Barcelona... de vacances

Seu de la Societat d'Atracció de Forasters

a la Rambla del Centre, 30

Brangulí Fotògrafs (ANC)

A vegades oblidem que Barcelona és filla de comerciants i de "turistes". A mig camí d’Emporiae i Tarraco, Barcino creix, gràcies al seu port i la plana, com a intermediària, no sense gran competència amb Baetulo, entre el gran nucli comercial fundat pels grecs i la capital, i es converteix en colònia d’acollida de legionaris llicenciats que troben en el sol, les vinyes i les oliveres de la costa del Llevant d’Hispania el lloc ideal on retirar-se o fer prosperar grans vil·les rústiques i agràries. Aquests veterans llicenciats es van convertir en el gruix de les classes mitjanes afavorides per August, fundador de la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino entre el 15 i el 13 aec, i de qui el 2014 es va celebrar els 2000 anys de la seva mort. L'emperador es carrega els latifundia de les oligarquies municipals i troba en aquelles classes mitjanes els nous clients que recolzaran la política augusta, i que cantarà Virgili a les Geòrgiques idealitzant la vida al camp i alliberant els provincians de sentir-se inferiors a la plebs de Roma. Barcelona es convertia en terra de promissió sota la mirada encuriosida dels ibers laietans, que des dels turons es pregunten com es pot sobreviure a la intempèrie de la plana.

Després d’una pròspera Edat Mitjana funcionant com a metròpoli i estació marítima –que va començar amb uns estira i arronsa amb els andalusins, va continuar amb la competència comercial amb genovesos, pisans i venecians, i va acabar amb l’error d’enviar els jueus a l'exili–, i uns segles posteriors anant a reculons i fent fora humanistes i il·lustrats i imposant decrets de nova planta, la indústria ens va portar la figura del burgès que, tant si era autòcton dedicat a les indianes, restaurador italià, perruquer francès o holandès comerciant d’aiguardents (Barcelona era un anar i venir constant d'europeus), va conquerir el Pla i la muntanya de Barcelona amb torres d’estiueig allà on dels ibers només en quedaven pedres. I no van arribar més forans a la ciutat, com a mà d’obra barata, fins les dues grans exposicions de 1888 i 1929.

Per posar remei a l’aire provincià de Barcelona malgrat les exposicions, el 1908 una entitat privada subvencionada per l’Ajuntament (mentre n'era alcalde en Domènec Sanllehy i Alrich) i la Diputació va posar en marxa la Societat d'Atracció de Forasters (fundada l’1 d'abril) per convertir la ciutat en destí turístic i posar a disposició de viatgers i turistes tota mena d'informació sobre Barcelona i Catalunya.

Barcelona, ciudad de invierno (1909),

de John Hassall

Barcelona, ciudad de invierno (1909),

de Carlos Verger (MNAC)

Aquell mateix any (amb l'obertura de la Via Laietana en marxa i la Setmana Tràgica a les portes) es va encarregar el primer cartell de promoció de la ciutat. Sota el lema “Barcelona, ciudad de invierno”, es va convocar un concurs per dissenyar-lo. Però va ser declarat desert perquè les cinquanta-cinc obres dels artistes que hi van participar retrataven la ciutat tal com era, lletja i trista. No entenien que l'objectiu era representar la ciutat no tal com era, sinó tal com havia de ser percebuda pels turistes: la identitat turística havia de venir de fora, no de dins, en un joc de mostrar i amagar, simular i dissimular. A De la vida privada (1982), Lluís Flaquer explica, tot parlant del concepte de “secret”, que aquest mostrar i amagar crea una zona d’ombres entre la claredat i l’obscuritat que permet “el sorgiment d’un segon món al costat del món més patent i visible”. La il·lusió i el miratge que omplen la maleta del viatger.

D’un nou concurs, el 1909, va sortir el cartell triat, pintat per l’anglès John Hassall, on apareix la silueta d'una dona elegantment vestida, amb l'estàtua de Colom al fons; en segon lloc va quedar el cartell de Carlos Verger. En aquells anys la Sagrada Família no era encara una icona i Puig i Cadafalch encara no havia reinventat el Barri Gòtic (com a concepte urbà i turístic), però la idea li rondava el cap des del tombant de segle. El cartell era una crida als europeus que volien trobar en el clima mediterrani una alternativa a l’hivern continental i a les estacions balneàries de l'Europa imperial. I abans que empíricament, per l'experiència, s’atreia el turista amb un eslògan, sempre més potent que qualsevol realitat.

A més del cartell, que va ser distribuït per mig món, es va filmar el documental Barcelona, perla del Mediterráneo (1912-1913), pel·lícula que es creia perduda fins que va ser trobada als Encants de Barcelona. També es va editar la revista Barcelona Atracción (1910-1936; recuperada entre 1945 i 1954 per la Junta Provincial de Turismo) i una col·lecció de guies turístiques, Select guide (en català, castellà, francès i anglès), dirigides i redactades per Joaquim i Josep M. Folch i Torres. El plànol adjunt pertany a una d’aquestes guies. S’hi pot observar que com a proposta és molt més integradora que no pas les actuals.

Plano monumental de Barcelona (1908), de la Select guide

L'any 1933 la revista L'Abella d'Or publicava una estadística dels viatgers i turistes que havien pernoctat a Barcelona durant l'any 1931, moment en què la ciutat tenia 1.007.820 habitants. Van ser un total de 243.597 persones, amb francesos i nord-americans encapçalant el rànquing i amb els mesos de primavera com a més freqüentats, com sembla que és el costum habitual dels turistes de la ciutat. Al retall de la notícia hi trobareu més dades.

Amb la Gran Guerra (1914-1918), de la qual n'hem celebrat el centenari de l’inici i el 2018 en celebrarem l’acabament, Barcelona es va tornar cosmopolita; es va tornar obrera i revolucionària; es va fer gran el 1931 i la van esterilitzar entre 1936 i 1939 convertint-la, ara sí, en ciutat d'hivern amb cel de plom. Va créixer abans i després de la Guerra Civil. Es va tornar més que mai receptora d’immigrants de maleta de cartró i se li vam omplir les costures de deixadesa, misèria i barraques, encara que no sempre anaven junts els tres substantius perquè les maletes anaven plenes d'esperança i dignitat.

Anirem ràpids amb els rentats de cara. La dictadura la va convertir en “Ciudad de Ferias y Congresos”. La democràcia la va fer olímpica. I el neoliberalisme va construir “la millor botiga del món”. Albert Garcia Espuche i Teresa Navas ho van exposar molt bé en el CCCB amb “Retrat Barcelona” (1995): entreu i mireu; hi ha documentals i el No-Do de quan anàvem a la Fira de Mostres a veure aparadors d'il·lusions.

Ara es continuen fent documentals per promocionar la ciutat. I cada cop que se’n fa un s’impedeix que Barcelona es mostri amb naturalitat. Potser ens queixem de vici i ja està bé que els turistes envaeixin la Rambla. Al cap i a la fi, la Rambla és un mite. Fa quatre dies que és un passeig: abans de l’enderroc de les muralles (iniciat el 1854) els barcelonins passejaven per la muralla de Mar a lluir la muda i passejar el tortell; i durant molts segles va ser un col·lector que desguassava en el Cagalell, estany de nom prou sonor. Com els rius, que ho són perquè porten aigua, o les clavegueres, perquè porten residus, la Rambla és turística només perquè porta gent.

*

[Boles extres]

Saida Palou i Rubio, Barcelona, destinació turística. Un segle d'imatges i promoció pública. Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la, 2012.

Albert Blasco Peris, Barcelona Atracción (1910-1936). Una revista de la Sociedad de Atracción de Forasteros. Tesi. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2005.