L'Esquerra de l'Eixample a finals del segle XIX

Les tavernes del barri del Ninot, nom que prové d'un mascaró

de proa que lluïa en una de les tavernes, l'any 1901

A Xavier Ortells, pare de la troballa poètica

El 16 de febrer de 1902, la revista satírica La Perdiu ab Salsa publicava un poema dirigit a qui va ser alcalde de Barcelona entre el 23 de març de 1901 i el 27 de desembre de 1902, Joan Amat i Sormaní, ironitzant sobre les males condicions dels carrers de l'Esquerra de l'Eixample a principis del segle XX, quan Barcelona començava a créixer sobre el Pla. L'any 1854 es van començar a enderrocar les muralles de Barcelona i el 9 de juny de 1859 el Govern central aprovava el projecte d'Eixample dissenyat per Cerdà, en detriment del d'Antoni Rovira i Trias, triat per l'Ajuntament de Barcelona. Barcelona deixava de ser plaça militar i s'autoritzava que creixés sobre el Pla. Quan Cerdà mor el 21 d'agost de 1876 l'Eixample té uns centenars d'habitants i la construcció va trigar anys a completar-se (de fet, no s'ha ocupat encara el territori previst), i algunes zones, com l'esmentada Esquerra va presentar un aspecte força despoblat fins a principis de la segona meitat del segle XX. Llegim el poema i anem d'excursió per aquells paratges.

El text descriu l'Esquerra de l'Eixample l'any 1902 (bàsicament, el que avui s'anomena Nova Esquerra de l'Eixample), els carrers de més enllà d'Urgell (que és on vivia l'autor de la rima, prop de la casa dels avis, on vaig néixer), anant cap a Sants. I els carrers dels voltants del Mercat del Ninot, aleshores nou de trinca, en un barri de tavernes i carreters a la frontera de les Corts amb Barcelona, dins d'aquella llengua de terra que s'estrenyia i anava a morir al Pont del Mico (Aragó amb Casanova), punt on l'antic camí de Barcelona a Sarrià es desdoblava i prenia els noms de camí de les Corts i Travessera de Baix, fins a Collblanc. La proliferació de tavernes així com la presència del mercat es van produir perquè a les Corts els impostos eren molt més baixos que a Barcelona, i això va afavorir-ne el comerç que s'escapava dels burots i d'haver de pagar el cànon d'entrada a la ciutat.

Les barraques de venda del Mercat del Ninot, l'any 1910

La decisió de construir el Mercat la va prendre l'Ajuntament de les Corts sobre l'any 1892, abans que la població fos annexionada a Barcelona. Es va inaugurar el 20 de juny de 1893 a l'esplanada que avui ocupa l'illa Villarroel-Provença-Casanova-Mallorca, i fins al 1933 va ser un descampat de barraques a l'aire lliure. El gener de 1939 va rebre el nom d'El Porvenir perquè era l'únic mercat de les Corts i es pensava que estava ubicat en una zona que creien pròspera per la proximitat a Barcelona. Però, tot i així, és conegut popularment com a Mercat del Ninot, nom que li ve d'una antiga taverna que lluïa un mascaró de proa que la gent anomenava "ninot". Aquest mascaró es conserva en el Museu Marítim i al mercat n'hi ha una còpia exacta.

El Ninot, el mascaró que dóna nom al mercat i al barri

Museu Marítim de Barcelona

De l'origen del nom del pont del Mico, ens explica Miquel Pucurull que a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico, i perquè l’animal no es mengés l’àpat dels clients el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular que al pont de fusta original que travessava les vies del tren els veïns li van posar el pont del "Mico”. Se li va dir així fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir el pont de la "Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior i a l’indret se li ha dit fins fa relativament poc el Pont del Mico.

El Pont del Mico l'any 1926 (Foto: Berenguer)

Carrers aleshores poc urbanitzats, gens il·luminats, sense asfaltar i plens de fang, amb el tren de la MZA circulant a cel obert per tot el carrer d'Aragó cap a l'Espanya Industrial i l'estació de Sants (aleshores on comença el carrer Vallespir), abans que l'avinguda de Roma fos avinguda (les vies s'havien de creuar per passos a nivell i la rasa no es va construir fins els anys 20).

Guarda i caseta del pas a nivell del carrer Calàbria a la futura

avinguda de Roma, amb el Pont del Mico al fons (1917)

El 8 de gener de 1957, començaven les obres de cobertura de la rasa del carrer Aragó. Un nou baixador soterrani es va obrir al públic el 15 de novembre de 1960 al passeig de Gràcia, un cop enderrocat l'antic. Les obres de cobertura del carrer no s'acabarien totalment fins el 1962. La desaparició del tren a l'aire lliure va incloure també les dues últimes illes del traçat de l'avinguda de Roma entre Casanova i Comte d'Urgell. El carrer Aragó es va convertir des d'aleshores en una de les vies més àmplies i transitades de la ciutat tal i com la coneixem actualment. La rasa de l'avinguda de Roma no va començar a ser coberta fins a començaments dels anys 1960's. En una primera fase es van cobrir les vies només des de Casanova fins a Urgell, obra que complementava l'execució de la cobertura de la rasa del carrer Aragó. Aquest primer espai cobert es va urbanitzar i enjardinar amb un ampli passeig plantat de pins blancs i plàtans. La desaparició del tren a la superfície va representar un canvi total en la fisonomia del barri i l'impuls de la urbanització definitiva.

Avinguda de Roma amb Urgell, el 1928

Brangulí fotògrafs (ANC)

Però fins aleshores els carrers eren esquitxats d'horts, tallers, magatzems i fàbriques, com la de Can Batlló, indústria tèxtil des de 1869 fins 1889 i abandonada fins que el 1914 es converteix en l'Escola Industrial, inaugurada el 29 de maig. O la fàbrica Lehmann (1893) de nines de porcellana i joguines de llauna, del carrer Consell de Cent, 159, al límit sud del barri. El propietari era en Max Sontheimer, pare de la barcelonina Dory Sontheimer, autora de Les set caixes, on relata l'extermini de bona part de la seva família en els camps de concentració nazis.

Treballadores muntant nines a la fàbrica Lehmann, l'any 1914

Foto: Brangulí (ANC)

Can Batlló al carrer Urgell. Al fons a l'esquerra, el carrer Rosselló

i el camí de les Corts i la riera de la Creu d'en Malla
o Bargalló, envoltats d'horts i masies, l'any 1926
Foto: Diputació de Barcelona

Un territori amb monuments tan poc turístics com l'Escorxador General (inaugurat el 28 de juny de 1891), fent frontera amb Hostafrancs i amb el turó de la Vinyeta, ahir Gòlgota medieval sembrat de forques, al peu de l'antiga Via Augusta romana, avui convertida en avinguda Mistral (aproximadament en el mateix lloc del Camí Vell de la Creu Coberta), i després coronada per la plaça de toros de Las Arenas al cim del turó, construïda dos anys abans de la publicació del poema i donant continuïtat a l'espectacle de la mort. I no lluny d'allà, les obres de la futura presó Model, inaugurada el 9 de juny de 1904, disset anys després d'haver-se'n iniciat la construcció.

L'Escorxador, vist des del carrer Diputació, l'any 1930

El pont sobre el tren al carrer de Vilamarí i la presó Model,

abans que existís l'avinguda de Roma (1908)

Adolf Mas

Al costat del Mercat del Ninot hi havia el solar de l'Hospital Clínic (23 de desembre de 1906), sobre terres arrabassades a Gràcia la dècada de 1890, just a sota del camp de futbol dels carrers de Muntaner, Indústria (París), Casanova i Coello (Londres), on jugava el F. C. Hispània (el Barça hi va jugar 1905 i 1909), i després convertit en velòdrom (28 de març de 1909-1911), raó de l'existència del famós bar que en conserva el nom ciclista.

El camp de futbol de Muntaner, amb l'Hospital Clínic al fons

Foto: Brangulí (1912)

I prop del camp de futbol, la Granja Experimental (1854-1926), construïda en els terrenys de la Torre del Pla, finca del marquès de Sentmenat situada entre el curs de la Travessera de Gràcia i els carrers de Coello (Londres), Villarroel i Comte Borrell (aleshores encara a la Vila de Gràcia), i dedicada a jardí botànic i granja agrícola per a la formació de pagesos. El toc paradisíac del barri, travessat per la riera de la Creu d'en Malla o Bargalló, que feia de frontera entre les Corts, Gràcia i Barcelona.

Més a la dreta de la granja, delimitant-la, hi passava la riera de Madolell, que baixava de Sant Gervasi, del turó del mateix nom. Per sobre del carrer Londres, entre Casanova i Muntaner, hi ha encara el passatge de Lluís Pellicer, antigament anomenat Madolell perquè era a tocar de la riera. El conjunt de casetes que el componen són de la segona meitat del segle XIX i estan associades a la fàbrica de filats de Ramon Almirall (Londres entre Muntaner i Aribau) i van constituir
una petita barriada obrera d'habitatges i comerços.

La Granja Experimental en un plànol de l’any 1902, situada

sota la Travessera de Gràcia i el convent de les Caputxines

del barri de Galvany, a Sant Gervasi de Cassoles

Descampats arreu, alguns fent de límit i ocupats per campaments de zíngars que feien ballar l'ós i que encara vam arribar a veure, camí de la barriada de Sant Genís, també coneguda com a Camp de la Creu (el carrer Morales i la placeta del Carme sobreviuen miraculosament avui), entre la riera de la Magòria, que feia de partió amb Sants, i el vell camí que portava de les Corts a Sarrià, encara amb horts i corrals, arraconats per la fàbrica Castells de vernissos (que donaria nom a la colònia de Can Castells, a Entença amb travessera de les Corts i de la qual avui subsisteix un petit nucli). Terres rurals als límits de l'Eixample i que fins feia cinc anys havien estat del poble de les Corts.

I poblats de barraques. Unes al límit del barri, entre el Paral·lel i la Via Augusta convertida en el camí Ral que sortia del portal de Sant Antoni, anomenat de la Creu Coberta (creu de terme situada al peu de les forques i davant de la Ciutat d'en Nyoca) i avui Mistral. En deien "patis". Les primeres, construïdes a finals del segle XIX pels obrers de l'Exposició Universal de 1888; les següents, per l'Exposició Internacional de 1929. Van desaparèixer quasi totes abans de la inauguració per no deslluir els palaus de Montjuïc, finestra de Barcelona al món sota el pas ferm de la dictadura de Primo de Rivera: els patis de les Fustes, de les Calderes, del Carboner, de l'Alcalde, del Cotó i dels Mistos.

Els patis de barraques de l'avinguda Mistral, a la dècada de 1920

Foto: Josep Domínguez (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

D'altres nuclis de barraques s'estenien entre els dos grans pols d'atracció: l'Escorxador i la Model, amb el tren fent d'eix, segurament atrets per l'activitat econòmica que generaven aquestes "institucions". S'estenien en el triangle format per Calàbria, Aragó i la via del ferrocarril. Sobre les ruïnes d'aquestes barraques va ser construïda la casa dels avis i hi vaig néixer. La vida es recicla infinitament.

Barraques de Rocafort- Entença-Vilamarí, entre València i el tren

Foto: Josep Maria Sagarra (ANC)

La vida segueix, els avis ja són morts, l'ós no balla (i avui no el deixarien ballar), al Ninot ja no hi ha carreters, el tren va sota terra i ja no hi ha ponts, l'Escorxador és un parc, la plaça de toros és un centre comercial i d'oci, ja no hi ha granja, ni camp de futbol, a Can Batlló s'hi estudia, les barraques busquen altres perifèries i marges, però la presó segueix al mateix lloc recordant, com les forques, que la llei és implacable. Com el pas del temps.

L'Esquerra de l'Eixample en un fragment d'un plànol de finals

del segle XIX. Encara estan definides les fronteres de Barcelona

amb els pobles de les Corts, Sants, Sant Gervasi de Cassoles i la

Vila de Gràcia (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Tornant al poema satíric i crític, la capçalera de la revista on va ser publicat es presentava així, en català prefabrià i prosa humorística:

La Perdiu ab Salsa. Periódich substanciós literari y culinari, ab ninots picants. Sortirà cada sovint y's vendrà per tot arreu á 10 céntims.

Direcció i Administració: entrant a má esquerra la primera travesia [des del número 10: Balmes, 11]. Impremta de Francisco Badia, Dou, 14 [des del número 11: Tipografia València, 232, interior].

La Perdiu ab Salsa era un periòdic satíric polític, editat l'any 1902 (números 1-13, entre l'1 de gener i el 22 de març) que anava contra els radicals i feia burla dels catalanistes, criticava La Veu de Catalunya i censurava L'Esquella de la Torratxa. El director era en Salvador Bonavia (comediògraf i editor. Barcelona, 1876-1925), i entre els col·laboradors hi figuraven Rossend Pons, Jep de Jespus, Japet de l'Orga, L'Avi Riera (Jaume Vila i Riera, escriptor nacionalista), entre d'altres.

En l'article de presentació s'hi llegeix que "no serem semanaris, perqu'l públic no's crega que surtim del Seminari, que prou fama en tenim. Tampoc serem quinzenaris, perquè encara que'ns fessin aquella visita, ab aquella bretolada no hi volem tenir tractes de cap mena... Mirin tot sovint pels kioskos y quan lo vegin senyal que haurá sortit..."

Aquest capítol ampliat i més relats sobre

la ciutat els trobareu en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018