Hi ha molts àlbums de fotos dels líders nazis i molts de les seves víctimes. Però és difícil imaginar-ne algun que expressi tant en tan poques pàgines.
Ha aparegut a Nova York. El seu creador va ser capaç de fotografiar Hitler, el front de Rússia i algunes de les primeres víctimes d'aquesta brutal campanya, coneguda com Operació Barba-roja, que aquest juny passat complia 70 anys.
Dues pàgines d'aquest àlbum estan dedicades als presos del front oriental, el 1941. Alguns van vestits amb parracs; d'altres, amb uniformes de l'Exèrcit Roig; algunes jaquetes duen cosida l'estrella de David. Estan davant del que podrien ser tombes acabades de cavar (les seves pròpies tombes?).
Quatre pàgines més endavant, Hitler espera en una estació de tren l'arribada de l'almirall Miklos Horthy, regent d'Hongria, amb qui es reunirà al Cau del Llop, el quarter general de Hitler. El fotògraf es troba a pocs metres del Führer.
És evident que el fotògraf no només tenia talent, sinó accés als esdeveniments.
Però, qui era? L'àlbum és normal, comprat en una botiga, sense cap inscripció ni identificació, només un títol és visible en una de les 214 fotografies de tres per quatre polzades.
I què volia mostrar a la posteritat?
Documenta el pas a través d'Europa d'un comboi d'autobusos del Reich-Autozug, una unitat del Partit Nazi, les responsabilitats de la qual incloïen la logística necessària per organitzar mítings massius. A jutjar per les pintades de les finestres de l'autobús polsegós, l'itinerari general va ser Berlín-Minsk-Smolensk-Munic. Per les identificacions que es poden extreure de l'àlbum, el comboi va fer el seu camí a través de Gdansk (abans Danzig), a Polònia, Kaliningrad (antiga Königsberg), a Rússia, i Barysaw, a Bielorússia.
Poc es veu del camp de batalla (que en aquells dies estava molt avançat), però és evident l'alt grau de destrucció. Minsk, la capital de la llavors República Socialista Soviètica de Bielorússia, va caure al cap de pocs dies de l'inici de l'Operació Barba-roja i es troba en ruïnes. Hi ha, també, moltes imatges de camps de conreu i de camperols.
Després de l'interludi amb Hitler, el fotògraf es recupera en una mena de casa de convalescència. Té la seva història clínica a la càmera, però és impossible de llegir. A partir d'aquí és a Baviera, on un esquadró de motocicletes apareix en escena per fer una exhibició de la seva destresa. Finalment, als voltants de Munic, el fotògraf es reuneix amb una dona bonica que podria ser la seva esposa. O germana. O amant.
Molts són els misteris que envolten aquest àlbum. Esperem que a través de Lens i d'EinesTages d'Spiegel Online es pugui fer la llum sobre aquesta crònica de guerra tan personal i professional.
L'àlbum és propietat d'un executiu de 72 anys, de la indústria de la moda, que viu a Nova Jersey i treballa en el districte de Manhattan on es localitza aquesta indústria. El va prestar a The New York Times amb l'esperança que la cobertura de la premsa augmentaria el seu valor. Amb els diners de la venda de l'àlbum, que espera que sigui una quantitat de sis xifres o més, espera poder pagar les factures mèdiques i sortir del deute que té acumulat. S'ha sotmès a una cirurgia d'un quàdruple bypass i s'ha declarat en fallida personal. No tots els seus col·legues ni els seus competidors coneixen la seva situació ni coneixen l'existència de l'àlbum, per la qual cosa ha demanat que es preservi el seu anonimat.
Primer de tot, van acudir al United States Holocaust Memorial Museum.
"Aquest àlbum es diferencia de la majoria d'altres àlbums en la qualitat de les fotos", va dir Judith Cohen, directora de la col.lecció fotogràfica del museu. "El fotògraf era clarament un professional i sabia què estava fent. És possible que es tracti d'un àlbum personal d'un fotògraf de la PK".
La PK, o Propagandakompanie, va ser la unitat de camp de propaganda de la Wehrmacht. Aquesta ja era una pista valuosa. Però Judith Cohen va oferir una pista més important. Una de les imatges de presoners de l'àlbum (la diapositiva 3 en el slide de la web del diari) va resultar ser idèntica a la fotografia 1907/15 de l'Arxiu de Cinema Jueu de Steven Spielberg, en la col·lecció de Yad Vashem, "Holocaust Martyrs and Heroes Remembrance Authority, de Jerusalem".
La part final de l'àlbum se centra a Baviera, per primera vegada en la Gebirgs-Motor-Sportschule (Escola de Muntanya d'Esports de Motor) a la ciutat de Kochel am See, controlada pel Cos Motoritzat Nacional Socialista. Després es trasllada a Munic, on el fotògraf, vestits de civil, té una companya al seu costat -o en el visor- en tot moment. "Ella està fent tot el possible per semblar-se a Marlene Dietrich", va assenyalar el professor Marvin J. Taylor, director de la Fales Library and Special Collections, de la Universitat de Nova York.
El professor va cridar l'atenció sobre el fet que les imatges van ser impreses en dos tipus diferents de paper: Agfa Brovira i Leonar. Taylor ens convida a considerar la possibilitat que les imatges hagin estat extretes de diverses fonts, no només del treball del fotògraf de la PK, i que l'àlbum pugui ser una compilació realitzada per una altra persona amb poc interès en la cohesió narrativa i en l'ordre cronològic.
Cal anar en compte amb aquestes possibles interferències. El professor Taylor ha après aquesta lliçó tractant
amb altres àlbums de fotos personals. "Creiem que podem estar molt a prop d'aquestes persones, però no podem", va dir. "No són les persones que suposem, i el material sempre debilita el que pensem".
El doctor Uziel hi està d'acord: "La selecció eclèctica de temes, els diversos estils de les fotografies i els diferents treballs poden suggerir un àlbum confegit per una altra persona diferent del fotògraf", va dir.
El professor Wolff apunta que hi ha dos àlbums diferents entre les cobertes: un, que mostra el front de l'est, i l'altre, que mostra Munic i Baviera. "Potser la clau", va dir, "està en el fet d'encaixar-los".
Ha aparegut a Nova York. El seu creador va ser capaç de fotografiar Hitler, el front de Rússia i algunes de les primeres víctimes d'aquesta brutal campanya, coneguda com Operació Barba-roja, que aquest juny passat complia 70 anys.
Dues pàgines d'aquest àlbum estan dedicades als presos del front oriental, el 1941. Alguns van vestits amb parracs; d'altres, amb uniformes de l'Exèrcit Roig; algunes jaquetes duen cosida l'estrella de David. Estan davant del que podrien ser tombes acabades de cavar (les seves pròpies tombes?).
Quatre pàgines més endavant, Hitler espera en una estació de tren l'arribada de l'almirall Miklos Horthy, regent d'Hongria, amb qui es reunirà al Cau del Llop, el quarter general de Hitler. El fotògraf es troba a pocs metres del Führer. És evident que el fotògraf no només tenia talent, sinó accés als esdeveniments.
Però, qui era? L'àlbum és normal, comprat en una botiga, sense cap inscripció ni identificació, només un títol és visible en una de les 214 fotografies de tres per quatre polzades.
I què volia mostrar a la posteritat?
Documenta el pas a través d'Europa d'un comboi d'autobusos del Reich-Autozug, una unitat del Partit Nazi, les responsabilitats de la qual incloïen la logística necessària per organitzar mítings massius. A jutjar per les pintades de les finestres de l'autobús polsegós, l'itinerari general va ser Berlín-Minsk-Smolensk-Munic. Per les identificacions que es poden extreure de l'àlbum, el comboi va fer el seu camí a través de Gdansk (abans Danzig), a Polònia, Kaliningrad (antiga Königsberg), a Rússia, i Barysaw, a Bielorússia.
Poc es veu del camp de batalla (que en aquells dies estava molt avançat), però és evident l'alt grau de destrucció. Minsk, la capital de la llavors República Socialista Soviètica de Bielorússia, va caure al cap de pocs dies de l'inici de l'Operació Barba-roja i es troba en ruïnes. Hi ha, també, moltes imatges de camps de conreu i de camperols.
Després de l'interludi amb Hitler, el fotògraf es recupera en una mena de casa de convalescència. Té la seva història clínica a la càmera, però és impossible de llegir. A partir d'aquí és a Baviera, on un esquadró de motocicletes apareix en escena per fer una exhibició de la seva destresa. Finalment, als voltants de Munic, el fotògraf es reuneix amb una dona bonica que podria ser la seva esposa. O germana. O amant. Molts són els misteris que envolten aquest àlbum. Esperem que a través de Lens i d'EinesTages d'Spiegel Online es pugui fer la llum sobre aquesta crònica de guerra tan personal i professional.
L'àlbum és propietat d'un executiu de 72 anys, de la indústria de la moda, que viu a Nova Jersey i treballa en el districte de Manhattan on es localitza aquesta indústria. El va prestar a The New York Times amb l'esperança que la cobertura de la premsa augmentaria el seu valor. Amb els diners de la venda de l'àlbum, que espera que sigui una quantitat de sis xifres o més, espera poder pagar les factures mèdiques i sortir del deute que té acumulat. S'ha sotmès a una cirurgia d'un quàdruple bypass i s'ha declarat en fallida personal. No tots els seus col·legues ni els seus competidors coneixen la seva situació ni coneixen l'existència de l'àlbum, per la qual cosa ha demanat que es preservi el seu anonimat.
El propietari ha explicat que l'àlbum de fotos i 50.000 targetes comercials de beisbol li van ser donats per un obrer de la seva empresa que passava per uns moments econòmics difícils i va haver de demanar un préstec a aquest executiu, deixant aquests objectes com a penyora. Afirma el propietari que el treballador li va dir que havia rebut l'àlbum d'un vell d'origen alemany. Com que hi ha nou imatges de Hitler en l'àlbum de 24 pàgines, tots dos havien pensat que segur que tenia algun valor.
"Jo sabia que tenia a les meves mans una part de la Història", va dir l'executiu, "i estava molt preocupat que caigués en les mans equivocades. No obstant això, les meves necessitats són grans."
L'únic interès de The New York Times és presentar als lectors algunes d'aquestes sorprenents imatges, que mostren en primer pla un dels punts d'inflexió de la Segona Guerra Mundial, i col·laborar en la solució d'un enigma històric.
"Jo sabia que tenia a les meves mans una part de la Història", va dir l'executiu, "i estava molt preocupat que caigués en les mans equivocades. No obstant això, les meves necessitats són grans."
L'únic interès de The New York Times és presentar als lectors algunes d'aquestes sorprenents imatges, que mostren en primer pla un dels punts d'inflexió de la Segona Guerra Mundial, i col·laborar en la solució d'un enigma històric.
Primer de tot, van acudir al United States Holocaust Memorial Museum.
"Aquest àlbum es diferencia de la majoria d'altres àlbums en la qualitat de les fotos", va dir Judith Cohen, directora de la col.lecció fotogràfica del museu. "El fotògraf era clarament un professional i sabia què estava fent. És possible que es tracti d'un àlbum personal d'un fotògraf de la PK".
La PK, o Propagandakompanie, va ser la unitat de camp de propaganda de la Wehrmacht. Aquesta ja era una pista valuosa. Però Judith Cohen va oferir una pista més important. Una de les imatges de presoners de l'àlbum (la diapositiva 3 en el slide de la web del diari) va resultar ser idèntica a la fotografia 1907/15 de l'Arxiu de Cinema Jueu de Steven Spielberg, en la col·lecció de Yad Vashem, "Holocaust Martyrs and Heroes Remembrance Authority, de Jerusalem".
La localització de la presó de Minsk permet datar aquestes fotos l'any 1941. S'ha pogut establir que els uniformes que porten alguns dels presoners pertanyen a l'Exèrcit Roig, incloent-hi el barret característic, anomenat budiónovka (diapositiva 8 en el slide de la web del diari).
"Era molt comú a la PK portar fotògrafs per preparar àlbums privats de fotos", explica Daniel Uziel, cap de col·leccions fotogràfiques a Yad Vashem. "Les oferien al personal de l'empresa o als generals, als membres del partit, etc."
"La difusió de fotografies de la PK després de la Segona Guerra Mundial és un tema fascinant i només parcialment investigat", diu Uziel. "Aquest és, òbviament, un d'aquests casos en què algú troba la manera de fer sortir les fotos de la PK dels arxius de propaganda de guerra. Recentment ens hem assabentat que alguns comitès activistes jueus tenen còpies d'aquestes fotos a les seves mans immediatament després de la Segona Guerra Mundial".
"Era molt comú a la PK portar fotògrafs per preparar àlbums privats de fotos", explica Daniel Uziel, cap de col·leccions fotogràfiques a Yad Vashem. "Les oferien al personal de l'empresa o als generals, als membres del partit, etc."
"La difusió de fotografies de la PK després de la Segona Guerra Mundial és un tema fascinant i només parcialment investigat", diu Uziel. "Aquest és, òbviament, un d'aquests casos en què algú troba la manera de fer sortir les fotos de la PK dels arxius de propaganda de guerra. Recentment ens hem assabentat que alguns comitès activistes jueus tenen còpies d'aquestes fotos a les seves mans immediatament després de la Segona Guerra Mundial".
Després de veure les imatges seleccionades que se'ls va enviar per correu electrònic, Daniel Uziel va dir: "Encara que algunes fotos són clarament propagandístiques i d'acord amb les directrius oficials, la majoria d'elles semblen fotos turístiques en el camp de batalla i en la natura". Explica que les imatges de presos enquadrades verticalment era la forma estàndard de retratar els presoners de guerra soviètics, segons els reglaments específics i les peticions de la Wehrmacht i del Ministeri de Propaganda.
"Jo diria que només aquells clarament marcats amb el distintiu groc són jueus", va contestar Uziel. "No hi ha gaires fotos de presoners de guerra jueus marcats perquè, en general, van ser lliurats a les SS en un termini molt curt i van ser executats".
De Minsk no només apareix el camp de presoners, sinó que també hi ha nombroses fotografies de la ciutat, amb els carrers i els edificis bombardejats. Això va ser confirmat quan el professor Larry Wolff, de la Universitat de Nova York, director del Centre d'Estudis Europeus i de la Mediterrània, va reconèixer les torres barroques de l'església catòlica de la Benaurada Mare de Déu. El Teatre de l'Òpera és un altre senyal inconfusible.
"Jo diria que només aquells clarament marcats amb el distintiu groc són jueus", va contestar Uziel. "No hi ha gaires fotos de presoners de guerra jueus marcats perquè, en general, van ser lliurats a les SS en un termini molt curt i van ser executats".
De Minsk no només apareix el camp de presoners, sinó que també hi ha nombroses fotografies de la ciutat, amb els carrers i els edificis bombardejats. Això va ser confirmat quan el professor Larry Wolff, de la Universitat de Nova York, director del Centre d'Estudis Europeus i de la Mediterrània, va reconèixer les torres barroques de l'església catòlica de la Benaurada Mare de Déu. El Teatre de l'Òpera és un altre senyal inconfusible.
El que va ser més útil per establir el marc cronològic de l'àlbum és la reunió entre Hitler i Horthy el setembre de 1941. Aquest fet històric era conegut, fins i tot, pel públic nord-americà a través de la revista Life, que va publicar una foto que sembla haver estat presa a pocs centímetres de distància d'on el fotògraf de la PK es va situar a l'estació de tren, on els dos líders es van reunir. El lloc era Kętrzyn (Polònia), llavors anomenada Rastenburg (Prússia Oriental), on Hitler tenia el quarter general de guerra, conegut com el Cau del Llop (Wolfsschanze).
Només uns pocs noms apareixen a l'àlbum. Entre ells es troben els relatius als marcadors que Daniel Uziel descriu com estàndards dels cementiris militars alemanys establerts a prop de les línies del front, amb un edifici darrere del cementiri, la modernitat i solidesa del qual suggereix l'arquitectura soviètica. Els noms que es poden llegir són:
Ogefr. (Senior corporal) Gust. Dumke, Flieg. (Air Force private) Fried. Gebhardt, Kf. (Driver) Kurt Henze, Gefr. (Corporal) Bernh. Klassen, Uffz. (Sergeant) Albert Mann, Schtz. (Private) Fritz Wagner and Uffz. (Sergeant) Albert Zimmer.
En el transcurs de set dècades només dues imatges s'han desenganxat de l'àlbum. Una d'elles ha desaparegut. L'altre -una foto de grup amb onze oficials- està solta i, escrit en llapis, es pot llegir: Bregenz, Àustria, l'1 de gener de 1942.
Ogefr. (Senior corporal) Gust. Dumke, Flieg. (Air Force private) Fried. Gebhardt, Kf. (Driver) Kurt Henze, Gefr. (Corporal) Bernh. Klassen, Uffz. (Sergeant) Albert Mann, Schtz. (Private) Fritz Wagner and Uffz. (Sergeant) Albert Zimmer.
En el transcurs de set dècades només dues imatges s'han desenganxat de l'àlbum. Una d'elles ha desaparegut. L'altre -una foto de grup amb onze oficials- està solta i, escrit en llapis, es pot llegir: Bregenz, Àustria, l'1 de gener de 1942.
La part final de l'àlbum se centra a Baviera, per primera vegada en la Gebirgs-Motor-Sportschule (Escola de Muntanya d'Esports de Motor) a la ciutat de Kochel am See, controlada pel Cos Motoritzat Nacional Socialista. Després es trasllada a Munic, on el fotògraf, vestits de civil, té una companya al seu costat -o en el visor- en tot moment. "Ella està fent tot el possible per semblar-se a Marlene Dietrich", va assenyalar el professor Marvin J. Taylor, director de la Fales Library and Special Collections, de la Universitat de Nova York.
El professor va cridar l'atenció sobre el fet que les imatges van ser impreses en dos tipus diferents de paper: Agfa Brovira i Leonar. Taylor ens convida a considerar la possibilitat que les imatges hagin estat extretes de diverses fonts, no només del treball del fotògraf de la PK, i que l'àlbum pugui ser una compilació realitzada per una altra persona amb poc interès en la cohesió narrativa i en l'ordre cronològic.
Cal anar en compte amb aquestes possibles interferències. El professor Taylor ha après aquesta lliçó tractant
amb altres àlbums de fotos personals. "Creiem que podem estar molt a prop d'aquestes persones, però no podem", va dir. "No són les persones que suposem, i el material sempre debilita el que pensem".El doctor Uziel hi està d'acord: "La selecció eclèctica de temes, els diversos estils de les fotografies i els diferents treballs poden suggerir un àlbum confegit per una altra persona diferent del fotògraf", va dir.
El professor Wolff apunta que hi ha dos àlbums diferents entre les cobertes: un, que mostra el front de l'est, i l'altre, que mostra Munic i Baviera. "Potser la clau", va dir, "està en el fet d'encaixar-los".
"Mysteries of a Nazi Photo Album", per David W. Dunlap. Lens, The New York Times, 21 de juny 21 de 2011. Traducció i adaptació: Enric H. March
Segona part de l'article: Els misteris d'un àlbum de fotos nazi [II]
Les fotografies pertanyen a la col·lecció privada de The New York Times.
Havia sentit parlar d'aquest àlbum. el que és curiós és la manera com ha passat de mà en mà!
ResponEliminaAquestes històries en què el llibre és protagonista m'agraden molt. Sentim una fascinació quasi fetotxista pel llibre com a objecte, i quantes bones històries no hi ha que tracten de les aventures d'un llibre. És fascinant saber per quines mans ha passat, quins enigmes guarda. És un objecte i ens sembla un ésser viu.
ResponEliminaGalderich, i mai arribarem a saber-ne tota la veritat! Serà lícit especular? Quantes vegades no s'haurà fet, oi?
ResponEliminaLa història continua en un segon apunt.
Lluís, d'alguna manera en el propi objecte hi deu quedar també el testimoni de la seva aventura; o, si més no, això volem creure.
ResponEliminaVeurem com continua aquesta aventura en un segon apunt.
Tota una troballa! Qui sap la quantitat de material gràfic d'aquesta època que encara no ha sortit a la llum.
ResponEliminaAmb les fotografies preses per nazis em trobo amb un dilema moral, perquè és indispensable provar de disassociar la nostra mirada de la del botxí que prem el disparador de la càmera i no sé si això és possible del tot.
No havia vist el teu comentari fins ara, David.
EliminaAquest dilema el tindrem sempre. I és bo tenir-lo. No ens podem desentendre de la documentació, vingui d'on vingui, i és bo saber qui hi ha a cada costat.
Una increible historia molt ben explicada Enric. Jo tenia moltes revistas de l´epoca "Der Adller " i "Signal" pero el meu germa las va perdre totes amb un canvi de domicili,,,,
ResponEliminaGràcies, Jaume. Has llegits els dos articles?
Elimina