El Trole: tramvies i llangardaixos

El bar Trole i l'estudi del fotògraf Alonso, el 1980,

amb l'anunci de Jabón Lagarto 

Foto: Manolo Laguillo

El Trole és un bar que va obrir les seves portes a finals del segle XIX amb el nom de Troley, però durant la dictadura de Primo de Rivera va haver de ser castellanitzat per imperatiu legal, i el propietari va haver de canviar tota la vaixella que lluïa el vell nom, però que encara conserva en Joan Parera, nét d’aquell Parera que va inaugurar el primer local. Un tròlei és un dispositiu de presa de corrent d'alguns vehicles de tracció elèctrica, com ara els tramvies i els troleibusos, format per una perxa, una roda i un fil de contacte. El nom fa referència, però, a aquella època en què on ara hi ha la vorera del número 23 del passeig de Lluís Company hi havia una parada de tramvies i es feia el canvi d’orientació dels tròleis dels tramvies que havien de fer el trajecte en sentit contrari al d’arribada.

El nom d’un establiment o la toponímia no és motiu suficient per recuperar un element desaparegut de la trama urbana perquè la feina seria ingent. Cal que hi hagi un vestigi físic que acompanyi un nom o el record. En aquest cas la relíquia urbana és un antic pal que suportava la catenària, que és l’estesa de cables aeris d’on els ferrocarrils elèctrics i els tramvies prenen l’energia elèctrica per contacte.

És un pal solitari que passa desapercebut a la mirada de tothom, que es confon amb un fanal vell abandonat, i que recentment ha estat escapçat perquè el vent havia malmès la part superior de l’estructura. Potser és l’únic que queda a tot Barcelona. No demanem que sigui convertit en un monument, però sí que no sigui condemnat a mort. Aquest modest vestigi, acompanyat de l’històric bar i les diverses fotografies de tramvies que decoren l’interior són un petit testimoni del passat d’aquest racó.

El pal de suport de la catenària,

a la Ronda de Sant Pere

Foto: Alexandra H. Lorés

El local està construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, un lloc privilegiat on des d’antic va ser el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicacions hi ho va ser durant molt de temps, sobretot en el moment en què es va instal·lar ben a prop el mercat del Born que abastia de menjar els mercats i les botigues de Barcelona. Era el lloc de parada dels carruatges que havien d’entrar a la ciutat. Els carreters aprofitaven per esmorzar i les cavalleries per calmar la set en l'abeurador que el senyor Parera va instal·lar davant de l’establiment. Era el lloc on hi feia parada, des de 1877, el tramvia 29, que feia el trajecte de circumval·lació seguint les rondes i els carrers que van néixer després d’enderrocar les muralles: Saló de Sant Joan, passeig de la Indústria, Isabel II, Duana, Marquès del Duero, rondes de Sant Pau, Sant Antoni, Universitat, plaça Catalunya i ronda de Sant Pere fins l’Arc de Triomf.

El tramvia de foc a finals del segle XIX

Però el fet més important que va viure El Trole amb els mitjans de comunicació va ser la inauguració del tramvia de foc. El mateix any 1877 el vell tramvia de tracció animal que feia el trajecte entre Barcelona i Sant Andreu de Palomar va ser substituït per màquines de vapor: dues locomotores “sans foyer” tiraven de dos vagons cadascuna. A finals d’any, la comitiva inaugural sortia del carrer Trafalgar a la cantonada davant d’El Trole. Un tram de les vies del recorregut d’aquest tramvia es van conservar en els jardinets de l’avinguda de Vilanova, davant de l’antiga estació del Nord. Ara la zona és en obres per la construcció del vestíbul del metro i el tren d’Arc de Triomf i no sabem què serà d’aquests rails.

El Trole mitjans anys 90

Però aquesta cantonada, que mira a un dels espais més oberts de la Barcelona urbana, en la memòria recent dels barcelonins era més coneguda pel gran anunci que coronava la vella façana: “Jabón Lagarto. El más conocido”, amb el dibuix d’un gran llangardaix pujat sobre una pastilla de sabó, aquell sabó que havíem comprat en forma d’escames i a la menuda a ca l’adroguer, el mateix que dispensava oli amb les màquines de pressió.

Al costat d’El Trole hi havia l’Alonso, un estudi de fotografia com tants n’hi hagué a Barcelona, de quan hi havia el costum d’enregistrar les fites que marcaven el calendari biològic, des del naixement fins la mort, amb aquella sinistre necessitat immortalitzar el que ja era mort. L’ús cada cop més estès, a partir de finals dels anys 60, de les càmeres de fotografiar va acabar amb els fotògrafs d’estudi, i en els aparadors dels establiments el temps es va aturar. Fotografies familiars, de boda, de primera comunió es van anar tornant ràncies al costat de les orles universitàries, a la vista dels vianants, com el nínxol d’un cementiri, mentre la professió s’esllanguia fins desaparèixer.

El Trole i el pal del tròlei es mantenen com a testimonis muts de la història i d’una cantonada que ja no és la mateixa perquè ningú va indultar el llangardaix com sí ho va ser el mussol de Roura.


[+]

La bôite del Trole