Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimecres, 28 de gener de 2015

Kirman i Testa, els últims faquirs

Fakir Kirman
50 anys de faquir: 1964-2014


Un faquir és, des del punt de vista de la mística, un asceta que controla el cos i la ment, i aconsegueix dominar el dolor, levitar i assolir estats de catalèpsia. És el nom que reben els ascetes sufís entre els musulmans –apareguts durant els segles VII i VIII, durant el califat omeia, contra el poder mundà– i els ascetes hindús i budistes, que a més de controlar les funcions vitals renuncien a totes les possessions i només viuen per Déu. Etimològicament, als països musulmans, un faquir és qui s'agenolla: el pobre, l'indigent. No pertanyen a cap casta ni estrat social. Són éssers lliures.


Faquirs de Benares, a l'Índia, l'any 1910
Getty Images


En el món dels espectacles circenses, els faquirs se centren en la demostració de la insensibilitat física escopint foc, descansant sobre llits de punxes, menjant ferros i vidres, encantant serps... Com la màgia, és un art escènic envoltat del misteri que el propi artista s'encarrega de crear invocant mons llunyans que encara ara imaginem a l'Orient.

Kirman (Josep Miret Quitllet; Cornellà de Llobregat, 21 de desembre de 1946) és el penúltim representant d'un món mític associat al vell circ de les ànimes itinerants, avui convertit en un espectacle purament estètic deslligat de l'alteritat, de la vida en els marges de la realitat. Li segueix les seves passes el faquir Testa (Jaime Oms), nascut a Madrid però resident a Barcelona i, ironies del destí, fill d'una acupuntora.

Enlluernat per Sueños de circo (Kurt Hoffmann, 1954), amb Lilli Palmer i Romy Schneider, amb deu anys Josep Miret decideix que serà artista de circ. De formació totalment autodidacta, debutarà l'any 1964 com a Fakir Kirman. La seva dilatada carrera professional exhibint-se sobre llits de punxes, llançant foc per la boca, travessant el cos i el nas amb punyals, encantant serps, o mastegant i menjant vidres, l'ha dut per tot el món, i si no hagués refusat el contractes que li oferien a Miami i Las Vegas, estaríem parlant d'un mite mundial de l'espectacle circense.

En lloc de fer les amèriques, Kirman es queda aquí, que tampoc es poca cosa perquè la fama del circ català i espanyol és de primer nivell. Actua acompanyat dels millors artistes tant de les carpes com dels escenaris. Però si hi ha un punt d'inflexió en la seva carrera (no per qüestions qualitatives, sinó pel gir conceptual que representa) és el moment en què coneix Joan Brossa. L'any 1979, Brossa, imbuït del seu esperit heterodox, organitza un itinerari nocturn per Barcelona en el qual combina espectacles musicals i circenses que apleguen personatges com l'actor Albert Vidal, la ballarina Christa Leem, el músic Carles Santos i el mateix Kirman, que passegen el seu art per escenaris tan diversos com el Liceu, l'Estació de França, l'Escullera, el Mercat del Born, el Tibidabo o el Palau de la Música. L'any 1982, va participar en el projecte de music-hall que Brossa va dur a l'Arnau, aleshores tancat. I també amb Brossa, participarà a la pel·lícula Màgica Catalunya, amb guió del poeta i direcció de Manuel Cussó.


El Fakir Kirman amb Joan Brossa (1991)
Foto: Josep Losada/Arxiu Avui


Kirman continua encara en actiu, i des d’aquell 1964, any del seu debut, han passat més de 50 anys i els companys, amics i seguidors li vam fer un homenatge per celebrar aquell mig segle de vida professional dalt dels escenaris. Va ser el diumenge 25 de gener de 2015 en el Teatre del Rei de la Màgia, a l’escenari, actuant sobre un llit de punxes i traient foc per la boca, acompanyat dels mags, Idrox, Vizan, Selvin, Els Norman i del bon amic Alain Denis, autor de Mags i màgia a Catalunya, i col·laborador a Bereshit en les recerques sobre la família Roca, els grans desconeguts del món de la màgia, els titelles i les barraques de fires itinerants.


Barcelona, terra de faquirs

Kirman és hereu d’una tradició que ve del segle XIX, quan els espectacles circenses i les barraques de fires formaven part de l’oci popular. Els més “joves”, però, només deuen recordar, a banda de Kirman, el ja desaparegut Sager, “el volcà humà”, i el retirat Fachín, que es menjava en públic una ràdio sencera; o els senegalesos Djibril i Babakar Limboi, que durant les dècades de 1980 i 1990 havien actuat al Teatre Llantiol i a la Cúpula Venus, i se'ls podia veure per les festes majors de tot Catalunya fent-se anomenar "els reis del foc". Potser també recorden aquells dos excèntrics que es guanyaven la vida a Barcelona: Shamir, que passava la gorra per la Rambla, i Kuman, un artista de l’Empordà que va fer fortuna a la Sala Bagdad del carrer Nou de la Rambla fent exercicis genitals amb una campana, en aquells anys en què una altra de les estrelles dels espectacles eròtics i pornogràfics era un ruc que feia les delícies del públic amb les seves habilitats sexuals, també al Bagdad.


El faquir Sager


L’edat d’or dels faquirs, però, es remunta, com dèiem, al segle XIX. En aquells anys, els faquirs eren tota una novetat i despertaven una gran expectació entre uns barcelonins que no podien gaudir de cap altre entreteniment que no fossin els balls de patacada o els espectacles excèntrics de les barraques itinerants amb fenòmens de fira o museus de cera i anatòmics. Encara no existia el Paral·lel i aquesta mena d’atraccions es podien veure a la plaça de Catalunya i al Torín, la plaça de toros de la Barceloneta, que acollia acròbates, malabaristes, globus aerostàtics, corrides bufes, exercicis a cavall i faquirs. Són uns anys, però, que mereixen un estudi a part.


Targeta publicitària del faquir Sager (1960)


Ja en el segle XX, va assolir un gran èxit l’artista Gonzalo Mena Tortajada. Nascut a Conca el 1904, es feia dir Daja-Tarto, un anagrama del seu segon cognom. Amb el nom d’Arenillas de Cuenca va tenir una curta i frustrada carrera com a torero i es va reconvertir en faquir. No content amb menjar vidres i fulles d’afaitar, suportar pedres de gran pes sobre el seu cos o pujar escales amb graons fets amb sabres amb els peus descalços, va crear l’original espectacle de fer-se enterrar en les places de toros mentre durava la corrida. El segon cop que ho va fer va estar a punt de costar-li la vida perquè l’espectacle taurí es va allargar més que no estava previst i el van desenterrar mig asfixiat. No va ser l’únic moment en què es va jugar la vida. En una ocasió va ser envestit per un toro quan volia hipnotitzar-lo. Un altre cop, menjant ciment (cosa que feia habitualment) com qui menja polvorons, va fer servir un ciment ràpid que va endurir en contacte amb la saliva i li van haver de treure a cops d’escarpa, amb la consegüent destrossa dental, que va arranjar amb uns quants queixals i dents d’or. També miraculosament, es va salvar de perdre les mans: aprofitant els forats que hi tenia de fer-se crucificar (a la ciutat portuguesa de Coimbra va arribar a estar 400 hores penjat com un crist), s’hi va fer posar unes femelles per enroscar-hi uns cargols per facilitar les crucificcions, amb tant poca fortuna que es van infectar. Però es va curar amb una pomada feta de sofre quan els metges ja tenien preparada la dalla. Per acabar d’adobar-ho, una vegada que assajava la introducció d’estilets pels forats del nas, li van donar un cop accidentalment amb tanta mala sort que les punxes van arribar als ulls i va tenir un despreniment de retina.


El faquir Daja-Taro


Salvada també la vista, va acabar la seva carrera professional fent d’actor secundari al cinema i sortint en espectacles de varietats a la televisió, però aquest cop limitant les excentricitats a la ingesta de bombetes. Estava casat amb Dionisia Gallardo, coneguda com a “la faquira”, amb qui va tenir dues filles, les Tinokas Sisters, que també treballaven en el món del circ, amb gossos i gats ensinistrats. Dos anys després de la seva mort, produïda l’any 1988, es va publicar Memorias del faquir Daja-Tarto contadas por él mismo, amb aquestes i altres anècdotes sucoses.




Daja-Taro no va ser l’únic faquir que va jugar a ser enterrat en una plaça de toros. Molist (The Great Molist) , un mag nascut a principi del segle XX a la plaça del Pedró del Raval, va acabar fent de faquir i imitant Tortajada, però a la plaça de Les Arenes de Barcelona, on va ser enterrat tres metros sota terra dins d’una caixa de morts. A la dècada de 1920, amb el nom de Thamara Bey (nom que imitava el del faquir egipci Tahra Bey, que aleshores triomfava a París) li feia la competència a Blacaman, un calabrès que es feia passar per indi i que actuava al Teatre Olímpia de Barcelona, on a més dels números habituals de faquirisme hi afegia la de domador animals, sobre tot cocodrils i caimans, fent veure que els hipnotitzava. Blacaman es va passejar pels teatres barcelonins i catalans (el 1936 actuava en el Teatre Alegria de Terrassa), primer acompanyat de Koringa, una faquir que aviat s’adonà que atreia l’interès del públic i es va separar del seu company per actuar sola. No hi va haver gaires dones faquirs amb protagonisme, però a més de Koringa també va destacar Maud D’Auldin, una famosa empassa-sabres, morta durant una de les seves actuacions.


La faquir Koringa, l'any 1937
Getty Images


Molist es va fer famós amb uns número extraordinari en què es llançava des de 10 metres dins d’una banyera amb benzina encesa i sense cap protecció, i de la qual en sortia amb cremades. Va polir l'espectacle a l’hipòdrom de Nova York saltant des de 40 metres d’altura a un recipient semblant però més petit. Però un dels números més espectaculars és el que feia en el Teatre Tívoli, on coïa un ou dins de la boca amb l’acció de les flames. I amb foc va acabar morint Molist en un número amb què es llançava encès a un barril d’aigua que havia d’apagar les flames. Però la benzina del cos es va encendre abans d’hora.

El circ, i amb ell aquells artistes que arriscaven la vida, és un espectacle del passat. Però, sortosament, sempre hi ha una finestra que ens permet recuperar-lo. Quan no són les velles pel·lícules i els cartells, són les actuacions de Kirman; sobretot si actua amb el Circ Raluy –que preserva l'estètica dels vells circs i una magnífica col·lecció d'antics carruatges (amb cafeteria i hotel) o l'orgue d'autòmats de 1910–; o els espectacles de Testa, a qui podem veure sovint a les fires medievals, és traslladar-se al món màgic que transita pels marges de la realitat i pels camins que ens transporten per territoris onírics on tot és possible.




El 28 d'abril de 2017 vam assistir al cinema Maldà (un lloc ideal) a la preestrena de Fakirs, el documental de Xavier Domènech que repassa la vida personal i professional de Kirman i Testa (que van assistir a l'acte), Fachín i Sager. La sala, plena a vessar. Emoció i algun desmai. I la sensació de ser uns privilegiats.



26 comentaris :

  1. Crec que existeix un inventari de tots aquests oratoris i capelletes però no sé pas on es pot trobar. Un homenatge merescut, KIRMAN hauria de ser molt més venerat pel món cultural si aquest fos un altre país, també feia coses amb serps i algun altre animal però la legislació actual ha perjudicat aquest tipus de coses així com el circ tradicional a causa d'un bonisme zoològic molt mal entès.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buscaré aquest llistat, Júlia, perquè hi deu haver racons ben interessants.
      És el que dic. Si Kirman hagués acceptat el contracte americà allà s'hauria convertit en una figura de renom. Aquí els circuits per aquestes arts escèniques és molt marginal. I del tema dels animals, ja n'hem parlat altres vegades: ratlla l'absurd i la hipocresia.

      Elimina
  2. Sobre la Santa Faç, de petita i joveneta havia entomat conferències profundes sobre el seu origen i autenticitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tema de les relíquies i de la santeria catòlica ratlla el paganisme. Algun dia se n'hauria de parlar.

      Elimina
  3. Ostres ¡¡¡ qué bó ¡¡¡ i jo sense ideia de rés...¡¡¡
    Molt bé...molt rebé ¡
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Miquel, Barcelona és plena de sorpreses!

      Elimina
  4. L'atzar ordena el caos segons unes regles invisibles que tenen la seva lògica interna. No em cansaré de repetir que res no és casual en aquest gran teatre del món... Puro teatro, màgia pura i, per seguir amb la cosa religiosa, posem-hi també una mica d'auto sacramental:

    ¡Venid, mortales, venid
    a adornaros cada uno
    para que representéis
    en el Teatro del mundo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh! T'imagines la Santa Faç baixant del principal com un deus ex machina entre flames, jocs de mans i encantadors de serps? Quina gran oportunitat perd l'Església!

      Elimina
  5. Caray, tu entrada me ha recordado otro personaje de Barcelona: el profesor Fassman. No sé qué circuitos freudianos ha seguido la lectura para evocar ese otro mago -mejor dicho, mentalista- mientras leía sobre Kirman y la Santa Faç. Me ha encantado leerte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Amaltea. Los caminos de la mente son inexcrutables. Y Fassman habrá hecho de intermediario con sus "poderes". El mundo de la fantasía es como el bosque de los cuentos: todos los personajes lo habitan.

      Elimina
    2. FASSMAN era una persona contratada por la NASA, AMALTEA, para los viajes a la la Luna. Desde Cabo Cañaveral se ponía en contacto mentalmente con uno de los astronautas cuando pasaban por la parte oculta y las comunicaciones se hacían imposibles. Así siempre estaban comunicados por telepatía por si surgían problemas.
      No es un cuento, yo escuché declaraciones suyas y lo confirmó.

      Elimina
    3. Miquel, un dia m'has d'explicar aquesta història amb detall.

      Elimina
  6. Vàrem assistir a un espectacle realment entranyable, Enric! Va ser molt emocionant veure a l'escenari o asseguts entre el públic als seus companys i amics. La seva vida de faquir, per circs, teles, envelats, teatres o fent hotels... demana a crits una biografia!
    Gràcies per enllaçar el meu apunt. En algun dels seus breus parlaments entre actuacions, Kirman va fer referència a aquella l'època dels anys 80' que jo recordava. Quan els ajuntaments els contractaven per les festes majors. I en això es va quedar, en un record llunyà, perquè ara, res de res, va lamentar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt entranyable, Toronto. Poder-ho compartir ha estat un honor.
      El món de les arts circense s'ha convertit en un espectacle domesticat i esteticista, i al final, apartat de la vida pública. Llàstima!

      Elimina
  7. Il y a de la magie partout, même dans certains blogs, comme celui-là par exemple :-) Merci pour nous faire découvrir encore et encore que Barcelona peut nous révéler des secrets bien cachés, et c'est vrai que cette superposition de magie païenne ou chrétienne, bien curieuse, donne à réfléchir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci, lasudiste! Un de mes objectifs est de créer cette relation magique entre la réalité et l'apparence. Si je l'ai atteint, il me remplit de satisfaction.

      Elimina
  8. Tote una interessant historia per incloure en el teu llibre Enric. Ting un PPS meu de furniculas de BCN ,potser et pot interessar .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu passa-me-les, Jaume. Mai està de més tenir informació.

      Elimina
  9. Respostes
    1. Aquesta, Javier, la pots experimentar per tu mateix. Fes-hi una visita.

      Elimina
  10. Fantàstic, Enric . Si el gran Joan Brossa tornés amb nosaltres n'estaria força content de llegir aquesta entrada. Em sembla fascinant el rigor i la complicitat amb els que coneixem els indrets que cites.
    Salutacions, i un cop més dit-te que tot això mereix un llibre d'obligada publicació i lectura.
    Pep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets molt amable, Pep. El que més em satisfà és aconseguir aquesta complicitat que esmentes. Si és així dono la feina per bona.
      Pel que fa al llibre, n'hi ha un en marxa, que probablement sortirà per la Mercè d'aquest any.

      Elimina
  11. Hola Enric!

    Acabo de visitar Contradiarios, de l’estimat José Luis Moreno-Ruiz i se m’ha acudit incorporar en un comentari un enllaç amb un documental de la Christa Leem on apareix el mestre Joan Brossa. Es parla del brossià estriptís català fet a mida de la Christa, al minut 18 i escaig més o menys. Excel•lent document, entranyable testimoni d’un temps concret.

    Permetem també posar l’enllaç a Bereshit en aquest comentari:

    http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/La-camisa-de-Christa-Leem/video/4428611/

    Bé, una abraçada!

    Pep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per l'aportació, Pep. Com tu dius, testimoni d'un temps. D'un temps més creatiu, més obert, amb ganes de canviar les coses, i probablement més innocent.

      Elimina
  12. Les meves filles encara recorden el faquir Kirman i la seva actuació amb el seu pare enfilat sobre una fila fent un entrepà de Kirman i llit de punxes.

    Sensacional com l'article que ens has passat dels mags a la part eclesiàstica. Per cert, mira't els dos volums dedicats a Barcelona de l'Inventari d'esglésies de l'Arxiu Gavín -d'on treus una fotografia-.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És d'aquestes coses que no s'obliden, Galderich. No m'estranya que els agradi la màgia.

      I entre màgia i religió no hi ha gaire diferència: canvia l'escenari, i l'actitud, és clar.

      On puc consultar aquests llibres de les esglésies barcelonines? He d'anar a una biblioteca?

      Elimina