Caricatura de l'Home dels Nassos
L'Esquella de la Torratxa, 1891
La Nit de Cap d'Any
31 de desembre. S'acaba l'any civil, no el
litúrgic. Celebrem la Nit de Cap d'Any des que el 1582 es va implantar el calendari gregorià. El trànsit cap el nou any l'escenifiquem amb dotze grans de raïm, un per cada una de les dotze campanades de mitjanit, tradició no del tot documentada però que sembla venir de 1909, quan des del País Valencià, aprofitant una bona collita de raïm, es va estendre a altres indrets de l'Estat. De tota manera, no ha estat un costum arrelat fins més recentment. El
Costumari Català de Joan Amades, per exemple, que no es publica fins 1952 (Amades mor el 1959), no en recull la tradició. La tradició, però ja és recollida a la premsa al darrer terç del segle XIX a França i Madrid, amb el consegüent rebuig de l'Església que hi veu un rebrot pagà dels costums.
L'Home dels Nassos
En canvi, molt més popular i arrelada és la tradició de l'Home dels Nassos, un personatge llegendari que té tants nassos com dies l'any (jugant amb els dies que té i que li queden a l'any) i que possiblement prové de l'arbre dels nassos, la llar de l'esperit de la vegetació, relacionada també amb el
tió de Nadal i les antigues tradicions rurals. Aquesta història, que s'explica a la canalla perquè busquin el personatge pels carrers, està emparentada amb la de l'Home o la Dona de les Orelles, que seguint el mateix joc apareix el 30 de desembre i té tantes orelles com dies l'any. Hi ha llocs on se'l rep amb fogueres. A aquests costums se n'han afegit d'altres d'origen modern i exclusivament comercials. Des del punt de vista religiós, el santoral l'encapçala sant Silvestre, el 33è papa, entre el 314 i el 335, i diuen que el primer que no va morir màrtir i que va combatre els arrians, cristians que negaven la divinitat de Jesús.
L'Home dels Nassos en dues auques vuitcentistes
Cap d'Any
El nom de Déu
L'1 de gener és Cap d'Any, també conegut popularment en diferents indrets del nord i del centre de Catalunya amb el nom de
Ninou, una paraula que és una adaptació popular del terme llatí “Annum Novum”, que significa “any nou”. També és el nom de l'estrena (diners, llepolies, etc.) que es dóna als infants que van a les cases a felicitar la diada: "Voleu dar-nos ninou, avui que és nou dia?" En algunes poblacions catalanes s’organitzen celebracions festives per veure els raigs del primer Sol de l'any.
Cap d'Any és una celebració civil que n'amaga diverses de religioses. La primera, que avui és sant Emmanuel, Manel o Manuel, nom que prové de l’hebreu עִמָּנוּאֵל (
Immanu’el, “Déu és entre nosaltres”). És l’altre nom de Jesús. Segons la profecia d’Isaïes (
Is 7,14), el Messies s’havia de dir Emmanuel: “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel”. Així ho repeteix Mateu en el seu evangeli (
Mt 1, 18-25):
“El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué:
-Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.
Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres».
Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. No hi havia tingut relacions conjugals quan ella tingué el fill. I Josep li va posar el nom de Jesús.”
Una mare molt jove, no necessàriament verge
Així doncs, recordem que Jesús (en arameu, la llengua d’Israel en aquells temps, יֵשׁוּעַ,
Ieshuà) té dos noms. No entrarem, però, en la qüestió de per què Josep desobeeix Déu ni en les moltes interpretacions que una situació com la descrita ha suscitat. Sí que vull fer un petit comentari sobre el mot “verge” a Mateu i que a Isaïes és “jove”, en hebreu עלמה. La Septuaginta, la versió grega de la Bíblia hebrea (Tanakh), comet un error en la traducció i en lloc de fer servir “dona jove” soltera fa servir el mot grec παρθενος (parthenos), que vol dir “verge”, i que serà el terme que els evangelis utilitzaran i que passarà al llatí de la Vulgata (versió llatina de la Bíblia). Amb la resolució d'aquest petit detall quedaria resolt l’enigma de la virginitat de Maria, però ens hauríem quedat amb una teologia menys brillant i mistèrica.
I com a bon jueu...
Continuem amb les celebracions del primer dia de l’any. N'hem vist un de civil, un de cristià... Ens falta el jueu. El nen Ieshuà, nascut jueu un 25 de desembre (
data gens arbitrària perquè es fa coincidir amb el solstici d’hivern) compleix el dia 1 de gener el seu vuitè dia en el món. Són els vuit dies preceptius que el judaisme instaura per al ritual de la circumcisió, i que només menciona Lluc (
Lc 2, 21): “Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare”.
La circumcisió de Crist, taula de l'Altar del dotze apòstols
de Friedrich Herlin, 1466,
Com acostuma a passar amb tot el que fa referència a la infantesa de Jesús, els evangelis apòcrifs s’estenen molt més perquè els canònics parlen bàsicament de la seva vida pública, és a dir, a partir dels 30 anys. Els evangelis apòcrifs, escrits molt de temps després, converteixen el record borrós del personatge en mite i els seus actes, en prodigis. Així, el Pseudo-Mateu especifica el sacrifici realitzat com a pagament de la cerimònia, i l'Evangeli àrab de la infància narra com després de la circumcisió, la llevadora de Maria va guardar el prepuci en una gerra d'alabastre plena de nards (un conservant), i la hi va donar al seu fill, perfumista de professió, demanant-li que la guardés amb cura i que no la vengués encara que li oferissin tres-cents denaris.
Tenim un problema teològic
Aquest ritual aparentment intranscendent provocarà un problema teològic. D'acord amb la llegenda, Joan el Baptista li va donar el prepuci a Maria Magdalena. Com que el prepuci estava separat del cos de Jesús en el moment de la seva ascensió al Cel, sorgeix la qüestió de si va pujar també al cel. Si no és així, això significaria que el prepuci de Jesús seria una de les poques restes físiques que Jesús va deixar a la terra, a no ser que, seguint el costum jueu, s’enterrés el prepuci amb el cos.
La qüestió és que la devoció popular va voler que el prepuci de Jesús restés a la terra i es convertís en una de les preuades relíquies del Fill de Déu, el col·leccionisme de les quals va tenir en Elena, la mare de l’emperador Constantí, una de les més fidels col·leccionistes.
La relíquia del prepuci, com la resta de les relíquies, se l’han disputada diverses esglésies. Serveixi com a exemple les relíquies de la creu: n’hi ha tantes que Calví deia que si s’ajuntessin totes n'omplirien un vaixell.
El tenia l'abadia de Charroux, en el departament francès de Vienne, on asseguraven que havia estat regalat als monjos per Carlemany, i aquest afirmava que li havia portat un àngel. Una altra versió diu que va ser un regal de noces d'Irene, emperadriu de Bizanci. En algun moment indeterminat la relíquia es va perdre i va romandre perduda fins l’any 1856, quan un obrer que feia tasques de manteniment a l'abadia va assegurar haver trobat un reliquiari ocult dins d'una paret, que contenia el prepuci perdut.
L'abadia de Coulombs, a la diòcesi de Chartres, també va reivindicar durant l'Edat Mitjana estar en poder del Sant Prepuci. Explica una llegenda que quan Caterina de Valois es va quedar embarassada el 1421 d’Enric V d'Anglaterra, el rei va manar que li portessin la relíquia per garantir la gestació i el part de la criatura, i com que va funcionar tan bé, no la va tornar.
La catedral d’Anvers certifica la seva possessió des de l’any 1100, quan el rei Balduí I de Jerusalem el va adquirir a les Croades.
En altres moments de la història l’ubic prepuci ha estat a la basílica de Sant Joan del Laterà de Roma, la catedral de Le Puy-en-Velay, la de Santiago de Compostel·la, i a les esglésies de Besançon, Metz, Hildesheim i Calcata. L'escriptor renaixentista Alfonso de Valdés afirma haver vist personalment la relíquia a Roma, a Burgos i a la Mare de Déu d'Anvers. Després de les Croades circulaven per Europa fins a catorze prepucis divins.
El poble de Calcata, en el Lazio italià, va ser la darrera població custòdia de la relíquia. Expliquen que va arribar a les mans de sant Gregori el Gran de mans d'un àngel. El sant li va regalar al papa Lleó III la nit de Nadal de l'any 800, quan aquest va ser coronat com a emperador del Sacre Imperi Romà. La relíquia va estar custodiada a Sant Joan del Laterà de Roma durant set segles, fins al saqueig de Roma de l’any 1527.
El Sant Prepuci de Calcata, poc abans de ser robat
National Geographic, 2013
El seu rastre desapareix de les cròniques fins a aparèixer en un estable de Calcata, on un soldat lansquenet (els mercenaris que van saquejar Roma) fet presoner havia aconseguit ocultar-la durant segles. Fins l’any 1983 Calcata va celebrar una processó amb el reliquiari que contenia el presumpte Sant Prepuci, reconeguda oficialment per l'Església catòlica. Aquesta pràctica va acabar quan el reliquiari va ser robat. Actualment, l’Església ja no celebra oficialment la festa.
Matrimoni místic de santa Caterina de Siena
Museum of Fine Arts, Boston
L’art i la literatura han tractat el tema, no amb la mateixa profusió que altres motius religiosos potser perquè l’objecte de veneració és poc... atractiu. Només esmentaré dues perles. Una, la llegenda de la visió de Santa Caterina de Siena (1347-1380), en què Jesús es casava místicament amb ella i li posava el seu prepuci amputat com anell de noces. L’altra, la teoria de l'erudit i teòleg catòlic del segle XVII, Leon Allatios, que en la seva obra
De Praeputio Domini Nostri Jesu Christi Diatriba (Discussió sobre el Prepuci de nostre Senyor Jesucrist) especulava amb la idea que el Sant Prepuci va ascendir al Cel al mateix temps que Jesús i s'hauria convertit en els anells de Saturn.
Per acabar amb la relíquia, només una cita irònica de Voltaire: “Aquestes supersticions són molt més raonables [...] que detestar i perseguir el teu germà” (
Tractat sobre la tolerància, 1763).
Publicat a la revista Catxipanda de Tot Història Associació Cultural
