dimecres, 31 de juliol de 2013

L'aviació italiana al Tibidabo (1939)

 
Auto de xoc del Tibidabo com els que surten en el documental
Targeta encunyada amb sis passis

16 de març de 1938. Els Savoia-Marchetti S. M.79 i S. M. 81 de l’aviació feixista italiana sobrevolen el cel de Barcelona carregats amb bombes experimentals de poca penetració però gran força expansiva. Són el Comando Aviazione Legionaria delle Baleari, amb base a Mallorca. Mussolini, que tenia plena autonomia en l’ús de les bases aèries italianes, ataca Barcelona pel seu compte sense rebre cap instrucció de l’exèrcit rebel espanyol. Seran tres dies de bombardeig, setze incursions aèries, 44 tones de bombes, prop de mil morts i 2.000 ferits. Va ser el primer bombardeig de saturació de la història amb l’objectiu d’aterrir la població civil i minvar la seva capacitat de resistència i de suport a la reraguarda. El resultat, una massacre gratuïta com la que la Legió Cóndor nazi va provocar sobre Gernika.

Un any i set mesos més tard, el 25 d’octubre de 1939, amb la guerra ja acabada, l’Instituto Luce projectava Spagna. Barcellona, el Giornale Luce (B1607), un documental propagandístic similar al NoDo espanyol, que s’emetia obligatòriament a tots els cinemes italians durant el període feixista (1).

Com si fos una broma macabra, el documental mostra una vista aèria de Barcelona com la dels Savoia-Marchetti bombardejant la ciutat uns mesos abans, fins que descobrim que les imatges estan enregistrades des de l’avió de les atraccions del Tibidabo mentre la veu del locutor ens il·lustra, com si res no hagués passat:

"Panorami di Barcellona visti dall'aeroplano del parco dei divertimenti aperto sul Tibidado, la collina di circa 600 metri che domina la metropoli catalana, e dove svetta la chiesa gotica dedicata al Sacro Cuore, che nel periodo della rivoluzione fu trasformata dai rossi in un deposito di munizioni."


I és clar, la vida segueix. Els morts s’enterren; les il·lusions, també. I els autos de xoc del documental (com el de la il·lustració que encapçala l'apunt) corren alegres per la pista mentre als peus del Tibidabo Barcelona intenta recuperar la normalitat: al restaurant California, obert el 17 de juny de 1939 i que el 1947 passaria a dir-se Copacabana, referències exòtiques de l’alta burgesia, hi ressonaven l’orquestra i l’alegria del ball. L’avinguda Diagonal s’omplia de luxoses terrasses mentre Barcelona encara fumejava i la part baixa del Raval, el barri Xino, el barri dels pobres i els miserables, es despertava en ruïnes. Diagonal i Paral·lel, fronteres de la vida.


[+] El Tibidabo, la popular montaña barcelonesa

*

Nota i agraïment:

(1) Aquest documental ha arribat a Bereshit gràcies a Sara Antoniazzi, lectora veneciana d’aquest blog, a qui li agraeixo l'aportació i l'interès, que enriqueixen el contingut d'aquests escrits, el coneixement de la història de Barcelona i la voluntat de comunicació amb els lectors.

30 comentaris :

  1. Que buena entrada ¡¡¡
    Ostras que filmación más buena .
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Miquel, quins lectors més generosos tenim!

      Elimina
  2. Extraordinario, Enric. Felicitaciones una vez más.
    Por hablar de otras cosas, y aunque de esto sabréis en Cataluña más que sobradamente, antiguos compañeros de trabajo en el Ente público (¿o será púbico e impúdico?) RTVE, me cuentan que con lo del Mundial de natación que se celebra ahora mismo en Barcelona hay órdenes estrictas para que las tomas de la grada sean muy cortas, de forma y manera que apenas se vean senyeras, sólo banderas rojigualdas.
    Sabido es, por lo demás, que a la gente de RTVE en Cataluña se le exige un plus de españolidad, lo que acaso redunde en ese horterismo de tantos comentaristas de por allá, los cuales, empero, hablan con un claro acento catalán.
    Nada, otra manera de la aviación italiana, me parece.
    No sé cómo podéis seguir soportándonos, a los españoles/eppañioles/egpañioles...
    Otra cosa: me gustaría instalarme en Barcelona. ¿Alguien sabe de algún trabajo más o menos decente? Leo y entiendo perfectamente el catalán, y supongo que en pocos meses llegaría a hablarlo y escribirlo sin mayores problemas.
    Cada vez más, salir a la calle en Madrid me resulta como salir a dar paseos por el patio de la cárcel.
    Help!
    Saludos,
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. No me extraña nada lo que nos cuentas, José Luis. Los medios de comunicación son unos manipuladores y por desgracia la población es un reflejo de esa manipulación. Aun que aun tengo la esperanza que las buenas gentes que habitan este país le den la vuelta a tanta tontería y se apunten a la aventura de desmontar el estado y demostrar que son seres libres. Vecinos lo vamos a ser siempre por imperativo geográfico y económico, pero si dejamos que cada población se organice según sus necesidades construiremos un mapa razonable.

      Por lo que respecta a venir a Barcelona, ya sabes que serás recibido con los brazos abiertos. Lo del trabajo lo veo más complicado porque en estos momentos si supiera de uno lo pillaba yo o uno que corriera más que yo. Piensa que los trabajos decentes cuestas de encontrar cuando los indecentes están todos otorgados.

      De todas maneras, no dudes que si sabemos de algo te lo comunicaremos.

      Elimina
    2. En cualquier caso, a ver si para los finales del verano mi chica y yo podemos darnos una vuelta por Barcelona. Ya brindaremos amb vi negre en alto, o con algún que otro licor.
      Abrazos,
      JL

      Elimina
    3. ¡Eso es una buena noticia, José Luis!

      Elimina
    4. Hola José Luis, permíteme terciar en la conversación: Justo ahora me comentaban que el aiatol·làh Rubirosa, habitual comentarista de baloncesto en Esport 3, está dando la retransmisión desde el Sant Jordi y ha comentado precisamente lo que dices, que si se diese un plano general se vería el montón de banderas catalanas que hay en la grada.

      Y creo que voy a seguir terciando, pero en el sentido de tercio Mahou, que aquí va ser una "mitjana" de Estrella Damm.

      Elimina
    5. Sí, mis fuentes informativas sobre esa censura en el Mundial de Barcelona vienen tanto de allá como de RTVE de Madrid, donde aún conservo algunos buenos amigos, a los que no puedo citar, sin embargo, para que no corran peligro sus puestos de trabajo.
      Así están las cosas en España/Eppañia/Egpañia...
      Por cierto, que una de mis cervezas favoritas es la Damm...
      Saludos,
      JL

      Elimina
    6. José Luis, yo pasé mi infancia al lado del castillo donde se fabricaba la cerveza Damm, que fue la empresa que daba de comer a mi familia. Vamos, casi como la leche materna.

      Elimina
    7. ¡Eso se llama tener buena leche!
      Del equipo de fútbol de la Damm salieron además buenos jugadores.
      JL

      Elimina
  3. Ostres, sensacional. Gran donació virtual que t'han fet i ens han fet.
    Qui parla de la superioritat del paper sobre internet? Poder tenir aquest contacte amb els lectors no té preu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, Galderich. Potser només li faltaria tenir una mica més de seguretat que no s'evaporarà en el núvol.

      Quant a la donació i el contacte, és una meravella!

      Elimina
  4. Mussolini va tenir el final que es mereixia, no així Franco (o potser si, doncs va patir molt al morir). L'aviació feixista italiana i alemanya va ser cruel com després ho seria l'aliada amb ells (alemania està reconstruida després del 45, doncs els aliats van destruir totes les seves ciutats). Molt bona entrada.
    Amigo Moreno, desgraciadamente el trabajo que hay en Barcelona es mal pagado, en Hosteleria sobre todo, de camarero y similar, pero ten por seguro que serás bienvenido.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Aris.
      Así, pues, que lo de los trabajos anda tan jodido como por aquí... Bueno, realmente, nunca habíamos dudado de que los negreros fueran igual de explotadores en todas partes, y no es menos cierto que esa gobernación de Cataluña que ejercen los botigers desde tiempo inmemorial (y cuya cobardía, me parece, ha sido históricamente un freno contra vuestro derecho a la independencia) también aspira, como el empresariado español, a que trabajemos algún día sólo a cambio de la comida, y que sea además comida basura.
      JL

      Elimina
    2. Aris, no ens perdonarem mai que Franco morís al llit!

      Elimina
  5. Un document brutal. El to marcial del locutor italià, reforçat per la música i les imatges festives és demolidor quan saps el que va passar. I tot plegat acaba sent una metàfora potent (i una broma macabra) de la reelaboració de la història recent des de la perspectiva d'un avió "de joguina".

    José Luis, la oligarquía acostumbra a tener el mismo rostro de gárgola en todas partes, y si no nos plantamos en serio, acabaremos besando los pies de los señoritos que tan magnánimamente nos obsequian con un plato de lentejas, sin dejar de corear todos a una aquello de "milana bonita".
    ¡Mucha suerte en tu aventura barcelonesa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Té un punt de mala llet que els mateixos que van filmar des de l'aire el pet de les seves pròpies bombes (amb la col·laboració especial d'un camió d'explosius, val a dir) siguin els que ofereixin aquesta imatge grangatsbiana des d'un avió de joguina. Sarcasme macabre.

      Elimina
    2. Sí, Gudari Brikolari, sarcasme macabre i broma de mal gust.

      Elimina
    3. Gracias, Sícoris.
      Barcelona siempre ha sido para mí una aventura. Estancias ahí que me ayudan a respirar como la teofilina a los que padecen enfermedades en los bronquios.
      Una sensación que tengo desde niño (viví en la calle Aragón desde los pocos meses -nací en el norte de la península ibérica- hasta los cuatro años, cuando emigramos por primera y venturosa vez a América, luego de hacerlo desde Cantabria a Barcelona. Ya de jovenzuelo, en aquellos mis años en RNE y de colaboraciones en El Viejo Topo y en Ajoblanco, iba con frecuencia a Barcelona. Siempre fue una gozada hacerlo).
      Un saludo,
      JL

      Elimina
    4. Ho has expressat molt bé, Sícoris: l'aspecte macàbre del documental... i de les gàrgoles.

      Elimina
  6. El 2008 es va estrenar una pel•lícula catalana, mig ficció mig documental, sobre els bombardeigs de Barcelona. Es titulava ‘Mirant al cel’ i era una coproducció de TV3, amb producció executiva d’Isona Passola i altres, dirigida per Jesús Garay, i protagonitzada per Paolo Ferrari, Gabriela Flores i Manel Bronchud. No fa gaires dies la vaig veure per TV3 (en horari de nocturnitat i traïdoria) i em va agradar molt. Per no oblidar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Conec la pel·lícula de Garay, KRT, i vaig estar a punt de posar l'enllaç. És un treball molt interessant, amb aquesta barreja d'imatges reals d'arxiu i la reconstrucció dels bombardeigs. És fascinant veure el que permet la tecnologia.

      Elimina
    2. També m'agrada la teva foto. Trobo que t'assembles molt a Max Smart, el Superagent 86. Tot i que, per al meu gust, m'estaria millor una foto de la superagent 99, la Barbara Feldon. No t'ho prenguis malament, que sobre gustos no hi ha res escrit.

      Elimina
    3. Ha, ha...! Posats a triar, també triaria la Barbara Feldon, però seria massa presumptuós per part meva :)

      Elimina
  7. Enric. Aquelles bombes van sembrar la mort a la rereguarda republicana i va ser a la plaça de Sant Felip Neri on es va produir una matança de més de 40 persones, 30 d'elles nens. En els murs de l'església queden encara els buits produïts per la metralla. Les ànimes de les víctimes van fugir. Si, com es diu, el nen és el pare de l'home cal suposar que aquestes bombes no tornin a caure mai. Sens dubte aquesta plaça és un bon lloc per llegir el text judicial que faculta al Jutjat d'Instrucció número 10 de Barcelona a buscar els culpables físics o intel•lectuals del bombardeig. Només les lletres ens poden intentar salvar de la barbàrie.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, hi penso cada cop que passo per la plaça de Sant Felip Neri, potser (encara) la plaça més bonica de Barcelona. Hi penso quan veig les restes de metralla a la paret. En tinc, a més, un testimoni directe: el meu sogre vivia al carrer Montjuïc del Bisbe, a escassos 25 m d'on van caure les bombes, i ell podia haver estat un dels nens morts en aquella barbàrie sense precedents. Potser sí que les lletres ens poden salvar de la barbàrie. Amb la paraula hem construït el món, i amb elles el podem modificar.

      Elimina
  8. Culleres... És possible que amb l'avió del Tibidabo es fessin més usos per l'estil com a simulació d'avió real, oi?

    Sempre és el mateix, els qui dominen els mitjans decidint com ha anat la història... Pobres italians també...

    M'ha agradat la documentació exposada! Saluts!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no ho sé, Elisabet, però a partir d'ara ja no em podré mirar l'avió amb els mateixos ulls.

      Pobres tots, sí, perquè al final tothom es converteix en víctima del poder; però s'ha de tenir estómac per bombardejar una ciutat que ni et va ni et ve.

      Benvinguda a Bereshit!

      Elimina
  9. Bon entrada, Enric. I molt bona la troballa de la pel·lícula. Enhorabona.
    Joan Àngel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tragèdia i ironies del destí. Gràcies, Joan Àngel!

      Elimina