El germen del Mal

Un cop més em torno a submergir en la lectura d'una obra sobre la Xoà (Holocaust): Necrópolis, de Boris Pahor, un escriptor eslovè que va néixer el 1913 en el Trieste annexionat per Itàlia, i que hagué de lluitar per la seva llengua abans d'acabar internat al lager de Natzweiler-Struthof per haver lluitat a la Resistència contra el nazisme. L'any passat vaig llegir Si això és un home, de Primo Levi, lectura llargament ajornada per diversos motius. Difícilment res pot ser superable a Levi des del punt de vista literari i de reflexió, però cada obra, cada autor, és un nou descobriment i, sobretot, una nova manera d'explicar el drama i la tragèdia humans, que mai vol dir una possibilitat més d'entendre'ls.

Pot semblar que insistir en la literatura de l'Holocaust és un fet gratuït que no du enlloc, que no és més que recrear-se en la misèria i el dolor d'uns fets que formen part del passat i que no ens aporten  res més que patiment. Però no és així. Per sobre de totes les coses, i més enllà de l'experiència (el dolor més gran de tot supervivent dels camps d'extermini no és el provocat per la mort gratuïta, sinó per haver sobreviscut a ella), la literatura de l'Holocaust busca entendre l'origen del mal i la seva pràctica. Busca entendre per què l'home és capaç d'infringir un dolor tan gran. I per què el continua provocant. Després de la Segona Guerra Mundial els exterminis selectius s'han continuat produint: URSS, Cambotja, Uganda, Iugoslàvia... O l'assassinat sistemàtic de dones a Ciudad Juárez i a altres llocs de Mèxic. Què fa que la deshumanització sigui possible cada cop que es produeix un conflicte, sigui armat o no? I què fa que sigui possible a mans de la pròpia població civil enrolada en una voràgine de violència inexplicable, seguint les consignes d'il·luminats o per pura alienació mental?

La casualitat (expressió retòrica de la intel·ligència emocional) ha volgut que comences a llegir Necrópolis el mateix dia que els diaris (veure El País) es feien ressò de l'agressió i la violació de la periodista de la CBS, Lara Logan, a mans de 200 persones mentre cobria el reportatge de la manifestació contra el president egipci Mubarak, a la plaça Tahrir d'El Caire, abans que pogués ser rescatada per un grup de dones i soldats de l'exèrcit egipci. Què fa que 200 persones es deixin dur col·lectivament per la violència i que, a més, s'hi afegeixin les agressions sexuals, que tenen un componen individual que respon a altres atavismes. Se'm fa tan difícil entendre aquesta violència gratuïta com entendre els milers de pàgines web que subratllen, gratuïtament, que Lara Logan era guapa.

He de pensar que el mal forma part de la condició humana, perquè tota explicació, per molt fonamentada que sigui (acceptar la malaltia mental és acceptar l'alienació mental de la humanitat), em fa més por que pensar que dins meu existeix el germen adormit del mal.