Un jardín abandonado por los pájaros: la Barcelona dels 60

Un jardín abandonado por los pájaros,

de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013)

Qui té el costum de llegir els apunts de Bereshit haurà notat l’aroma que desprenen alguns dels textos que se submergeixen en el passat, en aquell passat en què començava a créixer la consciència d’aquells que vam néixer a finals de la dècada de 1950 i ens va tocar ser la darrera generació capaç de descriure el record remot d’un món fet d’experiència aliena i pròpia, de relat oral i viscut. La generació que ha vist dissoldre’s entre els dits el passat crepuscular que va ser dels nostres pares i avis, i que nosaltres vam bandejar per vell fins l’edat en què memòria i present ens recorden que la pols de què estem fets és plena dels escenaris estel·lars a la llum dels quals la nostra infantesa va ser, precisament, infantesa.

El tempo de la postguerra va ser prou lent com per arribar als nostres ulls, als carrers, als descampats on jugàvem, a les cases mal il·luminades, als llocs d’oci o a les pàgines dels tebeos, fins que en plena transició enderrocs urbanístics i ideològics van fer tabula rasa.

Calia que passes el temps suficient perquè la memòria tornés a emergir no per nostàlgia del passat sinó, potser, per cansament d’un present que perd consistència. Ahir, precisament, en Jaume Subirana, em passava l’article en què El Punt-Avui recuperava el Price, un dels temples de la boxa a Barcelona i el local per excel·lència de la lluita lliure. Segurament molta gent pensarà que és un record ranci i que no treu cap a res reviure ambients tan decadents com ho són també els canòdroms, les atraccions Apolo o aquell Paral·lel de revista que ja era una ombra del d’abans de la guerra, però també l’avinguda de la Llum o la Barcelona del monumental arbre de Nadal de can Jorba, que exhibia un simi a la darrera planta en un improvisat zoo i que l’any 1968 va exposar la càpsula espacial Gemini X; sense oblidar els cinemes de barri, llocs d’entreteniment i de vida social, que també han deixat d’existir; els banys i els xiringuitos de la Barceloneta; o aquell Barri Xino miserable que encara exercia la fascinació de les coses prohibides, del vici i del pecat que dúiem programat de sèrie gràcies a la religió.

Dels cinemes se n’han publicat diversos llibres, com Els cinemes de Barcelona de Joan Munsó o Viaje sentimental por los cines de Barcelona de Jordi Torras, i a Barcelofília en podem trobar una bona col·lecció. Sobre els parcs d’atraccions hi ha el llibre Parcs d’atraccions de Barcelona (Albertí, 2011) de Ròmul Brotons. Del Paral·lel hem vist la gran exposició del CCCB.

Als escenaris hi cal afegir la veu sempiterna de la ràdio: Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Joan Viñas, Matilde Conesa... I programes com Matilde, Perico y Periquín, Taxi Key, Tambor, els consultoris d’Elena Francis i Montserrat Fortuny, el teatre radiat, les radionovel·les... I com no podia ser d’una altra manera, la televisió, que naixia amb nosaltres i que arribava a Barcelona per primer cop l’any 1959.

Però tot gran escenari de la memòria necessita una novel·la. No és possible consolidar la memòria col·lectiva sense un relat que enfili els records a través de la ficció. Sembla un contrasentit que la realitat necessiti ser manipulada per assolir l’estatus de veritat; però, no és això el que fem tots quan rememorem el nostre passat? Els records són sempre una idealització. O un trauma.

El juliol del 2012 Juan Álvarez publicava 1968: un año de dos rombos, una novel·la gràfica que ens situava en la influència que la televisió va tenir per a la primera generació audiovisual d’aquest país. Un mitjà que va transformar el blanc i negre de la pantalla, però també de la realitat, en el color d’un futur que imaginàvem.

I ara ens arriba Un jardín abandonado por los pájaros, de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013), que recrea la Barcelona dels 60. Ell mateix ens parla a “La vida bajo el agua” (El País, 14/11/2012) del procés que ens du des d’abans del nostre naixement al moment en què comencem a omplir de contingut els records. Més enllà del nostre naixement, perquè no només es pren consciència de l’existència veient-nos en una fotografia amb pantalons curts (sempre massa curts) o ensenyant les calcetes sota una faldilla curta (sempre massa curta), sinó que també ens percebem en l’absència: les fotos on no hi som, els relats familiars en què no es parla de nosaltres o la història anterior a la nostra existència. És semblant a l’experiència que es viu amb el cinema: som fills en diferit de les pel·lícules i el glamour dels anys 40 i espectadors immortals del cinema còmic mut. És l’exercici de buscar-nos on no vam ser mai que ens permet recuperar els espais de la infantesa amb una intensitat equiparable i probablement superior a l’instant en què van ser viscuts.

Algú dirà que això no té res d’extraordinari, que en un moment o un altre tota generació acabarà evocant el seu passat i que serà tan extraordinari i exclusiu com qualsevol altre. Potser sí. No seré jo qui negui la il·lusió i l’alegria de l’evocació. Però estic segur que si alguna cosa diferencia la nostra generació de les que ens segueixen és, precisament, que la capacitat d’evocació no es perd en la nostra memòria, sinó que enllaça amb la dels pares, la dels avis... Això ja és suficient perquè els records transcendeixin l’anècdota. Si a més hi afegim la capacitat narradora de Marcos Ordóñez, la realitat i l’experiència personal i familiar es converteixen en ficció i les persones en personatges. L’estructura de la novel·la juga el joc dels miralls i no hi ha experiència que no tingui correlat històric entre la postguerra i el present. Ordóñez ens ho explica sense nostàlgia. I sense nostàlgia us ho explico jo des d’aquí. Només amb la necessitat de compartir tot allò de què estem fets. I quant més m’explico més tinc per descobrir.

La portada de la novel·la és l'arbre de Nadal de Can Jorba (1965-1988), al Portal de l'Àngel, que Francesc Català-Roca va fotografiar l'any 1979. El títol Un jardín abandonado por los pájaros, està agafat d’uns versos d’Odysseas Elýtis que Marcos Ordóñez va veure en la citació inicial de Un día volveré, de Juan Marsé:

Yace ahora sobre su destrozado capote,
con un viento firme entre sus tranquilos cabellos...
Parece un jardín abandonado por los pájaros,
parece un canto en la tiniebla...

Tots acabem tornant a les tenebres... amb l’esperança de veure-hi la llum.