Fragment de la maqueta de la Gran Barcelona estructural el 2028
Rubió, Benavent i Argilés, 1929
En el Pavelló Municipal de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, que s'inaugurava el 19 de maig, l’arquitecte i urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí (5 de febrer de 1891 - 4 de maig de 1981) va presentar, conjuntament amb els seus col·legues Pere Benavent i Ramon Argilés, el projecte “Barcelona futura”.
L’exposició del projecte constava de la maqueta que encapçala aquest apunt, que preveu que l’any 2028 la ciutat haurà ocupat tot l’espai entre el Besòs i el Llobregat, i planteja de quina manera s’hauria de distribuir el territori, identificant i diferenciant les zones urbanes i les agrícoles (el Prat i el Llobregat), a més de dissenyar les vies de comunicació (carreteres i ferrocarril), un port franc i algunes zones verdes i d’oci com el Gran Parc Central, Montjuïc i les platges balneari de Ponent i Llevant.
Fins aquí, el projecte és raonable: Rubió no s’imaginava la ciutat sense una potent zona agrícola que, avui, és cada cop més petita. Per un costat, perquè no preveu el creixement d’alguns municipis, que a la maqueta ocupen un territori minúscul, ni la construcció de l’aeroport, que s’ha menjat una gran part del parc natural del Delta. Per què no projecta un aeroport o per què no estan marcades les zones industrials ho veurem quan baixem al detall i contemplem les imatges dibuixades pels propis arquitectes, que ens mostren un ciutat del futur on cohabiten ciutadans i tecnologia, amb un excés tant d’imaginació com de desconeixement de la incidència de la indústria i els seus residus en la salut dels habitants de Barcelona.
La ciutat de Barcelona ha crescut més ràpidament que no pas s'imaginava Rubió. I durant els anys 50, 60 i 70 gairebé sense planificació. Però la Barcelona futura que preveia, la Barcelona de "l'arquitectura màquina" que s'emmirallava en la tecnologia i que ens obligava a conviure entre fàbriques, fums i soroll només s'ha acomplert en part. Les fàbriques han desaparegut i ara els polígons industrials decoren el paisatge de les poblacions del cinturó, però els carrers de l'Eixample i les gran avingudes converteixen Barcelona en una ciutat travessada de carreteres, però sense aeroplans ni zepelins (vegeu l'apunt El futur imaginat: Barcelona 1929).
Un pont sobre el riu Llobregat, sustentat per columnes
que havien de funcionar com a habitatges
Vista aèria del pont sobre el Llobregat, continuació de la Gran Via
Barri jardí dissenyat per Rubió i Tudurí
Una barriada industrial que aplega fàbriques i habitatges
Estació aèria que substitueix l'aeroport tradicional
Font: Dietario 1931 Almacenes Jorba
© Bereshit / Enric H. March
es increible. De fet, aqui, a finals dels vint, erem un dels llocs més moderns i avançats del mòn, a nivell d'urbanisme i projectes.
ResponEliminaÉs veritat, Aris. Barcelona va ser receptora de tots els grans moviments artístics i culturals del món. Una guerra, la primera mundial, ens va obrir les portes; una segona, la civil, en les va tancar.
EliminaAixò de predir el futur sempre els ho deixo als tarotistes i altres endevins.
ResponEliminaEl món canvia tant ràpidament que hom ha de tenir clar que les prediccions racionals sempre seran retrofuturistes!
Tens raó, Galderich. A la que et despistes, et quedes enrere i tot es fa vell i obsolet.
EliminaVeient quins somnis i quins projectes tenien en aquells anys, m'ha agafat una depressió profunda. Vivim en una Barcelona vulgar i carrinclona, una ciutat més de les enfocades al turisme i amb voluntat d'anul·lar la seva personalitat. I al damunt, els escassos projectes que hi ha fan referència a ports esportius o complexos de màfia russa. No entenc res.
ResponEliminaAra fa quatre dies es va publicar la llista de salaris dels regidors. Un tipus com Pere Portabella s'enduu 120.000 euros anuals. Quins projectes té? Pensen en la Barcelona del futur?
´Lluís, vivim en una Barcelona que no ha sabut què fer del seu potencial. Azúa tenia part de raó quan feia el símil del Titànic (després se li ha anat una mica la pinça).
EliminaEl cas Portabella i el d'altres és la mateixa història de sempre: no pot ser que no hi hagi una equivalència entre feina i sou. Som en un país on es busca i es paga l'estatus. Som en un país funcionarial, en el sentit més trist del terme.
És difícil això de fer de visionari. Al final, el que queda en aquest cas són imatges que a l'època eren futuristes, però que ara veiem com relíquies d'un passat que, tanmateix ens diu molt del que hem estat i del que hem esdevingut com a societat.
ResponEliminaCert, Sícoris, és difícil ser visionari, sobretot quan es vol començar la casa per la taulada.
EliminaAquest projecte futurista me recorda el projecte de Le Corbusier y Barcelona. Què pensarien aquests arquitectes sobre la Barcelona d'avui?
ResponEliminaJo crec, Jaume, que algunes actuacions els agradarien, precisament les més recents tipus, Front Marítim i el peri interior de Sant Pere-Santa Caterina, que no s'allunya gaire, des del punt de vista urbanístic, de les idees de Le Corbusier. El cas de les imatges d'aquest apunt ja no serien defensades per ningú. En aquells anys la imatge futurista anava molt associada al desenvolupament industrial dins la ciutat.
EliminaCuriós i impressionant. Barcelona va viure uns veritables "bojos anys 20", va treure molts diners resultants de la gran guerra, i va saber aprofitar-los pel seu propi engrandiment, en tots els sentits. De tota manera, sempre miro de recordar un dels veritables motius de la decaiguda, el crack del 29. Aquest si que penso que seria alhora el detonant definitiu de la proclamació de la República, de la guerra civil i posteriorment de la 2a guerra. Però és innegable que Barcelona va gestar el que podria haver estat una de les ciutats més capdavanteres del món en molts aspectes. Bon recull!!!
ResponEliminaJaume Susany
És cert, Jaume. Probablement, Barcelona no estava preparada per absorbir el capital cultural propi i forà, fruit de la Gran Guerra. Políticament i econòmicament ha estat sempre en mans d'oligarquies, i no va existir mai la continuïtat democràtica perquè la societat puguis gestionar el seu gran potencial. L'esclat de la Guerra Civil va malmetre l'últim gran intent (després dels anys de l'Escola Nova i després la Mancomunitat de convertir-nos en una societat moderna i hem estat pagant fins ara una postguerra que va destruir el teixit cultural i una Transició que va amagar massa greuges sota l'estora. Malgrat això, som fills d'aquella efervescència i dels fracassos i tenim el deure de rescatar tot allò que els anys ha esborrat i divulgar-ho.
Eliminaperdona Enric per. jo, 76 anys, enyoro les cançons populars catalanes amn l'Emili Vendrell, pare i fill, Renom etc, els concerts amb l'orfeó català amb cançons catalanes...amés altres...la ballada de sardanes al parc ciutadella, catedral...i al RETIRO, tot a la posguerra....i ara ?? macroconcerts amb anglès.....es una opinió sincera, potser estic massa jubilat.
EliminaChordi, cadascú té el seu paisatge emocional i la suma conforma la realitat d'una ciutat. De fet, totes les formes d'oci han canviat. La gent prefereix anar a buscar lluny no se sap ben bé què i acaba perdent el sentit del lloc on viu. Estaria bé poder mantenir tots els mons en un, però em sembla que alguna cosa se'ns escapa de les mans.
EliminaTens tota la raó quan li dius a la Sícoris que és difícil ser visionari quan es comença la casa per la taulada, però és que aquesta és l'essència dels visionaris, començar-la per la taulada.
ResponEliminaAquestes visions del futur no diuen pas res del futur, però sí són enormemente eloqüents en relació al present en que van ser formulades. Com la idea que ara mateix tenim nosaltres del que serà el proper futur, que ben segur mai es complirà.
Certament, Xavier, tota visió de futur parla més del visionari i de la societat de l'època que no pas d'allò que esdevindrà.
EliminaEl que passa amb els polítics actuals, de pela i cinc, és que van prometent l'igualtat quan saben que això és una utopia. Hi ha persones altes, baixes, intel.ligents, emprenedores i altres que no ho són. I així serà mentre el mon sigui mon.
ResponEliminaQuim, és cert que tots som diferents, però de tota manera, sí que hauria d'existir la igualtat d'oportunitats perquè cadascú pugui arribar on pugui. De la mateixa manera que hi ha drets bàsics que haurien estar coberts. El malestar dels altres s'acaba convertint en el malestar de tothom.
EliminaLa cosa que em delecta més és que havien pensat la Gran via amb tota la llargària possible: de Badalona al mar cap al sud fins a Gavà, 25 Km, el doble dels que té ara. Per altra banda, la Diagonal s'encalla en el turó Sant Just, que li fa de tap. En una visió més "de gran metròpoli" aquella muntanyeta de no res hauria d'haver estat anorreada i engolida per la Diagonal fins arribar al Llobregat. Hauríem tingut una capital més extraordinària. Encara més.
ResponEliminaSens dubte, aquesta era la idea que planava a principis del segle XX: expandir Barcelona fins al Garraf, d'una banda, i fins al Maresme, de l'altra. Amb els límits que imposa la serralada litoral i amb els dos rius com a límit del centre i més enllà dels rius com a zona residencial. Des del punt de vista de gran metròpoli, Barcelona s'hauria igualat a altres grans ciutats del món. Però des del punt de vista de l'habitabilitat no sé pas com ho hauríem resolt. Tot plegat és un futurible.
EliminaBarcelona és el que és malgrat no ser capital d’estat. Si comparem Barcelona amb altres grans ciutats europees que no són capital d’estat veurem que fem pòdium, i hi podem afegir que Barcelona és el que és malgrat Madrid. O si no, penseu:
ResponEliminaMadrid té al mateix centre de la vila: el Paseo del Prado, el retiro i la Castellana de 80 a 100 metres d’amplada. On és l’ equivalent d’això al centre de Barcelona?
Aquest sector va ser urbanitzat per Carles III a la segona meitat del segle XVIII. Què va fer Barcelona en aquell temps: res de res. Barcelona era plaça militar presa i conquerida el 1714 i no hi deixaven fer res, ni posar ni treure un totxo. Qui no hi deixava fer res? Doncs els que manaven des de Madrid, i malgrat ells, Barcelona és el que és. L’única cosa bona que ens han imposat ha estat el Pla Cerdà, i encara perqu ells no el va voler perquè no hi creien.`
Sens dubte, Barcelona és el que és malgrat els pals a les rodes. De fet, mai han sabut què fer amb aquesta ciutat que sempre reneix de les seves cendres, malgrat els enemics externs i interns. Aquesta ha estat la raó de bombardejar-la tantes vegades.
Elimina