Cavallers i pirates jueus

Els tòpics donen una imatge tan estereotipada dels grups humans i simplifiquen de tal manera la realitat que redueixen la nostra visió fins el punt de fer-nos creure que les persones formen part d'un determinisme quasi biològic.

Fa un temps parlàvem de l'existència de novel·les de cavalleries sefardites aljamiades, escrites en caràcters hebreus, per i per a jueus, i comentàvem que fins i tot per a estudiosos de la matèria jueva es feia difícil imaginar-se la imatge tòpica del jueu de l'Edat Mitjana com a protagonista d'aquest gènere de novel·les, sinó fins i tot com a lector. Però ja en el segle XII, R. Judà de París (1166-1244), en el seu comentari al Talmud, prohibia als jueus llegir «aquests llibres de batalles en vernacle» els dissabtes i durant les festes religioses, però no es prohibia fer-ho altres dies. Per a més informació, llegiu "Un fragmento manuscrito de una novela de caballerías en judeoespañol", d'Alla Markova (Sefarad, vol. 69:1, gener-juny 2009, p. 159-172).

I ara trencarem un altre cop el tòpic parlant de pirates jueus. En parlen, per exemple, l'historiador i periodista Edward Kritzler va publicar el 2008 el llibre Jewish Pirates of the Caribbean (2008); de Moshé Vainroj l'article "Los piratas judíos de Jamaica" (2010, PDF); o José Chocrón Cohén, "Historias de piratas, corsarios y bucaneros" (2010).

"Al matí, tefilim, oració i reflexió. A la tarda, abordatge a les naus espanyoles. Valents i estoics jueus sefardites van convertir el dolor de l'expulsió en venjança", així recrea Alejandra Abulafia a Los bucaneros hebreos un dia en la vida dels corsaris jueus.

I paral·lelament, ens ve a la memòria una pel·lícula, Maleïts malparits (Inglourious Basterds, 2009), de Quentin Tarantino. Durant l'ocupació de França pels alemanys, Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent) presencia l'execució de la seva família per ordre del coronel nazi Hans Landa (Christoph Waltz). Després de fugir a París, adopta una nova identitat com a propietària d'un cinema. En un altre lloc d'Europa, el tinent Aldo Raine (Brad Pitt) ensinistra un grup de soldats jueus (The Basterds) per atacar objectius concrets. Els homes de Raine i una actriu alemanya (Diane Kruger), que treballa per als aliats, han de dur a terme una missió que farà caure els caps del Tercer Reich. El destí vol que tots es trobin sota la marquesina d'un cinema on Shosanna espera per venjar-se. Sovint se'ns mostra una actitud passiva dels jueus davant el nazisme i la xoà (holocaust), com si el destí del jueu fos ser exterminat periòdicament. La pel·lícula és només un exemple de la falsedat d'aquest tòpic.

La rebel·lió  contra l'expulsió dels moriscs (1609) també va provocar que una part d'aquests expulsats, que tampoc van ser ben rebuts a l'altre costat de la Mediterrània, prenguessin l'opció de dedicar-se a la pirateria. Primer dins de la mateixa Península, convertits en bandolers en lloc com Aragó i Las Alpujarras (els monfíes), com els germans Lope i Gonzalo Xeniz, i després dedicant-se a la pirateria marítima, perquè molts pirates moriscs van assetjar les costes mediterrànies de la Península, assaltant els ports mediterranis i atlàntics del seu antic regne (el pirata Amurates, per exemple), com explica el professor de la Universitat de Toulousse- Le Mirail, Bartolomé Bennassar, i que acabarien integrant-se en la pirateria berberisca. Tot plegat, un esquema dramàtic que ens porta a Mar i cel, el poema d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom va dur als escenaris, i que descriu el paral·lelisme existent entre la vida i la situació política i professional de Guimerà, i el rebuig que els moriscs van patir abans i després de dedicar-se a la pirateria.

Escriu Alejandra Abulafia: "El vaixell pirata exhibeix una estrella de sis puntes en un racó de la bandera. Solca el gran onatge marí. El seu capità és David Abrabanel (descendent del llinatge del savi Ishaq Abrabanel, pare del filòsof Lleó Hebreu). El capità observa a la llunyania una nau espanyola que promet transportar grans tresors en el seu interior. Des de la proa del The Jerusalem la segueix amb el telescopi. La veu passar. Se'n va, se'n va la nau... El capità sefardita lamenta la seva sort: 'Ay Dio, Dio mio'. Avui no podrà atacar: és sàbat. La tripulació haurà d'esperar fins a la finalització del dia sagrat. En el sopar el menú que mengen els tripulants de The Jerusalem és kosher, és clar. Bravura i tradició s'agafen de la mà a bord. Els mateixos mariners que canten Abraham Avinu criden: 'A l'abordatge, els meus valents!' La seva missió és robar els tresors als seus inquisidors. Amb una mà en el sabre i l'altra en la Torà, passen comptes amb qui en altre temps van ser els botxins de les seves famílies. Ho fan atacant tota flota hispànica que passa per davant i desposseint-la de tot el botí."

El capità David no va ser l'únic bucaner jueu de la història. El corsari turc Sinan Reis Sinan va néixer a Izmir, Turquia. Aquest jueu sefardita es va posar sota les ordres de l'Imperi Otomà. La seva destresa i valentia en els combats navals contra els enemics de Turquia li van valer el grau de Capità Paixà (almirall de la flota turca) i era conegut entre els pirates del seu temps com "El Gran Jueu". La seva aliança més famosa va ser amb el vell llop de mar Barba-rossa de qui va arribar a ser el segon en el comandament de la flota. Sinan va participar en la victòria de la Batalla de Preveza (1538), la qual va assegurar el domini turc sobre la Mediterrània fins al 1571.

Home amb vestit oriental (c. 1635), Rembrandt van Rijn.

Probablement, el comerciant, diplomàtic

i pirata jueu Samuel Palache.

Samuel Palachi o Palache va néixer a Fes a mitjans del segle XVI i va viure a Castella com a ambaixador del Marroc. Va obtenir el monopoli del comerç amb els Països Baixos i el 1609 va ser enviat a aquest país com a representant comercial del sultà Mulay. Segons l'article esmentat de José Chocrón Cohen, algunes investigacions evidencien que Palache actuava com a doble agent que passava informacions classificades a Castella entorn de les relacions Holanda-Marroc i al mateix temps era informant del Marroc i Holanda al voltant de les activitats castellanes, i es diu que el simple rumor sobre aquesta ambigüitat va ser la causa que el sultà li retirés els seus favors. No obstant això, Samuel Palache va continuar les activitats com a comerciant i l'amistat personal amb el príncep Maurici de Nassau li va valer una patent de cors que li va permetre dedicar-se durant diversos anys a les activitats de corsari sota bandera holandesa, reclutant marrans (conversos) per a la seva tripulació i venent el botí obtingut a les costes marroquines.

Moisès Cohen Enriquez, sefardita portuguès, nascut al començament del segle XVII. El 1628, al costat de l'holandès Piet Heyn, va atacar, davant les costes cubanes, dos vaixells castellans que portaven or i plata. El valor del botí obtingut està estimat en mil milions de dòlars actuals. Enríquez va establir al costat d'altres jueus la seva pròpia illa pirata al Brasil i es va convertir en l'assessor del famós pirata Henry Morgan. Mai no va ser capturat.

Simón Fernández va escapar de la Inquisició i es va fer de pirata i corsari. Diuen que procedia de les illes portugueses de les Açores. No se sap amb exactitud quan va néixer i va morir al voltant de 1590. El que sí podem afirmar és que en el 1571 ja estava sota les ordres del pirata gal·lès John Callis. Els seus objectius eren els vaixells castellans i francesos. Els britànics veien de bon grat aquestes accions, i li van permetre operar des dels ports anglesos. Quan Callis va ser penjat a Newport, Fernández va fugir i va començar a treballar en diversos vaixells anglesos, fins arribar a ser el capità pilot de famós pirata sir Walter Raleigh.

Yaakob Koriel o Curiel, va ser capità de l'Armada castellana fins que la Inquisició el va fer capturar acusant-lo de pràctiques criptojueves. Curiel, procedent d'una família jueva que va ser obligada a convertir-se quan ell era petit, va patir la mateixa persecució que van viure tantes i tantes famílies que van decidir quedar-se a la Península després del decret d'expulsió del 1492. Alliberat pels seus propis homes (segurament també conversos), es va dedicar a la pirateria i va arribar a posseí tres naus. Poca cosa més se'n sap d'ell, més enllà que, possiblement, va fer camí cap a Terra Santa, on acabà els seus dies dedicat a l'estudi dels llibres sagrats.

Làpida amb símbols pirates i inscripció hebrea,

en el cementiri d'Ohlsdorf (Hamburg)

Llegint el llibre i els articles veurem que la nòmina és llarga, i ens hem deixat personatges interessants com el germans Pierre i Jean Lafitte, que van fundar el "regne" de Baratària (pren el nom de l'ínsula de Baratària del Quixot), a les costes de Louisiana (1803), i va col·laborar en la guerra de la Independència dels Estats Units, ajudant amb els seus homes a Andrew Jackson (7è president nord-americà) contra els britànics.

Tot i que no és l'objectiu d'aquest apunt fer un relat complet, aprofitem que som a les costes caribenyes dels Estats Units per fer el salt a l'illa de Jamaica i fer una passejada pel cementiri jueu de Kingston. Hi podrem observar les tombes de pirates jueus, amb làpides on s'hi barregen tíbies, calaveres, estrelles de David i inscripcions hebrees (Tamara Audi, "Jamaica's New Tourism Spiel: Beaches and Reggae and Jews". The Wall Street Journal, 9 març 2010). Si la vida és plena de sorpreses, els símbols de la mort també en són testimoni.

Làpida jueva pirata del cementiri de Kingston (Jamaica)