Estudis de Miramar, a principis de la dècada de 1960
Arxiu de Radio Televisión Española
El 2 d'octubre 1925, l'enginyer escocès John Logie Baird (1888-1946) va transmetre amb èxit, des del laboratori de les golfes de casa seva, la primera imatge de televisió. A la pantalla del monitor hi va aparèixer escanejat en escala de grisos, amb trenta línies verticals i cinc quadres per segon el cap d'Stooky Bill, un popular ninot de ventríloc. Baird, coneixedor de les fantasmagories del segle XIX, conscientment o no, va triar el personatge més adequat per a recrear la imatge transportada, entre la màgia i la ciència.
John Logie Baird amb el primer emissor-receptor d'imatges
i el cap de Stooky Bill (Foto: Rex Features)
Recreació de les primeres imatges de televisió amb Stooky Bill
Fent un salt en el temps, el 15 de febrer de 1959 arribava a Barcelona la primera retransmissió de Televisión Española (les emissions a Madrid havien començat tres anys abans), que, com no podia ser de cap altra manera, va ser un partit de futbol. Un Madrid-Barça que va acabar amb victòria madridista per un gol a zero. Als anys 30, Philips ja havia fet una primera demostració a la Fira de Mostres de Barcelona, però no va tenir continuïtat a causa de l'esclat de la Guerra Civil; i encara se'n va fer una altra als anys 50, amb l'emissió en circuit tancat d'imatges preses dins del mateix recinte de l'exposició.
Primera Carta de ajuste de Televisión Española (1956)
El centre de producció de Miramar, un pavelló de Montjuïc que va servir de restaurant durant l'Exposició Internacional de 1929, no seria inaugurat fins el 14 de juliol quan sota la direcció d’Enrique de las Casas s'emet Balcón del Mediterráneo, un programa de varietats presentat per José Luis Barcelona, que seria el precursor de Club Miramar, el primer programa fet a Barcelona amb abast estatal, estrenat el 4 d'agost de 1959 i en antena fins al febrer de 1960, i presentat pel torero, actor i poeta Mario Cabré juntament amb Federico Gallo. El programa, en format de magazine, incloïa entrevistes, concursos –entre ells La aguja en el pajar– i actuacions musicals. S'emetia els dimarts a les 22.30 hores de la nit, amb una hora de durada. El 1960, Jose Luís Barcelona pren el relleu de la presentació fins a la cancel·lació del programa.
X-O da dinero, concurs emès des dels estudis de Miramar,
amb Isabel Bauzà i Joan Viñas
Va ser l'època de programes com X-O da dinero, presentat per Joan Viñas, el primer concurs que premiava amb diners els guanyadors (d'agost de 1959 a febrer de 1960); Ésta es su vida (entre 1963 i 1968), amb l'esmentat Federico Gallo; Estilo, el primer programa dedicat a les dones, amb Maruja Fernández; o Siempre hay una canción, amb Jorge Arandes. I, és clar, Amigos del martes (va substituir Club Miramar i va estar en emissió fins al 27 de setembre de 1960), conduït per la companyia dels Vienesos, que havien triomfat al Paral·lel de la postguerra amb Franz Johan, Artur Kaps, Gustavo Re i Herta Frankel i els seus titelles, com la gosseta Marilín.
Fotograma de la Ferida lluminosa, emesa a TVE el 27 de novembre de 1964
Durant els primers anys d’existència, la televisió no va arribar a totes les llars. En una Espanya que tot just acabava de sortir de l’autarquia, els receptors havien de competir amb les neveres, les rentadores i el 600, i era habitual veure la gent badant embadalits davant els aparadors de les botigues d’electrodomèstics, compartint espai en els bars o anant a casa d’algun veí d’economia més pròspera.
Acostumats a la ràdio, la reina i senyora de totes les cases, el televisor era un element estrany, dotat de vida pròpia (com els ninots de ventríloc). Podíem entendre que la veu viatgés per l’espai a través de les ones, però es feia difícil assumir que ho fessin les imatges en moviment i en temps real.
Però, a més, el receptor estava subjecte al poder de l’electricitat en un temps en què els talls de fluït elèctric eren habituals. Les instal·lacions domèstiques eren precàries, el voltatge era de 125, la potència contractada era molt baixa... Tot plegat feia que qualsevol augment del consum elèctric fongués els ploms. Divertit. L’expressió “fondre-se-li els ploms a algú” persisteix en l’ús de la llengua, però la major part de la gent no sap a què fa referència. Els ploms feien la funció dels magnetotèrmics d’avui: quan augmenta la potència del consum es talla automàticament el corrent elèctric per evitar que es malmeti la instal·lació i els aparells connectats. Abans eren els ploms els que “saltaven”: un filament de coure dins del comptador de la llum es fonia i tallava el corrent. Aleshores calia desendollar els aparells connectats i canviar aquest filament perquè el circuit elèctric tornés a estar tancat.
Però a vegades era el propi aparell domèstic el que feia de resistència i es cremaven els fusibles i les làmpades quan augmentava la intensitat. Si et quedaves sense llum, tant per causes externes com internes, una ràdio a piles podia suplir el silenci sepulcral en què se sumia la llar. Però si de cop i volta s’apagava la tele... Si s’havien fos els ploms, els canviaves. Si fallava el subministrament elèctric, havies d’esperar resignadament que tornés. I sí... Hi havia una tercera possibilitat: que fallés l’emissió de Televisión Española. Les ones viatjaven des de Madrid rebotant per diverses antenes fins arribar al seu destí lluny de la capital. En el cas de Barcelona, el senyal arribava a la ciutat a través dels centres emissors de Saragossa, Palau de Plegamans i de l’antena situada sobre la torre de les aigües del Tibidabo.
Si fallava una d’aquestes antenes, el senyal quedava interromput i la pantalla del receptor es quedava negre. Recordo aquelles ocasions amb angoixa. Fins que no sortia un rètol de continuïtat anunciant quina era la causa del tall, no sabies si aquell dia te n’aniries a dormir sense recarregar el cervell d’imatges robades. El rètol de la pantalla, i ocasionalment la veu de la locutora de continuïtat, avisava: “Rogamos disculpen esta interrupción. Permanezcan atentos a sus pantallas”, o es comunicava que s’havia produït un tall en el subministrament elèctric en el centre emissor corresponent. Però aquesta situació no era sempre dolenta. Quan l’apagada es produïa fora de Catalunya, Miramar omplia el buit de l’emissió amb uns minuts de cinema còmic o de dibuixos animats.
Però quan no era així calia fer una ràpida comprovació. Si la resta de la casa tenia llum, s’havia fos el receptor o era un problema extern. El mateix que passava quan la pantalla es distorsionava. Aquesta causa aliena al subministrament elèctric va crear una expressió, “són ells” o "és d'ells", que va fer fortuna i que alleujava, en primera instància, el neguit econòmic: reparar el receptor costava diners; i fins que no vingués un tècnic, podies estar dies sense tele. Que haguessin estat “ells” posava el problema en mans de Déu o de l’autoritat i confortava mínimament l’ànima i la butxaca davant del poder inescrutable.
The Outer Limits va ser estrenada a Espanya amb el títol de Rumbo a lo desconocido, que sovint es confon amb La dimensió desconeguda. A banda de l’argument dels episodis, que sovint jugaven amb les pors més elementals i més properes, la introducció dels capítols jugava amb les interferències sobre l’aparell receptor i amb la idea del “són ells”, del control extern de les nostres vides (una idea molt de postguerra). Mai estem sols. Cert que abans potser érem més ingenus, però si ho vau viure, ara recordareu aquelles sensacions. Us deixo amb Rumbo a lo desconocido.
"Nada le está sucediendo a su televisor. No intente ajustar la imagen. Ahora nosotros controlamos la transmisión. Controlamos el horizontal y el vertical. Podemos invadirle con mil canales, o hacer que una imagen llegue con la claridad del cristal, y aún más. Podemos hacer que usted vea cualquier cosa que nuestra imaginación conciba. Durante la próxima hora controlaremos todo lo que vea y escuche. Está a punto de experimentar el vértigo del misterio que se expande desde lo más profundo de su mente hasta más allá de la imaginación."
