Els carrers de Barcelona, de Víctor Balaguer

Carrers i barris de Barcelona, l'any 1858

Ramon Alabern (AMCB)

Las calles de Barcelona de de l'escriptor i historiador Víctor Balaguer (Barcelona, 11 de desembre de 1824 – Madrid, 14 de gener de 1901) és una obra imprescindible si es vol conèixer la història dels carrers de la Barcelona d'intramuralles, com anuncia el seu subtítol: "Origen de sus nombres, sus recuerdos, sus tradiciones y leyendas, biografías de los personajes ilustres que han dado nombre a algunas; historia de los sucesos y hechos célebres ocurridos en ellas y de los edificios más notables, así públicos como particulares, que existen en cada una, con la reseña y noticia de todo lo más importante relativo a la capital del Principado, ed. de gran lujo adornada con preciosas láminas".

L'obra ens ofereix tota una sèrie de dades i anècdotes antigues (no sempre documentades històricament), que no és possible trobar enlloc més, tret d'Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades.

Si la voleu consultar, Google ens n'ofereix la versió digitalitzada dels dos volums, en l'edició original de Salvador Manero de 1865, amb la possibilitat de fer cerques sobre tot el text. Cliqueu els enllaços següents per accedir a cadascun dels dos volums.

Volum I, de la A a la L

Volum II, de la M a la Z

Víctor Balaguer és també l'autor del projecte de nomenclatura per als carrers de l'Eixample de Barcelona, amb noms dedicats als territoris i poblacions de la Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Rosselló, Còrsega, Sardenya, Sicília, Nàpols, Calàbria…), a les institucions catalanes (les Corts Catalanes, la Diputació, el Consell de Cent, Parlament, Universitat) o a personatges històrics importants (Pau Claris, Roger de Llúria, Roger de Flor, Aribau, Muntaner, Casanova, Villarroel, Viladomat, Entença…), als qual va afegir noms tradicionals com els dels passeigs de Gràcia i Sant Joan, les avingudes de la Diagonal, Meridiana i Paral·lel, i les rondes de Sant Pere, Sant Antoni i Sant Pau. Algunes modificacions i canvis de localització en van trencar la lògica urbana (per exemple, els carrers amb els noms dels territoris van acabar separats en dos blocs). El web interactiu (cliqueu l'enllaç) del Museu d'Història de Catalunya ens explica els noms dels noms dels carrers

Posteriorment, durant la dictadura, alguns d'aquests noms van ser alterats, i no es van recuperar fins a la democràcia; en algun cas, però, perdent-ne el sentit inicial, com el carrer del Compromís de Casp, que s'ha mantingut com a carrer de Casp. I d'altres van ser imposats: Bailèn, Bergara, Campo Sagrado. Enna (Ramon Torró), Floridablanca, Pelai, Rambla d'Isabel II (Canaletes), Sepúlveda i Trafalgar

La pronúncia popular n'ha alterat un altre: el carrer Llança, que s'ha de pronunciar com a paraula plana i no pas aguda, perquè no fa referència a la població empordanesa, sinó a Conrad Llança (?-1299), almirall i canceller d’ascendència siciliana, pronunciat "lànxia" en sicilià i adaptat al català com a Llança.