Quan l'East End era la fi del món

L'East End a principis del segle XX

Jewish Museum of London)

Housing Problems (1935), de Edgar Anstey (16 de febrer de 1907 - 26 de setembre de 1987) i Arthur Elton (10 de febrer de 1906 - 1 de gener de 1973), és un documental que tracta dels problemes d’habitatge del barri londinenc d’Stepney i de la construcció d'habitatges socials per solucionar un problema que venia de molt lluny. Housing Problems no és només un documental. És el primer en què se sincronitza la filmació amb el so, la qual cosa va permetre enregistrar les escenes mentre els protagonistes, els propis veïns d’Stepney, es dirigien i parlaven a la càmera. La pel·lícula i els seus directors van ser criticats precisament per la manca de direcció. Mai ningú fins aleshores havia filmat en estil directe, deixant plena llibertat a les veus de qui realment tenien alguna cosa a dir. Deia Anstey: “Vam plantejar una tècnica molt simple, oberta, que no havia fet servir ningú fins aquell moment; vam donar als habitants dels barris baixos l’oportunitat de fer la seva pròpia pel·lícula”.

Des del nostres ulls, acostumats a altres formes de narrar, la presència del guió resulta molt evident. L’experiència dels veïns és el que permet als directors construir la narració i la denúncia subjacent. Els discurs ideològic l’articulen el protagonistes i omplen de contingut les imatges de l’estat lamentable de els habitatges i ens condueixen cap el projecte d’habitatges socials que s’està duent a terme, i que se’ns mostra i explica al final del documental a través de maquetes, i amb l’experiència dels veïns que habiten els nous edificis i que permet veure el contrast.

Només començar, la càmera es passeja pels terrats; ens mostra carrers estrets per on no hi entra el sol; sostres caiguts, parets apuntalades i que s'enfonsen i sense cap finestra per on entri l’aire i la llum; comunes dubtosament higièniques, sovint compartides. Les imatges podien haver estat molt més crues perquè la realitat superava el que se’ns mostra. Però en lloc de posar l’èmfasi en l’espai, és la veu de la gent la que dóna vida a les imatges mortes. Una dona relata com es desperta amb una rata a prop del seu cap. Ens expliquen com conviuen amb insectes i paràsits, mentre veiem les bestioles sortint i amagant-se per les escletxes. Una parella descriu l’experiència de viure en un reduït espai de dues habitacions, sense aigua i sense possibilitat de cuinar. I un veí ens mostra unes escales que estan a punt d’ensorrar-se deixant inhabitable la part superior de la casa.

El barri que explora aquest documental farcit de denúncia social tampoc és un lloc qualsevol. L’East End de Londres, format pel barri d’Stepney que ens mostra el documental, conjuntament amb Whitechapel i d’altres barriades, va ser fins mitjan segle XX la zona més pobra i miserable de la capital anglesa. Va ser el barri de treballadors per excel·lència i bressol de les lluites obreres del XIX, i el lloc on es va concentrar la immigració. En el segle XVII els hugonots, els protestants francesos que havien fugit de la persecucions; la immigració irlandesa durant el segle XVIII; i la que a finals del XIX acabaria donant una imatge característica al barri: l’arribada dels jueus asquenasites, que fugien des pogroms i les matances  de l’est d’Europa. Centrat en les condicions de vida de la comunitat jueva, resulta del tot imprescindible la lectura de la crònica El judío errante ya ha llegado, d’Albert Londres (Barcelona: Melusina, 2011) -de la qual ja en vaig parlar a Chagall, Yósik i l'extinció del món- per fer-se una idea de quines eren les condicions de vida en el barri l’any 1929. Milers i milers de persones amuntegades al llarg dels segles en tuguris infames, sense condicions higièniques ni humanes. La millora de les condicions socials després de la guerra, però, va permetre el desplaçament de la població jueva cap a altres zones, bàsicament cap a Stamford Hill. Ara el percentatge més gran d’immigrants és d’origen bengalí.

Petticoat Lane Market

El documental ens mostra només una part molt parcial del que va ser l’East End. Els canvis urbanístics que començaven aleshores es van veure accelerats després de la Segona Guerra Mundial quan les bombes alemanyes van destruir bona part del barri i va permetre una reforma integral. Però si tanquem els ulls podem imaginar-nos la misèria i la prostitució, els delinqüents i els nens de Charles Dickens, l’ambient d’algunes de les aventures de Sherlock Holmes i, evidentment, l’escenari de Jack, l’Esbudellador. Però és també el barri lluminós del monumental teatre jiddisch i del music hall. L’actor Jacob Adler (12 de febrer de 1855 - 1 d’abril de 1926) va escriure sobre l’East End: "Com més penetrem a Whitechapel, més s'enfonsa el nostre cor. Es tracta de Londres? Mai a Rússia, mai en els pitjor dels tuguris de Nova York es pot veure tanta pobresa com en el Londres de la dècada de 1880".

Infrahabitatges a l'East End, el 1872, de Gustave Doré

Londres – A Pilgrimage

[+]

Trailer del documental The Children of the Ghetto. [vídeo]

Petticoat Lane (1903). [vídeo]

Jewish East End of London photo gallery and commentary