a banda de quatre cròniques escasses, tampoc hi havia cap il·lustració coneguda fins que des de Piscolabis Librorum ens van alertar que se subhastava un dibuix a tinta del segle XVIII, sobre paper verjurat, que reprodueix el frontis de l’antic convent de Jesús, i que reproduïm.

Frontis del Convent antic de Jesús, al segle XVIII

El conjunt el formaven l'església, el claustre amb les diverses dependències al seu voltant i una horta. Explica Lluís Permanyer a Biografia del Passeig de Gràcia que l'entrada principal estava orientada al Tibidabo i donava l'esquena a la ciutat. Però el que més destacava era el cementiri, que a més de l’ús monacal, es va fer servir per enterrar les víctimes de les epidèmies que van assotar la ciutat entre 1649 i 1652. Per aquest motiu era un antic costum barceloní anar passejant fins al convent de Jesús el dia de Tots Sants. Joan Amades explica que durant molts anys l’1 de novembre era el dia en què les castanyeres posaven les parades per primer cop. Ho feien totes juntes als voltants dels portals de l’Àngel i el de Don Carles. El primer era el pas obligat per anar al cementiri dels empestats, al costat del convent de Jesús; el segon, situat més o menys a l’actual avinguda d’Icària, era el camí per anar al que avui coneixem com cementiri del Poblenou.

Però a banda dels costums funeraris, el lloc atreia els barcelonins pel paisatge que oferien les hortes i la vegetació gràcies a l’abundant aigua. A més dels torrents que hem esmentat abans, Joan Amades menciona el Torrent dels Testaments dels Ases, que probablement era el camí del Pas dels Ases que en Pere Cowley ens explica a Pla de Barcelona; i des del segle XIV també hi baixava la Canonada Major que recollia les aigües que baixaven de Collserola i les dirigia a la ciutat.

Situació de la Font de Jesús sobre un fragment

de plànol de la primera meitat del segle XIX

A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria al convent i té un petit espai en la història de passeig de Gràcia. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830 apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els Jardins del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o El Prado Catalán, com ja vam explicar a En tren pels parcs de Barcelona. Lloc per anar a berenar, és en aquesta època que s’hi construeix un quiosc amb taules i bancs per prendre cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 a l’inici de la urbanització de l’Eixample.

El Raval de Jesús no té la sort de gaudir d’unes restes que recordin aquells barcelonins que vivien a cop d’aixada ni els empestats que eren enterrats al canyet. Els seus ossos sonen com a castanyoles sota els peus dels turistes que fan el badoc seguint la petja modernista.


Verdaguer i la Font de Jesús

En un poema datat el 2 d’octubre de 1900, aparegut per primer cop a Barcelonines (1925) i que Verdaguer havia projectat per al llibre Barcelona, evoca la Font (l’aigua de la qual és aliment de l’ànima i del cos) i es lamenta de la seva desaparició:

Al peu del Passeig de Gracia

entre un roure y una acàcia

rajava una fontanella

com la fusada d’un fus

com la fusada argentina

escumosa y cristal·lina

descabdellava ses aygues

la dolça Font de Jesús.

No hi havia aygua tan bona

en lo pla de Barcelona:

la mes dolça era pel llavi

de la terra ben dessús;

los bons lo canti hi omplian,

los sants a beure hi venian,

que era la flor de les aygues

la de la Font de Jesús.

Los rossinyols y les merles,

com qui desenfila perles,

hi esgranaven aquells himnes

que fan batre’l cor il·lús

la dolcíssima canturia

ressonava en la boscuria

de les aygues de Jesús.

Vora la Font hi lluhía

l’altar del Fill de María

que per alguns seus deixebles

era’l castell d’Emmaús,

hont derrera’l cortinatge

vora ses aygues divines

apareixia Jesús.

Mes ¡ay! Per aquell que hi vaja

ja és una font que no raja.

¿D’aquell néctar, oh canella,

per què a la terra no’n dus?

¿Oh! Font dolça, pura y cara

¿per què no vessas encara?

¿Que’s feu la cándida limfa

sagrada Font de Jesús?

Per lo camí com suara

molts cansats passan encara

y alguns qui cauen exànims,

y alguns que no s’alsan pus;

¡Ah! Jo só dels qui sedejan;

que mos ulls, oh Font, te vejan;

que’t pugan beure mos llavis,

aygua dolça de Jesus.

Aquest article i molts d'altres sobre la història de

Barcelona el podeu trobar en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

(Viena Edicions, 2019)

Cafès i tavernes: quan Barcelona era un mercat

El Bornet, de Ramon Martí i Alsina (1866), situat entre el passeig

del Born i el Pla d'en Llull. MNAC

La plaça major de Barcelona

Barcelona no té plaça major. Des que les muralles van ser enderrocades (1854) i la ciutat es va estendre per l’Eixample fins absorbir els municipis del Pla no ha tingut cap espai que es pugui considerar el fòrum ciutadà urbà. La plaça de Catalunya ho hauria pogut ser però mai hem sabut resoldre els espais que els baluards van deixar lliures al desaparèixer. Primer la muralla de Mar i després la Rambla (fins que ha estat conquerida pel turisme) han fet la funció tant de passeig com de lloc de trobada. La plaça de Sant Jaume, centre polític de la ciutat, no ho ha estat mai; el Mercadal (plaça de l'Àngel) no complia les condicions. Potser el lloc que més s'hi ha acostat ha estat la plaça Nova.

Però no sempre ha estat així. Fins que el barri de la Ribera va ser arrasat per Felip V per construir-hi la Ciutadella militar, la plaça del Born va ser la plaça Major de Barcelona. L’espai s’obria des de Santa Maria del Mar (amb Montcada exercint de carrer entre senyorial i comercial) fins a Flassaders, d’aquí fins a l'actual carrer del Comerç s’estrenyia i donava nom al carrer del Born al Pla d’en Llull, que es tornava a obrir a la plaça del Bornet (que queda sota el mercat del Born actual) i a continuació deixava pas al Pla d’en Llull (dins del Parc de la Ciutadella, on ara hi ha la placeta de darrere de l'Umbracle). El Pla d'en Llull era una gran plaça travessada pel Rec Comtal, que quedava davant del convent de Santa Clara (que estaria on avui hi ha la plaça del Parlament i l'institut Verdaguer i que va ser enderrocat el 1718 i traslladat al Tinell). El convent quedava protegit pel baluard del mateix nom, i el Portal de Sant Daniel (també conegut com de les Menoretes o del Born), les restes del qual van ser a la vista recentment durant unes obres del subsòl del Parc. En direcció a mar, entre els baluards de Llevant (al costat dret del Parlament) i el de Migdia (visible al costat de l'Estació de França), s'hi obria l'esplanada dels molins de vent, d'on partia el carrer Gran de la Ribera i la gran arbreda que, amb més de 400 arbres, es desplegava paral·lela a la muralla de Mar, entre l'Escorxador (a tocar del tram del Rec Comtal que anava a desembocar rere l'actual Parc) i la Peixateria, situada a l'actual carrer de l'Esparteria, i que substituïa la Pescateria Vella que estava antigament on avui hi ha el Fossar de les Moreres.

El barri de la Ribera durant el segle XVII i principis del XVIII,

abans de ser enderrocat per construir-hi la Ciutadella militar

Salvador Sanpere i Miquel (ICGC)

La plaça del Born, extensió urbana de la Vilanova de la Mar que creix, el segle XI, fora de les muralles romanes amb les quals comunicava a través de la Via de la Mar (actual Argenteria), era el centre neuràlgic de Barcelona, no només perquè s’hi desenvolupava l’activitat comercial, sinó perquè era on se celebraven les festes nobiliàries, les justes entre cavallers (el mot "born" fa referència precisament al lloc on es feien aquests combats), les corrides de braus, actes religiosos com el Corpus i festes populars com el Carnaval, un dels més importants d’Europa durant el segle XVII i XVIII.

El comerç

Al Born hi convergien els tres sectors econòmics de la ciutat: el comercial, l’industrial (alimentat pel Rec Comtal, que travessava les indústries tèxtils del barri de Sant Pere i pel Born anava a buscar el mar) i la marinera i portuària, que era l’activitat principal del barri de la Ribera que va desaparèixer sota el pic i la pala (eliminant, de pas, un nucli civil i polític conflictiu).

A banda del mercat diari, els tallers i els menestrals, el Born i el Bornet centralitzaven el comerç de l’adrogueria, potser el més important de la ciutat. Una adrogueria és el que nosaltres hem conegut com a “colmado” o botiga de queviures; i si bé el nom de l’activitat es va perdre fa temps, sí que hem fet servir fins fa poc el nom “adroguer” per referir-nos a l’amo del colmado: ca l’adroguer.

El Born Vell, de Ramon Martí i Alsina (1866). MNAC

A l’adrogueria s’hi venien tots els articles de primera necessitat, tant domèstics com menestrals (sabaters, tintorers, pintors, escudellers, fusters...), exceptuant aquells que pertanyien a altres gremis com el pa, la carn, el peix o el vi. S’hi venien productes vinguts d’arreu d’Europa, però també d’Amèrica, Àsia i Àfrica; allò que a Castella en deien ultramarinos ("de més enllà del mar"). S’hi venien drogues (matèries primeres d'ús industrial) i sabons, espècies, sal, tabac, cafè, fruits secs, xocolata, sucre i elaborats com confits, torrons, neules i melindros Els pastissers vindrien més tard). L’adrogueria era l’activitat que movia el comerç en una ciutat que, a l’inrevés del que sempre s’ha dit, era molt activa i era el motor que distribuïa per tot el món el productes fabricats a Catalunya de l’edat moderna.

Al comerç habitual s’hi afegien els serveis necessaris per als mercaders que hi treballaven i per als que transitaven fent negocis d’una ciutat a una altra. El Born era lloc de fondes i hostals on s’hi menjava i dormia. Tavernes (regentades habitualment per italians), que podien despatxar vi i oli, però no podien oferir menjars cuinats, exceptuant sardines i plats semblants. Hi havia triquets, que eren espais públics de joc, instal·lats normalment en horts, on s’hi jugava a pilota (el jeu de paume francès, un precedent del tennis), a l’argolla o pala mall (una mena de croquet), a cartes, a daus, a billar... I del segle XVII són els primers establiments que van començar a servir begudes fredes, que serien el precedent de les granges de refrescos, gelats i orxates que es posarien de moda a Barcelona entre el XVIII i el XIX.

El Born bullia. Barcelona bullia. I bullia l’aigua per infusionar el cafè.

Plànol del barri de la Ribera (1715), que presenta la zona enderrocada

per construir la Ciutadella i la part conservada (color rosa).

El mercat i el jaciment ocupen el centre. AMCB

Cafès i tavernes

El costum de prendre cafè s’inicia a La Meca, passa al Caire i els turcs el porten a Constantinopla, on l’any 1554, durant el regnat de Solimà, s’obre el primer establiment, freqüentat per intel·lectuals (costum que es perpetuarà fins el segle XIX). Però no serà fins el segle XVII que arriba a Europa. De la mà de comerciants venecians, a Venècia s’obre el primer cafè l’any 1645. I si fem cas a la història, després vindran Londres (1652), Marsella (1659), Àmsterdam (1663), París (1675) i Viena (1683), sempre a través de comerciants turcs o jueus.

Segons explica Paco Villar a La ciutat dels cafès (La Campana, 2009) el primer cafè de Barcelona l’instal·la l’italià Andrea Caponata l’any 1750, al costat del Teatre de la Santa Creu (avui Teatre Principal) a la Rambla (2), i té l’honor de ser el primer de la Península ibèrica i d’Espanya. Abans que Paco Villar no comencés a regirar hemeroteques, la primera cafeteria barcelonina estava datada el 1786, que és l’any que encara dona l’Enciclopèdia Catalana.

Sembla estrany, però, que entre el primer establiment venecià i el primer de Barcelona passin cent anys. No té cap sentit estant lligat el comerç de la ciutat, com ho ha estat durant segles, a la Mediterrània.

Ha fet falta anar més enllà de les hemeroteques i treure-li la pols als arxius notarials de la ciutat per descobrir que Barcelona era una població ordenada que recorria als notaris per deixar constància de qualsevol activitat testamentària i comercial. Ens ho explica Albert Garcia Espuche a Barcelona 1700 (Barcelona, 2010). Una obra que és el resultat de dècades d’investigació en els arxius i que ens proporciona una detallada descripció de la Barcelona del set-cents; del comerç, dels costums i de la urbanització d’una ciutat que no era l’urbs en decadència que sempre ens han pintat, sinó una ciutat activa que patia periòdicament els resultats dels conflictes bèl·lics internacionals, però dels quals se’n refeia amb eficàcia i diligència fins que els borbons la van emmanillar.

I entre moltes altres coses, Garcia Espuche (3), autor també de la magna obra La ciutat del Born (Barcelona, 2009), i ànima del projecte arqueològic i històric del Born, ens fa veure que al límit del barri de la Ribera arrasat, just a sota de la plaça del Born, als quatre cantons d’Esparteria i Vidrieria, hi ha trobat constància del primer cafè barceloní, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagués hagut d’altres abans:

“El 1710 en funcionava un al carrer de l’Esparteria, cantonada amb el de la Vidrieria, portat pel negociant de Pavia Josep Farrer. Les portes que donaven al carrer estaven protegides amb ventalles de tela, i el reclam es feia amb una ensenya de fusta amb el nom Cafè. Ningú no podia dubtar sobre quin era el producte que s’hi consumia. Dins del local, els clients disposaven de tres taules de fusta amb tapets de baieta, tres bancs de respatllera i set tamborets.” (4)

Podem comprovar com de minuciosa és la descripció fins i tot de l’interior de l’establiment gràcies a les actes notarials que han quedat enregistrades després de les transaccions comercial al cas.

Els quatre cantons vistos des del carrer Esparteria.

Probablement, el Cafè de Josep Farrer va ser

al xamfrà de la dreta, creuat Vidrieria

© Google Maps

Aiguardent i bacallà

La Història de les gran dades, de fronteres i polítiques internacionals és enganyosa i carregosa (em poso a la pell d’un estudiant de secundària); ens diu poc de quina és la realitat més enllà dels despatxos i les cancelleries: la vida es desenvolupava dia a dia a les places, als carrers i als mercats; a les tavernes i als cafès. Si ens preguntem per què comerciants italians s’establien a Barcelona per regentar aquests negocis o per què el perruquers barcelonins eren francesos, podrem construir una història que ens explicarà l’origen d’aquest entramat urbà i humà que és Barcelona, per què ha estat i és una ciutat de mercaders, quines aliances establia amb els països estrangers... I veurem com el joc de forces del set-cents que decantava Catalunya cap els austriacistes i que acabaria, el 1714, claudicant davant del Borbó tenia a veure amb la fabricació i el comerç de l’aiguardent català que anglesos i holandesos no podien comprar a l'enemic: França. La lluita política reduïda a una baralla de taverna, que tenia el bacallà com a producte de transacció comercial: els vaixells britànics portaven el bacallà salat des de les costes de Terranova i tornaven a Anglaterra amb les bodegues carregades d'aiguardent fabricat al Camp de Tarragona i el Baix Camp, i embarcat a Salou, port que gaudia d'excepcions fiscals (vegeu "Bacallà i prosperitat", a Barcelona redescoberta).

Reconstrucció idealitzada del Bornet i el pas del Rec Comtal, cap al 1700

*

Notes:

(2) Villar, Paco. La ciutat dels cafès. Barcelona: La Campana, 2009, p. 49.

(3) Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) és historiador i arquitecte, ha estat director d’exposicions i director de recerca del CCCB, on l’any 2000 va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic, i actualment és director del Projecte del Born. Ha publicat, entre altres obres, Espai i societat a la Barcelona pre-industrial (1988); El inventario (2002); Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana (1652-1714) (2005); La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII) (2009), i Barcelona 1700 (2010). Ha dirigit la col·lecció Seminaris Urbans, del CCCB, i actualment dirigeix la col·lecció La Ciutat del Born. Barcelona 1700. Ha dictat cursos i conferències a diverses universitats catalanes, espanyoles i europees, i ha publicat nombrosos articles en revistes científiques i diaris arreu del món. Ha comissariat, entre d’altres, les exposicions El Quadrat d’Or (1990); El Modernisme (1990); Ciutats, del globus al satèl·lit (1994); Retrat de Barcelona (1995); La Ciutat Sostenible (1998); La Reconquesta d’Europa. Espai públic europeu 1980-1999 (1999); Fes, ciutat interior (2002); Barcelona & Fotografia (2005), i n’ha dirigit una trentena més. Entre altres prestigiosos premis, ha rebut tres vegades el Ciutat de Barcelona i el 2010 ha estat guardonat amb el Nacional de Cultura per l’obra La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII).

(4) Garcia Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona, 2010, p. 209.

L'Hort d'en Favà i l'Onze de setembre de 1714

Dibuix de l'Hort d'en Favà de Pau Febrés Yll, l'any 1877 (AHCB)

Els fets de l'11 de setembre de 1714

La següent crònica d’en Francesc de Castellví il·lustra dramàticament els fets que esdevingueren entre els Horts d’en Favà i els de Sant Pere, l'11 de setembre de 1714, durant el darrer enfrontament entre les tropes borbòniques i les austriacistes durant la Guerra de Successió, el conflicte bèl·lic europeu que dirimia l'equilibri polític i territorial del continent. Aquests horts, com podreu veure en el fragment de plànol de més avall, ocupaven la franja que avui separa el carrer de Sant Pere més Alt del de Trafalgar:

"La bandera de Santa Eulalia, que llevaba el Conseller primero, llegó a las 7 dadas de la mañana (según han asegurado muchos de los que la seguían, que en semejantes casos no es fácil tener presentes las horas y minutos en que suceden los hechos memorables). Por instantes se le juntaban gentes, se le unieron 30 caballos de orden del general comandante. Parte de ellos fue por la parte del huerto que llaman d’En Fabà, parte por la salida de Junqueras llegó la gente con la bandera sobre la muralla de Junqueras, siendo entonces obstinado el combate y un flujo y reflujo de sitiados y sitiadores sobre el terraplén de la muralla a la parte del baluarte de San Pedro, que habían vuelto a ocupar los sitiadores. Embistieron los sitiados con tanto denuedo, animados de la presencia de la bandera y de tanta gente de distinción que la seguía, que obligaron a los sitiadores a retroceder hasta la puerta Nueva, ocupando la batería que había sobre la muralla junto al portal Nuevo y recobraron otra vez el baluarte de San Pedro, pasando a golpe de bayoneta los sitiadores que le ocupaban. Desde el convento de San Pedro, aumentado el número de las gentes que le defendían hacían grande estrago sobre los sitiadores con continuas descargas y, desalojados de él, salió un cuerpo de gentes de San Pedro por las partes del cementerio y convento a los huertos y embistieron con todo brío a los sitiadores tomándoles cuatro banderas. Una tomó un alférez de la Coronela, otra un soldado de San Jorge, otra un paisano nombrado Juan Dalla y otra un cochero que había sido del barón de Rocafort i, rendida Barcelona, fue cochero del vizconde del Puerto, que con 14 doblones recobró dos banderas que eran de su brigada. En este tiempo fue herido sobre el terraplén de la muralla el conseller primero, pasado un muslo." (2)

Aquest Conseller Primer era en Rafael Casanova, que a pocs metres d’aquí hi té l’estàtua que recorda aquell 11 de setembre. Encara que només serveixi com a anècdota, la casualitat fa que durant el recorregut que el Conseller en Cap va fer d’un hort a l'altre, entre els baluards de Jonqueres, de Sant Pere i del Portal Nou, al capdavant de la Coronela, la tropa de defensa de la ciutat, Casanova passés travessant casa meva entre el despatx des d’on escric aquesta crònica i l’aqüeducte romà, les restes del qual deuen ser sota el meu dormitori, a l'alçada del passatge de Sant Benet, que segueix el seu traçat. Qui sap si sota l'escala s'escolten els laments per la ferida que rebé a la cuixa a les dotze del migdia de l'11 de setembre de 1714 i que el va obligar a retirar-se de la batalla, mentre poc després, a les dues de la tarda, el Govern i Antoni de Villarroel capitulaven davant les tropes castellanes i franceses. Casanova moria el 2 de maig de 1743 a Sant Boi de Llobregat i és enterrat a l'església de Sant Baldiri d'aquest localitat.

En aquest fragment d'un plànol de Barcelona de 1806 es poden veure

els horts de Sant Francesc, d'en Favà, de Sant Pere i dels Velluters

entre els baluards de Jonqueres (H), Sant Pere (I) i Portal Nou (J).

Sobre els horts hi ha el pas de muralla, on va ser ferit Casanova

dues hores abans de capitular, entre el baluard de Sant Pere i

l'església de Sant Pere de les Puel·les

L'Hort d'en Favà

A principis del segle XX desapareixia de la trama urbana l'Hort d'en Favà, un antic terreny agrícola situat entre els carrers de Trafalgar i Sant Pere més Alt, i el carrer dels Arcs de Jonqueres (avui desaparegut), i que conjuntament amb els horts de Sant Francesc de Paula, Sant Pere i els dels Velluters ocupaven tota la sotamuralla interior entre els dos monestirs. Durant el segle XX, oblidats els seus usos hortícoles, el solar conservava els arbres i una vella bassa, i de dia servia per a l'esbarjo de la mainada, com podem veure en el dibuix de Pau Febrés Yll; però de nit es convertia en un cau fosc que era aprofitat pels amants furtius. Us convido a veure què se n'ha fet d'aquest antic racó.

El carrer Trafalgar segueix, aproximadament, el traçat de l’antiga muralla medieval de Barcelona entre els baluards del Portal Nou (on hi ha l'Arc de Triomf) i el de Jonqueres (actual plaça d'Urquinaona). Venint de l’Arc de Triomf, sota aquest tram de muralla i el carrer de Sant Pere més Alt hi havia el monestir de Sant Pere de les Puel·les, avui reduït a església, que conserva les restes més antigues d'art visigot i del romànic barceloní: alguns elements arquitectònics de la capella de Sant Sadurní, anterior al segle IX.

Passat el carrer Méndez Núñez, després d'un seguit d'edificis d'habitatges hi trobem la fàbrica de tapissos de la família Sert, construïda el 1867, que arriba gairebé fins el carrer Ortigosa. La comunicació entre Trafalgar i el carrer Sant Pere més Alt només es pot fer a través de dos passatges, Sert i Manufactures, que passen per sota de les edificacions. El primer davalla suaument i el segon demana baixar 28 graons per salvar la diferència d’alçada deguda al Graó barceloní que divideix en dos el Pla de Barcelona, i del qual en parlo al llibre El Rec Comtal: 1.000 anys d'història.

El carrer Ortigosa l'any 1913 parteix per la meitat l'antic Hort d'en Favà,

del qual es veuen unes restes a l'esquerra. A la dreta, a mig carrer, hi ha

la Salle i a continuació les naus de les Manufactures Serra Balet

Frederic Ballell (AFB)

Quan Trafalgar gira cap a la dreta per anar a buscar la plaça d'Urquinaona, just en aquell punt s’obre el carrer Ortigosa, nom que fa referència al poble d’Ortigosa de Cameros, una població de La Rioja de no més de 300 habitants. Quan l’any 1890 es va obrir aquest carrer per enllaçar Trafalgar i la Via Laietana (aleshores anomenada Bilbao, obert només fins a la plaça de Jonqueres i el carrer Comtal), els propietaris dels terrenys, la vídua i els fills de l'amo del Banco Simeón –un empresari tèxtil anomenat Simeón García de la Riva, mort l’any anterior– van exigir que el carrer dugués el nom del poble nadiu del patriarca.

Sota el carrer Ortigosa, baixant per Amadeu Vives (abans carrer Cameros), en els terrenys on fins el primer terç del segle XIX hi va haver el monestir de Sant Francesc de Paula, construït sobre una part dels horts, hi ha els edificis de la Salle Comtal (1905) i el Palau de la Música (1905-1908).

Planta del convent de Sant Francesc de Paula, publicada per Gaietà

Barraquer a Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer

tercio del siglo XIX (1906). Sobre el claustre es va edificar el
Palau de la Música. A la dreta, el carreró de l'Hort d'en Favà

L’obertura del carrer Ortigosa va permetre la urbanització d’aquest espai, en el qual destaquen les quatre naus d’inspiració modernista que l’arquitecte Josep Graner i Prat va construir en els números 10-12 per a les Manufactures Serra Balet, empresa tèxtil que s’hi instal·là un cop acabada la construcció l’any 1911. L’incendi i l’enderrocament del monestir i la construcció dels edificis esmentats van canviar totalment la fisonomia d’aquest indret. Abans d’aquesta transformació, l’espai delimitat primer per la muralla i després pel carrer de Trafalgar, la paret nord-est del monestir i el carrer Sant Pere més Alt eren horts: els de Sant Pere, rere el monestir de les Puel·les, i l’Hort d’en Favà (Favar, Fabà o Fabar), a tocar del monestir de Sant Francesc de Paula, com es pot identificar en la toponímia antiga.

Fragment d'un plànol de 1890 on s'identifica la situació de l'Hort

i el carreró d'en Favà. Les dues creus assenyalen, d'esquerra 

a dreta, el monestir de Sant Francesc i el de Sant Pere

Aquesta zona agrícola a tocar de la muralla era el lloc per on travessava l’aqüeducte romà que portava les aigües des del Besòs fins a la Barcino romana. En l’època en què estem ja feia segles que no en quedava cap rastre i, de fet, tampoc n’hi ha registre documental ni arqueològic més enllà de les hipotètiques rastres que es poden identificar en alguns plànols, a tocar de Sant Pere de les Puel·les (veure la petita estructura rectangular al costat del número 69 d’aquest plànol).

Malgrat la desaparició de l’Hort d’en Favà, engolit per la trama urbana, es va mantenir un carreró que en duia el nom. Començava a la curiosa raconada que hi ha on Trafalgar (núm. 26) i Ortigosa es troben, just després del passatge de les Manufactures. Continuava per darrera de les naus de Serra Balet i girava a l’esquerra fins desembocar a l’alçada del número 17 de Sant Pere més Alt.

Però un bon dia el carreró va desaparèixer dels plànols, de les guies i del nomenclàtor barceloní. Tot feia pensar que havia estat urbanitzat fins que el cas Palau i la construcció d’un hotel de luxe implicaven Fèlix Millet, president del patronat de l'Associació Orfeó Català-Palau de la Música, en diversos delictes de desfalc i robatori. Els documents per a la construcció de l’hotel esmentaven els edificis i l’espai afectats: les finques de Sant Pere més Alt 13 bis, 15 i 17, i el carreró anomenat Hort d'en Favà.

Per art de màgia l’Hort d’en Favà renaixia. I la veritat és que sempre havia estat en el seu lloc. Tapat per un edifici (Ortigosa 14-16; amb una sortida tancada per aquest carrer) en la seva entrada per Trafalgar, la sortida per Sant Pere més Alt havia estat clausurada per la Salle Comtal i l’espai està sent ocupat per a usos privats. Si ens situem davant del número 17 i alcem la vista podem identificar l’espai que ara sabem que és el vell carreró que resta tancat per una paret i una porta metàl·liques que no deixen veure’n l’interior. El carreró, existent com a camí de pas pel cap baix des de 1806, segons la cartografia, i definitivament engolit per les edificacions, difícilment serà recuperat com a via urbana.

Com havíem apuntat més amunt, a més de la seva funció vial aquest carreró havia estat durant les hores nocturnes lloc de trobada “d’amants clandestins o prematurs”, com deia la revista Papitu (1) en un article que reproduïm perquè ens parla irònicament dels “costums sexuals” a la Barcelona de 1922.

L'origen del nom

El topònim fa pensar que en Favà era el propietari de l'hort, però l'única etimologia que hem pogut trobar al respecte fa referència a un hort plantat de faves, és a dir un "favar", com explica Víctor Balaguer a Las calles de Barcelona (Barcelona: 1866) (3), com podeu llegir a la imatge següent:

Relacionat també amb les faves, Amades (4) explica que en el convent de Sant Francesc hi havia una imatge de Sant Antoni de Pàdua coneguda com Sant Antoni de la Fava i també com Sant Antoni dels Lladres, perquè s'havia estès el costum de posar una fava seca a la llàntia que vetllava el sant quan algú havia sofert un robatori, amb l'esperança que Sant Antoni intercedís per recuperar l'objecte sostret.

Això no explica, però, el determinant "en" i la majúscula que ens duen a pensar en un antropònim, i aquesta és la versió que Lluís Almerich aporta a Història dels carrers de la Barcelona vella. Segons aquest autor, el nom prové d'una família de mercaders i marins anomenats Favar, que des del segle XIV hi tenien en aquest indret el seu hort.

També és Almerich qui afirma que al costat dels horts hi vivien els enterramorts encarregats del trasllat dels cadàvers i els malalts de les epidèmies que tan sovint assolaven la ciutat, i que des del segle XV eren enterrats al cementiri del convent de Jesús, situat on avui hi ha el passeig de Gràcia amb el carrer d'Aragó.


Noves dades

Amb posterioritat a la redacció d'aquest article i del corresponent capítol que li dedico a l'Hort d'en Favar al llibre Barcelona, ciutat de vestigis, Laura Fortuny Bonet, arxivera de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ens fa arribar una notícia de diari i una nota del Dietari del Consell Barceloní, que aclareix definitivament l'origen del de l'hort i del nom.

Segons explicava Antoni Aymar i Puig a la secció "Recuerdos de Barcelona" del diari El Correo Catalán del 10 de maig de 1901, en un document que no cita, el dia 1 de juny de 1541 el monestir de Sant Jeroni de la Murtra va vendre a l'hortolà Jaume Favar un tancat amb dues portes amb un hort, una casa i un pou amb aigua, situat dins les muralles noves de Barcelona. L'any 1563, l'esmentat Jaume Favar encara n'era el propietari, fins que va ser traspassat a un tal Serra. L'any 1598, un altre document situa a l'oest de l'hort una androna (camí de pas) per on passava una séquia per regar els horts, procedent, sens dubte, del Rec Comtal a través dels horts de Sant Pere, que molt bé podria ser el primitiu carrer que es conserva avui tancat dins l'illa.

En un llibre de registre de la funerària de la parròquia de Sant Pere de les Puel·les ja se cita aquest indret com a "Hort den Favar cerca la muralla". En el Dietari del Consell Barceloní de l’any 1651 durant un episodi de pesta s’esmenta un terreny anomenat "el favar". No hi ha cap notícia que l'hort i l'androna tinguessin nom abans de 1541, per tant, sospitem que els veïns del barri de Sant Pere el van batejar amb el nom del propietari de l'hort.

*

Aquesta història i altres relats sobre racons poc coneguts de Barcelona els trobareu en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017), que podeu trobar a les principals llibreries de la ciutat.

*

Notes:

Aquest apunt forma part del llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017) , que ja podeu trobar a les llibreries.

(1) “Les hores d’amor serenes”, Papitu, núm. 682 (12 d’abril de 1922), p. 227.

(2) Francisco de Castellví, Narraciones históricas, Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, DL, 1997-2002, vol. IV, p. 252 [edició a cura de Josep M. Mundet i Gifre i José M. Alsina].

(3) Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona, Barcelona: Establecimiento tipográfico editorial de Salvador Manero, 1866, vol. II, p. 415.

(4) Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona, Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. II, p. 264-265.