Quan els barcelonins aixecaven pedres

El Pla de Barcelona durant el

Neolític final (2000 aC)

Corren per la xarxa milers de testimonis històrics i personals sobre la història de Barcelona. De fet, la reconstrucció de la memòria de la ciutat és la reconstrucció de la nostra memòria i la construcció de la nostra identitat. Algun dia les històries de la cultura hauran d’anotar la importància que el món de l’edició digital té en la construcció col·lectiva de la realitat i en la seva transmissió. Des de la construcció del jo literari allà pel segle XVIII, hem viatjat des de l’elitisme dels salons literaris, passant per la privacitat dels grafits dels vàters públics i dels diaris personals, fins arribar a l’exposició pública de webs i blocs.

Deia que la reconstrucció de la ciutat ens permetia situar-nos en el món; una mena de reconeixement ètic i estètic dibuixat en les trames urbanes i en l’arquitectura. No n’hi ha prou amb el record, sinó que cal situar-lo en el plànol.

Qui sovinteja aquests apunts (tasca potser més meritòria que la d’escriure’ls) ja haurà comprovat que Barcelona és la meva pàtria. He procurat, però, defugir sempre que n’he sabut la descripció superficial (de superfície) anant a buscar el detall que passa desapercebut però que, un cop descobert, és capaç de despertar la memòria. El primer va ser un apunt sobre El Trole i el sabó Lagarto i en volia ser un exemple: partia d’un trist pal, una resta “arqueològica” gairebé imperceptible que permetia estirar el fil.

Sembla que tothom té una idea molt clara de quin és el seu territori. És a dir, sembla que és molt clara la idea de Barcelona i quina és la connexió que ens hi vincula. Si rastregem cap a on ens condueix el laberint de la memòria, la viscuda i la no viscuda però compartida a través de la història, som capaços d’identificar-nos amb tots els pobladors d’aquesta urbs. Deixant de banda l’origen modern, que ens permetria dibuixar un arbre genealògic, o l’origen contemporani, que ens permetria saber de quina onada migratòria provenim, assumim la nostra part visigòtica, romana (no descartem algun empordanès empeltat de grec) i ibera (els laietans) sense gaires prejudicis, i la musulmana i la jueva amb menys alegria quan ens topem amb individus que de la sang en fan essència i es creuen descendents directes d’algun ésser mitològic.

Dels ibers, però, no en fem gaire cas. Els vestigis de poblaments en el Pla de Barcelona no són escassos, però la seva insistència a deixar com a testimoni pedres mal endreçades, localitzades majoritàriament en els turons, i la seva cultura gairebé àgrafa o poc donada a la cal·ligrafia, ens els fa menystenir. Però pitjor ho tenim quan deixem de tenir del tot testimonis escrits i fem el salt que ens permet sortir de la història i anar a petar amb la prehistòria. En aquest moment deixem de recordar els nostres morts.

Però, el que són les coses, qui ens havia de dir que acabaríem reivindicant els nostres avantpassats neolítics gràcies a les obres de l’AVE, que quan ens havia de dur el futur, ens transporta al passat. El corredor que transita sota el graó barceloní, des de l’antiga estació del Nord fins als límits amb Santa Coloma, es destapa com un vesper de cadàvers prehistòrics, ibers, romans, de la Guerra dels Segadors i qui sap si encara trobarem una fossa comuna del 36.

La defensa dels nostres morts més antics m’ha fet pensar, a banda d’on hem de situar la memòria quan parlem d’identitat, fins a on ens podem remuntar per trobar els primers pagesos que van decidir deixar de ser recol·lectors i van plantar la casa i l’hortet a Barcelona.

La prehistòria

En el Pla de Barcelona són pocs els testimoniï la presencia humana en el Paleolític. La raó és que el Pla ha estat “prehistòricament” poc habitable. Si ara és petit, tancat pel Collserola, el mar, el Llobregat i el Besòs, més ho era quan els primers migrants van decidir agafar el mocador de fer farcells i ocupar el llevant peninsular. La línia de costa era molt endins (en època romana arribava prop de la plaça de Sant Pere) i les formacions geològiques no permetien la formació de coves que haurien inaugurat les primeres urbanitzacions.

Hem d’avançar (o retrocedir) fins el tercer mil·lenni abans de l’era comuna, quan el procés de neolitització ja és prou avançat, per trobar el primer testimoni de vida barcelonina que, com no pot ser de cap altra manera, se’ns presenta en forma d’enterrament. La cultura material, i més en una zona tan àmpliament habitada i conreada, ha desaparegut gairebé del tot i només ens queden els morts o les seves tombes.

L’any 1917, Rubió i Tudurí va començar les obres per convertir en parc el Turó de Monterols. Durant els treballs, a la cantonada del carrer de Muntaner (en el número 430) amb Copèrnic, es van trobar estris de sílex en una tomba de fossa amb uns quants ossos i dents. Degut a la urbanització de l’indret mai ha estat possible fer una cerca més acurada, però se sap que el turó havia estat habitat per barcelonins que havien construït un poblat de cabanes en un lloc amb immillorables vistes i que des d’aleshores no ha deixat de ser un barri residencial.

Com que el calendari no ens serveix de res quan tractem amb dates tan llunyanes, haurem de fer un altre salt en el temps per trobar més vestigis que, en aquest cas, són força espectaculars si pensem que estem parlant de la ciutat de Barcelona, malgrat que, ja ho aviso ara, només en tenim testimoni documental, però no arqueològic.

El dolmen de Montjuïc

Som al segon mil·lenni. Egipcis, accadis, sumeris i assiris s’avorrien construint palaus i ciutats mentre a Europa encara no coneixíem la roda, però segurament vivíem a l’Arcàdia pasturant i regant l’hort. Estem en la que es coneix com a civilització megalítica. Aquells temps en què una incipient megalomania ens va dur a moure grans pedres per construir monuments funeraris que implicaven una primitiva religiositat i que deixaven testimoni del fugaç pas per aquest món camí del més enllà.

Megàlits a Barcelona? Bé, en teoria dos dòlmens, dels quals no en queda cap rastre. El primer va sortir documentat a la revista L’Avens (sic) l’any 1883. L'article "Un dólmen (?)", d’E. Canibell, autor també del dibuix, esmenta l’existència d’aquesta estructura però és prudent a l’hora d’anomenar-lo dolmen, raó per la qual apareix l’interrogant en el títol. Quant al lloc on estava situat, diu que és:

A l'indret de sol-ixent, á cosa de mitja montanya de Montjuich y al bell peu de la carretera del castell […] prop d’aquells blochs existeixen encara los vestigis de una ermita –probablement la de St. Antoni.

Dolmen de Montjuïc,
dibuixat per E. Canibell

A la Història nacional de Catalunya (1922), Antoni Rovira i Virgili hi publica un altre dibuix, i tot i que està convençut que sí és un dolmen, no en pot aportar cap prova arqueològica.

Dibuix del dolmen de Montjuïc,
publicat per Rovira i Virgili

El que sí que es veu clar en els dos dibuixos és la creu que hi ha pintada a la pedra travessera, senyal inequívoc que la creença popular atribuïa a les pedres –anomenades "del diable"– alguna mena de valor o poder, màgic o pagà, que calia exorcitzar o sacralitzar cristianament.

El dolmen del Camp de l'Arpa

Del segon monument megalític en tenim constància per un topònim: el Camp de l’Arpa, el barri de Sant Martí de Provençals, antiga zona rural que du aquest nom des d’antic i que en època medieval era conegut com Camp de l’Arca. De fet “arpa” és una deformació relativament recent d’archa, nom d'origen llatí amb el qual eren coneguts els dòlmens per tenir la forma d’arca, de caixa gran. Els documents medievals fan servir la grafia archa, com apareix citat en un document de l’any 1037 del Cartulari de Sant Cugat, que amb motiu d’una confrontació de límits diu textualment "ad ipsa archa".

D'altres teories fan derivar "arpa" del mot "urpa", que fa referència a qui té els dits molt llargs, és a dir, els lladres que assaltaven els viatgers dels camins que separaven el Camp de l'Arpa de l'actual barri del Guinardó; l’encreuament de camins i rieres d’origen antiquíssim: la riera del Bogatell (actual carrer Rogent), el camí d’Horta (carrer Freser) i la Via Subteriora (carrer Sant Antoni Maria Claret), variant de la Via Augusta romana sobre un camí anterior que creuava el Pla. També en el mateix context tindríem "tocar l'arpa", amb els dits de les mans fent el gest de robar.

La Pedra de Montjuïc

Encara podem parlar d'un suposat tercer megàlit: la Pedra de Collserola. Perduda en un bosc d’alzines i pins, conserva característiques evidents d'haver estat modificada per humans amb alguna finalitat concreta, com per exemple, fer sacrificis. És un bloc de pòrfir rosat d’una mica més d’un metre d’ample que presenta una dotzena de cavitats còncaves amb forma de cassoleta, algunes d’elles connectades entre sí amb una mena d’escletxes excavades.

El megàlit del Collserola

Foto: ambotas

Com ens descriu Dani Cortijo, l'historiador d'Altres barcelones, s'hi arriba baixant des del Tibidabo per la carretera BV-1418. Pocs metres abans de l’encreuament amb la carretera de la Rabassada, trobarem a mà esquerra un camí de Gran Recorregut amb un senyal que indica “Coll de la Vinassa, Serra de Cardona, Turó d’en Puig”. Si ens hi endinsem, trobarem unes escales pel camí. Abans d’arribar al segon tram d’escales, just quan el camí fa un revolt, al costat d’un pi gran inclinat vers el camí, ens endinsem bosc endins. A uns vint metres ens trobarem, tot just davant d’un pi, la pedra de Collserola.

La Pedra de l’Àngel de Pedralbes

Per parlar del següent megàlit, el quart, ens haurem d’endinsar en terrenys llegendaris. Es tracta de l’anomenada Pedra de l’Àngel, suposat menhir que es troba a la porta oest del Monestir de Pedralbes, a la Baixada del Monestir cantonada amb Montevideo. A terra, sota l’arcada de la porta, sobresurt la punta d’una pedra que la tradició vol que sigui un menhir que es va conservar quan Jaume II va fer construir el monestir a la reina Elisenda de Montcada, l’any 1326. Com en el cas del dolmen de Montjuïc, aquesta podria ser una forma de cristianitzar un lloc de culte pagà.

D’altres restes prehistòriques barcelonines tenen datació incerta, però segurament més tardana, com a mínim fins on jo he pogut saber. Darrera de l’Hospital de Sant Pau, a Can Casanova, va ser excavat un poblat; a Sant Pau del Camp també s’hi han trobat restes neolítiques. I ja he mencionat l’esclat arqueològic del corredor per on ha de passar l’AVE.

A no ser que se’ns escapi alguna troballa recent, el tres vestigis esmentats són els més antics. Són les restes materials dels primers barcelonins. Sí, oi? És que em fa il·lusió pensar que els meus avantpassats barcelonins més antics van arribar al Pla conduint un grapat d’ovelles, que amb les seves mans van bastir un poblat rudimentari, que enterraven els seus morts per fer més favorable la vida. M’agrada pensar que els fonaments del seu casal són fets ensinistrant i dominant la terra i que la seva bandera era una pell d’animal posada a assecar al sol. M’agrada pensar que no hi ha cap mite més enllà de la innocència que els feia rendir-se al tro i la tempesta.

*

Aquest apunt és un resum del primer capítol del llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2016). Allà hi trobareu moltes més restes prehistòriques, com les coves del Morrot i el taller de jaspi de la muntanya de Montjuïc.