diumenge, 22 d’abril de 2012

El Trole: tramvies i llangardaixos


Relíquies urbanes és una sèrie d’apunts que a través de restes poc visibles o poc evidents rescaten aspectes de la trama urbana de la ciutat de Barcelona, avui desapareguts. La sèrie compta per ara amb el Casino de la Rabassada, amb les ruïnes amagades en els boscos del Collserola; el Sot de l’Estany, el petit llac ocult de la muntanya de Montjuïc; i el Rec Comtal, que no és un apunt sinó una extensa guia que recórrer tots els vestigis d’aquesta important infraestructura barcelonina, desapareguda dins de Barcelona, però que ha deixat força testimonis en la toponímia urbana. En tots tres casos l’abundància de restes permeten fer una composició mental i material de l’indret. Avui, però, haurem de fer un esforç més gran d’imaginació.

 El Trole (1990), Joan Bueno

El Trole és un bar que va obrir les seves portes a finals del segle XIX amb el nom de Troley, però durant la dictadura de Primo de Rivera va haver de ser castellanitzat per imperatiu legal, i el propietari va haver de canviar tota la vaixella que lluïa el vell nom, però que encara conserva en Joan Parera, nét d’aquell Parera que va inaugurar el primer local. Un tròlei és un dispositiu de presa de corrent d'alguns vehicles de tracció elèctrica, com ara els tramvies i els troleibusos, format per una perxa, una roda i un fil de contacte. El nom fa referència, però, a aquella època en què on ara hi ha la vorera del número 23 del passeig de Lluís Company hi havia una parada de tramvies i es feia el canvi d’orientació dels tròleis dels tramvies que havien de fer el trajecte en sentit contrari al d’arribada.

El nom d’un establiment o la toponímia no és motiu suficient per recuperar un element desaparegut  de la trama urbana perquè la feina seria ingent. Cal que hi hagi un vestigi físic que acompanyi un nom o el record. En aquest cas la relíquia urbana és un antic pal que suportava la catenària, que és l’estesa de cables aeris d’on els ferrocarrils elèctrics i els tramvies prenen l’energia elèctrica per contacte.

El pal de suport del tròlei (Foto: Anna Marquès Banqué)

És un pal solitari que passa desapercebut a la mirada de tothom, que es confon amb un fanal vell abandonat, i que recentment ha estat escapçat perquè el vent havia malmès la part superior de l’estructura. Potser és l’únic que queda a tot Barcelona. No demanem que sigui convertit en un monument, però sí que no sigui condemnat a mort. Aquest modest vestigi, acompanyat de l’històric bar i les diverses fotografies de tramvies que decoren l’interior són un petit testimoni del passat d’aquest racó.

El pal de suport del tròlei (Foto: Alexandra Hernández Lorés)

El local està construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, un lloc privilegiat on des d’antic va ser el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicacions hi ho va ser durant molt de temps, sobretot en el moment en què es va instal·lar ben a prop el mercat del Born que abastia de menjar els mercats i les botigues de Barcelona. Era el lloc de parada dels carruatges que havien d’entrar a la ciutat. Els carreters aprofitaven per esmorzar i les cavalleries per calmar la set en l'abeurador que el senyor Parera va instal·lar davant de l’establiment. Era el lloc on hi feia parada, des de 1877, el tramvia 29, que feia el trajecte de circumval·lació seguint les rondes i els carrers que van néixer després d’enderrocar les muralles: Saló de Sant Joan, passeig de la Indústria, Isabel II, Duana, Marquès del Duero, rondes de Sant Pau, Sant Antoni, Universitat, plaça Catalunya i ronda de Sant Pere fins l’Arc de Triomf.

La placeta de davant d'El Trole a principis del segle XX (Foto: AFB)

El tramvia de foc a finals del segle XIX

Però el fet més important que va viure El Trole amb els mitjans de comunicació va ser la inauguració del “tramvia de foc”. El mateix any 1877 el vell tramvia de tracció animal que feia el trajecte entre Barcelona i Sant Andreu de Palomar va ser substituït per màquines de vapor: dues locomotores “sans foyer” tiraven de dos vagons cadascuna. A finals d’any, la comitiva inaugural sortia del carrer Trafalgar a la cantonada davant d’El Trole. Un tram de les vies del recorregut d’aquest tramvia es van conservar en els jardinets de l’avinguda de Vilanova, davant de l’antiga estació del Nord. Ara la zona és en obres per la construcció del vestíbul del metro i el tren d’Arc de Triomf i no sabem què serà d’aquests rails.

El Trole mitjans anys 90

Però aquesta cantonada, que mira a un dels espais més oberts de la Barcelona urbana, en la memòria recent dels barcelonins era més coneguda pel gran anunci que coronava la vella façana: “Jabón Lagarto. El más conocido”, amb el dibuix d’un gran llangardaix pujat sobre una pastilla de sabó, aquell sabó que havíem comprat en forma d’escames i a la menuda a ca l’adroguer, el mateix que dispensava oli amb les màquines de pressió.

L'estudi del fotògraf Alonso, a l'esquerra d'El Trole 
(Foto: Manolo Laguillo, 1980)

Al costat d’El Trole hi havia l’Alonso, un estudi de fotografia com tants n’hi hagué a Barcelona, de quan hi havia el costum d’enregistrar les fites que marcaven el calendari biològic, des del naixement fins la mort, amb aquella sinistre necessitat immortalitzar el que ja era mort. L’ús cada cop més estès, a partir de finals dels anys 60, de les càmeres de fotografiar va acabar amb els fotògrafs d’estudi, i en els aparadors dels establiments el temps es va aturar. Fotografies familiars, de boda, de primera comunió es van anar tornant ràncies al costat de les orles universitàries, a la vista dels vianants, com el nínxol d’un cementiri, mentre la professió s’esllanguia fins desaparèixer.


El Trole i el pal del tròlei es mantenen com a testimonis muts de la història i d’una cantonada que ja no és la mateixa perquè ningú va indultar el llangardaix com sí ho va ser el mussol de Roura.


[+]

La bôite del Trole

29 comentaris :

  1. recordo que al bar El Trole a principis dels setanta, vam fer la festa per recollir diners pel viatge de fi de curs quan feia 5è o 6è de batxillerat, era al pis de dalt i era una sala molt rància, però ja ens va anar bé..
    potser ve d'allà la meva simpatia pels llargandaixos..:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. lolita lagarto, alguna cosa deuria quedar gravada en el teu subconscient! :)

      Cert que era un lloc ranci: tenia molts anys. Però a mi sempre m'han agradat aquests cafès de taula de marbre i pis.

      Elimina
  2. Magnífic article, entranyable i nostàlgic, sobretot pel llangardaix, que hauria d'haver estat salvat i repintat sobre la façana del Nuñéz i Navarro (versió avançada) que van enlairar en aquell xamfrà.
    Sobre aquest tema de les antigues imatges publicitaries pintades sobre façanes i mitjeres hi ha tot un món per descobrir i escriure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel!

      Tens raó amb això de les antigues imatges publicitaries pintades sobre façanes i mitgeres. La gran majoria han desaparegut. Hi ha algun llibre editat, "El museu al carrer", per exemple. Però segur que encara hi ha material ocult.

      Elimina
  3. Ostres, acabo de redescobrir un passat eròtic amb aquest bar i aquest barri. No ens acabarem mai aquesta ciutat mig imaginada, mig viscuda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, m'ha agradat això de mig imaginada i mig viscuda.

      Mai en l'acabarem, perquè, a més, a cada nou punt de vista que ens ofereixen descobrim una perspectiva nova del nostre record.

      Elimina
  4. Aquest anunci publicitari em produïa de petita un fort impacte visual, no sé si era per l'escala exagerada del llangardaix...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta, doncs pot ser sí. Els nostres llangardaixos són petits; fora de la sargantana, mai n'hem tingut a prop un de gran. Aquest et deuria despertar l'imaginari dels contes infantils.

      Elimina
  5. Doncs la pèrdua d'aquest llangardaix hagués estat més que considerable si no se n'hagués conservat testimoni fotogràfic. A mi també m'agraden els bars que no compleixen la normativa, i els vermuts negres amb olives.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidice, sens dubte. I per desgràcia, quantes coses han desaparegut i ja no les tornarem a veure!

      No hi ha res com una bona taverna i vermut negre a granel!

      Elimina
  6. A mig camí de la ciutat imaginària... I no obstant, estic convençut d'haver estat assegut en aquella terrassa, en la llarga dècada dels 90. Quan veig aquestes fotos antigues me n'adono que jo també començo a ser antic. O imaginari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, seria qüestió de donar-li voltes a la idea. Antic o imaginari. Mires el passat i sovint té alguna cosa d'irreal. Suposo que d'aquí ve la necessitat d'escriure: construir mitjançant l'escriptura.

      Elimina
  7. quina llàstima que ja no veiem cartells amb llangardaixos gegants!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons007, ha canviat la imatgeria de la ciutat, oi? Abans tenia un punt d'irreal i ara tot és fals!

      Elimina
  8. sembla que encara estic veien el bar i el llargandaix, hi passava sovint per davant i ara també, però es com si fossin dos mons paral·lels...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, tens raó, perquè el del record sembla tan real com l'actual. I nosaltres hi som tan en un com en l'altre. Existiran alhora?

      Elimina
  9. La recordo perfectament, la façana. L'edifici actual, d'un espantós neo-no-se-què és del Tusquets, que millor hauria d'haver-se dedicat al 100% a l'editorial (http://www.tusquets.com/fichag/251/03-oficinas-triomf)

    bon Drac de sant Jordi!

    ResponElimina
  10. kalamar, amb el Núñez y Navarro darrere podia colar qualsevol proposta.

    Igualment. Aquest any el meu drac s'ha quedat en llangardaix!

    ResponElimina
  11. No lo recuerdo porque quizás ya no lo llegué a ver cuando vine a Barcelona, pero me encanta el lagarto.
    El bar no se porqué me recuerda a uno que había en Gala Placidia enfrente del Caspolino y del cual no consigo recordar el nombre pero si ( y que alguien me corrija si me equivoco) donde a menudo estaba Brossa tomando el vermut, y los caballitos, otro sitio desaparecido sin que nadie protestara y donde están construyendo una casa tan horrorosa como la de Tusquets y encima con una diferencia de altura inexplicable con la de al lado (que tambien es nueva y muy negra y muy fea), y que está convirtiendo la plaza en algo casi tan feo como la de Lesseps, cosa que tiene mucho mérito.

    ResponElimina
  12. Pombolita, el edificio y el lagarto desaparecieron a mediados de los 90.

    Lo de las atracciones Caspolino es una desgracia más de las muchas que perpetramos en esta ciudad. Dentro de unos años alguien lo lamentará y pondrán una placa.

    ¿El bar de Brossa era el de al lado del Caspolino o al otro lado de la Via Augusta?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al otro lado, ya no existe. Creo que era al lado de la zapatería Alvarez, pero a lo mejor es fantasia mía, que hace muchos años de eso...

      Elimina
    2. No són mis barrios, pero passava por allí para ir al Pío Lindo de Marià Cubí. Recuerdo un bar con un par de ventanales parecidos al de El Trole, en un edificio bajo como este.

      Elimina
  13. Ese es, pero no recuerdo el nombre, de aquí a unos días me saldrá. El pollo del Pio Lindo lo recuerdo muy bien....y el olor a frito también.

    ResponElimina
  14. El bar de Brossa al otro lado de Vía Augusta era el "Mirasol".

    ResponElimina
  15. Potser pq jo era molt petit recordo l'anunci del Sabó Lagarto mooolt gran. Ara veient les fotos no m'ho sembla tant.
    Tot i això potser no convé ser tan nostàlgic, la cantonada (a banda que ens agradi més o menys el 'nou edifici') ha millorat força ja que abans no deixava de ser quelcom barraquil i provisional.
    Ha perdut vida pq als baixos del nou edifici hagués convingut fer-hi un altre bar amb terrassa. Una mica com van fer amb el Bar Zurich reimplantant-lo al nou edifici 'El Triangle'

    ResponElimina
    Respostes
    1. No pretenia ser nostàlgic, anònim, sinó recuperar sensacions antigues. L'anunci era tot un referent d'aquella cantonada i recordar-lo ens desperta altres emocions.

      Pel que fa al bar, el Trole continua amb els mateixos amos existint i té terrassa.

      Si no l'has llegit, et deixo l'enllaç d'un apunt recent on torno a parlar del Trole:

      http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2014/10/la-boite-del-trole.html

      Elimina
  16. També recordo, a l'altra banda del C/ Trafalagar, el Bar Restaurante Duval.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Toni. Agafava tota la cantonada de Trafalgar amb Lluís Companys. Abans de ser el bar restaurant Duval havia estat la primera estació de tramvies de Barcelona

      Elimina