El misteri del cinematògraf que va ser un molí

Cinematógrafo el Recreo Martinense (ca. 1930), conegut com El Molí

La imatge que encapçala aquest apunt és prou coneguda. Ha circulat per la xarxa i ha estat àmpliament comentada sense que s'acabessin de posar d'acord amb el nom perquè en alguns documents al Cinematógrafo Recreo Martinense se l'anomena "el Molí", i en altres documents apareixen els dos noms com a pertanyents a dos cinemes diferents, però situats en el mateix carrer: la Sèquia Comtal del barri del Clot. Anem per parts i desxifrem primer el perquè del "molí"

El Clot tenia fama pels seus molins fariners. A principis del segle XV n’hi havia vint de registrats. A principis de la dècada de 1790, el Baró de Malda feia una descripció d’aquest indret i anomenava els molins de Saporta, el xic de Sabastida i el del Comanador de l’Orde de Sant Joan [42]. En el plànol de l’ager provintialis de Sant Martí de Provençals, de l’any 1897, encara n’hi ha indicats dos, un a tocar del Rec i un altre a tocar del torrent del Bogatell. El darrer va ser enderrocat l’any 1973 al carrer Aragó prop de la Meridiana, després d’haver funcionat clandestinament fins a la Guerra Civil. Aquest molí el recorda Estanislau Torres a les seves memòries, abandonat i amb les moles mig encastades a la vorera, al costat d'un altre pont que passava sobre el Rec [42a]. Un altre molí, que s’anomenava del Bogatell perquè el torrent del Bogatell (actual carrer de Rogent) menava cap el Rec, va acabar convertit en cinema: "el Molí".

Ager provintialis, masies i molins de Sant Martí de Provençals, l'any 1897 [42b]

Dèiem que alguns documents esmentaven dos cinemes al carrer de la Sèquia Comtal: el Cinematógrafo el Recreo Martinense (1914-1935), en el número 4,  i El Molí (1923-1936). En aquest aspecte, ni els especialistes ni la memòria popular no s’acaben de posar d’acord. Joan Munsó, autor del llibre Els cinemes de Barcelona [43] referencia les dues sales, amb dates força coincidents i amb una mateixa propietària, Teresa Nolla. Palmira González, a Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923) [44], esmenta El Molí (de l'empresa de Teresa Noia -sic-), però només el sap situar al Clot, sense anomenar el carrer; el Recreo Martinense, en canvi, el situa a la Sèquia Comtal sense indicar-ne el número. Algunes fonts afirmen que el Molí era el nom popular amb què es coneixia el Recreo Martinense perquè en el mateix indret hi havia hagut el molí que abans s'ha esmentat. Vicenç Rovira, director de l’Acadèmia Sant Martí, on vaig passar els meus primers anys d’escolarització, parlava del Molí i de les rates procedents del Rec que habitaven el cinema com si fos casa seva. Antonio Rabinad, veí del Clot, que també havia estat alumne de l’Acadèmia Sant Martí i amb qui vaig compartir professor i amistat, en parla a la novel·la El hombre indigno:

Acequia Condal abajo, en el lugar donde más tarde hubo unos baños, había un cine llamado El Molino. [...] Los niños orinaban directamente en el suelo, sobre un detritus previo de cáscaras de cacahuete y altramuces. [45]

També Sempronio parla del cinema el Molí a Quan Barcelona portava barret, afegint que el local també funcionava com a ball i sala d’espectacles, dada que no he pogut comprovar:

A l’altra banda de la via del tren [...] començava un carrer dit de la Sèquia Comtal menant a l’antic curs del rec, a frec, diríem, del mercat del Clot i dels terrenys que posteriorment foren la perllongació de les Corts Catalanes. Al carrer de la Sèquia Comtal hi hagué un ball o sala d’espectacles batejada El Molí, rememorador probablement dels molins de farina característics del barri. [46]

Sempronio fa servir la paraula “batejada” com si es tractés d’un sobrenom, i ni ell ni el senyor Rovira ni l'Antonio Rabinad parlen del Recreo Martinense, només del Molí. Durant els anys d'amistat i relació professional amb l'Antonio no se'm va acudir parlar dels detalls de la memòria popular del nostre barri, que tan bé reflectia en les seves novel·les, i ara ja és massa tard perquè va morir el 2009.

Sobre el doble nom del cinema en Miquel Pucurull en parla a la Fisonomia de la Cursa del Clot-Camp de l'Arpa-Verneda, i, segons ell, "el Molí" era el sobrenom:

A les primeries del segle passat hi havia un cinema (un altre) que s’anomenava Cinematógrafo El Recreo Martinense. Millor dit, la gent li deia “El cine del Molí” perquè en aquell indret n’hi havia existit un mogut per l’aigua del rec. [46a]

El misteri, però, es resol gràcies a una guia de Sant Martí, editada l'any 1928 [46b], on al costat del nom oficial Recreo Martinense s'hi afegeix el nom popular: el Molí; un cinema que mentre existí va ser el degà dels cinemes de Barcelona.

El Rec passava pel costat de l’edifici de l'antic molí, els terrenys del qual van ser comprats per la Societat d’Aigües, que a la dècada de 1940 hi construí habitatges i uns moderns banys públics, els Baños Populares [47] que van estar en servei fins els anys 70. Els banys públics eren utilitzats per la gent que no tenia ni banyera ni dutxa a casa seva (cosa molt habitual en els habitatges antics abans que s'imposessin els hàbits higiènics en el nostre país) o que volia gaudir de banys de vapor i massatges d’aigua. Aquests banys, on la meva mare i jo anàvem sovint, em produïen una especial fascinació perquè era un succedani dels antics balnearis triestins malgrat el seu aspecte de dispensari.

Habitatges amb els Baños Populares ocupant els baixos, en el mateix

indret on va haver el Molí de Baix i el cinema

Foto propietat d'AGBAR

Per salvar el Rec, fins poc després de la Guerra –recordava el meu pare– hi va haver un pont des d’on els nens es llançaven a l’aigua per banyar-s’hi i jugar. En aquesta zona del Clot n’hi havia uns quants de ponts petits per travessar la Sèquia i poder passar d’un costat a l’altre de la Meridiana, que aleshores era un camí de terra amb horts a banda i banda, i les vies del tren. Dels ponts i de l’aspecte que tenia l’indret a cavall de la Guerra ens en parla Estanislau Torres a Entre el Clot i el Guinardó:

Hi havia un seguit de ponts per passar el Rec Comtal. N’hi havia un on actualment hi ha la cruïlla que formen el carrer de les Navas de Tolosa i l’avinguda de la Meridiana; un altre al carrer de la Muntanya, prop de la plaça del doctor Serrat; un tercer al carrer d’Aragó, prop de la plaça del Canonge Rodó, i un altre encara al carrer que du, precisament, el nom de Sèquia Comtal. El del carrer Aragó potser era el més típic i, en certa manera, el més misteriós. Passava arran d’un antic molí en aquest tram, el rec. Un molí deshabitat des de feia molts anys, molt rònec i mig cobert d’heure, amb les parets –clivellades i escrostonades– plenes de molsa. [48]

El Rec Comtal a la Meridiana, a principis del segle XX. On hi ha el pont és

el carrer Joan I. Al fons es veuen les galeries de la part posteriors

dels habitatges del carrer de la Sèquia Comtal

En aquest punt de la Sèquia Comtal, la disposició urbana actual deixa veure per on passava el rec, que seguia transitant entre els carrers de la Sèquia i el de Joan I, i en paral·lel darrere de les edificacions entre la Meridiana i el carrer del Clot, allà on fins l’any 1962 hi va haver la rambleta del Clot. El carrer de Joan I havia dut el nom de passatge Fortuny fins a principis del segle XX, però popularment era conegut com el passatge de l'Ibèric perquè durant la segona meitat del XIX hi va haver un saló de ball anomenat Pabellón Ibérico [48a].

En les seves memòries, Estanislau Torres parla del pas del Rec just per aquesta zona on he posat al descobert un tram de l'antiga llera del Rec:

La Sèquia –o Rec Comtal– en l'actualitat i des de fa molt de temps circula subterràniament, com una vulgar claveguera. L'últim tram que va desaparèixer va ser va ser el que vorejava la part posterior de les cases del carrer del Clot i que, fins a cert punt, convertia aquell sector en una mena de Girona en miniatura [48b].

Aquest tram entre la Sèquia i Joan I també el recorda l’escriptor Antonio Rabinad, que en parla a l'esmentada novel·la El hombre indigno, afegint-hi el misteri que per als nens de l’època representava aquella conducció d’aigua que en alguns racons s’estancava i es podria:

El puentecillo de la acequia, en Juan I, desde donde podía verse el agua negra, estancada y cubierta de grandes superficies de musgo verde. (…) Nadie sabe dónde empieza esa acequia. (…) Algunos han recorrido sus bordes hasta el fondo de San Martín, en la Verneda. Otros hablan de San Andrés del Palomar y aventuran un nombre terminal, mítico: Montcada. [49]

Aspecte actual del lloc on estava el Molí (edifici de l'esquerra)

i espai per on passava el Rec, des de la Sèquia Comtal

Foto: Alexandra H. Lorés

No hi ha més testimonis documentals. O no n'he sabut trobar. Caldrà buscar en la memòria popular; caldrà buscar algú, abans no sigui massa tard, que recordi aquest cinema que va tancar les portes el mateix any, el 1936, en què es començaven a tancar les esperances i les il·lusions que ens va arrabassar la Guerra Civil, la derrota i la dictadura.


Notes:

[42] Arranz, Manuel. “Les transformacions del segle XVIII”. En: Alberch i Fugueras, Ramon (dir.). Els barris de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana, 2000, vol. IV, p. 176.
[42a]  Torres, Estanislau. Quasi un dietari (Memòries: 1926-1949). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 20.
[42b] Vega i Gómez, Josep de la . Els primers batecs històrics de Sant Martí de Provençals. Barcelona: Gràfiques Irlanda S.A., 1993.
[43] Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa i Ajuntament de Barcelona, 1995, p. 188 i 243.
[44] González, Palmira. Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923). Barcelona: Edicions 62, 2003, 552-553.
[45] Rabinad, Antonio. El hombre indigno. Barcelona: Alba Editorial, 2000.
[46] Sempronio. Quan Barcelona portava barret. Barcelona: Selecta, 1983.
[46a] Pucurull, Miquel. Fisonomia de la Cursa del Clot-Camp de l'Arpa-Verneda [bloc] <http://clotcamparpaverneda.blogspot.com> 
[46b] San Martín de Provensals obrador de Barcelona.  [Barcelona?] : Industria y comercio, [post. a novembre 1928]
[47] “Baños populares de Barcelona” Sociedad General de Aguas de Barcelona [full informatiu], maig de 1945: Travesera de Gracia, 218-220; Ronda de San Pablo, 16; Acequia Condal, 4 y 6 (Clot).
[48] Torres, Estanislau. Entre el Clot i el Guinardó. Barcelona: Pagès Editors, 1996.
[48a] Freixa, Josep; et alii. El nom dels carrers del Clot i Camp de l'Arpa. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1988, p. 33. 
[48b]  Torres, Estanislau. Quasi un dietari (Memòries: 1926-1949). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 20.
[49] Antonio Rabinad, op. cit.