Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 18 de febrer del 2016

L'Esquerra de l'Eixample a finals del segle XIX

Les tavernes del barri del Ninot, nom que prové d'un mascaró
de proa que lluïa en una de les tavernes, l'any 1901


A Xavier Ortells, pare de la troballa poètica


El 16 de febrer de 1902, la revista satírica La Perdiu ab Salsa publicava un poema dirigit a qui va ser alcalde de Barcelona entre el 23 de març de 1901 i el 27 de desembre de 1902, Joan Amat i Sormaní, ironitzant sobre les males condicions dels carrers de l'Esquerra de l'Eixample a principis del segle XX, quan Barcelona començava a créixer sobre el Pla. L'any 1854 es van començar a enderrocar les muralles de Barcelona i el 9 de juny de 1859 el Govern central aprovava el projecte d'Eixample dissenyat per Cerdà, en detriment del d'Antoni Rovira i Trias, triat per l'Ajuntament de Barcelona. Barcelona deixava de ser plaça militar i s'autoritzava que creixés sobre el Pla. Quan Cerdà mor el 21 d'agost de 1876 l'Eixample té uns centenars d'habitants i la construcció va trigar anys a completar-se (de fet, no s'ha ocupat encara el territori previst), i algunes zones, com l'esmentada Esquerra va presentar un aspecte força despoblat fins a principis de la segona meitat del segle XX. Llegim el poema i anem d'excursió per aquells paratges.




El text descriu l'Esquerra de l'Eixample l'any 1902 (bàsicament, el que avui s'anomena Nova Esquerra de l'Eixample), els carrers de més enllà d'Urgell (que és on vivia l'autor de la rima, prop de la casa dels avis, on vaig néixer), anant cap a Sants. I els carrers dels voltants del Mercat del Ninot, aleshores nou de trinca, en un barri de tavernes i carreters a la frontera de les Corts amb Barcelona, dins d'aquella llengua de terra que s'estrenyia i anava a morir al Pont del Mico (Aragó amb Casanova), punt on l'antic camí de Barcelona a Sarrià es desdoblava i prenia els noms de camí de les Corts i Travessera de Baix, fins a Collblanc. La proliferació de tavernes així com la presència del mercat es van produir perquè a les Corts els impostos eren molt més baixos que a Barcelona, i això va afavorir-ne el comerç que s'escapava dels burots i d'haver de pagar el cànon d'entrada a la ciutat.


Les barraques de venda del Mercat del Ninot, l'any 1910


La decisió de construir el Mercat la va prendre l'Ajuntament de les Corts sobre l'any 1892, abans que la població fos annexionada a Barcelona. Es va inaugurar el 20 de juny de 1893 a l'esplanada que avui ocupa l'illa Villarroel-Provença-Casanova-Mallorca, i fins al 1933 va ser un descampat de barraques a l'aire lliure. El gener de 1939 va rebre el nom d'El Porvenir perquè era l'únic mercat de les Corts i es pensava que estava ubicat en una zona que creien pròspera per la proximitat a Barcelona. Però, tot i així, és conegut popularment com a Mercat del Ninot, nom que li ve d'una antiga taverna que lluïa un mascaró de proa que la gent anomenava "ninot". Aquest mascaró es conserva en el Museu Marítim i al mercat n'hi ha una còpia exacta.


El Ninot, el mascaró que dóna nom al mercat i al barri
Museu Marítim de Barcelona


De l'origen del nom del pont del Mico, ens explica Miquel Pucurull que a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico, i perquè l’animal no es mengés l’àpat dels clients el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular que al pont de fusta original que travessava les vies del tren els veïns li van posar el pont del "Mico”. Se li va dir així fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir el pont de la "Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior i a l’indret se li ha dit fins fa relativament poc el Pont del Mico.


El Pont del Mico l'any 1926 (Foto: Berenguer)


Carrers aleshores poc urbanitzats, gens il·luminats, sense asfaltar i plens de fang, amb el tren de la MZA circulant a cel obert per tot el carrer d'Aragó cap a l'Espanya Industrial i l'estació de Sants (aleshores on comença el carrer Vallespir), abans que l'avinguda de Roma fos avinguda (les vies s'havien de creuar per passos a nivell i la rasa no es va construir fins els anys 20).


Guarda i caseta del pas a nivell del carrer Calàbria a la futura
avinguda de Roma, amb el Pont del Mico al fons (1917)


El 8 de gener de 1957, començaven les obres de cobertura de la rasa del carrer Aragó. Un nou baixador soterrani es va obrir al públic el 15 de novembre de 1960 al passeig de Gràcia, un cop enderrocat l'antic. Les obres de cobertura del carrer no s'acabarien totalment fins el 1962. La desaparició del tren a l'aire lliure va incloure també les dues últimes illes del traçat de l'avinguda de Roma entre Casanova i Comte d'Urgell. El carrer Aragó es va convertir des d'aleshores en una de les vies més àmplies i transitades de la ciutat tal i com la coneixem actualment. La rasa de l'avinguda de Roma no va començar a ser coberta fins a començaments dels anys 1960's. En una primera fase es van cobrir les vies només des de Casanova fins a Urgell, obra que complementava l'execució de la cobertura de la rasa del carrer Aragó. Aquest primer espai cobert es va urbanitzar i enjardinar amb un ampli passeig plantat de pins blancs i plàtans. La desaparició del tren a la superfície va representar un canvi total en la fisonomia del barri i l'impuls de la urbanització definitiva.


Avinguda de Roma amb Urgell, el 1928
Brangulí fotògrafs (ANC)


Però fins aleshores els carrers eren esquitxats d'horts, tallers, magatzems i fàbriques, com la de Can Batlló, indústria tèxtil des de 1869 fins 1889 i abandonada fins que el 1914 es converteix en l'Escola Industrial, inaugurada el 29 de maig. O la fàbrica Lehmann (1893) de nines de porcellana i joguines de llauna, del carrer Consell de Cent, 159, al límit sud del barri. El propietari era en Max Sontheimer, pare de la barcelonina Dory Sontheimer, autora de Les set caixes, on relata l'extermini de bona part de la seva família en els camps de concentració nazis.


Treballadores muntant nines a la fàbrica Lehmann, l'any 1914
Foto: Brangulí (ANC)

Can Batlló al carrer Urgell. Al fons a l'esquerra, el carrer Rosselló
i el camí de les Corts i la riera de la Creu d'en Malla
o Bargalló, envoltats d'horts i masies, l'any 1926
Foto: Diputació de Barcelona


Un territori amb monuments tan poc turístics com l'Escorxador General (inaugurat el 28 de juny de 1891), fent frontera amb Hostafrancs i amb el turó de la Vinyeta, ahir Gòlgota medieval sembrat de forques, al peu de l'antiga Via Augusta romana, avui convertida en avinguda Mistral (aproximadament en el mateix lloc del Camí Vell de la Creu Coberta), i després coronada per la plaça de toros de Las Arenas al cim del turó, construïda dos anys abans de la publicació del poema i donant continuïtat a l'espectacle de la mort. I no lluny d'allà, les obres de la futura presó Model, inaugurada el 9 de juny de 1904, disset anys després d'haver-se'n iniciat la construcció.


L'Escorxador, vist des del carrer Diputació, l'any 1930

El pont sobre el tren al carrer de Vilamarí i la presó Model,
abans que existís l'avinguda de Roma (1908)
Adolf Mas


Al costat del Mercat del Ninot hi havia el solar de l'Hospital Clínic (23 de desembre de 1906), sobre terres arrabassades a Gràcia la dècada de 1890, just a sota del camp de futbol dels carrers de Muntaner, Indústria (París), Casanova i Coello (Londres), on jugava el F. C. Hispània (el Barça hi va jugar 1905 i 1909), i després convertit en velòdrom (28 de març de 1909-1911), raó de l'existència del famós bar que en conserva el nom ciclista.


El camp de futbol de Muntaner, amb l'Hospital Clínic al fons
Foto: Brangulí (1912)


I prop del camp de futbol, la Granja Experimental (1854-1926), construïda en els terrenys de la Torre del Pla, finca del marquès de Sentmenat situada entre el curs de la Travessera de Gràcia i els carrers de Coello (Londres), Villarroel i Comte Borrell (aleshores encara a la Vila de Gràcia), i dedicada a jardí botànic i granja agrícola per a la formació de pagesos. El toc paradisíac del barri, travessat per la riera de la Creu d'en Malla o Bargalló, que feia de frontera entre les Corts, Gràcia i Barcelona.

Més a la dreta de la granja, delimitant-la, hi passava la riera de Madolell, que baixava de Sant Gervasi, del turó del mateix nom. Per sobre del carrer Londres, entre Casanova i Muntaner, hi ha encara el passatge de Lluís Pellicer, antigament anomenat Madolell perquè era a toca de la riera. El conjunt de casetes que el componen són de la segona meitat del segle XIX i estan associades a la fàbrica de filats de Ramon Almirall (Londres entre Muntaner i Aribau) i van constituir
una petita barriada obrera d'habitatges i comerços.


La Granja Experimental en un plànol de l’any 1902, situada
sota la Travessera de Gràcia i el convent de les Caputxines
del barri de Galvany, a Sant Gervasi de Cassoles


Descampats arreu, alguns fent de límit i ocupats per campaments de zíngars que feien ballar l'ós i que encara vam arribar a veure, camí de la barriada de Sant Genís, també coneguda com a Camp de la Creu (el carrer Morales i la placeta del Carme sobreviuen miraculosament avui), entre la riera de la Magòria, que feia de partió amb Sants, i el vell camí que portava de les Corts a Sarrià, encara amb horts i corrals, arraconats per la fàbrica Castells de vernissos (que donaria nom a la colònia de Can Castells, a Entença amb travessera de les Corts i de la qual avui subsisteix un petit nucli). Terres rurals als límits de l'Eixample i que fins feia cinc anys havien estat del poble de les Corts.

I poblats de barraques. Unes al límit del barri, entre el Paral·lel i la Via Augusta convertida en el camí Ral que sortia del portal de Sant Antoni, anomenat de la Creu Coberta (creu de terme situada al peu de les forques i davant de la Ciutat d'en Nyoca) i avui Mistral. En deien "patis". Les primeres, construïdes a finals del segle XIX pels obrers de l'Exposició Universal de 1888; les següents, per l'Exposició Internacional de 1929. Van desaparèixer quasi totes abans de la inauguració per no deslluir els palaus de Montjuïc, finestra de Barcelona al món sota el pas ferm de la dictadura de Primo de Rivera: els patis de les Fustes, de les Calderes, del Carboner, de l'Alcalde, del Cotó i dels Mistos.


Els patis de barraques de l'avinguda Mistral, a la dècada de 1920
Foto: Josep Domínguez (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)


D'altres nuclis de barraques s'estenien entre els dos grans pols d'atracció: l'Escorxador i la Model, amb el tren fent d'eix, segurament atrets per l'activitat econòmica que generaven aquestes "institucions". S'estenien en el triangle format per Calàbria, Aragó i la via del ferrocarril. Sobre les ruïnes d'aquestes barraques va ser construïda la casa dels avis i hi vaig néixer. La vida es recicla infinitament.


Barraques de Rocafort- Entença-Vilamarí, entre València i el tren
Foto: Josep Maria Sagarra (ANC)


La vida segueix, els avis ja són morts, l'ós no balla (i avui no el deixarien ballar), al Ninot ja no hi ha carreters, el tren va sota terra i ja no hi ha ponts, l'Escorxador és un parc, la plaça de toros és un centre comercial i d'oci, ja no hi ha granja, ni camp de futbol, a Can Batlló s'hi estudia, les barraques busquen altres perifèries i marges, però la presó segueix al mateix lloc recordant, com les forques, que la llei és implacable. Com el pas del temps.


L'Esquerra de l'Eixample en un fragment d'un plànol de finals
del segle XIX. Encara estan definides les fronteres de Barcelona
amb els pobles de les Corts, Sants, Sant Gervasi de Cassoles i la
Vila de Gràcia (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)




Tornant al poema satíric i crític, la capçalera de la revista on va ser publicat es presentava així, en català prefabrià i prosa humorística:

La Perdiu ab Salsa. Periódich substanciós literari y culinari, ab ninots picants. Sortirà cada sovint y's vendrà per tot arreu á 10 céntims.

Direcció i Administració: entrant a má esquerra la primera travesia [des del número 10: Balmes, 11]. Impremta de Francisco Badia, Dou, 14 [des del número 11: Tipografia València, 232, interior].

La Perdiu ab Salsa era un periòdic satíric polític, editat l'any 1902 (números 1-13, entre l'1 de gener i el 22 de març) que anava contra els radicals i feia burla dels catalanistes, criticava La Veu de Catalunya i censurava L'Esquella de la Torratxa. El director era en Salvador Bonavia (comediògraf i editor. Barcelona, 1876-1925), i entre els col·laboradors hi figuraven Rossend Pons, Jep de Jespus, Japet de l'Orga, L'Avi Riera (Jaume Vila i Riera, escriptor nacionalista), entre d'altres.

En l'article de presentació s'hi llegeix que "no serem semanaris, perqu'l públic no's crega que surtim del Seminari, que prou fama en tenim. Tampoc serem quinzenaris, perquè encara que'ns fessin aquella visita, ab aquella bretolada no hi volem tenir tractes de cap mena... Mirin tot sovint pels kioskos y quan lo vegin senyal que haurá sortit..."


Aquest capítol ampliat i més relats sobre
la ciutat els trobareu en el llibre
Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat
Viena Edicions, 2018




51 comentaris :

  1. Una pasada, como siempre...
    Salut ¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel!

      Elimina
    2. Miquel, torna a mirar l'apunt perqué l'he ampliat.

      Elimina
  2. L'escorxador! jo encara havia vist passar les cabres cap l'escorxador pel carrer Vilamari

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, jo veia passar els camions carregats de bestiar pel carrer València amb Calàbria des de casa dels avis.

      Elimina
  3. Enric, és possible que a en aquesta banda de l'Eixample s'hi formés un petit focus de barraques com va passar al Somorrostro o al Carmel o a Montjuïc? No he buscat si està documentat, però una professora de l'ETSAB me'n va parlar fa temps i deia que era un tema poc conegut, però va existir i va desaparèixer abans que les altres, amb l'expansió del pla Cerdà. Ara no sé si m'equivoco de zona, tu en saps alguna cosa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un petit nucli no: dos grans nuclis. He ampliat l'apunt per explicar el barraquisme i he afegit més dades de fàbriques i horts.

      Elimina
    2. Gràcies, Enric!
      "La vida es recicla infinitament", què bo!
      Jo hauria volgut fugir en un carro dels zíngars!

      Elimina
    3. Jo també! Aventura i literatura plegats.

      Elimina
  4. Un magnífic reportatge, et felicito Enric.
    Al mig de tot aquell batibull d'usos, de fang i de vies destacava la racionalitat de les alineacions d'en Cerdà. Crec que aquella racionalitat va ser un catalitzador de la millora de les condicions socials, més d'un autor ha afirmat que un bon urbanisme és el millor factor de socialització del progrés.
    Et felicito.
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Francesc! Segurament és cert. Llàstima que aquesta socialització no s'ha aplicat sempre. El nyap de la postguerra ha llastrat el creixement racional de la ciutat.

      Elimina
  5. Ja ho pots ben dir, literatura i aventura, art i vida plegats. En aquest cas és la reconstrucció més que la "reconstrucció" de Barcelona. Poques ciutats deuen tenir aquesta consciència de "creixement" urbanístic gairebé com les que han pres terreny al mar. A mi em ve, m'arriba, un vell eco del que va significar la reivindicació de l'enderrocament de les muralles per anar a l'aventura i conquerir per Barcelona aquesta plana fins el Tibidabo i "eixamplar-se". Sempre em fas venir records, en aquests cas records que no són meus, sinó dels avis i de gent que no vaig conèixer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em dono per ben pagat si aconsegueixo arrencar sensacions. Com en d'altres coses, Xavier, som fills de la idea i el concepte de ciutat. No et sabria dir com ho han viscut en altres ciutats, però som molts els barcelonins que hem crescut a la vora del relat i l'aroma de la nostra història. Ens passa el mateix amb el cinema. Tenim una edat que ens ha permès viure una època on era possible absorbir-lo des de la seva creació.

      Elimina
  6. La primera adreça de la casa dels meus pares, on encara viu la meva mare, era Carretera de Sarriá, avui Avinguda de Sarrià... En el número 29 vaig viure fins que em vaig casar... Un bon reportatge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Teresa. He intentat recrear una aroma, la d'una època on els camins es van convertir en carreteres abans que ens les canviessin per avingudes.

      Elimina
    2. Jo vaig tenir com a primera adreça Avinguda (carretera) de Sarrià 25!!!

      Botigues que recordo, la llibreria Capri, la merceria Sara, al costat del portal una granja de berenars (ara hi ha una casa de barrets...) i passat el 25 un taller de taximetres, que es deia, crec, Costa...

      Elimina
    3. Devia ser poc abans d'arribar al cinema Aquitània, oi? Després va ser la Filmoteca i ara teatre.

      Elimina
  7. Vaig viure un parell d'anys just davant de l'escorxador quan encara era escorxador, molt abans de convertir-se en parc. Quants records! El que no sabia és que hi hagués hagut barraquisme per la zona, i això, malgrat no haver-ho viscut en pròpia pell, ja ho acabo d'incorporar al meu imaginari personal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara imagina't també la riera baixant per l'avinguda Tarradellas, darrere de la presó, i el turó de la Vinyeta amb les forques i tindràs una idíl·lica postal. I si recordes el bar "El guante de oro" del carrer Llança, veuràs que no vas anar a parar al Foto Ramblas per casualitat. I potser tampoc tan a prop del Price. Quin somni et persegueix, Sícoris? :)

      PS: A quina banda de l'Escorxador vivies?

      Elimina
    2. Vivia a Aragó/Vilamarí, davant per davant de l'escorxador i no gaire lluny de la Model. Recordo "El guante de oro" i l'ambientillo que hi havia, similar al d'"El mundial", que havia freqüentat més. Suposo que no vaig anar a parar al Foto Ramblas per casualitat. Tampoc ho deu ser que ara visqui tan a prop del Price. Parlar de predestinació potser seria excessiu, però és obvi que el demiürg està jugant als daus amb mi. :)

      Elimina
  8. Hola Enric, a part de l'emoció que he sentit al veure la foto dels meus avis i pare a la masia del Camí de les Corts, tinc altres records: els meus tiets (germà del meu pare) vivíen a un edifici del carrer Provença entre Rocafort i Entença. De petits el meu germà i jo anavem de "vacances" al seu pis entresol amb una gran terrassa -nosaltres viviem a Cornellà-. Jo anava a tancar el camió amb el tiet a l'altra banda de l'illa de cases, al carrer Aragó on a mi m'agradava veure des-de la barana de pedra, els trens passar...

    ResponElimina
  9. Felicitats, un gran i elaborat reportatge!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu, Francesca, per cedir-me la fotografia. És una imatge excepcional que permet il·lustrar perfectament aquest territori entre les Corts i l'Eixample quan encara estava ocupat per horts i masies.

      Recordes d'on prenien l'aigua per regar? Era de pou o l'agafaven d'alguna riera?

      Elimina
  10. No ho se Enric. No hi sentit parlar mai al meu pare de cap riera, sembla que més aviat era de pou. Tens dues fotos més de Les Corts al privat del Face.

    ResponElimina
  11. Es fantastic Enric !! sembla que ens parlis d´un altre mon,,,,Estic esperant la fira del llibre de Sant Jordi per veure ,i comprar ,el teu tan desitgat llibre (per mi) de las croniques de la Ciutat,,, Oi que sortira !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume! Probablement era un altre món. Em sembla que no tindrem sort i el llibre no sortirà per Sant Jordi. Amb el canvi de consistori després de les eleccions municipals tot s'ha endarrerit molt. Et tindré al corrent.

      Elimina
  12. Ui, perllongada i decisiva és la meva experiència del recorregut entre el Ninot i la placeta de la font del Pollastre; allà on Aragó s'estreny i on els avis tenien el taller de joguines. Per no estendre'm em cenyiré a un tema que sovint passa desapercebut, i que són les transfiguracions que sofreixen els edificis, i el paisatge urbà, amb les remodelacions. Aquell portal d'una botiga d'ordinadors com tantes... A tu no t'enganyen amb uns marbres de pega i uns muntants d'alumini. No quant encara sents la ferum de les vaques recloses i veus les posts de roure clivellat de la porta i, sempre, uns brins de palla al llindar que no hi ha vent que se'ls endugui.
    I el canvi substantiu que suposava creuar l'Avinguda de Roma i l'esvoranc del tren? Aquell petit nucli "selecte" de Casanova (quants "Casanovas" sobrers!): la gran terrassa de l'Hostal de la Perdiu (on puc garantir que el Kubala s'hi va passar anys), i poc més amunt el "Guria"(un restaurant dels que feien molt i molt "senyor"). Ara la Perdiu és un framfurt i el basc un no sé què dels peus. En canvi el nou Ninot foragita als veïns de tantes ínfules selectes i cares pels forasters! Ah, i al taller dels avis hi penja un gran rètol de "Local disponible" (que consti que en un moments dels 80 s'hi va instal·lar l'associació de veïns de l'esquerra). I a seguir girant, en aquest cas cap a l'esquerra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'encanta aquest teu comentari, Girbén, perquè il·lustra perfectament els canvis del territori entre aquells anys 60 en què tot encara feia olor a passat i les dècades posteriors que van escombrar tot vestigi que fes olor a vaca o a carbó. Però com tu dius, els postissos no ens enganyen, com molt bé ens ho anuncia el rellotge i el sifó de l'antiga fàbrica de l'avinguda de Roma. Tanco els ulls i intento veure el taller de joguines, però no el veig. Sí recordo, però, la botiga de l'EKO de Comte Borrell. Seguirem girant cap a l'esquerra, sens dubte.

      Elimina
    2. http://barcelofilia.blogspot.com.es/2013/02/restaurant-guria-casanova-97-99-1950.html

      Elimina
    3. Per dates queda una mica lluny de l'espai temporal de l'apunt. El poses per alguna raó especial?

      Elimina
  13. Moltes felicitas, Enric.
    A propòsit d'El Pont del Mico', permet-me una aportació.
    (A la Fisonomia de la Cursa d'El Corte Ingles'en parlo):
    "Seguirem avançant pel carrer Aragó i travessarem els carrers de Muntaner, Casanova...Justament aquí, si haguéssim corregut aquesta cursa fa cent anys -que ja hem dit que no hagués estat possible per culpa del tren- en la cruïlla d’Aragó amb Casanova, potser ens hauríem trobat un mico. Deixeu-me explicar-ho: a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico, i per a que l’animal no es mengés l’àpat dels clients el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular, que a un pont de fusta que travessava les vies del tren que passava per aquí, els veïns li van posar “El Pont del Mico”. Se li va dir així, fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir “El Pont de la Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior. A l’indret se li ha dit fins fa relativament poc “El Pont del Mico”.

    ResponElimina
  14. Com sempre fantàstic article Enric. He gaudit de tanta informació que sovint tirava cap amunt per tal d'orientar-se-me per on estaven els llocs on ara hi ha altres carrers, avingudes o no res...els canvis de nom dels carrers, alguns em sonen, i jo no hi era pas, segur que els vaig sentir anomenar a casa, gràcies una vegada mes, per fer-nos traslladar a la Barcelona que tant m'agrada conèixer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Rosa! M'alegro que hagis gaudit d'aquest viatge en el temps!

      Elimina
  15. Enric, ets un crak

    ResponElimina
  16. Meravellós viatge en el temps! Prefereixo un reportatge teu a qualsevol película o documental, perque a mesura que vaig llegint visualitzo les escenes i se'm barregen les escenes imaginades amb les reals actuals dels indrets generant un mix amb moltíssima càrrega emotiva. Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Santiago! Em fa feliç que em diguis que el text et produeix aquest efecte evocador. La intenció és aquesta, que siguem capaços de reconstruir el passat d'un lloc mentre caminem pels seus carrers o ens l'imaginem.

      Elimina
  17. Moltes gràcies Enric. Tot i que, per edat, no he viscut en primera persona moltes de les coses que descrius, si que recordo quan el meu pare me les explicava. Es revelador com noms que sempre has vist, i que mai t'havies preguntat el perque del seu origen, ara prenen sentit.I es que tot plegat es un continuu del que avui en som present i demà en serem història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu. Sempre procuro enllaçar el passat amb el present per procurar que tant el record viscut com el que no prenguin sentit i puguem veure la ciutat amb uns altres ulls.

      Elimina
  18. Hola Enric, com siempre un placer llegue-te.
    L’anecosta respecte del pont del mico que em van explicar fa molts anys no era que tenien el mico sinó que com molta gent anava a la zona de la Pineda del ninot a beure vi per que era millor de preu per tema burots, la gent que tornava a Barcelona amb un gran pet, s’havia d’anar arrepenjant de les baranes del pont i com era un continu li deien el pont del mico. Es una altra versió .
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Oriol. Prenc nota d'aquesta versió. Em sembla que en corre alguna altra. Ves a saber si n'hi ha cap de certa. En tot cas, aquesta diversitat ens diu com de popular va ser el lloc.

      Elimina
  19. Gràcies Enric. Sempre he volgut saber com era el lloc on visc ara i de sobte ho he pogut veure. Una esplanada de barraques. Avinguda de Roma/Rocafort.
    Cada dia quan passejo els gossos passo per Calàbria/València. Allà, una senyora gran viu en uns baixos i em va dir que antigament havia estat una papereria. Al costat em va dir que hi havia hagut una vaqueria. Ara hi ha una cafeteria petita. On les posaven les vaques?
    Compraré el teu llibre. En tens algun altre editat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu pels teus comentaris. Jo vaig néixer a casa dels avis, a Calàbria entre València i avinguda de Roma. Fins allà arribaven les barraques. En aquell tros de carrer, davant dels jardinets (on fèiem els focs de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume, hi havia, efectivament, d'esquerra a dreta, el colmado Aragonès, una lleteria (no era un vaqueria amb vaques; la llet la duien d'una altra vaqueria), una papereria i un barber. Al carrer de València, al costat del bar Champi,hi havia i hi ha un obrador d'orxata, i abans d'arribar a Rocafort hi havia una altra llibreria. Excepte el xamfrà de Rocafort, la resta d'edificacions eren magatzems. Amb l'avi trèiem la gossa a passejar per l'avinguda de Roma, quan encara hi havia la rasa del tren i els camins laterals eren de terra. Anàvem fins al cinema Eslava, a la mateixa avinguda, però amb numeració del carrer de Mallorca, entre Rocafort i Entença. Tot això durant la dècada de 1960.
      A més del llibre 'Barcelona: anatomia històrica de la ciutat' en tinc d'altres de publicats. Et deixo l'enllaç on trobaràs tot el que he fet. Moltes gràcies pel teu interès.

      https://enarchenhologos.blogspot.com/p/lautor.html

      Elimina
    2. Roser Domingo17 de febrer, 2020

      Caram! Vas néixer just allà on hi havia la lleteria i ara hi ha una cafeteria que es diu "La Italiana". El magatzem d'orxata encara hi és. La biblioteca cap on era? Recordo vagament el colmado i la barberia.
      El cinema devia ser en una casa nova on ara hi ha un centre d'estudis de llengua castellana, no?
      Moltes gràcies per totes les informacions. M'agraden molt.

      Elimina
    3. Hola, Roser. L'Eslava, cinema i ball, estava en el que ara és el número 55 de Mallorca; a la dreta de l'oficina de treball. Va tancar l'any 1969.

      Elimina
  20. És molt interessant,ho desconeixia . Visc a l'Eixample . El canvi és enorme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu pel comentari!

      Elimina
  21. Hola Enric.
    Et volia demanar si tens fotos o escrits de Villarroel/Floridablanca que és on vivia abans de viure a l'Avinguda de Roma. Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia, Roser. De llocs tan concrets no n'he escrit res. Potser et pot interessar aquest article sobre el barri de Sant Antoni:

      https://enarchenhologos.blogspot.com/2018/06/el-mercat-i-els-mercats-de-sant-antoni.html

      Elimina