dilluns, 9 de setembre de 2013

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista (III): carrer d'en Carabassa

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1855, amb la zona descrita
(Font: Institut Català de Cartografia, ref. RM 2577r)

El carrer d’en Carabassa va del carrer Ample, davant de l’església de la Mercè, fins el carrer dels Escudellers. Segons explica Miquel Ponseti Vives en els Fulls històrics (1), aquest carrer va ser un dels primers oberts a l’anomenat “lloc del còdols”, dit així perquè en aquell indret hi havia la línia de costa des d’època romana, i era format per fragments de roca arrodonits per l’acció del mar.

On ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli hi va haver el turó dels Codals o morro del Codolar (2), sobre el qual es va bastir el baluard de Sant Francesc adossat a la muralla de Mar. Entre el turó dels Codals i el de les Falzies, on al segle XIV es va construir la Llotja (tots dos afloraments geològics de la mateixa tipologia i edat que el mont Tàber i Montjuïc), hi havia la Platja de les Barques, sota les drassanes velles del segle XIV, que ocupaven l’espai dels actuals carrers de Fusteria, Avinyó, Ample i Mercè (3).

Més cap a la Rambla, encara hi ha el carrer dels Còdols, que fa referència al mateix indret descrit més amunt, tot i que el nom prové del topònim Codals, indret per on desguassava la riera de Collserola després de vorejar el Tàber (4). I per sobre del carrer d’en Carabassa, el tram que el continua entre el carrer dels Escudellers i el de n'Arai rep el nom de les Arenes. Un altre terme relacionat, en aquest cas provinent dels sorrals on es van construir les primeres cases d’aquest carrer a finals del segle XIV o principis del XV. Aquest sorral era conegut amb el nom d’Arenària, topònim medieval segurament supervivent de l’època romana (5).

El nom del carrer, segons la tradició popular, Amades inclòs, prové d’un prostíbul que ostentava una carabassa com a símbol identificatiu. Però la teoria que preval, com el nom oficial indica, és que es tracta del nom d’una persona. Segons Miquel Ponseti, en aquest indret hi tenien els obradors i els forns els guerrers, i probablement en Carabassa era un guerrer d’ofici (6).

Tot plegat ens serveix per situar-nos en un dels carrers més peculiars de la Barcelona vella; un indret que, com hem vist, està ple d’història malgrat els canvis soferts al llarg dels segles. En el número 8 bis, per exemple, en els treballs arqueològics realitzats l’any 2006 abans de construir-hi l’Escola Bressol Carabassa, s’hi van trobar restes tardoromanes (segles IV i VI dec), medievals (segles XIII i XV) i d’època moderna i contemporània (segles XVI-XIX) (7).

El carrer d’en Carabassa té una estructura peculiar. El costat dels números sanars està format per una filera de cases, moltes d’elles senyorials, datades entre els segles XVII i XIX i inclosos en el catàleg patrimonial, que en molts casos tenen doble façana, una d’elles al carrer d’Avinyó. A la banda dels números parells, les façanes pertanyen, entre els carrers Ample i de la Rosa, als edificis del carrer d’en Serra, però amb la peculiaritat que entre la calçada del carrer d’en Carabassa i aquestes edificacions hi ha un conjunt molt peculiar de patis i jardins que li donen a aquest espai un aspecte i una lluminositat especials, que ha estat inspiració de molts pintors i localització de pel·lícules com El embrujo de Shanghai, de Fernando Trueba, o La ciutat dels prodigis, de Mario Camus.

Un d’aquests patis és el del número 8 que hem esmentat anteriorment, on s’ha construït l’escola bressol, que està unida amb un pont a la façana del número 15 (que comunica amb el del número 52 d’Avinyó). Però el patí que és del nostre interès està situat en els números 6 i 8, jardí que durant molt temps va ser famós per la seva esvelta palmera, una de les més altes de la ciutat, i avui desapareguda.

La palmera desapareguda del jardí elevat

Es tracta d’un jardí terraplenat, una terrassa sobreelevada formada per dos grans paquets de colmatació que, probablement la farcien en la seva totalitat. El més antic es tracta d’un gran estrat amb material del segle XVII-XVIII per poder construir i elevar el jardí. Sembla que aquesta intervenció urbanística estava directament relacionada amb la construcció de la casa senyorial que ocupava el número 7 d’en Carabassa i el 44 del carrer Avinyó, que data de 1775. El segon nivell de colmatació és d’època contemporània, resultat de l’adequació del solar i la instal·lació de serveis (aigua) (8). El jardí conserva una zona arbrada i antics safareigs.

Aspecte actual del carrer d'en Carabassa,
amb els dos ponts i l'arbre del jardí
(Font: Xavi)

Foto  © Jaume Almirall (2013)

La relació d’aquest jardí amb l’edifici del número 7 es fa evident a través del segon pont que sobrevola el carrer. Aquest edifici, construït bàsicament al segle XVII, les dues façanes han estat reformades posteriorment: la del carrer Carabassa al segle XVIII, amb la incorporació d'uns excel·lents esgrafiats, datats a l'entorn de 1775 (restaurats el 2004), amb escenes mitològiques, relacionades amb la verema i l’ornamentació floral; i la del carrer Avinyó, modificada al segle XIX, que té l'aspecte d'una casa típica d'aquell segle, amb un arrebossat que imita carreus. De tot el conjunt destaquen, a més dels esgrafiats, el portal d'accés de pedra, el vestíbul i el pati amb l'escala coberta per una galeria arquejada de voltes inclinades, amb l'artifici dels capitells penjants sense el sosteniment de cap columna (9).

Aspecte interior del jardí elevat
(Font: Descobrir. cat © Óscar Rodbag)

Una altra de les peculiaritats d’aquest edifici és la presència d’un rellotge de sol esgrafiat a la paret, que marca les hores de les vuit del matí a les sis de la tarda, encarat cap al sud. Segons Amades (10), aquest és l’únic rellotge de sol que resta a la Barcelona antiga.

El rellotge de sol del número 44 del carrer d'en Carabassa

L'edifici és la seu del Moviment Laic i Progressista i de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.


[+]

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista I

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista II


*

Notes:

(1) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Unitat Operativa del Pla de la Ciutat [dins Jesús Portavella, Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1996.

(2) Oriol Riba i Arderiu; Ferran Colombo i Piñol, Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2009, p. 34-35.

(3) Miquel Sanz Parera, El Pla de Barcelona: Constitució i característiques físiques. Barcelona: Els llibres de la Frontera, 1988, p. 52-53.

(4) Miquel Ponseti Vives, Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(5) Josep Roca i Ramon N. Comas, manuscrit B-138 al 1411, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 1922. I Pau Vila i L. Casassas, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps. Barcelona: Aedos, 1974.

(6) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(7) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 8 bis. Memòria 034-06 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/282>.

(8) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 6 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/783>.

(9) Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, fitxa 3051, Carabassa 7 / Avinyó 44 [en línia]. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=3051&id.districte=01&>.

(10) Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, p. 554-555.

23 comentaris :

  1. Una maravilla ¡¡¡ Gracias por ponernos la historia.
    Y el reloj de sol, una pasada ¡¡
    (y otras gracias por citarme).

    Salut

    ResponElimina
  2. Ha, ha... és dels pocs jardins interiors on hi he estat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, ja m'explicaràs com t'ho has fet.

      Elimina
  3. Sempre s'aprèn alguna cosa: havia sentit la versió del prostíbul que donava nom al carrer i l'havia donada per bona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, no la descartem. Víctor Balaguer, per exemple, no en sap l'origen.

      Elimina
  4. Uns anys enrere Barcelona semblava una altra Barcelona, i pels volts dels Jardins d'en Carabassa hi havia voltat sovint. En aquells dies el músic Manu Chao imperava al barri i tenia centenars de seguidors que acudíem als seus concerts clandestins i per sorpresa. Ara veient les fotos que has penjat m'ha vingut la melodia del "Desaparecido" al cap... és curiós com associem imatges i sons...
    T'enganxo una cançó del Chao que parla del carrer Escudellers:
    http://youtu.be/btHRPf4VjRU

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Lluís, estic al tanto de la moguda que hi va haver. I encara no s'ha solucionat el problema del tot.

      Elimina
  5. Hi he passat sovint per sota aquest pont...molt bo l'article. Diria que hi ha algun altre pont com aquest per aquesta zona...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, que jo sàpiga només hi ha aquests dos del carrer d'en Carabassa i el del passatge del Patriarca, darrere dels Quatre Gats.

      Elimina
  6. Hi passava quan era petita. Els meus avis paterns vivien al carrer Còdols i moltes vegades hi anàvem passant pel carrer Escudellers. Em sembla que no passàvem sota el pont, sinó que el deixàvem al costat. Em pensava que el nom de "Còdols" venia perquè en el passat hauria estat una zona amb molts còdols.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lectora, aquesta és una de les explicacions. En principi és fonamentada, però vés a saber.

      M'hauràs d'explicar com ho fèieu per passar i deixar el pont al costat.

      Elimina
  7. Els meus avis materns vivien al carrer de la Rosa, davant de la casa de la bomba. El pare i la mare es conegueren aquí, entre el carrer Carabassa, el carrer Còdols i el Bar de les Guapes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, deus tenir vibracions quan passes per aquí. Ja m'explicaràs això del Bar de les Guapes. No el conec.

      Elimina
  8. Enric, m'agraden molt els teus articles
    Aquest carrer és dels que més m'agraden de la zona antiga
    te un "no se que", que atrau i sedueix, ahir precisament vaig passar
    pel jardí del c. Tarròs i és un racó encantador
    Felicitats per les teves investigacions que ens fan estimar i
    apreciar encara una mica més la nostra ciutat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Agata del mar. Tens raó, és un carrer molt especial. I el jardí del carrer l'haurien d'arreglar, igual que l'edifici on es troba i tot l'entorn, que es ple de coses interessants.

      Elimina
  9. Queda un serrell important per escatir. Si ´malament rai del jardí sense arbres (si és que pot ser-ho), i en aquest només se n'alça un: de quina mena és el d'en Carabassa? Potser una magnòlia solitària?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, jo no hi entenc, però té el tronc molt alt per ser una magnòlia, no?

      Queden alguns arbustos i es van carregar la palmera, segurament perquè de tant alta corria el perill de caure.

      Elimina
    2. Hauré d'acostar-m'hi i esbrinar-ho. Tot i que ja et dic que, amb unes bones condicions, les magnòlies poden esdevenir enormes com a l'avinguda Marquès del Túria de València.

      Elimina
  10. Fa temps que no passejo per aquí, crec que hagués trobat a faltar la palmera, ara ja no serà una desagradable sorpresa, desagradable sí, sorpresa no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier, esperem que la sorpresa desagradable no sigui que un dia es carreguin aquest carrer.

      Elimina
  11. Enric, l'arbre solitari és una magnolia, enorme, però no sembla tenir gaire bona salut. Ahir hi vaig passar. Salutacions

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Àgata. En Girbén tenia raó, doncs.

      Elimina