En la festivitat del Péssakh, la Pasqua jueva (vegeu l'apunt Rams i Pasqua), que coincideix en dates amb la Pasqua cristiana (el 2020, del 8 al vespre al 16 d'abril), es llegeix la Hagadà durant el séder, el sopar tradicional del primer dia. Aquest llibre conté la història de l'alliberament del poble d'Israel durant la seva estada com a esclaus a Egipte, descrit en el llibre de l'Èxode. Aquesta festivitat comporta per als jueus el deure històric de narrar els fets a les futures generacions, uns fets que estan lligats a l'origen dels jueus com a poble a Israel. Al voltant de 10.000 catalans i residents a Catalunya seguiran aquest precepte, ja sigui per motius estrictament religiosos o només culturals, i reviuran les plagues d'Egipte (a vegades el relat s'acompanya amb les titelles de dit de la il·lustració que encapçala aquest apunt), la fugida dirigida per Moisès, el pas del mar Roig, els quaranta anys d'estada en el desert fins arribar a Canaan, la terra promesa, on s'instal·len les tribus d'Israel.
La Hagadà, que literalment vol dir "narració", conté precisament el relat d'aquest alliberament, les oracions, els càntics i els proverbis que acompanyen a aquesta festivitat, però també tradicions, llegendes, ciència popular, filosofia pràctica i afers polítics, recollits, sobretot, durant l'Edat Mitjana. No existeix un sol text de la Hagadà, sinó que les diferents branques del judaisme, i fins i tot cada comunitat, ha confeccionat un relat específic que té molt a veure amb la tradició oral i les orientacions específiques dels rabins.
De les haggadot que es conserven n'hi ha cinc que procedeixen dels territoris de parla catalana. Tres, ricament il·luminades, són del segle XIV i es conserven al British Museum: l'Hagadà de Barcelona, la Sister of the Golden Haggadah, amb 34 miniatures, i la Golden Haggadah, que és la més antiga i sumptuosa, amb 15 miniatures de plana sencera que representen escenes del Gènesi i de l'Èxode, i de la qual se'n pot veure la versió digital clicant la següent il·lustració.
La Hagadà de Sarajevo, editada en algun lloc proper a Barcelona després de 1350 i conservada en el museu nacional de la capital de Bòsnia, du en el primer foli del manuscrit les armes del casal de Barcelona. Aquesta hagadà, un dels manuscrits hebreus més antics d’Europa, porta sobre les seves espatlles el pes de la història del poble jueu.
Com explica Andreu Lascorz (La aljama judía de Monzón, la olvidada, 2001; i La Aljama judía de Monzón, la recordada, 2003), aquest manuscrit començà el seu periple amb l’expulsió dels jueus de la Península el 1492, i viatja amb els catalans jueus cap a Itàlia, on va residir bona part d'aquesta comunitat amb la cultura portada de Catalunya amb el català medieval que es parlava aleshores, fins que van ser assimilats per la comunitat italiana (si hagués sobreviscut, ara hi hauria un català medieval viu, com el judeo-castellà dels sefardites, que podríem anomenar qatalanit, com a vegades es fa servir erròniament pensant en una variant dialectal parlada pels jueus catalans d'aleshores, cosa que no ha existit mai perquè parlaven el mateix català que la resta de la població). En el gueto de Roma encara existeix la Via Catalana, on hi ha la sinagoga.
Se sap que el 1609 la Hagadà continuava a Itàlia perquè el censor Gio Domenico Vistorini ho va deixar anotat. D’Itàlia va arribar als Balcans via Split o Dubrovnik, fins a Bòsnia, on una família sefardita, els Kohen, el van preservar com una relíquia familiar en record dels dies de riquesa i glòria dels seus avantpassat a la península ibèrica.
Aquesta joia es va salvar a Sarajevo el 1942 durant l’ocupació nazi. L’any 1920, la comunitat sefardita de Sarajevo, unes 11.000 persones, representava una quarta part de la població total, però durant la II Guerra Mundial la comunitat jueva fou pràcticament exterminada de la zona dels Balcans.
L'any 1992, en un llegat donat al monestir de Poblet, va ser descoberta en un còdex hebreu del segle XIV amb una hagadà de Pasqua. Ara és coneguda com Hagadà de Poblet, i és l'única que es conserva a tota la Península. És molt singular que aquest manuscrit escapés a les destruccions hagudes en les persecucions dels jueus perquè una bíblia podia ser respectada per la possibilitat de ser objecte d'estudi pels escripturistes cristians, mentre que una hagadà expressava que el seu posseïdor era un jueu practicant, i el manuscrit, un instrument de celebració religiosa.
Podeu seguir els preceptes del séder, els aliments, les oracions i alguna de les narracions, en castellà i hebreu, en el document que fa servir la Casa d'Argentina a Israel.
[+] "Manuscritos hebreos sobre la Pascua, iluminados en Barcelona", Carlos Benarroch, La Vanguardia, 6 d'abril de 1980
La Hagadà, que literalment vol dir "narració", conté precisament el relat d'aquest alliberament, les oracions, els càntics i els proverbis que acompanyen a aquesta festivitat, però també tradicions, llegendes, ciència popular, filosofia pràctica i afers polítics, recollits, sobretot, durant l'Edat Mitjana. No existeix un sol text de la Hagadà, sinó que les diferents branques del judaisme, i fins i tot cada comunitat, ha confeccionat un relat específic que té molt a veure amb la tradició oral i les orientacions específiques dels rabins.
De les haggadot que es conserven n'hi ha cinc que procedeixen dels territoris de parla catalana. Tres, ricament il·luminades, són del segle XIV i es conserven al British Museum: l'Hagadà de Barcelona, la Sister of the Golden Haggadah, amb 34 miniatures, i la Golden Haggadah, que és la més antiga i sumptuosa, amb 15 miniatures de plana sencera que representen escenes del Gènesi i de l'Èxode, i de la qual se'n pot veure la versió digital clicant la següent il·lustració.
Golden Haggadah (s. XIV; British Museum)
La Hagadà de Sarajevo, editada en algun lloc proper a Barcelona després de 1350 i conservada en el museu nacional de la capital de Bòsnia, du en el primer foli del manuscrit les armes del casal de Barcelona. Aquesta hagadà, un dels manuscrits hebreus més antics d’Europa, porta sobre les seves espatlles el pes de la història del poble jueu.
Com explica Andreu Lascorz (La aljama judía de Monzón, la olvidada, 2001; i La Aljama judía de Monzón, la recordada, 2003), aquest manuscrit començà el seu periple amb l’expulsió dels jueus de la Península el 1492, i viatja amb els catalans jueus cap a Itàlia, on va residir bona part d'aquesta comunitat amb la cultura portada de Catalunya amb el català medieval que es parlava aleshores, fins que van ser assimilats per la comunitat italiana (si hagués sobreviscut, ara hi hauria un català medieval viu, com el judeo-castellà dels sefardites, que podríem anomenar qatalanit, com a vegades es fa servir erròniament pensant en una variant dialectal parlada pels jueus catalans d'aleshores, cosa que no ha existit mai perquè parlaven el mateix català que la resta de la població). En el gueto de Roma encara existeix la Via Catalana, on hi ha la sinagoga.
Hagadà de Sarajevo, amb les armes
del Casal de Barcelona
del Casal de Barcelona
Se sap que el 1609 la Hagadà continuava a Itàlia perquè el censor Gio Domenico Vistorini ho va deixar anotat. D’Itàlia va arribar als Balcans via Split o Dubrovnik, fins a Bòsnia, on una família sefardita, els Kohen, el van preservar com una relíquia familiar en record dels dies de riquesa i glòria dels seus avantpassat a la península ibèrica.
Aquesta joia es va salvar a Sarajevo el 1942 durant l’ocupació nazi. L’any 1920, la comunitat sefardita de Sarajevo, unes 11.000 persones, representava una quarta part de la població total, però durant la II Guerra Mundial la comunitat jueva fou pràcticament exterminada de la zona dels Balcans.
L'any 1992, en un llegat donat al monestir de Poblet, va ser descoberta en un còdex hebreu del segle XIV amb una hagadà de Pasqua. Ara és coneguda com Hagadà de Poblet, i és l'única que es conserva a tota la Península. És molt singular que aquest manuscrit escapés a les destruccions hagudes en les persecucions dels jueus perquè una bíblia podia ser respectada per la possibilitat de ser objecte d'estudi pels escripturistes cristians, mentre que una hagadà expressava que el seu posseïdor era un jueu practicant, i el manuscrit, un instrument de celebració religiosa.
Podeu seguir els preceptes del séder, els aliments, les oracions i alguna de les narracions, en castellà i hebreu, en el document que fa servir la Casa d'Argentina a Israel.
[+] "Manuscritos hebreos sobre la Pascua, iluminados en Barcelona", Carlos Benarroch, La Vanguardia, 6 d'abril de 1980
Es molt interessant, de fet, la comunitat jueva a Barcelona, fins els reis catòlics, era una de les més importants d'Europa i protegida pels monarques catalans.
ResponEliminaAris, sense oblidar Girona, cor de la Càbala. Ens vam quedar sense una part de la nostra història i amb el patrimoni esmicolat.
EliminaIsabelle Huppert va dir que la música de Bach era la prova de l'existència de D"u ("DIEU PEUT REMERCIER BACH CAR BACH EST LA PREUVE DE L'EXISTENCE DE DIEU". En aquest sentit, podem dir el mateix d'aquest llegat, com de tants d'altres, que tot sol justifica ser celebrat més enllà del nivell de religiosistat que tinguem, perquè és una altre prova de la Seva existència.
ResponEliminaJa deus saber de Amb Déu o sense d'en Villatoro i en Torralba, naturalment...
Lior, no hi veig un concepte religiós rere aquesta afirmació. És la definició de la superioritat estètica i intel·lectual d'algunes obres humanes; algunes, de tan alt nivell, que superen la capacitat atribuïda als mortals.
ResponEliminaDel llibre que esmentes només m'ha arribat el títol i la ressenya.