Lola Bonella, la Monyos
Aquest article ha estat actualitzat i publicat de nou amb més dades sobre la vida de la Monyos. Hem conservat l'apunt, però, per respectar els comentaris que podeu llegir a continuació. Al nou article hi podeu accedir clicant el següent enllaç:
No només als barris barcelonins, sinó que els pobles i poblets tenien els seus guillats particulars, admesos i fins i tot estimats, integrats en la població però també de vegades objecte de bromes cruels. Em ve al cap, així, d'entrada, la Teresa de l'Ovidi o la Ruixa Mantells que canta la Bonet.
ResponEliminaMolts no han passat a la història com la Monyos i viuen amb nosaltres i amb la nostra generació fins que morim, com la Lola de la Plaça del Sortidor, pel que fa al Poble-sec.
Aquests deficients eren casos menors, els més problemàtics sovint s'amagaven a les cases i se'ls considerava una mena de càstig diví pels pecats familiars.
Cert, Júlia. Ja comento aquests personatges locals. Jo volia assenyalar, però, només aquells que han transcendit l'imaginari popular i han acabat convertits en figures de cera, autòmats, gegants...
EliminaA un poble que estimo, hi vivien dos homes i una dona , no sé com anomenar-los, originals, especials. Els dos homes duien un carretó. Un d'ells, el més jove, -molt jove- , quan et veia s'aturava i, com si recités, deia "Sóc en Batí-Batè, bagues de canic perquè la meva mare és una dona diària, diària, diària. I fugia, amb el carretó , carrer avall.
EliminaEl més gran era molt popular. Amb el carretó ple de llenya i, sovint, un càntir en una mà, s'aturava davant teu i deia..."n'hi havia quinze mil, eh...cap al Balneari, quinze mil gitanos, tots junts, tots junts...venien cap aquí...”.Se n'anava , parlant sol, ventant amb un braç Li deien en Bàpil.
La persona més original era una dona molt elegant, seca. Agafava una palangana amb una mica d'aigua i es ficava bosc endins, cap a una clariana de roques granítiques basculants, que amagaven coves on s'hi van trobar restes del megalític. S'asseia i posava els peus dins l'aigua. S'hi passava hores.
Les altres dues dones no les vam veure mai. Si passàvem per davant de casa d'una d'elles, sentíem els cops a la porta i els seus crits. L'altra, no la sentíem. La tenien tancada al capdamunt d'un molí.
Assumpció, aquestes històries que m'expliques semblen de conte! Semblen personatges màgics! El context suposo que hi fa molt. A ciutat, aquestes persones "especials" acostumen a estar molt fora de lloc. En canvi, en un poble estan com integrats en l'entorn, com apareguts de les moltes històries orals que han circulat. Fascinant!
EliminaEl darrer paràgraf és ben revelador. La nostra societat ha aconseguit fins i tot idealitzar autèntics drames.
ResponEliminaamb Galderich...
ResponEliminaGalderich, Miquel... som realment estranys.
EliminaOstres la Monyos, pensava que era una llegenda!. També hi havia la vampiresa del Raval...
ResponEliminaNo fotis, Aris! Doncs no, real i ben real.
EliminaNo sé si e contingut de l'entrada va per aquí, però a mi m'ha fet pensar en "el Flowers". No es perdia cap concert, i sempre pujava a l'escenari; sovint el trobaves al carrer Tallers amunt i avall amb alguna bossa de discos (LPs of course); de professió desconeguda, però ell es presentava com a fotògraf; a Discos Castelló l'havies d'evitar perquè era un plasta insoportable... etc. etc. Desconec si aquesta figura existeix en alguna altra ciutat, als pobles de segur que no. Hi ha una cançó del Loquillo que en parla i tot. Serà viu encara?
ResponEliminaCom li deia a la Júlia, a mi m'interessava parlar d'aquells personatges que han transcendit l'imaginari popular i han acabat convertits en figures de cera, autòmats, gegants... Però sí, personatges peculiars com els que esmentes en podríem citar uns quants.
EliminaEn Flowers encara viu i em consta continua venent discos de segona mà i calendaris que confecciona amb les seves fotografies als incauts que encara no el coneixen. Té pàgina de fans a Facebook i fins i tot li han dedicat un documental: https://www.facebook.com/pages/Flowers-Pop-Art/301456429903644?fref=ts
EliminaXavier, potser sí que acabà convertit en una icona barcelonina. A veure què acaba dient el pas del temps.
EliminaAra recordo aquell senyor que es passejava tots els diumenges pel Mercat de Sant Antoni, amb un radiocassete amb música de Manolo Escobar i passodobles. Des de que hi ha l'emplaçament nou del Mercat ja no l'he vist més
ResponEliminaEs van fer famosos, van gaudir de popularitat, però molts com bé dius han desaparegut de l'imaginari. Avui com cada vegada son mes els tronats que veiem dia a dia no crec que cap d'ells passi a l'historia d'aquesta nostra ciutat.
ResponEliminaUna gran veritat, Javier. Ara n'hi ha tants de tronats que passen com a normals i ningú els recordarà.
EliminaPreciosa entrada sobre unos seres inocentes. La locura de la perversidad es otra; es la de los perversos y muy numerosos locos con mando en plaza, con ordeno y mando.
ResponEliminaY me encanta la voz catalana "bogeria".
JL
Nada tan terrible como un demente con poder, José Luis. La historia está llena y hay cola de elementos opositando a una plaza con sueldo público.
Elimina"Bogeria": todas letras sonoras como un gemido.
De vegades de la bogeria, amb la marginalitat que comporta, han sortit personatges inoblidables i també grans artistes que, des de la seva anormalitat (odio la paraula), han donat obres d'art d'una puresa, foça i veritat inigualables. Visita aquest blog: http://elhombrejazmin.com/
ResponEliminaLa bogeria és una característica dels habitants de la frontera, oi Toronto? Com dic a la punt, els artistes en són els reis. En coneixen el secret, com els bufons.
EliminaTambé recordo el sheriff de la Rambla i el fakir. Sobre el Sheriff, en Josep Maria Carandell explicava que era un peó de la construcció que es disfressava de cow boy i que anava, rambña amunt i rambla avall, vestit com a tal.
ResponEliminaEls recordo, Roser, però he volgut parlar només dels que han transcendit l'imaginari popular i han acabat convertits en figures de cera, autòmats, gegants...
EliminaSegur que me'n deixo algun.
Ara també hi ha un Sheriff de la Rambla, no sé si deu ser el mateix que menciona la Srabsenta, però és un home molt peculiar que va sempre disfressat de cow boy i es passeja per Ciutat Vella.
ResponEliminaL'apunt, magnífic, com sempre. I estic absolutament d'acord amb el que diu J.L. Moreno Ruiz sobre la bogeria de la perversitat (o la perversitat de segons quines bogeries no diagnosticades com a tals). Immillorable!
Moltes gràcies, Sícoris. Continuem submergint-nos en l'alteritat-
EliminaEl Flowers...Oi tant que encara corre pel món, sobretot per Gràcia, totalment fidel al seu estil mod i venent velles fotos i vinils...
ResponEliminaDéu-n'hi-do l'assortit de rars i perplexes que trobem a tots els barris...Sempre penso com dec ser vist pels meus veïns: Potser com aquell home que camina de pressa?
No ho vulguis saber, Girbén. T'arrisques a descobrir que potser no camines sol.
EliminaLa meva tendència irreprimible a treballar amb allò que s'anomena la "marginalitat" m'ha dut a conèixer aquests personatges en directe. Jo els tracto quan són petits, però sé que alguns prometen. Drama i llum, ombra i fulgor. Et podria explicar moltes coses d'aquestes persones quan són menudes. I d'altra banda penso: què seria de nosaltres sense ells?
ResponEliminaTu ho has dit, Lluís: "Drama i llum, ombra i fulgor". Descobrir en els seus ulls la mirada dels seus pares! O potser allò que d'atàvic germina dins nostre.
EliminaPitarra té una obra anomenada, precisament, "El moro Benani"
ResponEliminaCert, la va estrenar l'any 1873 al Teatre Circ Barcelonès. Ho he afegit.
EliminaPer cert, he fet uns canvis a l'article amb noves dades sobre la Monyos i l'he penjat de nou. Cal entrar en aquesta nova adreça:
Eliminahttp://enarchenhologos.blogspot.com.es/2017/09/la-monyos-i-altres-personatges-populars.html
Jo recordo, als anys 70, un altre personatge emblemàtic de Les Rambles i la Barceloneta: el Sherif. Va en començar fen publicitat del seu restaurant al barri mariner i va terminar creient-lo.
ResponEliminaSí, Vicente; és un dels "moderns" que he esmentat cap el final de l'article. La llista seria llarga, i avui encara n'hi ha algun.
EliminaPer cert, he fet uns canvis a l'article amb noves dades sobre la Monyos i l'he penjat de nou. Cal entrar en aquesta nova adreça:
Eliminahttp://enarchenhologos.blogspot.com.es/2017/09/la-monyos-i-altres-personatges-populars.html
I algù recorda a la "MARIA de la RAMBLA"? era un dona baixeta amb el cabell negar que feia la prostituciò sobre tot amb aquells mariners que arribaven que portaben una borla vermella a la gorra de plat.... i ella els provocaba aixencaçe las faldillas... estaba una mica tocada del ala pero no feia mal a ningù..., més aviat feia una mica de pena, jo un dia la vaig veure plorar perque em va dir que habis perdut un fill Realment era una pobre dona que de vegadas no tenia ni per menjar.... historias de Barelona ni han tantes.....
ResponEliminaEm sona vagament. Si entrem en el món més marginal del barri Xino trobaríem històries realment tràgiques que superen l'excentricitat per trobar-nos amb autèntics drames humans. Per cert, he fet uns canvis a l'article amb noves dades sobre la Monyos i l'he penjat de nou. Cal entrar en aquesta nova adreça:
Eliminahttp://enarchenhologos.blogspot.com.es/2017/09/la-monyos-i-altres-personatges-populars.html
No se si t'arrivan els meus comentaris primer m'ha dit que si i despres ha dit que havia un error.
ResponEliminaDeia que he estat vora d'unes hores llegint les teves histories sobre "La Moños iels altres comentaris sobre aquest i altres personatges, que m'han fascinat.M'agraden molt els teus comentaris es com una novela que vaig llegint. Moltissimes gracies, no soc gaire d'escriure, em faig moltes faltes amb català. Espero anant llegint moltes mes coses tevs.
Salut.
Aquest sí que m'ha arribar, però cap altre.
EliminaGràcies pel teu comentari. És cert que quan tens la sort de tenir bons lectors fan més bons els teus escrits i t'ajuden a completar el quadre. Ara els blogs van una mica a la baixa i els comentaris van a parar a Facebook i s'acaben perden. Llàstima!