Consell de l'Escola Nova Unificada
El CENU o Consell de l'Escola Nova Unificada va ser creat el 27 de juliol de 1936 a Barcelona amb la finalitat de crear una escola gratuïta, única, laica, coeducacional i en llengua catalana.
La institució havia de coordinar els serveis d'ensenyament de l'Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona. Estava dirigida per quatre representants de la UGT (Federació de Treballadors de l'Ensenyament), quatre de la CNT (Sindicat de Professions Liberals), un de l'Escola Normal de la Generalitat, un de la Universitat Autònoma, un de la Universitat Industrial i un de Belles Arts.
Portada de la primera publicació del CENU
El comitè executiu era format per Francesc Albert, Joan Hervàs, Miquel Escorihuela i Joan Puig i Elias, deixeble de Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna, que va ser el president del CENU (1936), regidor de Barcelona (1936) i sotssecretari del Ministeri d'Instrucció Pública (1937). Entre 1936 i 1937 va elaborar el Pla General d'Ensenyament, basat en l'ensenyament permanent en grups i en una distribució segons les capacitats i els interessos. Preveia, a més, que cada escola fos adscrita a una col·lectivitat de producció. Les reformes en edificis expropiats possibilitaren l'escolarització de 50.000 nens. El 1937 van ser matriculats 111.000 nens i nenes, dels quals 21.000 no van poder ser escolaritzats, per la qual cosa el CENU encarregà al Sindicat d'Arquitectes de Catalunya un projecte de 30 nous grups escolars. Però, la mobilització progressiva dels mestres entre 1937 i 1938, a causa de la Guerra, va representar un obstacle decisiu per a la nova pedagogia, fins que va ser dissolt pel febrer del 1939 després de la victòria de les tropes feixistes de Franco.
Rosa Sensat fent classe a l'Escola del Bosc, ubicada a l'antiga
torre Laribal, al Parc de Montjuïc (AFB)
Entre l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i l'Escola Nova de la República, es van crear les escoles Montessori, i la Mancomunitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, a través del Patronat Escolar, posaven en marxa els nous conceptes educatius fills del racionalisme impulsat des de l’anarquisme, i endegaven un ambiciós pla de construccions escolars: el 8 de maig de 1914 s’inaugurava l’Escola del Bosc, dirigida per Rosa Sensat (1873-1961); el 1921 l’Escola del Mar, dirigida per Pere Vergés (1896-1970), destinada a l’educació de nens amb problemes de salut.
Aquarel·la de l'Escola del Mar, a la Barceloneta, destruïda el 1938
Des de 1948 ocupa l'antiga masia de Can Sors del Guinardó
I entre el període de la Mancomunitat i la República una llarga nòmina d'escoles públiques municipals posaven l'educació a l'abast de tota la poblaciö: Àngel Baixeras, Pere Vila, Milà i Fontanals, Collaso i Gil, Mont Tàber, Canigó, Mossèn Jacint Verdaguer, Ausiàs March, Duran i Bas, Dolors Monserdà-Santapau, La Farigola de Vallcarca, Parc del Guinardó, Mas Casanovas (Pau Vila), Escola Casas, Institut Juan Manuel Zafra.
Però com que en aquest país les alegries duren poc, el "muera la inteligencia" de Millán-Astray pronunciat a la Universitat de Salamanca el mateix any 1936 ja presagiava que la victòria franquista suposaria un pas endavant cap a l'abisme.
Quan va ser executat Ferrer i Guàrdia The Times va dir: "Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant-lo a una agitació criminal". I Anatole France, en una carta oberta, escrivia: "El seu crim és el de ser republicà, socialista lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyança laica a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles".
Avui corren aires enrarits. Un cop més, a l'educació li toca el rebre. Ja fa temps que en la lluita per la transmissió de coneixements l'escola i els professors han de lluitar contra l'allau d'informació que arriba a través de la televisió i, sobretot, de les xarxes socials, on es dona per bo tot sense cap esperit crític i sense valorar l'autoritat de les fonts. Cada cop és més fàcil l'accés a la informació, però disminueixen els coneixements, sobretot aquells coneixements que provenen de la cadena de transmissió de la memòria i ens permeten saber quin lloc ocupem en la història, què i qui som i cap a on anem; desapareix l'esperit crític en benefici de l'opinió sense fonament. La societat, el món, s'està convertint en una tertúlia mediàtica perquè ens hem carregat l'autoritat moral i intel·lectual. Si, a més, ens carreguem l'educació pública (i el català com a llengua vehicular), l'accés universal a la Cultura (i a la sanitat, al treball digne, a l'habitatge...), ens haurem venut l'ànima. I sense ànima s'imposarà la cultura del més fort, del més ric, i baixarem el graó que ens posarà a l'alçada dels esclaus.
Un exercici de recuperació de la memòria que neix de la col·laboració
El dia 10 de juliol de 2015, amb el bon amic Jaume Almirall i l'amic i arxiver del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Andreu Carrascal, vam anar plegats a escola. El Jaume va ser alumne l'any 1937, en plena Guerra Civil, a l'escola del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada) situada al passeig de la Bonanova. L'edifici ja no existeix i el Jaume no en tenia cap foto. Gràcies a un estudi sobre refugis d'una altra amiga, la Carme Miró, cap del Pla Barcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, vaig saber de l'existència d'un dossier de les obres fetes a l'escola de la Bonanova i que l'Andreu ens va localitzar a l'arxiu. El Jaume va poder tornar a l'escola 78 anys després gràcies a la feina de col·laboració i dels arxius al servei dels ciutadans.
Quan va ser executat Ferrer i Guàrdia The Times va dir: "Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant-lo a una agitació criminal". I Anatole France, en una carta oberta, escrivia: "El seu crim és el de ser republicà, socialista lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyança laica a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles".
Avui corren aires enrarits. Un cop més, a l'educació li toca el rebre. Ja fa temps que en la lluita per la transmissió de coneixements l'escola i els professors han de lluitar contra l'allau d'informació que arriba a través de la televisió i, sobretot, de les xarxes socials, on es dona per bo tot sense cap esperit crític i sense valorar l'autoritat de les fonts. Cada cop és més fàcil l'accés a la informació, però disminueixen els coneixements, sobretot aquells coneixements que provenen de la cadena de transmissió de la memòria i ens permeten saber quin lloc ocupem en la història, què i qui som i cap a on anem; desapareix l'esperit crític en benefici de l'opinió sense fonament. La societat, el món, s'està convertint en una tertúlia mediàtica perquè ens hem carregat l'autoritat moral i intel·lectual. Si, a més, ens carreguem l'educació pública (i el català com a llengua vehicular), l'accés universal a la Cultura (i a la sanitat, al treball digne, a l'habitatge...), ens haurem venut l'ànima. I sense ànima s'imposarà la cultura del més fort, del més ric, i baixarem el graó que ens posarà a l'alçada dels esclaus.
En Jaume Almirall amb els companys del CENU de l'any 1937
Un exercici de recuperació de la memòria que neix de la col·laboració
El dia 10 de juliol de 2015, amb el bon amic Jaume Almirall i l'amic i arxiver del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Andreu Carrascal, vam anar plegats a escola. El Jaume va ser alumne l'any 1937, en plena Guerra Civil, a l'escola del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada) situada al passeig de la Bonanova. L'edifici ja no existeix i el Jaume no en tenia cap foto. Gràcies a un estudi sobre refugis d'una altra amiga, la Carme Miró, cap del Pla Barcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, vaig saber de l'existència d'un dossier de les obres fetes a l'escola de la Bonanova i que l'Andreu ens va localitzar a l'arxiu. El Jaume va poder tornar a l'escola 78 anys després gràcies a la feina de col·laboració i dels arxius al servei dels ciutadans.
De dreta a esquerra, Andreu, Jaume i Enric
He conegut gent que va aprendre a llegir i escriure a aquesta escola del 36...daltres als anys cinquanta no en savien...Quina desgràcia de història...
ResponEliminaPer cert, tv3 ha parlat avui del parc del casino del tibidabo...
Sí, Aris, quina desgràcia, d'història i de temps perdut.
ResponEliminaCuriosament, al dia següent de publicar l'apunt del Casino El Periódico en treia un article. I dimecres es presenta el llibre dels parcs d'atraccions a la Casa del Llibre.
Aquesta mena de reflexions porten a un estat d'ànim fosc, perquè sembla incomprensible el retrocés que estem vivint. No és cosa de ser pessimistes o optimistes, sinó de constatar que efectivament ens hem venut l'ànima. A quin preu? A canvi de què?
ResponEliminaEfectivament, Lluís. Estat d'ànim fosc. I nosaltres que patim les conseqüències de tot plegat a la feina, encara més. Estem envoltats d'ignorants que dirigeixen les nostres vides. I a l'aula, per dir-ho fi, hi ha gent llesta que no sap res.
ResponEliminaTens raó, però em pregunto en què podem haver contribuït nosaltres (en tant que docents) a arribar en aquest punt. Potser hem afavorit els "llestos"?
ResponEliminaEstic esgarrifat de veritat veient els cops d'estat neoliberals a Itàlia i a Grècia, i preveient el més dissimulat que viurem aquí, en pocs dies. Aquí també hi ha un fracàs evident de l'educació. Molta gent jove, escolaritzada en el constructivisme i demés, votaran pel cop d'estat.
Responsables en som tots.
ResponEliminaJo crec que la nostra generació es divideix en dos grans grups. Els ingenus com nosaltres, que ens pensàvem que la dinàmica de la història arrossegaria tothom, per fi, pel camí de la justícia i la democràcia. I els altres, que creien que ja estava tot fet no han transmès cap valor.
Ara semblaré un vell, però els joves no han après res ni dels seus pares ni dels seus avis, senzillament perquè res els han ensenyat.
I nosaltres, que ens els darrers anys hem anat baixant graons en l'escala tròfica (abans estàvem per sobre dels pares; ara som uns subordinats de l'últim mico) tenim poc ascendent sobre ells.
He tingut alumnes que creien que el que jo explico acadèmicament és una opinió meva!!!
Però no em faig mala sang. Al final, tiro de beta del recurs de sempre: un bon alumne et salva el curs i les ganes de continuar treballant.
En Duran ho diu molt bé (i finalment es sinceren):
ResponElimina"El que importa és la butxaca..."
Ara feu el seu gest i ja esteu exorcitzats!
Galderich, anem ben servits. Però mira, ells fan el que han fet sempre; i no se n'amaguen. Però, i tota aquesta gent que votarà a la dreta la setmana que ve? Què coi esperen? De veritat que no ho entenc!
ResponEliminaMolt interessant Enric. Només afegir que Ferrer i Guàrdia va ser un gran esperantista, com molts dels intel.lectuals catalans de l'època. M'ha agradat també la frase "Estem envoltats d'ignorants que dirigeixen les nostres vides". No sé si és una cosa generacional, però ho comparteixo fidelment.
ResponEliminaXavi, cert, era un gran esperantista. De fet, en aquells anys esperantisme, universalisme, anarquisme i ensenyament eren coses que anaven de la mà, i Barcelona era una de les capitals mundials d'aquest esperit innovador.
ResponEliminaLa cosa ve de lluny... Recordo que Friedrich Fröbel, el precursor pedagog alemany, va ser desterrat de Prússia per delictes com ara crear l'educació preescolar i els jardins d'infància, inventar els jocs de construcció amb blocs geomètrics, creure més en el joc que en la disciplina...
ResponEliminaEnric, sí, totalment d'acord. També sóc del gremi... Calen canvis, tens tota la raó. Coincideixo en el veredicte (bé, diguem-ne diagnòstic, que veredicte queda molt malament). Alguna cosa haurem de fer.
ResponEliminaPel que fa a la primera part jo admiro moltíssim a Ferrer i Guàrdia, va ser l'home necessari en el moment necessari, però com tantes vegades en la nostra història, tant la catalana com l'espanyola, vam ser injustos però no per ignorància sinò per una mena de mala llet eterna, agressiva i mai superada que fa que ens venem sempre als mateixos pagadors. És igual, Ferrer i Guàrdia va obrir un camí que mols transitem encara.
El tema de l'educació és probablement el més mal resolt de la nostra societat. Hi ha hagut molt bones iniciatives, individuals i col·lectives, però mai s'ha estat capaç d'implantar un sistema educatiu eficaç, lògic, raonable i durador. Tot el que es va avançar durant el primer terç del segle XX se'n va anar en orris amb la Guerra i la Dictadura.
ResponEliminaA la ciutat italiana de Perugia, en un mur a costat de la Universitat Italiana per a Estrangers, hi ha una placa dedicada a Ferrer Guàrdia, el "martire catalano". Segons indica, l'hi van posar el 1910. Fa molts anys, hi vaig passar cada dia al costat durant un mes i no me'n vaig adonar. La vaig descobrir en una visita que vaig fer a Perugia el 2003 i vaig fer-li una foto. http://lectoracorrent.blogspot.com/2008/01/ferrer-guardia-i-perugia.html
ResponEliminaEl que van fer amb Ferrer i Guàrdia va ser un senyal més de l'obscurantisme que ha governat l'estat durant segles. En el fons, Mercè, no deixa de ser divertit comprovar com les coses hi són o no depenent de la nostra mirada, oi?
EliminaEs una pena saber que mentre uns lluitaven per una escola nova, futurista, lliure per a formar nens i nenes creient en uns valors incalculables capaços de construir un futur millor, altres aconseguiren carregar-se tota iniciativa intel.lectual y progressista. De tota manera, penso que actualment tenim molta gent, professors excepcionals amb moltes ganes de canviar i aconseguir lo que ens va estar vetat per uns autèntics ignorants!
ResponEliminaSens dubte, Rosa, és una sort haver pogut arribar als nostres dies amb una escola diferent d'aquella que vam haver de patir, com tu saps molt bé. Però corren mals temps, no només per les retallades en l'educació, sinó també en la sanitat o en els drets laborals. Hi ha un retrocés important que afecta també a la sensibilitat de la gent. S'ha anat perdent la consciència que els guanys obtinguts han estat possibles gràcies a l'esforç de molta gent i que mai es tiraria enrere. Cal estar molt alerta perquè ens ho poden prendre tot.
EliminaJo visc al costat de l'escola Lluïsa Cura, on va aprendre a llegir i a escriure la meva mare, i quan hi penso m'entren ganes de plorar, tal qual, i no em fa vergonya de reconèixer-ho. Cada dia passo per davant, la tinc gairebé a dues passes
ResponEliminaT'entenc perfectament, Xavier. Sé el que són aquestes emocions compartides. La de pèrdua, però també la que ens porta a les emocions no viscudes però transmeses per tradició. I la il·lusió de saber, entendre i comprendre.
EliminaEls millors temps meus escolars van esser al C.E.N.U. l´any 1937 del Passeig de la Bonanova 68 i teniem amics estrangers ,recordo han Leo Haussmann i en Kurt Korner Rapp ,Gracies al Enric vaig localitçar el lloch on era la "nostre" escola ( hi ha are un edifici) jo tenia 13 anys,,,,,Gracies Enric ,per uns moments he sigut aquell noiet ,,,,
ResponEliminaJaume, he afegit a l'apunt les imatges i el text explicant la nostra anada a l'arxiu del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, on vam localitzar l'expedient de la teva escola. Va ser un gran dia i em va fer molt feliç que poguessis tornar a l'escola 78 anys després d'aquell 1937.
EliminaJa no em remunto fins a la salvatjada que va suposar l'arribada de Franco per al CENU. Em basta comprovar que el teu article és de fa cinc anys i no ha perdut gens ni mica de vigència. En poc més d'un mes tornem a tenir eleccions i (tant de bo m'equivoqui) la gent no deixarà de votar la dreta. Seguim vivint dins la foscor.
ResponEliminaAixí és, Sícoris. I tot plegat és un lament cansat, de llàgrimes seques.
EliminaSembla que el temps i posibilitats per a remuntar a la sanitat, l'ensenyament i a d'altres primordials organismes s'hagi aturat...i si volem començar a moure's anem cap enrera, per no voler de fer les coses ben fetes. Diuen que no hi ha diners per fer que tot rutlli .jo crec que hi ha un impediment encara mes fort que la posibilitat econòmica...la ignorància dels que manen i el seu egoïsme personal per seguir en el poder, sense importar-els'hi on anem a parar el poble.
ResponEliminaTot el problema neix amb el neoliberalisme, Rosa. S'està desmuntant l'estat del benestar en benefici del capital privat. Tots els drets públics universals que s'havien aconseguit s'estan convertint en un negoci: ensenyament, sanitat, pensions... Els diners han servit per pagar la mala gestió dels bancs. I el pitjor és que hi ha molta gent que ho assumeix com a un fet irreparable i d'altres com a desitjable. No s'entén, si no, que els vots beneficiïn els qui destrueixen el teixit social.
EliminaI despres varem tornar a esser Catolicos ,a cantar el "Cara al Sol" ,el d´aquella "camisa que tu bordaste en rojo ayer" i saludo facista , a l´escola amb classes de religion,,, era la España negra del miedo de las prisiones y hablar el idioma español,,no digo mas nada tengo rabia y tristeza,,,,
EliminaTot plegat molt trist, Jaume. Però mira, hem sobreviscut a tot això (malgrat els que governen), i tu encara més, que ens pots explicar allò que ja només comença a estar en els llibres.
EliminaDe petit, entre els 8 i els 12 anys, vaig anar a l'Escola del Bosc de Montjuïc, que esmentes en l'article. Com dius, al peu de la foto, va ocupar els terrenys d’una finca d’un advocat, Josep Laribal, el nom del qual s’ha perpetuat als jardins del costat. L’entrada a l’escola està actualment a l’avinguda de l’Estadi. Antigament era per un altre lloc i s’accedia a un singular edifici d’estil àrab que es va fer construir l’advocat com a casa d’estiueig. Servia de menjador per a l'escola i de despatx de la direcció. Era una construcció excepcional, però no se sap perquè, va ser derruïda fa anys i substituïda per una altra d’estil indefinit. El cert és que no tinc idealitzada l'escola. Segurament influeix que hi vaig anar en els primers anys de la postguerra, quan hi havien tantes mancances de tot. Tinc bon record de dos dels seus mestres (senyor Roig, senyor Masip i el director, senyor Perich) però no el tinc d'un (no vull posar el seu nom) que era un recalcitrant franquista, amb el que hi vaig fer més cursos. Em costa creure, ara, amb el temps passat, que fos realment un mestre; probablement, amb la purga que la dictadura va fer, Catalunya s'havia quedat sense professors i van posar a qualsevol addicte al règim per fer de pedagog i cobrar un sou. La imatge que conservo d'aquest professor és la de llegir el diari a classe, desprès de manar-nos "haced divisiones" i fent-nos passar el rosari els dissabtes pel matí. En realitat, el més important fou que dinàvem i berenàvem gratuïtament sense pagar res, i en aquella època ja era molt per a les famílies dels "perdedors". Aprendre, poc. Una de les bones coses que fèiem era gimnàstica, la pràctica de la qual la donava Guerau Garcia, un notable marxador que més tard va ser periodista d'atletisme. Lamento no fer més lloances -que és el que normalment es fa del col•legis on s'hi ha anat de nen- però és així.
ResponEliminaCom tu dius, Miquel, l'experiència educativa de la primera postguerra va ser dura. Les purgues i les incorporacions d'addictes al règim, que feien de comissaris polítics, van trencar tot allò de bo que es va començar a fer durant la República i que no va tenir continuïtat. Pel que fa a l.altra destrucció, la de patrimoni, clama igualment al cel. És una sort que encara tinguem tot el que tenim. Gràcies per la teva experiència i l'aportació, sense les quals la història queda reduïda a noms i dates.
EliminaHola jo soc en Joan Sastre antic alumne de l'escola del Bosc. Aprox anys 1958-1962. En tinc un gran record per lo agradables que es feien les clases al "bosquet". Amb Taules i cadires plegables. Tinc un bon record del mestres Srs. Marti i Carbó, pero el millor va ser el Sr. Ramirez que en preparava en el curs anomenat ingres de batxillerat. Salamandra a la clase per escalfar-nos amb tacos de fusta guardats en el subsol. Nens i nenes separats fins i tot quan pujavem en funi (funicular de Montjuic). El pitjor, sens dubte, el director que em va tocar a l'epoca. Un valencia faxiste que es deia Fuster (amb l'alies de "Trompa" per un defecte que tenia en un dit). No ens deixava jugar a pilota (ni de drap) i cada dia Cara al sol i pujar i baixar les 3 banderes (rojigualda, carlista i falangista). Els dilluns investigava si el diumenge haviem anat a misa.
ResponEliminaGràcies per compartir els teus records, Joan. Quan recordem la nostra etapa infantil a l'escola, els nanos que la vam viure durant el franquisme sempre tindrem aquesta visió oposada entre el paradís de la infantesa i aquell món fosc que se'ns imposava des de la política i la religió, aquella moral que feia que nens i nenes no ens trobéssim ni a classe, ni al patí, ni, en el teu cas, fins i tot en el funicular. El control religiós (en el meu cas, confessió tots els divendres), el pecat, l'Infern... En el meu institut la pujada i baixada de les tres banderes es va fer fins al curs 74-75.
EliminaEnric: he llegit en la web "zonasec" una entrevista que li van fer a l'actual directora de l'Escola del Bosc de Montjuïc fa quatre anys, amb motiu del centenari del col•legi, que m'ha confirmat el que he escrit en el comentari de més amunt, i m'ha deixat més tranquil. No voldria, en el teu blog (magnífic on n'hi hagi) que les meves paraules tinguessin un pòsit negatiu.
ResponEliminaEs refereix al període de desprès de la Guerra. Diu: "Es va eliminar tot el que s’havia fet. El llegat de Rosa Sensat (la primera directora del centre) va desaparèixer i alguns mestres van ser depurats pels franquistes i, altres, morts. Tot el que havia estat important i definidor de la nostra escola ho van eliminar. Van posar mestres a dit que eren ex-combatents militars i el tarannà de l’escola va fer un gir cap a la foscor. Tot i que hi va haver un grup de mestres que van treballar per preservar l’esperit de l’escola. Homes i dones a qui els va tocar viure uns moments difícils i que van fer possible que tot el que s’havia fet no quedés en l’oblit".
Afortunadament, amb el temps les coses van canviar molt.
A la mateixa web es pot llegir que "... la Llei d’Educació de 1970, tot i que encara sota règim franquista, va significar el primer bri de llum després de més de 30 anys de repressió…"
Tens tot el crèdit, Miquel. El teu testimoni i record s'ajusten perfectament a la realitat de l'època. El pòsit negatiu era inevitable.
EliminaMagnífic reportatge. Moltes gracies. Soc m
ResponEliminaTeresa valls
Magnífic reportatge. Moltes gracies. Soc m
ResponEliminaTeresa valls