Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dijous, 14 de març de 2019

52 domingos: aquells toreros de Montjuïc

Torejant a barraques de Montjuïc. Fotografia d'Oriol Maspons
per al llibre Toreo de salón (1963)


Joves treballadors vinguts d'Andalusia, que es feien maletillas i anaven a Montjuïc a practicar l'art del toreig, somniant escapar de la vida de la classe obrera immigrada que es va assentar en massa a la Barcelona de la postguerra. Fugint de la misèria a què havien condemnat els perdedors de la guerra. Fugint de les terres ermes. Fugint dels cacics. Fugint de la gana d'una Espanya de "cerrado y sagristía", que deia Machado: "Esa España inferior que ora y bosteza / vieja y tahúr, zaragera y triste / esa España inferior que ora y embiste / cuando se digna usar la cabeza".


Torejant als carrers del Poble-sec. Fotografia d'Oriol Maspons
per al llibre Toreo de salón (1963)


Les esplanades al voltant del vell estadi de Montjuïc que es queia a trossos, amb les barraques de Can Valero com a decorat –i sovint com a residència–, banda sonora de coplatonadilleras i l'esperança de sortir un dia per la puerta grande, si abans no els agafava el toro. Però más cornadas da el hambre. Il·lusions construïdes a cops de verònica i realitat de carn de maó i suor de ciment, a l'obra o a la fàbrica. I en l'horitzó sempre el mar. Un mar massa sovint de llàgrimes. Sota les parets del cementiri.

Alguns nois del Poble-sec, no necessàriament fills d'emigrants, també s'hi animaven i era habitual veure'ls pels carrers i els terrats del barri onejant muletas i capotes. O a la desapareguda plaça del Sol, on avui hi ha la Fundació Joan Miró. Els toros, la boxa, el ciclisme i el futbol, populars de dècades abans, es veien com a activitats que podien propiciar sortides laborals; o això pensaven.

Miquel Cartisano a Las sombras se equivocaron de dueño (Emboscall, 2017), que va passar la infantesa a Can Valero, ens ho descriu en el seu magnífic relat:

"...si la lluvia sólo quedaba en promesas, nos acercábamos hacia el mirador, a ver si por casualidad los aprendices del toreo peleaban contra unas ruedas disfrazadas con cuernos. En no pocas ocasiones y a cada pase que daban, si la cosa les salía bien y la capa no se les enredaba con la rueda, acompañábamos las verónicas con el grito al unísono del ¡olé¡ de rigor.
El aprendiz siempre lo agradecía, y en ese momento nos sentíamos útiles."


Emigrants a l'Estació de França. Fotograma d'El largo viaje
hacia la ira (1969), de Llorenç Soler


52 domingos (1965), de Llorenç Soler (València, 1936), ens parla  d'aquells desheretats que pretenien guanyar-se la vida davant la mort. Són els mateixos de les fotografies d'Oriol Maspons que il·lustrarien el llibre Toreo de salón (Lumen, 1963), de Camilo José Cela. Quatre anys més tard, Soler filmaria El largo viaje hacia la ira, documental que relata aquell exili interior, l'arribada dels emigrants a l'Estació de França amb maletes carregades de poca cosa més que esperança i les seves mans com únic capital.


21 comentaris :

  1. En aquell col·lectiu d'aspirants a toreros hi havia molta més diversitat de la que sembla traspuar aquest escrit, en vaig conèixer alguns, un, per cert, era fill d'uns botiguers del barri, d'origen castellà -no andalús- però ja integrats a la ciutat. El toreig era una activitat ben vista i fins i tot 'de moda' i passava una mica, això sí, com amb el futbol, era un somni per a la gent humil considerant la poca permeabilitat social de l'època. Moltes fotos del Maspons estan fetes al meu barri, en moltes ocasions no passaven de torejar amb aquells 'toros de broma', fins i tot ho feien als terrats, com al del meu blog de pisos, on n'havia vist en més d'una ocasió. Fins i tot vaig conèixer a la germana d'un que eren fills d'un metge. No tot és tant 'blanc o negre'.

    ResponElimina
  2. Un dels grans espais de toreig d'aquest tipus va ser la Plaça del Sol, avui malmesa a causa de la fatxenderia de la fundació Miró, sense que ningú no protestes. Moltes fotos del Maspons també estan fetes al carrer Poeta Cabanyes i al Passeig de l'Exposició, en alguna hi surten monges i nenes de la meva escola. Un altre sector on 'els pobres' desitjaven triomfar era el del ciclisme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Júlia. En principi el text volia ser una descripció del documental de Llorenç Soler. Però per això esteu els qui ho vau viure de prop, per enriquir el text amb la vostra experiència i les vostres aportacions. Com les del Miquel. Ho he afegit al text i tindré en compte qualsevol comentari vivencial.

      Elimina
  3. "...si la lluvia sólo quedaba en promesas, nos acercábamos hacia el mirador, a ver si por casualidad los aprendices del toreo peleaban contra unas ruedas disfrazadas con cuernos. En no pocas ocasiones y a cada pase que daban, si la cosa les salía bien y la capa no se les enredaba con la rueda, acompañábamos las verónicas con el grito al unísono del ¡olé¡ de rigor.

    El aprendiz siempre lo agradecía, y en ese momento nos sentíamos útiles. "

    De "Las Sombras se equivocaron de dueño".

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi hauria d'haver pensat, però no ho he fet, Miquel. He afegit el fragment del teu relat a l'apunt com ho he fet també amb els comentaris de la Júlia. Gràcies per recordar-m'ho! Salut!

      Elimina
  4. Magnífic el llibre d'en Cartisano. La meva felicitació.
    Pel que fa al comentari de la Júlia, he de dir que en la meva opinió, la Fundació Miró és un dels millors edificis de Barcelona, res de fatxenderia, és un edifici ben proporcionat, un dels millors exemples de l'arquitectura racionalista mediterrània.
    Salut a tots.
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem d'acord, Francesc: el llibre del Miquel és extraordinari. I l'edifici de la Fundació Joan Miró és una meravella, tot i que entenc la queixa de la Júlia. Massa sovint es fan les coses sense tenir en compte la sensibilitat ciutadana a l'hora de carregar-se llocs emblemàtics del poble.

      Elimina
  5. No entraré en el tema de si agrada o no agrada Miró, la fundació i la resta, tot son gustos i tendències i modes, en això de l'arquitectura i l'art, però es podia haver fet a qualsevol altre lloc sense carregar-se una plaça emblemàtica, sobre la qual em sembla que, a banda de jo i quatre gats, no es va queixar ningú.

    ResponElimina
  6. Per cert, al mig de la Plaça del Sol hi havia l'estàtua del Manelic, que va desaparèixer durant un temps, per sort la van recuperar tot i que no té el mateix protagonisme, en la bona època d'aquella plaça, del sol i dels toreros aficionats, en dèien 'La plaça del Manelic', per cert.

    ResponElimina
  7. Amb el tema dels toreros passa una mica com amb la percepció d'aquell conegut documental 'El alegre Paralelo', mostra una realitat però la realitat era polièdrica i n'hi havia moltes més. Quan el passàvem al barri la gent més gran que jo -ja en queda poca- sempre es queixava perquè trobava que es tirava a mostrar la misèria i hi havia d'altres aspectes convivencials. Sovint aquestes mirades són fetes 'des de fora', un altre cas no català és aquell reportatge fotogràfic sobre el poble extremeny de Deleitosa, jo vaig conèixer gent d'aquell poble i tot i que el reportatge els va donar a conèixer s'empipaven amb l'excés de misèria que reflectia, potser real, en part, i em comentaven que el fotògraf podia haver retratat també, per exemple, les festes majors i coses així. Els fotògrafs, retratistes, pintors i fins i tot escriptors, tot i que aquest sector hi ha més varietat, tenen tirada al tremendisme realista, son mirades 'des de fora', com les de Pla o Sagarra quan venien al 'Paralelo', és clar que els humils no escriuen ni pinten tant. O, en tot cas, es retraten quan van mudats i no quan van esparracats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, estem d'acord en el fons, però jo no entenc que ningú hagi de reaccionar davant d'una obra (sigui de l'art que sigui) com si fos una tesi absoluta. Aquells documentals dels 60 eren una barreja de ficció i denúncia. A mi no se m'acudiria entendre una obra com una veritat sense conèixer de prop el terreny. Tota producció humana és una ficció.

      Elimina
  8. Cert, però com que cadascú és de son pare i sa mare i tenim el noms imaginari sentimental propi allò que ens afecta de prop empipa, no és el mateix que tu critiquis ton pare que ho faci un altre, crec que qui més qui menys ha viscut aquesta mena de situacions. Passa una mica amb el tema de Catalunya, jo puc fer autocrítica però segons quina crítica que 've de fora', emprenya. Irracional, potser sí, però ben humà, com allò de defensar els nostres fills i filles, hi ha d'haver alguna incondicionalitat vital o seriem molt dogmàtics. Admeto que en la meva percepció de la Fundació Miró hi té un pes la desaparició de la Plaça del Sol, on havia anat molts diumenges amb el meu pare... per exemple. Res no és absolut però, segons qui pontifica sobre el que sigui, si se li suposa que és 'un expert', les coses es donen per més veritables que si ho manifesta una altra persona. Civilitzats, tanmateix, parafrasejant Soldevila.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem d'acord, Júlia. No t'ho discuteixo. De tota manera, en el documental jo no hi veig cap crítica. Ara, puc acceptar que davant la impossibilitat de respondre amb un altre documental que contrasti amb el de Llorenç Soler, la gent de l'entorn manifesti la seva opinió. Evidentment, és lícit, però són dos registres diferents.

      Elimina
  9. volia escriure 'el nostre imaginari sentimental'...

    ResponElimina
  10. Boxa, toreig, futbol i ciclisme eren les poques opcions per gunayar-te més o menys dígnament la vida. Mariano Cañardó, mite de l'època republicana.
    Un apunt Enric, al principi crec que és "muletillas" enlloc de "maletillas", per la muleta del toreig.
    Abraçada,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ferran. Ha estat un error d'escriptura. Cañardo va ser un mite que va traspassar generacions i ens va arribar fins i tot a nosaltres. Tant és així que el seu cognom va provocar un fenomen lingüístic i va acabar convertit en "canyardo" per referir-se a un xut de pilota molt fort. I encara ara es fa servir.

      Elimina
  11. En realidad es maletilla, no muletilla, por el hatillo a modo de maleta en el que los "capas", también se les llamaba así, que recorrían a pie los campos en busca de las ciudades y pueblos donde hubiera capeas, llevaban sus pertenencias, algo de ropa, el capote y la muleta (el estaquillador para armar la muleta y el estoque simulado lo llevaban en la mano, a menudo para defenderse de las parejas de la Guardia Civil que les impedían la entrada en los pueblos). Maleta se decía de quien, una vez ante el toro, "cantana la gallina", lo que es decir que daba "la espantá", echaba a correr, o se liaba a trapazos sin el menor arte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, José Luis. Escribí "maletilla" intuitivamente y lo corregí sin comprobar la etimología.

      Elimina
    2. Por cierto, esas fotos, como las que incluyó Cela en 'Toreo de salón', son tremendas. Causan dolor y ternura a un tiempo, pero no rechazo. El rechazo lo causa el ridículo Morante de la Puebla fotografiado con el chusmaje de VOX. O el ingenuo y buen Orson Welles fotografiado con el vaquero fascista Antonio Ordóñez, como lo definió Oriana Fallaci después de que intentara viiolarla cuando fue a entrevistarlo en su finca allá por los primeros años 60 del siglo pasado.

      Elimina
    3. Són fotos casi etnológicas de individuos buscando la vida en los márgenes de la muerte y de la ciudad, que es casi lo mismo. Como ese otro individuo, Antonio Ordóñez, y todos los que son como él, que están en los márgenes de lo humano.

      Elimina