Albert Camus. Foto: Henri Cartier-Bresson
©Magnum Photos
Guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1957, és considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals representants de l'existencialisme. Diuen que el temps ha volgut donar la raó a Camus en aquell combat antagonista amb Sartre, que tenia més de rebel·lia contra el pare que no pas d’autèntic combat filosòfic. Un Sartre fidel a les idees, intel·lectual compromès i proper al Partit Comunista. Un Sartre, segons alguns, més filòsof que no pas Camus, i aquest, més escriptor que filòsof: el seu talent, diuen, consistia a utilitzar les idees que absorbia dels altres per construir imatges del seu món, i no pas per aprofundir-hi. Un Camus “anarquista” (de fet va ser membre de la Federació Anarquista Francòfona després d'abandonar el Partit Comunista) que es rebel·lava contra tota doctrina, en uns temps en què quedava clar que déu havia mort des del moment en què es va posar en marxa la primera cambra de gas. Uns temps, però, on també eren els intel·lectuals els qui arrossegaven les masses.
Camus es va desmarcar de tota consigna de partit. Les seves vivències com a pied-noir (expressió usada de forma pejorativa cap els repatriats a França després de la independència algeriana, però després adoptada pels propis pieds-noirs com a denominació d'identitat), la frustració de veure que no era possible la concòrdia entre cristians i musulmans, la violència i l’actitud bel·ligerant d’un Partit Comunista que encara s’emmirallava en la Rússia soviètica, el van dur a rebutjar qualsevol compromís que no passés per l’individu i que rebutgés la massa i la violència. Sartre no va admetre la postura de Camus i aquí es van trencar l’amistat i l’admiració mútua. Deixo de banda qüestions personals: qui era l’intel·ligent, qui el guapo i qui se’n volia anar al llit amb qui, en aquelles relacions turbulentes amb l'altre element en discòrdia, la també filòsofa Simone de Beauvoir, parella de Sartre.
En aquells temps, els intel·lectuals pensaven que les ideologies polítiques, tant les vençudes com les triomfadores, venien a substituir la irracionalitat de les religions. Però la fi de la història, la mort de les ideologies i la caiguda del mur són l’argument dels qui defensen la victòria de Camús sobre Sartre. El Camus “anarquista” defensor de l’individu guanya la partida al seu col·lega, a les ideologies de masses i a les religions. Llàstima que molts dels defensor del Camus que va contra, són refractaris, també, a la moral i a l’ètica. Àcrates de dretes. Com deia Umbral: “Quienes niegan que el existencialismo sea un humanismo, debieran saber que el camusianismo puede ser un fascismo”.
Com sempre que es vol oposar allò que no és oposable, acabem fent una caricatura de la pròpia intel·ligència.
Les ideologies polítiques laiques volien substituir el furor teològic. Quan les ideologies han trontollat, les coartades religioses o pseudoreligioses (integrismes, cienciologies, sincretismes, orientalismes, autoajudes...) volen retornar l’esperit, l’ànima dels qui se senten sense nord i sense guia: serà que els ramats necessiten pastor; i tant se val que siguin del primer, del segon o del tercer món.
D’una altra banda, hi ha les propostes individualistes, associades a la dreta conservadora (els republicans americans en són un clar exponent), als neoconservadors, amb els seus coaches personals i la seva filosofia barata, que rebutgen tota solució social als conflictes del món, i que de forma interessada i simplista veuen en Camus el profeta de la seva causa. Camus no es rebel·lava només contra el totalitarisme, sinó que es rebel·lava per sistema, com actitud ètica. Alguns li retreuen que afirmés que si hagués de triar entre la justícia i la seva mare, triaria la seva mare.
Contra l’apropiació de les idees per part de grups organitzats que les converteixen en ideologies, hi ha l’individu i la seva intel·ligència. La intel·ligència de qui assabentat d’alguna cosa, li dóna una forma perdurable.
En aquest sentit, cada artista, cada intel·lectual, és una illa més enllà d’aquest contínuum històric que és la cultura. És una manera d’entendre el món i d’explicar-lo. El malestar existencial, social, cultural, ha de trobar en aquestes illes el descans, la raó, l’empenta que ens permeti superar aquell malestar i que ens asseguri un lloc útil en el món. I en aquest sentit, la vida és un anar i venir viatjant d’illa en illa, de la mateixa manera que ho fem de llibre en llibre, fins configurar cadascú el nostre propi arxipèlag. Saber qui habita cada illa no ens obliga a estimar-lo. No cal tenir un amor, una resposta, a cada port.
Continua havent-hi un problema amb la massa i amb l’individu. Continua havent-hi un problema a l’hora d’entendre això que tenim entre mans. Sartre i Camus són dues illes. Visitar-les conforta.
Post scriptum. Mentre escrivia aquestes ratlles, l’illa J. D. Salinger (Nova York, 1 de gener de 1919 - Cornish, Nou Hampshire, 27 de gener de 2010), escriptor nord-americà de pare jueu i mare catòlica, autor de El vigilant en el camp de sègol (1951), va quedar deserta. La seva única novel·la és una implacable anàlisi de les neurosis que assolen l'individu inadaptat socialment. Als penya-segats de la seva illa hi ha uns quants cadàvers fruit de la lectura d'una obra de la qual s'han venut més de 65 milions d'exemplars arreu del món. No li imputem cap càrrec a l’artista.
Jean-Paul Sartre
Clarín
En aquells temps, els intel·lectuals pensaven que les ideologies polítiques, tant les vençudes com les triomfadores, venien a substituir la irracionalitat de les religions. Però la fi de la història, la mort de les ideologies i la caiguda del mur són l’argument dels qui defensen la victòria de Camús sobre Sartre. El Camus “anarquista” defensor de l’individu guanya la partida al seu col·lega, a les ideologies de masses i a les religions. Llàstima que molts dels defensor del Camus que va contra, són refractaris, també, a la moral i a l’ètica. Àcrates de dretes. Com deia Umbral: “Quienes niegan que el existencialismo sea un humanismo, debieran saber que el camusianismo puede ser un fascismo”.
Com sempre que es vol oposar allò que no és oposable, acabem fent una caricatura de la pròpia intel·ligència.
Les ideologies polítiques laiques volien substituir el furor teològic. Quan les ideologies han trontollat, les coartades religioses o pseudoreligioses (integrismes, cienciologies, sincretismes, orientalismes, autoajudes...) volen retornar l’esperit, l’ànima dels qui se senten sense nord i sense guia: serà que els ramats necessiten pastor; i tant se val que siguin del primer, del segon o del tercer món.
D’una altra banda, hi ha les propostes individualistes, associades a la dreta conservadora (els republicans americans en són un clar exponent), als neoconservadors, amb els seus coaches personals i la seva filosofia barata, que rebutgen tota solució social als conflictes del món, i que de forma interessada i simplista veuen en Camus el profeta de la seva causa. Camus no es rebel·lava només contra el totalitarisme, sinó que es rebel·lava per sistema, com actitud ètica. Alguns li retreuen que afirmés que si hagués de triar entre la justícia i la seva mare, triaria la seva mare.
Contra l’apropiació de les idees per part de grups organitzats que les converteixen en ideologies, hi ha l’individu i la seva intel·ligència. La intel·ligència de qui assabentat d’alguna cosa, li dóna una forma perdurable.
En aquest sentit, cada artista, cada intel·lectual, és una illa més enllà d’aquest contínuum històric que és la cultura. És una manera d’entendre el món i d’explicar-lo. El malestar existencial, social, cultural, ha de trobar en aquestes illes el descans, la raó, l’empenta que ens permeti superar aquell malestar i que ens asseguri un lloc útil en el món. I en aquest sentit, la vida és un anar i venir viatjant d’illa en illa, de la mateixa manera que ho fem de llibre en llibre, fins configurar cadascú el nostre propi arxipèlag. Saber qui habita cada illa no ens obliga a estimar-lo. No cal tenir un amor, una resposta, a cada port.
Continua havent-hi un problema amb la massa i amb l’individu. Continua havent-hi un problema a l’hora d’entendre això que tenim entre mans. Sartre i Camus són dues illes. Visitar-les conforta.
J. D. Salinger
Post scriptum. Mentre escrivia aquestes ratlles, l’illa J. D. Salinger (Nova York, 1 de gener de 1919 - Cornish, Nou Hampshire, 27 de gener de 2010), escriptor nord-americà de pare jueu i mare catòlica, autor de El vigilant en el camp de sègol (1951), va quedar deserta. La seva única novel·la és una implacable anàlisi de les neurosis que assolen l'individu inadaptat socialment. Als penya-segats de la seva illa hi ha uns quants cadàvers fruit de la lectura d'una obra de la qual s'han venut més de 65 milions d'exemplars arreu del món. No li imputem cap càrrec a l’artista.
