De l'Infern al Purgatori: la basílica dels Sants Just i Pastor

La basílica de Sant Just, el 1954

AFB

El carrer de l'Infern

El de l’Infern era un petit carrer que anava de la Riera de Sant Joan al carrer Ripoll, desaparegut durant la destrossa que va permetre l’obertura de la Via Laietana entre les anys 1908 i 1913. Situat on avui hi ha la vorera de muntanya de l’avinguda de la Catedral, entre Via Laietana i el carrer del Dr. Joaquim Pou, pren el nom de l’antic Hostal de l’Infern on diuen que s’hi va allotjar en Serrallonga. Explica una llegenda que anoten tant Amades a Històries i llegendes de Barcelona, com Víctor Balaguer a Las calles de Barcelona, que en el soterrani d’aquest hostal hi va aparèixer el pagès de Tordera Pere Portes, que havent esmentat el nom del Diable per culpa d’uns deutes va viatjar de Tordera a unes coves d’Hostalric i d’aquí a l’Infern, fet pel qual des d’aleshores va ser conegut com a Pere Boter o Botero. La casualitat, o no, ha volgut que si l’Infern té una entrada a Barcelona sigui on avui un banc hi té la caixa forta.

Carrer de l'Infern, el 1909

Pons i Escrigas (AFB)

Més enllà del joc amb el nom de Barcelona, que la ciutat tingui cel no ho discutirem, però que té Purgatori és cosa poc sabuda pels barcelonins, que s’han tornat tan descreguts que han abandonat el bon costum de visitar les seves esglésies a canvi de la creença que si Déu no proveeix ho farà el destí que hem posat a mans dels bruixots de l’economia.

Altar de les ànimes del Purgatori

de l'església dels Sants Just i Pastor

© Joanna Ebenstein, Morbid Anatomy

El Purgatori de Sant Just i Pastor

El Purgatori té més d’un altar dedicat, un d’ells a la Catedral. Però, sens dubte, el més atractiu és el de l’església dels Sants Just i Pastor, que il·lustra de forma ben explícita com les ànimes fan cua entre la glòria del Cel i les flames de l’Infern. Gairebé ocult a la curiositat de feligresos i turistes, aquest altar en forma de retaule, probablement de finals del segle XIX pels detalls neogòtic, com suggereix Felipe Trigo, s’amaga a la girola de la basílica, en un indret fosc i tètric que acompanya el destí angoixant de les ànimes que esperen judici sobre els suplicis del foc, on hi cremen els pecadors. Una escenografia molt semblant a la que ens dibuixaven a l’escola de petits durant la postguerra i fins els anys 60 del segle passat.

Els orígens romans de la basílica i l'arrianisme

La basílica dels Sants Just i Pastor és una de les esglésies més fascinants i poc conegudes de Barcelona. Té una llarga història relacionada amb el martiri, els ritus funeraris, el món sobrenatural i amb l’Infern, i és potser el santuari cristià més antic de la ciutat. Víctor Balaguer explica que era aquí on se sacrificaven els màrtirs cristians durant el domini romà.

L’església actual està documentada des del 801 quan el rei franc Lluís el Piadós n'impulsà la reconstrucció, i l'advocació actual als sants Just i Pastor està testimoniada des del segle X i celebren la festivitat el dia 6 d'agost. La construcció de l'església gòtica que podem veure actualment va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins al 1574. Es va alçar sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni. Des del 15 de setembre de 2017 s’ha dut a terme una intervenció arqueològica davant el número 2 del carrer de la Palma de Sant Just, arran del projecte de reforma d’aquesta finca, que ha permès localitzar un tram del possible absis romànic de l’església.

Absis romànic de la basílica (2017)

Foto: Roser Arcos (iPAT)

Hi ha llegendes que li atribueixen arrels paganes a l’entendre que els sants Just i Pastor, dos nens màrtirs morts a Compluto (“Camp de Plutó” o “dels Inferns”, actual Alcalà d’Henares), van ocupar el lloc dels herois divinitzats Càstor i Pòlux (que alternaven, curiosament, un dia cadascú un lloc entre els deus i els Infern), que haurien tingut en aquest indret elevat un santuari cap el segle IV.

Geogràficament, la creació de Barcino s’articula a sobre el petit promontori anomenat Mons Taber, que presenta el seu punt més alt al carrer Paradís, lloc on es situa el temple romà, tradicionalment relacionat amb el culte imperial i per tant amb August. Però a la colònia romana aquest promontori no era l’únic existent sinó que la basílica de què parlem està construïda sobre una altra elevació del terreny que va servir com a referència en la construcció de la ciutat, i on és possible que s'hi construís un edifici de caràcter públic, potser un altre temple dedicat a una divinitat romana i del qual serien les restes trobades: les estructures ens indiquen el traçat d'un pòrtic o d'una façana monumental amb pòrtic, uns grans murs paral·lels on s'havien de recolzar els pilars i una zona central on es va localitzar un gran podi/plataforma en terrassa. Aquesta estructura en terrassa seria la que permetria salvar el desnivell entre els dos turons del fòrum.

Algunes tradicions fins ara no documentades situaven en aquesta àrea, com deia abans, la primera construcció ritual cristiana en el segle IV, amb catacumbes i criptes sobre les quals s’acabaria erigint l’església romànica i, més tard, la gòtica actual. Però els darrers estudis arqueològics del Pla Barcino del Servei d’Arqueologia de Barcelona, realitzats entre els anys 2011 i 2013, han permès documentar restes del segle I fins el segle IV, amb afegits amb forma absidal del segle V. Però la troballa més important són les restes d’una piscina baptismal que s’ha de vincular a la presència d’un bisbe. A l’antiguitat tardana l’administració del baptisme estava reservada de manera exclusiva als bisbes i només es feia una vegada a l’any,) però com molt bé se sap, el grup episcopal de la ciutat (amb la basílica principal i el baptisteri, una església martirial, el palau i la sala de representació del bisbe, el palau del comte visigot, etc…) es localitza sota la catedral actual. Per tant, cal atribuir aquest caràcter bisbal a l’època en què els visigots  van convertir Barcelona en capital del regne, quan l’any 415 Ataülf i Gal·la Placídia es van establir a la ciutat.

Piscina baptismal i d'altres restes del segle V

Irene Gibrat, Servei d'Arqueologia de Barcelona

Les troballes permeten plantejar que els visigots, que eren arrians (no acceptaven la divinitat de Jesús com a fill de Déu), van convertir el nucli episcopal comtal (ara sota la catedral actual) en seu del nou culte, i els catòlics van ser “desplaçats” a la plaça de Sant Just on ja hi havia un santuari amb prou tradició cristiana com per a convertir-lo en un nou nucli episcopal catòlic, com a mínim fins l’any 589, data final de l’arrianisme.

L'arca de l'Aliança

Més recentment, el gener de 2016, ha estat trobada a la basílica una espectacular taula de fusta amb inscripcions en hebreu, jeroglífics i baix relleus de clara inspiració egípcia i ornamentacions orientalistes. La taula més un sagrari han aparegut a la capella del Sant Nom de Jesús, en un lateral de la segona planta, amb un gran balcó sobre la nau central que va ser tapiat el 1923 i ha estat ocult fins ara.

L'Arca de l'Aliança de Sant Just i Pastor

Foto: Museu de les Cultures del Mon

La taula representa un lateral de l’arca de l’Aliança de l’Antic Testament, en un costat de la qual es llegeix en hebreu “Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us va treure de la terra d’Egipte”, i en l’altra, també en hebreu, els deu manaments en la versió que els recull el llibre de l’Èxode. La taula té unes mides de 30 centímetres de gruix, fa quasi 1,70 metres d’alt i 2,89 d’ample, més els extrems de les barres que servien per carregar l’arca sobre les espatlles.

Sobre l'origen d'aquesta arca se n'han fet diverses propostes: un dels elements de les representacions religioses de la processó de Corpus, atrezzo de l'òpera Aida de Verdi, traslladada del Liceu fins a la basílica o part d'un monument de Setmana Santa. Aquesta última hipòtesi semblava la més raonable perquè algunes fotografies antigues semblaven identificar-la com a tal.

Les darreres dades confirmades la nit del 26 de febrer l'atribueixen a l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910), autor d'obres com l'Arc de Triomf, que n'hauria projectat la construcció l'any 1876 i, efectivament, s'hauria fet servir com a monument (del llatí memento, "record": ornament i sepultura; palmes, llorers, flors, urnes que fan de tabernacle de la Sagrada Forma que espera la resurrecció de Crist). L'estil, orientalitzant i de trets egipcis, s'adiu amb les obres de Vilaseca com a arquitecte i escultor, com es pot veure a l'edifici de la Casa Bruno Cuadros de la Rambla.

L'arca va ser dissenyada per encàrrec del rector de la parròquia com a ornament de Setmana Santa, i aquesta va ser la seva funció fins 1923, en què va ser tapiat el balcó. La darrera descoberta, però, ha estat la localització de l'esbós de l'arca a la biblioteca de l'Institut d'Art de Chicago, on es custodia l'arxiu personal de Josep Vilaseca i del qual en tenia notícia Joan Molet i Petit, doctor en Història de l'Art i professor titular de la Universitat de Barcelona i especialista en l'obra de l'arquitecte català.

Esbós de l'Arca de l'Aliança, de Josep Vilaseca

Biblioteca de l'Institut d'Art de Chicago

L'altar de Sant Feliu i els privilegis medievals

La batalla jurada

A l’època medieval les disputes entre cavallers es solucionaven amb la celebració del judici de Déu. Els cavallers s’enfrontaven en una contesa i creien que Déu donava la victòria a l’innocent. Abans de celebrar-se l’encontre armat, els combatents havien de jurar davant l’altar de Sant Feliu que no utilitzarien cap talismà ni recorrerien a cap bruixa per encantar al seu contrincant i així guanyar el desafiament.

El jurament dels jueus

Quan a Barcelona hi havia un plet entre un cristià i un jueu, i la causa s’havia de resoldre per declaració d’aquest darrer, calia que primer el jueu jurés solemnement que diria la veritat. El formulari era ple de terrorífics anatemes, com aquest: "Si no dius la veritat, malvat seràs en camp i ciutat, pobre i miserable moriràs, ningú et darà sepultura i la teva ànima anirà allà on els gossos deixen les seves immundícies".

El testament sagramental

El privilegi d’aquest testament establia que, si un ciutadà de Barcelona, en perill de mort, expressava la seva darrera voluntat o testament, davant de testimonis, a terra o a mar, encara que no hi assistís cap notari, aquest testament tenia valor si els testimonis que hi eren presents, en arribar a Barcelona i abans de sis mesos, declaraven en jurament davant l’altar de Sant Feliu màrtir, en presència d’un notari i del rector de Sant Just, quina va ser la darrera voluntat del testador.

El primer testament sagramental celebrat va ser el de Berenguer Sendret, l’any 1082. L’últim testament es va celebrar el 1989. Un dels juraments més famosos fou el de la reina Peronella d’Aragó, muller de Ramon Berenguer IV.

El Parlament de Catalunya va derogar el Testament Sagramental, per obsolet, per Llei 40/1991 de 30 de desembre.

Hèrcules i l'Olimp

Fins aquí el viatge a l’Infern i el Purgatori de Barcelona. I per acabar, dues curiositats que donen color al passat llegendari de la basílica. El Purgatori de l’església dels Sants Just i Pastor és al costat del carrer d’Hèrcules, fundador mític de la ciutat, 400 anys abans de la fundació de Roma, quan l’Hèracles de la mitologia grega, després del quart treball, s'uneix als argonautes liderats per Jàson a la recerca del velló d'or i creua la Mediterrània amb nou vaixells. Una tempesta dispersa les naus prop de la costa catalana, encara que aconsegueixen reagrupar-les totes excepte una. Jàson n’encarrega llavors a Hèrcules la recerca i troba la Barca Nona (novena), que ha naufragat al costat d'un suau turó (Montjuïc).

Fragment d'un plànol de Barcelona (1855), on es poden veure el carrer

de l'Infern i el Teatre Olimp perfectament alineats

I la segona curiositat és que en línia recta amb el carrer de l’Infern hi va haver el teatre de l’Olimp (1849), al carrer de Mercaders 38-40, i el nom del qual ens remet, també, a les divinitats de la Grècia clàssica. Enderrocat l’any 1955 per construir l’avinguda Cambó, va ser un teatre particular, dels anomenats teatres d'alcova, condicionat a la planta principal d'un habitatge, amb una sala amb cabuda per a 400 persones, sala de descans i cafè, i un jardí al nivell de la planta, on l’any 1951 Joan Brossa hi va estrenar la seva primera obra de teatre.

*

Aquest història i moltes altres sobre la ciutat la podeu trobar al llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)