Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Els fantasmes de la plaça Urquinaona

Trafalgar (esquerra) i Jonqueres (dreta) des del mig
de la plaça Urquinaona, l'any 1932. L'edifici del
mig avui es ocupat pel gratacels.
Josep Maria Sagarra (ANC)


La memòria de la plaça

La plaça Urquinaona, nascuda de l’enderroc de la muralla i de la posterior obertura de la Via Laietana, igual que va passar amb la plaça de Catalunya, no va ser prevista per Cerdà. Popularment rebia el nom de plaça Nova de Jonqueres per la proximitat del monestir de Jonqueres, situat entre els actuals carrer de Jonqueres i Bilbao (nom que va rebre el primer tram obert de la Via Laietana, que temps abans havia estat la riera de Sant Joan) fins al 1871, any en què fou traslladat on hi ha l’església de la Concepció del carrer Aragó.


Plaça Urquinaona, Jonqueres amb Ronda de Sant Pere, cap el 1930
Foto: Ferran (AFB)


La plaça Urquinaona pateix el mateix problema que d’altres zones similars de Barcelona, com per exemple la plaça Lesseps: no són més que l’espai resultant de l’encreuament de carrers excessivament transitats, que fan d’ell un lloc poc “habitable” que no convida el vianant a buscar-hi repòs.

Però en el cas d’Urquinaona no ha estat sempre ben bé així: si tinguéssim memòria encara hi veuríem els espectres que, dia rere dia, l’habitaven desconsoladament des d’acabada la Guerra fins als anys 70, com veurem després. Ara ens la mirem i no hi trobem res que ens hi porti expressament, a banda del metro.


Sucursal de Correus, el 1930, a l'edifici que un any més tard
es convertirà en cinema Urquinaona
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)


Hi va haver un temps en què Barcelona era plena de teatres i cinemes. A la plaça Urquinaona només hi queda el Teatre Borràs (cantonada amb Jonqueres), que al llarg de la seva història ha anat intercanviant la funció de teatre amb la de cinema, de la mateixa manera que ha canviat el seu nom. Va néixer com a cinema: Urquinaona (1931 i 1939), Francesc Ferrer (1937) i Borràs (1943); i és exclusivament teatre des de 1995.

A la mateixa vorera del Borràs hi ha encara l'Escuela Politécnica Urquinaona i al costat hi va haver la ferreteria Los Dos Leones a la façana de la qual hi lluïen el caps de llautó dels lleons que donaven nom a l'establiment. El 18 de juny de 1917, en plena crisi del pistolerisme, va ser assassinat l'encarregat.


Plaça Urquinaona (1928)


Davant del Borràs, en el número 5, al costat de la Torre Urquinaona (obra dels anys 1968-1970, projectada per Antoni Bonet Castellana) i on ara hi ha un pub irlandès, hi va haver el cinema Maryland (9 de novembre de 1934-2004), que es va dir Plaza (1940) quan es castellanitzaren els noms després de la Guerra Civil, i que va recuperar l’antic nom l’any 1946. Al llarg de la seva història va ser cinema d’estrena, de reestrena, sala S i va morir com a sala X. Al costat hi havia un bar que era punt de trobada dels conductors d'autobusos i on podies menjars uns entrepans extraordinaris.


El cinema Maryland


Al costat del cinema, en el número 4, l'any 1910 s'hi van instal·lar els Almacenes Reintegrativos de Barcelona, que oferien un peculiar sistema de compra que atrapava els clients en una espiral de compra-venda vitalícia i que va ser considerat un engany, raó per la qual el negoci va tenir una vida efímera.  Més tard, s'hi va instal·lar Alfombras Presas, que també tenien botiga a Cucurulla, 9 (segur que a algú encara li sona la falca publicitària de la ràdio!).


El gratacels de Luis Soto, cap a 1960
Català-Roca (COAC)


Com a sala X també va tancar el cinema Atlanta (1945-1987), situat en el que va ser el primer gratacels de Barcelona, l’edifici racionalista (1936-1944) que fa cantonada entre Trafalgar i Jonqueres, obra de l’arquitecte Luis Gutiérrez Soto. La sala de l’Atlanta, decorada per Modest Castañé i amb l’aureola de futurista, era tan magnífica com impossible: la col·locació de les butaques en angle de 120º respecte la pantalla (i la situació “estratègica” de les columnes) impedia la bona visibilitat des dels laterals de la platea. En aquestes condicions vam poder veure, l’any 1975, La caduta degli dei (1969), la pel·lícula on Visconti ens mostrava la decadència de la família Essenbeck, metàfora de la misèria moral de l’Alemanya nazi, a nosaltres que sabíem què era la misèria. I també vam veure Teorema, de Pasolini, o Roma, de Fellini, amb l'ànsia dels assedegats.

Al costat, també amb el nom d’Atlanta, i va haver un magnífic saló de te amb ball, que era amenitzat tarda i nit per l’orquestra de Carlos Pujalte.


 Platea del cinema Atlanta


En el número 6, a la cantonada entre Trafalgar i la Ronda, a continuació de l'administració de loteria i la farmàcia, es conserven dos cafès. El Rhin, que recorda que Barcelona ha estat sempre una ciutat wagneriana, i que de la seva antiga decoració conserva tres frescos de gust romàntic i les fustes tenen l'aire curvilini del modernisme. Anteriorment al bar hi havia hagut un enllustrador de sabates. A l'entresòl hi havia la llibreria Bayer, instal·lada des de la dècada de 1940, i que després va obrir una papereria al local de sota. Va tancar el 2010.

[A principis de 2015, el Rhin va canviar de propietaris i amb el nom han desaparegut, també, els frescos de les parets.]

Al costat, més cap a la Ronda, hi ha la cafeteria Hockey, un dels darrer locals que va conservar la marquesina a la façana abans que l'Ajuntament les fes eliminar. El nom recorda aquella Barcelona burgesa d'sportmen que freqüentaven els picaderos (els de tota mena), el tennis i d'altres esports selectes com el hockey. És un bar petit, molt petit; amb una clientela obrera i molt "masculina", dels pocs bars que obren de matinada quan tot encara és fosc. Abans podies comprar el pa, el diari i fer un cafè abans de les 6 del matí. Però es perden els bons costums.

[El Hockey va ser traspassat el 2017 i, reformat, avui és un bar sense cap característica especial si exceptuem que continua sent molt petit]

Es conserva algun dels primers edificis, com la Casa Isabel Manegat (1869), en el número 3 (només parcialment), però la majoria han desaparegut. El del marquès de Ciutadilla, que feia cantonada amb la ronda de Sant Pere, hi va tenir, a finals del XIX, una primitiva centraleta de telefonia que subministrava línia a la burgesia de l’Eixample. En aquest mateix indret hi havia Deportes Martín, un ex jugador del Barça. De botigues d'esport, abans n'hi havia ben poques perquè fer esport no era una moda, sinó una dedicació molt especialitzada i, deixant de banda el futbol, molt burgesa. I en el que feia cantonada amb Pau Claris costat Llobregat hi va haver la primera delegació de la IBM, on molts barcelonins van anar a fer els primers curset d'informàtica.


La plaça d'Urquinaona l'any 1890, amb la Casa del
Marquès de Sentmenat al mig i els camps per
on passava la Riera d'en Mallà, darrere


La desaparició més llastimosa va ser la de la Casa del Marquès de Sentmenat, una construcció elegant situada entre la Ronda de Sant Pere i el carrer d'Ausiàs March, edificat l'any 1882, amb teulada en pendent i un petit torreó acabat en punxa a la cantonada amb Ausiàs March. En els baixos hi va haver la pastisseria Reñé, i tot plegat va desaparèixer quan va ser enderrocat l'any 1974.


Botiga de joguines Mestre (o Martí), del número 1
de la plaça d'Urquinaona
Foto: Toni Olivé


Han desaparegut algunes botigues emblemàtiques. La de Joguines Mestre (o Martí), en el número 1, a tocar de Pau Claris, ha tancat aquest any [2012], amb els seus aparadors i prestatges de color verd, on compràvem els Mini Cars d’Anguplas; els cotxes, els tanc i els avions d’Eko; la fireta per a les cuines de joguina... Es manté, això sí, la castanyera de la cantonada amb Pau Claris, que abans havia estat al mig de la plaça. No hi és tampoc el fotògraf Niepce de la cantonada amb Fontanella, al costat de la botiga de barrets Mil, amb aquells aparadors plens d’orles universitàries i retrats, que envellien amb el pas del temps, i que van acabar a les escombraries.


A dalt, l'amo de la castanyera del xamfrà amb Pau Claris,
en una portada de la revista Destino

A baix, la castanyera quan era a la plaça, el 1935
Foto: Péres de Rozas (AFB)



Davant, on ara hi ha el Pans & Company, hi va haver, al costat d'una botiga de queviures modernista que feia cantonada amb la ronda, una pastisseria on es feien, ens recorda una lectora, uns dels millor croissants de Barcelona, fets amb llard, greix que ara ja no fa servir ningú però que quan era petit formava part de la dieta de molta gent. Recordeu el pa amb llard i sucre?


El Niepce poc abans de desaparèixer


Durant la Guerra Civil la plaça i la parada de metro van dur el nom de Ferrer i Guàrdia, i el Casal del Mestre, situat en el número 4, va ser la seu de l’Ajut Infantil de Reraguarda. Durant la postguerra els locals van ser ocupats per la Falange.

Però un dels element que caracteritzava la plaça era l’edicle que feia d’entrada a l’estació del Gran Metro quan es desdoblava per anar a Correus (actual línia 4); una glorieta de vidre i ferro, que als anys 20 i 30 va tenir una visera modernista d’estil parisenc, que no va sobreviure a la Guerra. La resta de l’edifici, tota una referència arquitectònica i visual, va ser enderrocat l’any 1972. Malgrat tot, el nucli de les escales que baixaven cap a l’estació sobreviu a les oficines del vestíbul.

Tot i que queda fora de la plaça, l'entrada al Metro Transversal de Ronda de Sant Pere amb Bruc és l'unica que conserva la decoració d'estil modernista original. Els arcs i forjats que adornaven les boques del Gran Metro i del Metro Transversal es van deixar deteriorar amb el pas del temps i només el d'Urquinaona va sobreviure gràcies a la intervenció del germà de l'escriptor Josep Maria Espinàs, que a la dècada de 1980 treballava a TMB.


La boca de metro d'Urquinaona, amb
la decoració modernista original
Foto: Alex Brown


 Edicle del Gran Metro, cap 1950
Plasencia (IEFC)

 Edicle del Gran Metro (1960)
TMB


A l’altra extrem de la plaça, al costat de mar de la Ronda, hi havia sota terra uns banys públics dependents de la Uniat Operativa d’Aigües Potables de l’Ajuntament de Barcelona, que substituïen les antigues vespasianes. Eren gratuïts i disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, una perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Al marge del negoci, l’indret, com en d’altres de similars escampats per Barcelona, era lloc de trobades sexuals, furtives i esporàdiques. Es van construir entre 1918 i 1920 i va tancar el 1999 amb l’excusa que s’havia convertit en un lloc sovintejat per gent marginal i drogoaddictes. L’accés va ser tapat, però els locals han estat soterrats fins el mes de març d’aquest 2012, en què l’Ajuntament els ha enderrocat i ha farcit el buit. La darrera encarregada va ser la Carme que, com se sol dir, hi va néixer: els seus pares en van ser els primers encarregats.



Els urinaris de la plaça Urquinaona l'any 1921





Els espectres de la plaça Urquinaona

La plaça ens ha quedat buida. Però al principi d’aquest apunt, que s’ha allargat més que no pas volia, parlava dels espectres que la rondaven. Durant la postguerra, els voltants del banys públics d’Urquinaona es van convertir en el punt de trobada de peons, manobres i jornalers que esperaven l’arribada de capatassos de la construcció que triaven cada dia qui treballava i qui no i se’ls emportaven a l’obra en camions.




L’any 1968, en ple Franquisme, Antoni Lucchetti i Agustí Corominas, de manera amateur i pràcticament clandestina, van rodar un curt de 12’ de durada, No se admite personal, que reflecteix 24 hores de la vida d'un aturat a la Barcelona de l'època, utilitzant fins i tot una càmera oculta per rodar en aquest mercat de treballadors que funcionava com un mercat d’esclaus. El curt va acompanyat de la cançó original que Ovidi Montllor va compondre expressament per al documental.

L’existència d’aquesta situació i la permissivitat política permetia als contractadors mantenir un mercat de treball sota un salaris ínfims, fruit de la lluita per la pròpia subsistència entre els propis jornalers per aconseguir una feina precària i temporal, com ens expliquen les veus en off dels protagonistes. Immigrants tots ells, vinguts d’altres llocs d’Espanya empesos per la necessitat, per sobreviure, ens expliquen quina és la visió que tenen de la situació i ens transmeten l’angoixa d’haver de tornar a les barraques on viuen sense diners i sense menjar.

D’aquells jornalers n’ha quedat l’espectre. Creiem que havíem superat aquella situació. Ens havíem adormit, i ara els espectres desperten un altre cop. A la plaça Urquinaona potser no. El mercat d’esclaus tampoc és aquell espectacle d’ombres. Però la pressió que s’exerceix sobre els treballadors és la mateixa: si es vol mantenir el lloc de treball s’ha d’estar disposat a renunciar a un salari just mentre el capital fa els seus ajustos amb l’esforç de l’obrer. És un escenari diferent, però els personatges i els protagonistes són els mateixos. La història es repeteix, però sembla que no aprenem.




Epíleg

En els bancs de la banda de muntanya de la plaça, on abans hi esperaven els jornalers, hi fan vida habitualment un grup de polonesos migrants, que passen la nit xerrant mentre buiden cartrons de vi fins que la son els venç i la primera llum del dia els sorprèn anestesiats, immunes al tràfec ciutadà.

A poques passes, els joves que sovintegen una discoteca veïna (l'antiga Camelot) intercanvien envasos de dos litres de refresc i ampolles d’alcohol per no haver de consumir dins del local, i utilitzen els parterres de gespa com a urinari públic improvisat, espai que també comparteixen amb la resta de la ciutadania incontinent.


La font del Nen dels Càntirs, l'any 1913, girada
180º respecte la posició actual


Al mig, Font del noi dels càntirs (1912), obra de Josep Campeny i Santamaria, fa les funcions de bany i dóna un aire domèstic a l’espai. A ambdós costats, arran de terra, hi ha dos petits parterres que semblen abandonats i sense plantes; però cada primavera, com un miracle, hi reneixen lliris d'aigua dels bulbs que s'hi amaguen soterrats. Temps enrere, la paradeta d'una florista li feia companyia.


66 comentaris :

  1. si, els espectres han tornat i no només a la plaça urquinaona, aqui al mercat de Sant Antoni també n'hi han.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, el nostre pecat ha estat pensar que havien desaparegut.

      Elimina
  2. Muy interesante. Yo creo que los espectros no se habían ido, siempre han estado ahí.
    Me encanta el edificio de Soto, ya me gustaba cuando llegué a Barcelona y aún ni sabía lo que era el racionalismo ( creo que me recordaba a muchos edificios de Bilbao, lástima que no tenga una buena perspectiva desde la plaza.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita, seguro que no se han ido nunca; sencillamente hemos miradado hacia otra parte.

      De joven yo tampoco sabía que era un edificio racionalista, pero me atraían esas líneas tan limpias.

      Elimina
  3. Jo vaig viure fins als 6 anys a tocar de la plaça d'Urquinaona i el record és estrany, aquest gairebé no-lloc on s'hi reunia gent molt pobre, i que em feien passar depressa. Avui encara hi pots veure gent asseguda als bancs esperant no se sap què, potser no res. Diria que els espectres mai no han marxat, sempre s'han anat rellevant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Lluís, els polonesos de que parlo són reals. I com li deia a l'Aris, el nostre pecat ha estat pensar que havien desaparegut. Sempre n'hi ha.

      Elimina
  4. Si no vaig errat, a Pl. urquinaona també hi havia una discoteca, en ls baixos d'un d'aquells edificis alts: Camelot. Va estar una de les primeres (i gairebé única) discoteques que vaig trepitjar. Allà no hi poden viure pas els espectres! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Víctor, hi encara hi és. És la que menciono a l'apunt, tot i que no està exactament a la plaça, sinó a la Ronda de Sant Pere.

      Espectres potser no n'hi haurà a la discoteca, però fantasmes, uns quants! ;)

      Elimina
    2. Vols dir que deu ser la mateixa? Els cops que hi he passat no l'he sabut tornar a veure i això que treballava al Consorci d'Educació de Barcelona, en aquell gratacels que es va cremar fa anys...

      Elimina
    3. Sí, Víctor. Segur. Camelot és l'actual Salvation, i és a la Ronda de Sant Pere 19. Només obre de divendres a diumenge.

      Elimina
    4. Al Camelot un dia el Discjockey, a petició de "promocionero de la CBS, va posar el nostre single "Sabor a TuttiFrutti"(Melodrama)i vam tenir l'honor de veure com la pista de ball es va buidar a l'instant.!!!!

      Elimina
    5. Ha, ha...! Tot un honor! Avui, Toni, amb el personal que hi acostuma a fer cua, no us deixarien ni entrar. Jo canvio de vorera.

      Elimina
  5. La ciutat va canviant la seva aparença (ai, aquelles mítiques orles del fotògraf Niepce!), però els espectres continuen recordant-nos que, en el fons, tot canvia per a romandre igual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malauradament, és així, Sícoris. Com els bulbs de les tulipes de la font, res desapareix del tot, encara que ens enganyem.

      Elimina
  6. Quants paisatges perduts, ho recordo gairebé tot!!! Sobre el contracte de treballadors-esclaus recordo uns articles d'Eliseo Bayo a Destino molt impactants i terribles, jo fins aleshores no en sabia res, del tema. Fa anys trobava la plaça molt gran, el mateix em pasava amb la de Letamendi, potser perquè hi havia menys cotxes. Als principis d'IBM vaig anar allà a fer algun curset, enviada per l'empresa, aquell edifici era el súmmum de la modernitat, aleshores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, jo ho sabia perquè m'ho havia ensenyat i explicat el meu pare, si no, com diu el Lluís, era fàcil confondre'ls amb desvagats i perillosos; "vagos y maleantes", com se'ns recalcava habitualment.

      Elimina
  7. No sé on deuen haver anat a parar les orles del fotògraf, mereixerien una exposició i em pregunto com van aguantar tant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si vas a l'enllaç, Júlia, veurà que se'n va fer: va anar gairebé tot a les escombraries!

      Elimina
  8. He flipat amb aquesta entrada... Mira que la plaça Urquinaona és una plaça que crida poc l'atenció. És, com dius, una plaça no prevista. I no obstant, què interessant el seu devenir, la seva evolució. Aquesta cosa parissina de la Barcelona d'abans de la guerra crec que l'hauriem de recuperar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, diria que la ciutat és a l'inrevés que les persones, que quant més hi convius menys t'adones dels canvis. En canvi, a la ciutat, si li estàs a sobre és més fàcil veure-la canviar perquè el canvi es produeix degut a les intervencions.

      Tens raó, la imatge de la Barcelona de l'Eixample de principis del XX té l'aire dels gran bulevards parisencs; ara s'ha vulgaritzat.

      Elimina
  9. Quan dic cosa no em refereixo, obviament, a la glorieta de vidre i ferro, sinó a l'estil de certes parts de la ciutat...

    ResponElimina
  10. Apunt perfecte d'una plaça que per a mi sempre ha estat un desgavell com a pas de peatons per a anar d'un lloc a un altre en aquest encreuament.

    El reportage és execel·lent i m'has descobert un món que desconeixia perquè jo vivia molt lluny, en un poble en aquells moments.

    Per cert, suposo que la placa dels WC la deus tenir tu, no? ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, no la tinc; no vaig estar prou atent, si no hauria lluitat per la placa amb aquest somrient obrer.

      Elimina
    2. Molt bo (com sempre).

      És interessant perquè, amb aquesta retrospectiva, hom se n'adona que Urquinaona no és tan sols una parada de Metro i prou.

      Una petita aportació més: a la plaça, entre Ausias March i Ronda de Sant Pere, hi va haver una botiga d'esports fins a mitjans dels vuitanta, l'amo de la qual era un famós jugador del Barça de la dècada dels quaranta, anomenat Mariano Martín. A Barcelona hi havia poques botigues d’esports en aquella època. Can Sibecas, Beristain, aquesta que es deia Deportes Martín, i no gaires més.

      Elimina
    3. Anònim (?), mita que li vaig estar donant voltes i no hi havia manera de recordar que hi havia en aquella contada!. Gràcies!

      Elimina
    4. Per cert, tampoc recordo què hi havia en el tram entre Fontanella i ronda de Sant Pere. A la cantonada amb la ronda em sembla que hi havia una botiga de queviures; però... i on hi ha ara el Pans & Company?

      Elimina
    5. Hi havia una xarcuteria que es deia Xarcuteria Porta. Mirant l'aparador se'm feia la boca aigua. He, he... Parlo dels anys 60.

      Elimina
    6. Toni, era una botiga modernista?

      Elimina
  11. Són lliris, no tulipes!

    ResponElimina
  12. Per ser una plaça amb mala pata, t'ha sortit un apunt excel·lent, quin goig! A mi em mola i molt l'edifici del Soto, els pisos deuen ser grans i lluminosos. Vull tenir un amb vistes a la Plaça Jonqueres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, hi ha de tot, a aquest edifici. Jo hi he estat en quatre (despatxos) i eren molt petits i amb vistes a l'interior. No sé si ja eren així amb aquesta fi o els han compartimentat.

      Elimina
  13. Un magnífic homenatge a aquesta plaça, que avui ens evoca una certa decadència i de la que molta gent passa de llarg sense tenir consciència de les moltes coses que has recollit i sintetitzat en aquesta entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta era la idea, Miquel, buscar i recuperar el que no hi és però que ha deixat rastre.

      Elimina
  14. Excel·lent post! M'agradaría haver pogut veure els banys públics. Ni tan sols en sabía de la seva existència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Sra. Absenta. Per desgràcia, el món dels banys públics ha desaparegut del tot. Si els haguessis conegut, aquests i d'altres, hauries al·lucinat.

      Gràcies per passar per aquí, i records al Sr. Ausente.

      (Queden Hermes per descobrir, encara?)

      Elimina
    2. Hermes per descobrir encara en queden. A veure si a la propera t'hi afegeixes! Bé, la propera no va d'Hermes sino de cementiris. El proper 4 de novembre anierm al de Sitges.

      Elimina
    3. La de cementiris és molt atractiva. No ho descarto. Ara em miraré quan ho feu.

      Elimina
  15. Enric:

    L'"Anònim" del missatge sobre Mariano Martín soc jo. L'altre dia, no em preguntis per què, no vaig poder entrar "in person".

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ho havia semblat, Miquel. Gràcies. He afegit la teva informació.

      Elimina
  16. Només una observació a la imatge de "plaça Nova de Jonqueres", que a mi em va tenir en dubte durant temps, sense saber si era plaça Jonqueres o Urquinaona, fins que per fi vaig trobar l'article de Permanyer i m'ho va deixar clar, deixo un enllaç, si compares les dues imatges del post, veuràs que la casa que correspon a la plaça Jonqueres és la mateixa... ¡Felicitats per la bona feina que fas!

    http://barcelonaimatgesambhistoria.blogspot.com.es/2012/07/jonqueres-convento-plaza-y-calle.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per l'aclariment, Maire Mar. Sóc conscient que la fotografia és presa des de dins de "muralles", però no he estat capaç de trobar-ne cap que es vegi des de fora.

      Elimina
  17. On hi ha el Pans & Co hi havia una pastisseria que feien uns crosants boníssims, dels millors de BCN. Un tipus de croasant avui introbable, fet amb llard però gens greixós, ni pesant, que es desfullava a capes, com si fossin tels de ceba. Gràcies per fer-nos-ho recordar.

    ResponElimina
  18. MGB, gràcies per la informació. La incorporaré.

    És curiós, perquè així com hi ha coses que les recordo com si fos ahir, ni ha que no aconsegueixo ni recordar-les ni visualitzar-les. Aquesta pastisseria n'és una. Recordes com es deia?

    ResponElimina
  19. No, però ho buscarem, preguntarem i espero que ho trobarem...

    ResponElimina
  20. Molt interessant la exposició que fas d'una situació social dolorosa, relacionantla amb un espai urbà. Malauradament sembla que cada cop tindrem més espectres a més i més llocs de la ciutat. I quan ja no li interessem al capital tots podríem acabar sent-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdona, Rafael, però se m'havia passat el teu comentari. L'any i mig que ha passat des d'aleshores ha servit per confirmar les teves paraules. Milers de persones estan en situació de risc mentre l'única preocupació és convertir la ciutat en lloc de pas de turistes.

      Elimina
  21. Magnífic article sobre la Plaça Urquinaona. On era el desaparegut Atlanta després hi va haver una botiga de roba, avui és una comissaria de DNI i passaport., però això ja és Trafalgar, sota l'edifici Fàbregas, que com tu molt encertadament has fet esment, és el primer gratacels de Barcelona. A l'altra banda de la Plaça Urquinaona hi ha la Torre Urquinaona, un edifici dels anys 70, molt lleig, tot s'ha de dir.
    Recordo els banys situats al centre de la plaça, quan van ser tapiats en primera instància, i ara fa dos anys enderrocats definitivament. Aquests banys complien la missió de permetre que qui no tenia dutxa a casa pogués dutxar.se, aquesta funció actualment ja no era considerada necessària donat que avui totes les casa tenen dutxa, això però no era així en altres èpoques. També és cert que aquest espai s'havia anat degradant mica a mica fins a convertir-se en un lloc molt poc recomanable, fins que l'Ajuntament va decidir tancar-ho, tapiant els accessos. Degut a que la plaça s'estava enfonsant degut a que l'espai era buit l'Ajuntament va decidir procedir a la demolició definitiva de l'espai i a omplir-ho.
    Actualment l'element més destacable és la font del nen i els càntirs, malgrat està arraconada. Originalment la font estava al mateix lloc però girada 180º respecte la seva posició actual.
    Apart de la marquesina de l'estació, malauradament desapareguda també hi va haver un temps un paradeta de florista, situada a prop de la font.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pels teus comentaris, Jaume. El detall de la florista al costat de la font no el recordava.

      Elimina
  22. referent a l'accés de la ronda de Sant Pere de l'estació d'Urquinaona he de dir que el citat accés no pertanyia al Gran Metro, com l'edicle que hi havia a la plaça, sinó a la companyia del Transversal. Aquest accés es va construir l'any 1932 i no el 1924 com es cita a l'article.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, El Llop. El 1924 era un error per 1926, que és l'any en què es va inaugurar el primer tram (Bordeta-Catalunya). Efectivament, Catalunya-Triunfo Norte és de 1932.
      A l'article, però, no deia que l'estació d'Urquinaona de la Ronda fos del Gran Metro, sinó que s'havien deteriorat els arcs i forjats de les boques del Gran Metro i del Metro Transversal. De totes maneres, per evitar confusions he posat "Metro Transversal" abans d'Urquinaona.

      Elimina
    2. un plaer poder aportar un petit granet de sorra

      Elimina
  23. Lo del nom Jonqueras no ho savia. Molt maca la estació del (M). Gran treball -com sempre-.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Àngel. M'alegro que t'hagi agradat. És un plaer poder-ho compartir.

      Elimina
  24. Trobo a faltar l ´edifici de l´abeille i confiterias reñe y la vda. oller. Per el demés fabulos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entre tots ho podem acabar de farcir. L'edifici de l'Abeille em sembla que era el del marquès de Ciutadilla, on hi va haver Deportes Martín, oi? Les confiteries on eren?

      Elimina
  25. Molt bona feina! A la plaça hi va haver (com a mínim entre el 1968 i el 1970) l'Institut Fich, pioner en l'ensenyament de programació d'ordinadors. Al cap de cantó, hi va haver la primera delegació d'IBM a Barcelona i allà vaig anar a fer pràctiques del "revolucionari" 360. Avui un mòbil té mil vegades més capacitat i possibilitats. La informàtica (aleshores parlàvem de cibernètica o de computació) en 50 anys ha capgirat el món. Ara, els canvis, són qüestió de minuts! Vivim (o patim) la immediatesa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Bartomeu! En el seu moment em va passar desapercebut l'edifici on estava IBM. Ja m'ho heu comentat un parell de persones i ho hauré d'incloure. Eren els temps de les targetes perforades. Certament, com ha canviat tot.

      Elimina
    2. A les manis dels 60-70, anar a trencar els vidres de IBM era tot un ritus. Després es va passar als McDonalds...

      Elimina
  26. He trabajado 45 años en el número 22, donde estaba el bar Rhin que habéis nombrado arriba, antes era un limpiabotas, enfrente estaba la pastelería reñé, tenia dos puertas de entrada una por la plaza y la otra por la ronda, al lado estaba el banco Bilbao y al lado más o menos donde esta ahora la discoteca una pequeña tienda que vendían baberos y vestidos de niños pequeños. No habéis dicho nada del negocio de librería, papelería que desde el año 40 estaba en el entresuelo, sobre el año 80, se abrió una papelería que se comunicaba con el entresuelo que se llamaba Papelería Bayer estuvo en funcionamiento hasta 2010.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias por tus aportaciones, Mmyl. Las añadiré al texto. La papeleria librería sí que la recuerdo, pero el limpiabotas, no. ¿Hacia qué año cerró y abrió el bar? La pastelería Reñé, ¿estaba al lado de la tienda de deportes?

      Elimina
  27. Hola Enric, vull fer la meva aportació al teu treball. Primer a la cantonada Via Laietana- Urquinaona,on just a l'altra banda hi havia el Niepce, va haver-hi la Banca Jover, entitat bancaria que va sobreviure sino vaig errat fins a finals dels 60.
    A la mateixa acera direcció a Trafalgar, a mitja travessia va haver-hi una ferreteria anomenada "Los dos Leones" establiment cridaner per l' escultura d'un lleó (crec que era de llautó) fixat a la façana de la botiga, en tinc una imatge. Aquesta ferreteria tenia una sucursal a la Rambla de Catalunya

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume. He afegit la ferreteria. L'encarregat va ser assassinat l'any 1917.

      Elimina
  28. La casa d'Isabel Manegat sempre m'ha intrigat.Per ser de 1869 la trobo molt moderna i racionalista.I...Qui era Isabel Manegat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana, la Isabel Manegat era l'esposa de Lluís Macaya, una família benestant de Reus. Un dels descendents és Romà Macaya, propietari de la Casa Macaya del passeig de Sant Joan. L'edifici ha estat modificat diverses vegades. De la façana original només queda el llindar amb la inscripció i els dos brancals que emmarquen la porta.

      Elimina
  29. la castanyera de la cantonada amb Pau Claris. als anys 60 era d'un senyor amb un gran bigoti. A mi em feia recordar un actor que sortia a moltes pelis de la Marisol (Roberto Camardiel) que despres es va especialitzar en papers de Mejicano als Spagetti Western d'Almeia. El castanyer va sortir en una portada de DESTINO, que comprava cada setmana el meu pare. El Castanyer va tenir la portada emmarcada durant molts anys. (t'envio la portada de Destino que vaig trobar per la hemeroteca)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toni, m'ha vingut immediatament la imatge al cap!

      Elimina