Plan of the City of Barcelona (1744-1747), amb els
baluards construïts sobre la muralla medieval
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Intentant reconstruir Barcelona a partir de vestigis que no sempre són a la vista ni sempre són evidents, a Bereshit hem parlat algun cop de les muralles i els baluards que les reforçaven i dels portals que permetien l'entrada i la sortida de la ciutat.
D’aquestes construccions només se'n conserva el tram de muralla i el Portal de Santa Madrona, i algunes restes arqueològiques amagades, però l’espai que ocupaven sí que és reconeixible en la majoria dels casos perquè són espais oberts entre el polígon irregular que delimita Ciutat Vella per les rondes perimetrals i la retícula de l’Eixample.
El 7 d'agost de 1854 començaven les obres d'enderroc de la muralla medieval de Barcelona (la tercera). Avui potser (només potser) l'hauríem conservada, però aleshores va significar alliberar la ciutat de la pressió urbana, la massificació i les epidèmies, i també del setge urbanístic, per créixer cap el Pla (l'Eixample de Cerdà s'aprova el 1860), cosa que tenia prohibida fins aquell moment perquè Barcelona era considerada una plaça militar i no es podia construir fora muralles més a prop d'un tret de canó. Al crit de "Abajo las murallas", els mateixos barcelonins van col·laborar a fer-la desaparèixer, tasca que va durar fins 1881, quan s'acabà l'enderroc de la Muralla de Mar.
Plànol de Barcino. QUARHIS, època II, núm. 9 (2013), p. 16-118
La muralla romana
La primera muralla de Barcelona és la romana. La d'època fundacional (construïda cap al 14 aec) és reforçada cap a finals del segle III amb torres i murs de més alçada seguint el mateix perímetre i afegint-hi la zona del castellum marítim, per sota de la porta de Regomir. De forma octogonal, el traçat és fàcilment identificable tant sobre plànol com sobre el terreny, resseguint l'avinguda de la Catedral i els carrers de la Palla, Banys Nou, Avinyó, Correu Vell, la plaça dels Traginers, i els carrers del Sots-Tinent Navarro i Tapineria, amb la plaça de l'Àngel enmig de tots dos.
La Casa de l'Ardiaca des del Pla de la Seu, el 1962.
A la dreta, l'edifici està construït sobre els dos
paraments de muralla romana. AFB
En alguns llocs encara es poden veure els paraments de les dues muralles una sobre l'altra; per exemple, al Pla de la Seu (mirant cap a la Casa de l'Ardiaca), dins del Palau Episcopal, al subsòl de la plaça del Rei (MUHBA) o a la seu de l'Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore del carrer d'Avinyó.
El plànol ens mostra totes les evidències conservades de Barcino, algunes a la vista, però d'altres són jaciments arqueològics no visitables o restes conservades en propietats privades. No aprofundirem en el tema perquè la muralla romana demana un article a part.
Fins al segle XIII, la Barchinona medieval és reclosa dins la muralla romana, a les quatre portes de la quan s'hi han afegit fortificacions:
El Castell Vell, a la Baixada de la Llibreteria –cardo maximus– amb la plaça del Mercadal (avui de l'Àngel), propietat dels vescomtes de Barcelona, va ser residència dels veguers a partir del segle XII, al segle XIV va ser presó (encara avui els barcelonins de més edat li diuen Baixada de la Presó a la Baixada de la Llibreteria), i les darreres restes van ser enderrocades l’any 1911 amb l’obertura de la Via Laietana, tot i que en els soterranis d'alguna botiga encara n'hi ha possibles vestigis.
El Castell Vell a la plaça de l'Àngel, entre 1830-1860
Joaquín Mosterini (AHCB)
Les Torres del Bisbe, a la porta nord-oest. Diversos gravats encara ens mostren l'edificació (enderrocada cap al 1823), que sense ser un castell o fortificació donava aquesta aparença i unia les dues torres del carrer del Bisbe –decumanus maximus– amb la plaça Nova, lloc per on entrava l'aqüeducte (vegeu-ne les restes arqueològiques a L'aqüeducte romà de Barcelona).
Les torres del Bisbe i la plaça Nova, més o menys idealitzats, entre 1830-1860
Joaquín Mosterini (AHCB)
El Castell Nou, a la cruïlla dels actuals carrers del Call –cardo maximus–, Banys Nous, Boqueria i Avinyó (observeu que el carrer del Call es desvia de la traça antiga amb Boqueria). No en queda cap resta arqueològica ni cap gravat, i les darreres pedres deurien desaparèixer amb l'obertura, el 1846, del carrer de Ferran.
El Castell de Regomir, al carrer del mateix nom –decumanus maximus–, a l'alçada del Pati Llimona, on es conserva una de les torres, el pas de vianants, panys de muralla i part de les termes d'una domus. De l'altra torre, se'n conserven traces a l'habitatge de l'altre costat del carrer
Porta i torre de Regomir, el 1861
Francesc Soler Rovirosa (AHCB)
Cronologia dels portals de la muralla medieval
Albert Cubeles
Plànol topogràfic de la muralla medieval i moderna
i els baluards, a partir del plànol de 1717,
signat per Joseph Cardoso (1760)
L'any 1285, durant una confrontació amb França, el rei Pere II el Gran ordenà fortificar urgentment Barcelona amb murs de tàpia i torres de fusta. Un cop acabat el conflicte, el Consell de Cent es va fer càrrec de la construcció de la que és coneguda com muralla de Jaume I. Aquest segon recinte protegirà definitivament les viles noves, com la dels Arcs (aprofitant l'estructura de l'aqüeducte romà, al voltant de l'actual plaça del Vuit de Maig), la de Mar, la del Mercadal o la de Sant Pere. Al llarg del costat dret de la Rambla es va bastir el primer tram de muralla, enderrocat entre 1768 i 1772.
Portal de la Boqueria, l'any 1760, segons un dibuix de Lola Anglada (1952)
Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona
Anava des del portal de Framenors (a l'alçada de l'actual carrer d'Anselm Clavé, amb la Torre de les Puces a tocar del monument a Colom) passant pel de Trentaclaus (amb restes sota el pàrquing de la plaça del Teatre), Boqueria, Portaferrissa i Santa Anna, fins arribar al Portal Nou. Posteriorment, la muralla arribaria fins a mar protegint hortes, molins i convents. D'aquest tram de muralla en queden força restes arqueològiques sota la Rambla, que surten a la llum de tant en tant quan es fan obres al carrer.
Portal de Santa Anna o dels Bergants, a mig-enrunar
Aquarel·la de Francesc Soler Rovirosa, 1855. AHCB
A partir del segle XVI, l'evolució de les armes de foc determinà que les muralles s'hagin de reforçar. La solució serà la construcció dels baluards: terraplens avançats al llenç murat, de planta poligonal, construïts en els angles sortints del traçat de la muralla. El vall es va veure modificat i va deixar de ser una rasa o un fossat més o menys ample per convertir-se en un gran espai completat amb una contraescarpa o talús previ al terreny inclinat (glacis) que ascendia vers la muralla, per permetre crear un angle favorable per a la defensa.
El baluard de Llevant es troba dins del Parc Zoològic, a tocar del Parlament. El de Santa Clara (porta de Sant Daniel) coincideix en bona part amb la Cascada del Parc, i a les darreres obres del subsòl van ser descobertes algunes restes, documentades i tornades a tapar. Amb tot, l’indret actual no guarda cap similitud amb l’espai ocupat per tots dos baluards per les obres de construcció (1716) i enderrocament de la Ciutadella militar (1869-1878), i la posterior construcció del Parc (1887).
Porta de Socors de la Ciutadella (1830-1860)
Joaquín Mosterini. AHCB
Aquarel·la de l'exterior del Portal Nou, durant
la primera meitat del segle XIX
Joaquín Mosterín (AHCB)
Aquarel·la de l'interior del Portal Nou, durant
la primera meitat del segle XIX
Joaquín Mosterín (AHCB)
El baluard i la porta del Portal Nou ocupaven l’esplanada de l’Arc de Triomf, cruïlla de camins, rieres i recs, i porta d’entrada a la ciutat ja en època romana (era un ramal de la Via Augusta), quan Carders, Corders i Bòria eren un camí que entrava a Barcino per la Porta Principalis Sinistra (porta septentrional) de l'antiga muralla, en el Cardo Maximus, on avui hi ha la plaça de l’Àngel (abans dita dels Corretgers, del Blat, del Mercadal i dels Cabrits, i més antigament del Mercadal, nom que li ve del vell mercat establert en el segle IX); després va ser camí medieval i entrada i sortida de diligències i correus; i fins fa poc, de tramvies i trens, que avui circulen soterrats amb el metro aprofitant el buit que van deixar els fossats i els glacis de la muralla.
Baluard de Jonqueres el 1825, segons un dibuix d'Adolphe
Hedwige Alphonse Delamare. AHCB
El baluard i portal de Jonqueres coincideixen amb la plaça d'Urquinaona, un altre espai obert, i en vam parlar descrivint la memòria i els fantasmes d’aquest indret i l’Hort d’en Favà, que fins a principis del segle XX encara sobrevivia entre els carrer d'Ortigosa i de Sant Pere més Alt, i del qual en queda una relíquia en forma de passatge, ocult a l'interior de l'illa de cases.
Gravat del baluard i la porta de l'Àngel o dels Orbs, amb el pont
sobre el fossat i la torre d'aigua de les fonts gòtiques
El del portal de l’Àngel, al cap de munt de l’actual carrer del mateix nom, ocupava una part de la plaça de Catalunya. El portal s'anomenava, al segle XIII, dels Orbs, perquè s’hi reunien els cecs, esguerrats i pobres que vivien en barraques en aquesta zona des d’abans de bastir-hi la muralla, quan aquest indret era als afores de la ciutat. Entre el portal i el carrer de Santa Anna, aleshores un carrer més estret, també era anomenat dels Orbs i fora muralles empalmava amb el camí dels Ases, que després seria de Jesús pel raval existent al mig de l'actual passeig de Gràcia, i que havia estat el camí romà que portava a Castrum Octavium, l'actual Sant Cugat del Vallès. L’àngel del topònim és aquell que se li aparegué a Vicenç Ferrer, martell de jueus. Una escultura d’aquest àngel va presidir la porta fins que va ser enderrocada la muralla (1859). Traslladat a l'església de l'Àngel Custodi d'Hostafrancs, va ser destruït durant la Guerra Civil.
Torres de Canaletes en el Portal de Sant Sever o dels Estudis
Aquarel·la de Francesc Soler Rovirosa, 1855 (AHCB)
La muralla que envolta el Raval es va començar a construir l'any 1368, seguint els carrers actuals de Pelai, rondes de Sant Antoni i Sant Pau, i el Paral·lel. D'aquest recinte, el primer baluard és el de Canaletes (o dels Estudis o de Sant Nicolau), que ocupava l’espai superior de la Rambla, aleshores tancada per dues torres i l’edifici de l’Estudi General (la universitat de Barcelona entre 1536 i 1717, any en què Felip V la va traslladar a Cervera).
Façana posterior a la Rambla dels Estudis Generals i les torres
del Portal de Santa Anna (1830-1860)
Joaquín-Mosterini-AHCB
En enderrocar els Estudis Generals l'any 1843 quan des del 1717 feia de caserna militar, es va obrir la porta d'Isabel II, que es va mantindria fins a l'enderrocament de les muralles a partir de 1854. Aquesta nova porta permetia l'accés a l'esplanada que seria la futura plaça de Catalunya, lloc que s'havia convertit en un espai força concorregut.
La porta d'Isabel II, l'any 1847
Abans, però, al barri que havia crescut al voltant del convent del Carme ja s'hi havien bastit un primer tancament de la muralla del Raval amb alguns elements defensius i portals com el d'en Godai, de la Cadena i d'en Robador, aprofitant accidents geogràfics, com ja havia passat a l'altre costat de la Rambla abans de la construcció de la muralla de Jaume I amb el portal prop de les cases de Berenguer de Vilarjoan, el del Pou d'en Moranta, el d'en Campderà o el del carrer del Born (vegeu el plànol de la cronologia de la muralla medieval)
Davant s’obre la plaça de Catalunya, que ja rebia aquest nom abans de l’enderroc de les muralles i que no havia de ser una plaça, sinó que el seu espai havia de ser ocupat per dues illes de l'Eixample. Els conflictes amb els propietaris del sòl i la indefinició de l'Ajuntament van convertir la plaça en un descampat ocupat per quatre edificis, circs i barraques de fira fins l'any 1895. Del Portal de Sant Sever, situat en aquest punt de la muralla, se'n poden veure restes de la base a l'ascensor del metro i els ferrocarrils de l'entrada del carrer Pelai tocant a la Rambla.
El baluard de Tallers, amb el portal del mateix nom, ara és la plaça de la Universitat i els voltants, com la mançana del passatge Maymó i de la Bella Aurora vinguda d’Illinois (vegeu l'enllaç). Dues intervencions van permetre documentar part del tram de la muralla moderna. Les obres de remodelació de l'estació del metro de la plaça de la Universitat van posar al descobert les restes del baluard, i es va localitzar un mur a la planta baixa de l'edifici del carrer Tallers, 82, a la botiga Vicens de torrons d'Agramunt, que es correspon amb l'antiga rampa d'accés al terraplè de la muralla.
El baluard de Sant Antoni és ocupat pel mercat del mateix nom, davant del vell portal. Juli Vallmitjana va retratar magníficament (vegeu-ne l'article) l’activitat comercial dels gitanos del portal, dels venedors i d’altres personatges de finals del XIX i principis del XX. Les restes d'aquest baluard i del ramal de la Via Augusta se n'han trobat restes durant les obres de remodelació del Mercat de Sant Antoni i són visitables. El ramal de la Via Augusta l'havíem esmentat parlant del Portal Nou. Seguint el camí romà, ens havíem quedat a la plaça de l’Àngel, a l’entrada de Barcino. Seguint el Cardo Maximus passaríem per la Baixada de la Llibreteria (o de la Presó), carrer de la Llibreteria, plaça de Sant Jaume, carrer del Call, i sortiríem de Barcino per la Porta Principalis Dextra seguint per Boqueria, Hospital, plaça del Pedró, carrer de Sant Antoni Abat i sortiríem pel Portal de Sant Antoni (on a les mateixes obres del mercat s'hi ha trobat restes de la centuriació de l'ager provintialis romà), i encara podríem seguir el ramal de la Via Augusta pel traçat de l’avinguda Mistral, carretera de la Bordeta i cap a Ad Fines, prop de Martorell, per enllaçar amb el traçat principal de la Via Augusta pel Vallès.
Entre el portal de Sant Antoni i el de Santa Madrona hi va haver el portal de Sant Pau, del qual no en resta res. Més que un portal el de Sant Pau era un forat a la muralla, raó per la qual el lloc de pas era conegut com la Bretxa de Sant Pau, nom que encara fan servir els veïns per referir-se al tram del carrer de Sant Pau que va de la ronda a l'església de Sant Pau del Camp. Però una mica més avall, a la sala Bagdad del carrer Nou de la Rambla 103, es conserva en el soterrani un petit tram de la muralla.
El baluard del Rei o de Santa Madrona (enderrocat el 1890) estava situat a la plaça de les Drassanes, dita també de la Carbonera o del Carbó, recordant els antics dipòsit de mineral del port, davant de les hortes i la platja de Sant Bertran. El semibaluard i el portal de Santa Madrona, amb tot el seu pany de muralla (sobre la qual es conserva un jardí que queda ocult a la mirada dels vianants, però que es pot visitar el primer, tercer i quart diumenge de cada mes, al matí), és l’únic tram de muralla que resta sencera, amb la porta, el fossat i bona part de l’estructura interior que amb l’edifici de les Drassanes conforma el Museu Marítim.
El baluard de Sant Francesc, que era vora mar, sobre els còdols i el turó dels Codals, i pren el nom de l’antic convent de Sant Francesc d’Assís o de Framenors, que ocupava part de l'espai on avui hi ha l'edifici del Govern Militar i l'illa adjacent fins arribar a la plaça del Duc de Medinaceli. L'orde franciscana hi va aixecar una primera església entre 1236 i 1240 i posteriorment el conjunt es va anar ampliant a partir del segle XVI amb un segon claustre i entrat el segle XVIII se'n va construir un tercer. En els seus últims anys va funcionar com a caserna (1822), hi varen tornar els franciscans (1834) i s'hi va instal·lar un hospital (1834). Finalment, l'any 1835, el convent va ser desamortitzat i després de dos anys de funcionar com a presó fou enderrocat.
Vista de l'absis i porta d'entrada de l'antic convent del Carme
(s. XIII), aleshores seu de la Universitat (1841-1871)
Francesc Soler i Rovirosa (1869)
Davant s’obre la plaça de Catalunya, que ja rebia aquest nom abans de l’enderroc de les muralles i que no havia de ser una plaça, sinó que el seu espai havia de ser ocupat per dues illes de l'Eixample. Els conflictes amb els propietaris del sòl i la indefinició de l'Ajuntament van convertir la plaça en un descampat ocupat per quatre edificis, circs i barraques de fira fins l'any 1895. Del Portal de Sant Sever, situat en aquest punt de la muralla, se'n poden veure restes de la base a l'ascensor del metro i els ferrocarrils de l'entrada del carrer Pelai tocant a la Rambla.
La muralla en ruïnes al costat del portal de l'Àngel o dels Orbs,
amb Santa Anna al fons, cap a 1860, vist des de la futura
plaça de Catalunya. Foto: Frank. AFB
El baluard de Tallers, amb el portal del mateix nom, ara és la plaça de la Universitat i els voltants, com la mançana del passatge Maymó i de la Bella Aurora vinguda d’Illinois (vegeu l'enllaç). Dues intervencions van permetre documentar part del tram de la muralla moderna. Les obres de remodelació de l'estació del metro de la plaça de la Universitat van posar al descobert les restes del baluard, i es va localitzar un mur a la planta baixa de l'edifici del carrer Tallers, 82, a la botiga Vicens de torrons d'Agramunt, que es correspon amb l'antiga rampa d'accés al terraplè de la muralla.
El baluard de Taller en ruïnes, l'any 1856.
Foto: Frank. AFB
El baluard de Sant Antoni és ocupat pel mercat del mateix nom, davant del vell portal. Juli Vallmitjana va retratar magníficament (vegeu-ne l'article) l’activitat comercial dels gitanos del portal, dels venedors i d’altres personatges de finals del XIX i principis del XX. Les restes d'aquest baluard i del ramal de la Via Augusta se n'han trobat restes durant les obres de remodelació del Mercat de Sant Antoni i són visitables. El ramal de la Via Augusta l'havíem esmentat parlant del Portal Nou. Seguint el camí romà, ens havíem quedat a la plaça de l’Àngel, a l’entrada de Barcino. Seguint el Cardo Maximus passaríem per la Baixada de la Llibreteria (o de la Presó), carrer de la Llibreteria, plaça de Sant Jaume, carrer del Call, i sortiríem de Barcino per la Porta Principalis Dextra seguint per Boqueria, Hospital, plaça del Pedró, carrer de Sant Antoni Abat i sortiríem pel Portal de Sant Antoni (on a les mateixes obres del mercat s'hi ha trobat restes de la centuriació de l'ager provintialis romà), i encara podríem seguir el ramal de la Via Augusta pel traçat de l’avinguda Mistral, carretera de la Bordeta i cap a Ad Fines, prop de Martorell, per enllaçar amb el traçat principal de la Via Augusta pel Vallès.
Portal de Sant-Antoni, al segle XIX en un dibuix
d'Eduard Gràcia, a dalt. AHCB
Portal de Sant Antoni i carrer de Sant Antoni Abat (1869)
Font: Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya
Entre el portal de Sant Antoni i el de Santa Madrona hi va haver el portal de Sant Pau, del qual no en resta res. Més que un portal el de Sant Pau era un forat a la muralla, raó per la qual el lloc de pas era conegut com la Bretxa de Sant Pau, nom que encara fan servir els veïns per referir-se al tram del carrer de Sant Pau que va de la ronda a l'església de Sant Pau del Camp. Però una mica més avall, a la sala Bagdad del carrer Nou de la Rambla 103, es conserva en el soterrani un petit tram de la muralla.
Muralla-Santa Madrona i baluard del Rei (1860-1869). AFB
Les Drassanes i el Baluard del Rei, des de l'actual Portal de la Pau
Foto: Joan Martí , 1870. AFB
El baluard del Rei o de Santa Madrona (enderrocat el 1890) estava situat a la plaça de les Drassanes, dita també de la Carbonera o del Carbó, recordant els antics dipòsit de mineral del port, davant de les hortes i la platja de Sant Bertran. El semibaluard i el portal de Santa Madrona, amb tot el seu pany de muralla (sobre la qual es conserva un jardí que queda ocult a la mirada dels vianants, però que es pot visitar el primer, tercer i quart diumenge de cada mes, al matí), és l’únic tram de muralla que resta sencera, amb la porta, el fossat i bona part de l’estructura interior que amb l’edifici de les Drassanes conforma el Museu Marítim.
El Pas Sota Muralla abans d'enderrocar
la Muralla de Mar (1866)
Col·lecció Jorge Álvarez
El baluard de Sant Francesc, que era vora mar, sobre els còdols i el turó dels Codals, i pren el nom de l’antic convent de Sant Francesc d’Assís o de Framenors, que ocupava part de l'espai on avui hi ha l'edifici del Govern Militar i l'illa adjacent fins arribar a la plaça del Duc de Medinaceli. L'orde franciscana hi va aixecar una primera església entre 1236 i 1240 i posteriorment el conjunt es va anar ampliant a partir del segle XVI amb un segon claustre i entrat el segle XVIII se'n va construir un tercer. En els seus últims anys va funcionar com a caserna (1822), hi varen tornar els franciscans (1834) i s'hi va instal·lar un hospital (1834). Finalment, l'any 1835, el convent va ser desamortitzat i després de dos anys de funcionar com a presó fou enderrocat.
Muralla de Mar, amb el baluard de Sant Francesc,
al fons, i el de Sant Ramon, a sota,
el 1874. Joan Martí. AFB
El baluard de Sant Ramon (de Ponent o de la plaça del Vi) es perd davant de l'actual edifici de Correus. Com es pot veure a la fotografia anterior, sota el baluard s'hi feia un sorral que prenia el nom popular de Platja de les Barques perquè servia de recer a les petites embarcacions de pesca.
El Portal de Mar, l'any 1857, vist des de l'actual Pla de Palau,
amb la Font del Geni Català en primer terme
La Muralla de Mar (enderrocada entre 1873 i 1881) i el Portal de Mar (enderrocat el 1859), recer de barques i balcó de Barcelona sobre la Mediterrània, no va tenir mai baluard, i l’antic espai és ara el Pla de Palau, allà on es va fer la primera fotografia de Catalunya i de l’Estat. D'aquest indret només en queda el nom del carrer Sota Muralla, rere els Porxos d'en Xifré.
El baluard del Migdia conserva restes que romanen convertides en plaça entre la ronda del Litoral i el carrer d’Ocata, on antigament hi havia l'estació de Rodalies al costat de l'Estació de França. Prop s'hi han descobert les barraques de mar, 24 barraques de pescadors dels segles XVI i XVII, el tram final del Rec Comtal, que coincideix precisament amb el carrer d'Ocata, i l’esquelet de fusta d’un vaixell nòrdic comercial del segle XIII, enfonsat a les aigües que a l'Edat Mitjana arribaven fins els murs de la muralla i que feien de port.
Hem deixant expressament per al final el baluard de Sant Pere. Situat aproximadament on avui hi ha la ronda de Sant Pere i els carrers d'Ausiàs March (amb la Riera d'en Mallà com a marge natural), Girona i Bailèn. Un espai que només té interès pel monument a Rafael de Casanova, però que l’any 1892 hi va ser construït el primer velòdrom de Barcelona (podeu veure tota la informació a Barcelofília: Velòdrom de la Ronda de Sant Pere). Sempre s’havia dit que el primer havia estat el de la Bonanova (1893), i així ho afirma fins hi tot Lluís Permanyer (La Vanguardia, 29 de novembre de 2004): “[...] se encontraba justo sobre el Turó Parc [...] hoy estaría delimitado por las calles Vallmajor, de la reina Victoria, Modolell y Valero”. Però és també a La Vanguardia que el dia 5 d’octubre de 1892 s’anuncia que entre els actes del IV Centenari del Descobriment d’Amèrica es farien unes competicions amb velocípedos al nou velòdrom de la ronda de Sant Pere.
És així, doncs, que aquest és el primer velòdrom de Barcelona (2) i no pas el de la Bonanova, que de fet era terme municipal de Sant Gervasi de Cassoles. Però si va ser així va ser per la conjunció de diversos esdeveniments, com veurem. La idea de construir un velòdrom a Barcelona, segons Juli Pernas (3), neix el 1891:
Però a La Vanguardia del 21 de maig de 1891 surt la següent notícia:
Ignorem si aquest Club és la Societat de Velocipedistes de Barcelona que esmenta Juli Pernas; però, en tot cas, les dificultats per adquirir els terrenys o per fer les obres i les urgències per celebrar les curses ciclistes durant les festes del IV Centenari van dur a la construcció del velòdrom de la ronda de Sant Pere que, d’altra banda, va tenir una existència efímera perquè el gener de 1893 es constituïa una societat per a la construcció del velòdrom de la Bonanova.
Reconstruir la ciutat és una manera de construir-nos nosaltres mateixos. La idea de Bereshit és sempre fer-ho a partir de vestigis. El recorregut pels baluards de les muralles de Barcelona ha estat l’excusa per poder parlar d’uns velòdrom dels quals no en queda cap rastre. Però de la mateixa manera que parlar de l’Hort d’en Favà ens va permetre treure a la llum un carrer ocult i lligar l’existència de qui escriu amb els fets de l’11 de Setembre perquè Casanova va ser ferit sota casa meva, ara, amb l’excusa dels velòdroms trauré un conill de la txistera. La casualitat ha volgut que visqui just a sota del velòdrom de la ronda de Sant Pere i que treballi just a sobre del de la Bonanova. No només els morts jeuen sota terra.
Notes:
(1) Quasi dos-cents anys més tard de la finalització de la construcció de la muralla medieval, durant el segon quart del segle XVI, es va fer necessària la reconfiguració de llenç murat barceloní, per tal de suportar l'impacte de projectils molts més efectius i destructius. Per compensar l'increment d'aquesta potència dels trets es va haver d'incrementar notablement el gruix dels murs, i reduir-ne l'alçada per oferir una superfície d'impacte menor. Un problema a solucionar urgentment eren les torres, les quals oferien un objectiu molt llaminer pels canons. Inicialment es va optar per les torres circulars, que semblaven resistir millor els impactes, però aquesta solució resultà inefectiva. La resposta a aquest problema es va trobar en la construcció dels baluards: terraplens avançats al llenç murat, de planta poligonal, i que es construïen en els angles sortints del traçat de la muralla, i mai sense superar l'alçada d'aquesta. El vall es va veure modificat, deixant de ser una rasa més o menys ampla, convertint-se en un gran espai completat amb una contraescarpa o talús previ al terreny inclinat (glacis) que ascendia vers la muralla, per permetre crear un angle favorable per a la defensa.
(2) El primer velòdrom de Catalunya de què hem trobat notícia va ser instal·lat a Figueres, durant les festes de la Santa Creu:
(3) Juli Pernas, “El primer velòdrom i la primera festa de la bicicleta a Barcelona, barcelonaSportiva [blog]. <http://barcelonasportiva.blogspot.com.es/2013/05/el-primer-velodrom-i-la-primera-festa.html>.
Restes del baluard del Migdia al costat
de l'Estació de França
Foto: Pere Vivas
Foto: Pere Vivas
El baluard del Migdia conserva restes que romanen convertides en plaça entre la ronda del Litoral i el carrer d’Ocata, on antigament hi havia l'estació de Rodalies al costat de l'Estació de França. Prop s'hi han descobert les barraques de mar, 24 barraques de pescadors dels segles XVI i XVII, el tram final del Rec Comtal, que coincideix precisament amb el carrer d'Ocata, i l’esquelet de fusta d’un vaixell nòrdic comercial del segle XIII, enfonsat a les aigües que a l'Edat Mitjana arribaven fins els murs de la muralla i que feien de port.
El baluard de Sant Pere segon una aquarel·la
de Joaquín Mosterini
Plànol parcial de Barcelona, de 1890,
amb l'espai que ocuparà el velòdrom de la ronda de Sant Pere
És així, doncs, que aquest és el primer velòdrom de Barcelona (2) i no pas el de la Bonanova, que de fet era terme municipal de Sant Gervasi de Cassoles. Però si va ser així va ser per la conjunció de diversos esdeveniments, com veurem. La idea de construir un velòdrom a Barcelona, segons Juli Pernas (3), neix el 1891:
“El 1891, i impulsada per Claudi Rialp, es creà la Societat de Velocipedistes de Barcelona, i surt al carrer el 16 de juliol el primer número de la revista El Ciclista. Com a conseqüència de tot això, i atesa la manca d’un equipament adient, un grup de persones impulsaren la construcció del primer velòdrom de la ciutat al carrer Ronda de Sant Pere cantonada carrer Girona, en un solar on inicialment s’havia previst construir un Institut Provincial.”
Però a La Vanguardia del 21 de maig de 1891 surt la següent notícia:
“El Club celocipedista de esta ciudad está ultimando los trabajos para la adquisición de unos extensos terrenos, situados en las cercanías del apeadero de Bonanova, para construir un Velódromo, en el cual se cree que en el próximo setiembre podrán ya darse las primeras carreras de velocípedos."
Ignorem si aquest Club és la Societat de Velocipedistes de Barcelona que esmenta Juli Pernas; però, en tot cas, les dificultats per adquirir els terrenys o per fer les obres i les urgències per celebrar les curses ciclistes durant les festes del IV Centenari van dur a la construcció del velòdrom de la ronda de Sant Pere que, d’altra banda, va tenir una existència efímera perquè el gener de 1893 es constituïa una societat per a la construcció del velòdrom de la Bonanova.
Reconstruir la ciutat és una manera de construir-nos nosaltres mateixos. La idea de Bereshit és sempre fer-ho a partir de vestigis. El recorregut pels baluards de les muralles de Barcelona ha estat l’excusa per poder parlar d’uns velòdrom dels quals no en queda cap rastre. Però de la mateixa manera que parlar de l’Hort d’en Favà ens va permetre treure a la llum un carrer ocult i lligar l’existència de qui escriu amb els fets de l’11 de Setembre perquè Casanova va ser ferit sota casa meva, ara, amb l’excusa dels velòdroms trauré un conill de la txistera. La casualitat ha volgut que visqui just a sota del velòdrom de la ronda de Sant Pere i que treballi just a sobre del de la Bonanova. No només els morts jeuen sota terra.
Plànol dels portals de la muralla medieval i moderna de
Barcelona, on s'indiquen les restes visibles
Gentilesa d'Altres Barcelones
*
Notes:
(1) Quasi dos-cents anys més tard de la finalització de la construcció de la muralla medieval, durant el segon quart del segle XVI, es va fer necessària la reconfiguració de llenç murat barceloní, per tal de suportar l'impacte de projectils molts més efectius i destructius. Per compensar l'increment d'aquesta potència dels trets es va haver d'incrementar notablement el gruix dels murs, i reduir-ne l'alçada per oferir una superfície d'impacte menor. Un problema a solucionar urgentment eren les torres, les quals oferien un objectiu molt llaminer pels canons. Inicialment es va optar per les torres circulars, que semblaven resistir millor els impactes, però aquesta solució resultà inefectiva. La resposta a aquest problema es va trobar en la construcció dels baluards: terraplens avançats al llenç murat, de planta poligonal, i que es construïen en els angles sortints del traçat de la muralla, i mai sense superar l'alçada d'aquesta. El vall es va veure modificat, deixant de ser una rasa més o menys ampla, convertint-se en un gran espai completat amb una contraescarpa o talús previ al terreny inclinat (glacis) que ascendia vers la muralla, per permetre crear un angle favorable per a la defensa.
(2) El primer velòdrom de Catalunya de què hem trobat notícia va ser instal·lat a Figueres, durant les festes de la Santa Creu:
"Carreras de velocípedos, con grandes premios en metálico i objetos de arte en el Velódromo construido as hoc.” (La Vanguardia, 30 d’abril de 1891)
(3) Juli Pernas, “El primer velòdrom i la primera festa de la bicicleta a Barcelona, barcelonaSportiva [blog]. <http://barcelonasportiva.blogspot.com.es/2013/05/el-primer-velodrom-i-la-primera-festa.html>.
Aquest article sobre els portals i els baluards de la muralla medieval de
Barcelona el podeu trobar amb d'altres relats sobre restes de la ciutat al llibre
Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017)
Como siempre, no hay desperdicio en su entrada.
ResponEliminaSalut
Gràcies, Miquel. M'agrada que el lector es pugui situar en el context històric i actual.
EliminaMoltes gracies es fantastic
EliminaGràcies a tu!
EliminaEnric, m'encurioseix aquest plànol de Barcelona de 1745... Com és que no s'hi veu la Ciutadella?
ResponEliminaMBG, 1744-1747 són les dates de publicació del plànol a Anglaterra. Hi ha diverses edicions i no hi ha manera de saber l'any de cada una. El plànol deu estar fet abans de la construcció de la Ciutadella i l'editor o no sabia que s'havia construït o va tirar endavant l'edició malgrat saber-ho. Hi he posat la referència de l'ICC, que me l'havia oblidat.
EliminaUna lliçó magistral sobre els vestigis de la ciutat,
ResponEliminaLes casualitats potser no ho són tant (prefereixo pensar en una mena de justícia poètica), i ja estaves predestinat a moure't al voltant dels velòdroms i de l'hort d'en Favà... Vés a saber si encara no hi ha alguna altra connexió per descobrir...
Sícoris, potser com deia Kant del temps i l'espai, els meus relats són formes a priori de la sensibilitat: impressions rebudes de fets no empírics (no viscuts), que la sensibilitat converteix en experiència. I que si parléssim de perdones en diríem empatia.
EliminaLes ferides de la Historia que han marcat aquesta ciutat, es curiós descobrir com han anat deixant la seva petjada.
ResponEliminaCert, Javier. La ciutat és una superposició de capes i sempre hi ha alguna esquerda que ens permet veure allò que no és evident.
EliminaCom sempre , fantástica la teva publicació. I parlant de casualitats o potser empatíes, Enric et voldria exposar dues mostres, viscudes per mi..... Quant, ja fa uns anys vaig llegir "Ronda del Guinardó" de Marsé, em vaig sentir atreta per a investigar modestament, intentant trovar els llocs, les localitzacions per on transcorria la historia, i un dels llocs que més em cridava l'atenció era el "Camí de la Llegua", un vial semi-rural en aquells temps de la novel·la. Vaig descobrir, per un llibret editat per l'Ajuntament, que un dels seus revolts passava precisament per sota de casa meva...... quan vaig llegir el teu article de l'Hort d'en Favà m'hi vaig sentir identificada, vaig pensar, li ha passat com a mi amb el Camí.
ResponEliminaI des de sempre m'ha cridat l'atenció i m'ha interessat molt tot el que te a veure amb el Rec Comtal; doncs ja pots imaginar la meva sorpresa quan en el teu magnífic reportatge que segueix tot el seu recorregut, vaig poder comprovar que desembocava a uns 20 o 30 metres de la casa on vaig viure fins als 24 anys, a la Barceloneta....
Aquestes coincidències són sorprenents, Àgata. Jo crec, però, que sempre hi ha alguna raó, enacar que sigui inconscient, que ens hi porta. Conec el Camí de la Llegua. A veure si algun dia en parlo.
EliminaOh!, m'ha encantat... i en especial tan documentat visualment. Mil gràcies !!!
ResponEliminaGràcies, Nora. La idea és oferir la possibilitat de reconèixer els llocs per on passem (no sempre prou evidents) imaginant-nos com eren.
EliminaTing el llibre "Barcelona,ciutat de vestigis"i m´agradat molt,casualment ting moltes fotos dels llocs a on hi ha relats en el llibre,pero are he conegut la seva historia gracies al teu llibre
ResponElimina. Obrigado Enric !!
Gràcies, Jaume. M'agrada explicar la ciutat de manera que quan hi passegem ens la imaginem com era i que vosaltres ho gaudiu.
EliminaFantàstic!!!
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaGenial como siempre. Una pregunta, qué se hizo con todas las runas de las murallas? Alguien los sabe?
ResponEliminaMuchas gracias, Bodo. Los restos de la muralla se aprovecharon para nuevas construcciones. Era buena piedra de Montjuïc y no se podía desperdiciar. Probablemente, alguien sacó buen provecho de ello.
Elimina