La Niña Gorda

El 31 de gener de 2015 es va presentar a la llibreria La Memòria la reedició novel·la de Santiago Rusiñol La “Niña Gorda”, publicada per primer cop l’any 1917 i ara editada per l’editorial L’Avenç. La presentació, que es va convertir en una improvisada tertúlia a la qual vam poder fer aportacions sobre alguns aspectes de l'obra, va ser conduïda per Margarida Casacuberta, professora de la Universitat de Girona i cap del Grup de recerca de Literatura Contemporània, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, i per Maria Dasca, doctora en Filologia Catalana i autora de la tesi El sentit de la bogeria en la narrativa catalana contemporània (1899–1939) (Universitat de Barcelona, 2008).

L’argument de la novel·la té com a protagonista la Niña Gorda, una criatura de dimensions desmesurades que s’alimenta de les novel∙les fulletonesques que el seu pare, Giordano Bruno, un lliurepensador del barri de Gràcia que acabarà consumit per l’alcohol, reparteix a domicili. El fenómeno –nom amb què és designada la protagonista, fent referència als “monstres” que s’exhibien a les barraques de fira– es convertirà en un ésser rebutjat per la societat i pels seus propis pares, que la posaran en mans de personatges sense escrúpols que la convertiran en espectacle circense. Com a atracció d’un circ decadent, la Niña Gorda es veurà immersa en un triangle fulletonesc amb els dos homes que se’n rifen la propietat, el Domador i el Tatuat, amb la complicitat d’una tia valenciana gelosa i sinistra.

Només per l’argument i la firma de Rusiñol l’obra podria tenir l’èxit assegurat. L’esperpent, la llengua fresca –aquell català que es parla, que defensava Pitarra– i l’humor i la ironia aguts de l’autor són una garantia per passar una bona estona llegint. Però no és només això. Aquest esperpent, l’excés, l’exageració constant a l’hora de descriure la realitat, acosta La “Niña Gorda” a l’expressionisme i a les avantguardes. Maria Dasca parla de la “teratologia expressionista” com a tradició literària que integra aquelles figures i personatges que són un atac a l’esperit i al discurs literari de la societat burgesa.

El fenómeno pateix de bovarysme, terme sorgit a partir del personatge d’Emma Bovary de la novel·la de Flaubert, i que defineix un trastorn psicològic que consisteix en una alteració del sentit de la realitat per la qual una persona es considera una altra que no és. A la Niña Gorda la sola cosa que li interessa és llegir els fulletons que reparteix el seu pare, en el sentimentalisme tràgic dels quals descobreix l'única vida que per a ella té sentit, i serà en el paper que li toca viure com a atracció de fira que se sentirà ella mateixa.

Però més enllà de la novel·la, el personatge de la Niña Gorda és un atac a la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors i als postulats idealistes del Noucentisme, que té en la Lídia de Cadaqués una altra mena d’Emma que es creu el personatge orsià. Rusiñol fa un al∙legat a favor del xaronisme popular (el de L’Esquella de la Torratxa, per exemple, on escrivia una columna que signava com a Xarau i que venia a ser una resposta intel·lectual al “Glossari” que d’Ors firmava com a Xènius a La Veu de Catalunya)”; en paraules de Dasca, Rusiñol crea un estereotip inclassificable i inefable, i l’insereix en un muntatge lúdic, que permet intervencions vives i immediates, farcides d’exclamacions, interrogacions, onomatopeies i punts suspensius, que es poden comparar a les pràctiques experimentals dutes a terme pels surrealistes per tal de crear un llenguatge nou.

Com explica Margarida Casacuberta a Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite (Barcelona, 1997), La “Niña Gorda” formava part d’un projecte antinoucentista (però també autocrític), que comprenia les novel∙les El català de “La Mancha” (1914) i El Josepet de Sant Celoni: novel∙la picaresca (1918). Tres obres que fan servir un humor hiperbòlic a fi i efecte de deconstruir alguns dels tòpics de l’imaginari orsià, i, en especial, el de la dona civilitzada, el de la disciplina de l’“Home qui Treballa i qui Juga” i el de l’ús arbitrari de la paraula. Amb la filosofia de l’“Home qui Treballa i qui Juga” Ors s’oposava al romanticisme –que prescindeix de la cultura– i a l’ascetisme –que prescindeix dels elements naturals–, i ens abocava a un concepte de Raó que Ors anomena seny.

Estem davant, doncs, d’una lluita entre aspectes que, en bona part, han conformat l’imaginari cultural català. Per un costat, els de la literatura realista –amb totes les deformacions i ficcions que vulguem–, amb la novel·la com a principal arma de combat; i per l’altre, l’idealisme noucentista, artificial i civilitzador, i en molts sentits guanyador d'aquest enfrontament. La manca de normalitat de la cultura catalana, amb guerres, dictadures i exilis, i una imposició acadèmica més filla del Noucentisme que dels corrents europeus del segle XX, ens han dut a tenir una visió de la literatura catalana allunyada del signes dels temps (sobretot pel que fa a la prosa). És cert que alguna cosa d’això hi ha, però és esperançador comprovar que el rescat d’obres com La “Niña Gorda” (o La Xava i Sota Montjuïc de Juli Vallmitjana, per exemple), el “descobriment” de la literatura de l’exili i la recuperació dels gran periodistes del primer terç del segle XX, desmenteixen algunes de les limitacions de la literatura catalana.


Rusiñol i les barraques de fira de Barcelona

Però un dels temes interessant, per poc o gens estudiats, són els elements de la cultura popular relacionats amb l'oci que Rusiñol fa servir a la novel·la, cosa que no sorprendrà els lectors de Bereshit. Els fenómenos i les barraques de fira de la novel·la van formar part del panorama barceloní. Primer van ocupar la plaça Catalunya i la Rambla, fins que l’Ajuntament les va fer enderrocar (1895) per la urbanització definitiva de la plaça. Les barraques, les atraccions i els museus de cera i anatòmics van emigrar cap el Paral·lel, que després de l’enderroc de les muralles medievals (1854) es va convertir en un espai fronterer i des de 1892 en territori d’oci popular.

Santiago Rusiñol (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez, 13 de juny de 1931) no va ser aliè a aquesta realitat excèntrica i així la reflecteix a la novel·la. Però encara podem anar més lluny i preguntar-nos si es va inspirar en fenòmens reals o si els protagonistes són només fruit de la seva imaginació. Podem identificar els personatges de La “Niña Gorda”? Gosaria dir que sí.

El número 15 de la Rambla de Canaletes –on entre 1875 i 1895 havia el Cafè Pelayo, a finals del segle XIX, els Almacenes el Globo, i a principis del segle XX, el fotògraf Amadeo–, i que es correspon amb l’edifici que actualment fa cantonada amb el carrer Pelai, va ser un lloc on s’exposaven habitualment museus anatòmics. Ja n’hem vist a Bereshit més d’un exemple, com el del Teatre Romea: col·leccions de figures de cera que mostraven l’anatomia humana i els efectes de les malalties venèries, i que s’acompanyaven sovint d’aparells de tortura o galeries de figures cèlebres. L’any 1863 s’hi va instal·lar un i el 1868, un altre. En aquest últim, a més de les figures de cera i anatòmiques, s’hi exhibia, com anunciava el diari La Pubilla, una “dona grossa”, que ho havia de ser tant que se la mostrava al costat d’un elefant perquè la gent pogués comparar.

No sabem si Rusiñol, que aleshores tenia 7 anys, va veure el fenómeno de la “dona grossa”, però és fàcil imaginar-se que en va sentir parlar. En tot cas, quinze anys més tard, el 1883, La Vanguardia anunciava:

“En la actualidad se exhiben en la plaza de Cataluña verdaderos y rarísimos fenómenos, que son la admiración y asombro de cuantos los visitan. Tales son: la “mujer tigre”, la “joven aragonesa” y la “niña jigante”, ésta última muy conocida en Barcelona donde se se ha criado desde niña y que se presenta al público por última vez.”

No hi ha cap mena de dubte que aquesta “niña jigante” [sic] tan popular a Barcelona no va passar desapercebuda a Rusiñol i bé podia haver estat el fenómeno que va inspirar el personatge de la novel·la. De la “joven aragonesa”, no som capaços d’imaginar-nos quines peculiaritats la feien tan excepcional com per exhibir-la en públic. Però pel que fa a la “mujer tigre”, sabem que es tractava d’una noia de 16 anys que, segons la premsa, tenia “esparcidas por todas las regiones de su cuerpo, sobre todo en el dorso, multitud de manchas morenuzcas”. El mes de març del mateix any, la “mujer tigre” va tenir companyia felina a la mateixa barraca: una pantera de veritat.

“La pantera que mañana ha de luchar con el perro “El invencible”, en la plaza de Toros, ha sido ya conducida á esta ciudad y se halla expuesta hoy en el local de la plaza de Cataluña donde se exhibe la “mujer tigre.”

El domador Bidel en un cartell promocional

El personatge del Domador no té, en principi, més secret. Els domadors que van actuar a Barcelona exhibint les seves col·leccions zoològiques han estat nombrosos. L’any 1888, però, van coincidir a la ciutat, durant l’Exposició Universal, dos dels més famosos: Rodenbach i Bidel. Aquest últim no era la primera vegada que venia a Barcelona. L’agost de 1877 Bidel es va instal·lar en un solar de la Gran Via, on avui hi ha l’hotel Avenida Palace. L’espectacle, però, es desenvolupava en els jardins del Prado Catalán, en el passeig de Gràcia. La fama de les seves actuacions per tot Europa el precedia, però a Barcelona se la va guanyar anunciant el seu espectacle passejant acompanyat d’una lleona per la Rambla fins la plaça de Sant Jaume.

El Capità Costentenus, el més famós home

tatuat de la segona meitat del segle XIX,

exhibit en el Museu Americà de Barnum

A l’Exposició Universal de París de 1900, entre els diversos fenòmens humans que van ser exhibits, un austríac anomenat Gerard Vracoman va ser premiat per ser un dels homes més grassos del món. Vracoman (anomenat erròniament "Blancoman" a la premsa barcelonina) pesava 232 quilos, tenia una cintura de dos metres de circumferència i cada cama feia 107 centímetres de llargada. Nascut a Àustria, era fill d’una dona italiana que va morir en el part. La criatura pesava 24 quilos quan va néixer i va ser alimentat amb llet de cabra.

Anunci de l'exhibició de Vracoman a la plaça de l'Àngel
Foto de Guillem de Plandolit (1904)
Memograf, Xavi Martínez i Miquel Planella

Durant els primer anys del segle XX es va dedicar a voltar per Europa exhibint-se acompanyat d’un altre fenomen, l’Home Museu, que tenia tot el cos tatuat amb històries, com l’Home Il·lustrat de Ray Bradbury i com el Tatuat de La “Niña Gorda”: el personatge de Rusiñol tenia el cos tatuat de cap a peus, amb passatges de la Bíblia, al pit, i amb relats eròtics, a l’esquena. Entre els anys 1903 i 1904, Vracoman va estar de gira per diverses ciutat de l’Estat: Ferrol, la Corunya, Segòvia, Madrid, València, i el 1904 s’instal·lava a Barcelona, a la plaça de l'Àngel. Així el descrivia la premsa.

“Una montaña de carne. Presume, y quizá sea cierto, de que es el primer ejemplar de hombres gordos que se pasea por el mundo. Con el se exhibe el hombre museo un tatuado que es en el género una notabilidad.”

Tot plegat són massa coincidències com per no pensar que existeix una relació entre aquests personatges de barraca de fira i els protagonistes de la novel·la de Rusiñol. En tot cas, tant si és així com si no, el que és realment important és l’ús que l’autor en fa a l’obra; la recreació literària i la construcció dels personatges, tan allunyats del que estem acostumats en la literatura catalana. Com a mínim en allò que se’ns ven com a normal en el nostre àmbit cultural. En aquest cas, l’autèntic fenómeno és la novel·la, escrita en el context d’aquella Barcelona cosmopolita, glamurosa i vulgar; d’aquella ciutat d’excessos enmig de la Gran Guerra. Llegir-la és gairebé una obligació higiènica.

La "Niña Gorda" al Teatre Nacional de Catalunya

Entre el 19 de desembre de 2018 i el 4 de gener de 2019, el Teatre Nacional de Catalunya posarà en escena, a la Sala Tallers, l'obra de Santiago Rusiñol, adaptada i protagonitzada per Jordi Oriol i dirigida per Xavier Albertí. Serà una bona ocasió per revisar aquesta obra de Rusiñol i recuperar per als escenaris un dels textos cabdals de la novel·la catalana de la primera meitat del segle XX i injustament oblidat. Un cop més, Albertí, director del TNC, s'erigeix no només com el principal responsable d'aquesta recuperació teatral i literària, sinó, també de la història del Paral·lel amb l'extraordinària exposició El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat, que entre 2013 i 2013 vam poder gaudir en el CCCB, i l'edició del llibre Història del Paral·lel. Memòries d'un home del carrer (Comanegra, 2017), de Rossend Llurba, en el qual vam tenir el plaer de col·laborar.

*

Les històries de Vracoman, Bidel i les diverses "niñas gordas" exhibides a Barcelona, així com d'altres espectacles excèntrics, les podeu trobar a Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939 (Viena Edicions - Ajuntament de Barcelona, 2021)